Un altre país

Show me slowly what I only know the limits of/ Dance me to the end of love 
L. Cohen 

Se la mia poesia non fosse come una gruccia
che tiene su uno scheletro tremante,
cadrei a terra come un cadavere
che l’amore ha sconfitto.

Alda Merini Come polvere o vento

(Si la meua poesia no fóra com una perxa/que manté dret un esquelet tremolós/cauria a terra com un cadàver /a qui l’amor ha vençut)

Es va morir abans d’ahir a Milà, Alda Merini, tenia 78 anys i en la seua vida dramàtica i plena, entrant i eixint de la malaltia mental, dels psiquiàtrics i de la infelicitat, va escriure molt, una poesia turmentada i intensa.
He recordat l’oració fúnebre que Moravia va fer a l’enterrament de Pasolini, cridant la seua ràbia perquè havíem perdut un poeta i recordant-nos tot el que perdem quan un poeta mor.

El deure dels homes de cultura és, més que mai hui, el de sembrar dubtes, no ja el de recollir certeses.
Norberto Bobbio, Politica e cultura, 1955.

D’ací a pocs dies es complirà el centenari del naixement de Norberto Bobbio i començaran els actes, congressos i homenatges que duraran molts mesos i que es culminaran amb la publicació, durant el 2012, de l’edició crítica integral de l’obra del filòsof.
Hui l‘Unità ofereix als lectors la possibilitat de descarregar tots els articles publicats per Bobbio al diari des de 1982, ací.
En aquests temps on també als diaris es crida tant, se n’enyora el seny i la lucidesa. Bona lectura.

L’altre dia, enmig de l’allau de declaracions i contra-declaracions sobre la notícia de la no immunitat del president quasi se m’escapa una notícia, una bona notícia, una notícia boníssima.
A juny del 2004 una nau de l’organització humanitària Cap Anamur, que s’ocupa de donar assistència sanitària en zones de guerra, va veure una barqueta amb emigrants a la deriva, en aigües internacionals entre Líbia i Lampedusa. La nau de l’organització estava donant una volteta de prova després d’una reparació a Malta. Després de salvar els homes de la barqueta van demanar permís per entrar al port de Lampedusa o a Porto Empedocle, el permís va ser negat i durant 21 dies va tindre lloc l’habitual i fastigós pols diplomàtic entre Malta i Itàlia sobre a quí li tocàven els emigrants, amb el vaixell en altra mar. Al final la Cap Anamur va decidir trencar el bloqueig i va declarar l’estat d’emergència sanitària, entrant al port de Porto Empedocle.
En arribar a port els emigrants van ser tancats al Centre de Permanència Temporània d’Agrigento (que va ser tancat pocs mesos després, quan el va visitar el Comitè Europeu per la prevenció de la tortura). Els 37 homes rescatats per la Cap Anamur van ser portats a un altre centre de permanència sicilià i poc després van ser repatriats. Els 30 homes repatriats a Ghana van ser detinguts per ‘lesa imatge del país i alta traïció’.
Els tres membres de l’organització humanitària que es trobaven al vaixell, el president, el comandant i el primer oficial, van ser detinguts i acusats de ‘complicitat agreujada en emigració clandestina’. Dimecres passat el tribunal d’Agrigento va absoldre tots tres perquè ‘el fet no constitueix delicte’. Una bona notícia, per ells, per nosaltres i per tota l’altra gent de mar que espera sentència per haver salvat les vides dels desgraciats que es troba a la mar.

Tot i que és evident, està molt bé que ho diga un jutge d’Agrigento, que salvar gent a la mar no constitueix delicte.

Ahir, a Varsòvia, va morir el senyor Marek Edelman, l’heroic darrer comandant de la revolta del Ghetto de Varsòvia.
Aquell grup de joves resistint a l’exèrcit nazi és, i serà per sempre, una lliçó moral, una lliçó de dignitat. Sabien que no podien guanyar, ho sabien des del començament, però igualment van lluitar i van resistir, van lluitar per nosaltres, per defensar la dignitat humana davant la barbàrie i per demostrar que la resistència sempre és possible.
Gràcies, comandant, gràcies per la lliçó i gràcies per explicar-nos la història del coratge i el sacrifici dels joves del Ghetto de Varsòvia.

(I quan algú vos diga que els jueus europeus no van resistir a les deportacions i a la mort, recordeu-li la història dels homes i dones del Ghetto de Varsòvia que, morts de fam i amb molotovs i un centenar de fusells van resistir combatent contra quatre batallons de les SS durant més temps del que va ser capaç de resistir l’exèrcit de la República Francesa.)

Ho vaig llegir divendres, a un raconet d’un diari, després em vaig posar a buscar més informació als altres diaris, no res, ni una ratlla, ni una paraula.  La nit del 28 al 29 de març d’enguany, dos vaixells plens de gent van naufragar al canal de Sicília, sis-cents morts, en una nit, sis-cents cossos que ningú ha anat a buscar, sis-centes persones, homes, dones i xiquets. S’ha sabut ara perquè els jutges ho han escoltat a converses interceptades als criminals que organitzen els viatges, s’ha sabut és una manera de dir-ho, perquè només ho ha dit un diari, a un raconet.
He començat l’apunt tres voltes, i tres voltes l’he esborrat, no sé què dir, que em sap molt de greu? és ridícul, que ‘nosaltres no som d’eixe món’?, no, reina, i tant que som d’eixe món, d’aquest món que és capaç d’ignorar notícies com aquesta, que es commou amb bajanades i no mou un dit per aquesta gent, collons, sis-centes persones és moltíssima gent. Mentre Itàlia està commocionada amb la mort de sis militars a l’Afganistan (per cert, ni una paraula dels civils afganesos morts en el mateix atemptat), la notícia de sis-centes morts en una nit no troba espai als diaris ni als telediaris ni enlloc. 
Mentre potser jo plorava amb alguna pel·lícula estúpida o apagava la calefacció perquè començava a fer caloreta…, he anat a mirar i aquell matí vaig escriure un apunt perquè estava molt preocupada per les formigues que havia vist a casa, en aquell moment, sis-centes persones s’afonaven al mar, ací propet, i per aquestes contrades no ho sap ningú perquè a ningú li importa. I que jo ara escriga açò tampoc val per a res, ni a ells ni a mi.
Quin fàstic.

Quan el sastre Prospero Petrosino va decidir deixar Itàlia amb els seus sis fills i emigrar als Estats Units, poc podia pensar que un dels xiquets, Giuseppe, que aleshores tenia 13 anys, esdevindria el primer heroi italo-americà. Tota la família es va embarcar a Nàpols a la nau Vulcania cap a Nova York l’any 1873.
La família Petrosino s’instal·là a Brooklyn i Giuseppe començà a estudiar anglès mentre feia feinetes com netejar sabates i vendre diaris. El temps passa ràpid i mentre el xiquet creix Brooklyn canvia radicalment, en pocs anys arriben milers i milers d’emigrants italians, la població italiana del barri passa de deu mil a mig milió de persones, convertint Brooklyn en la segona ciutat ‘italiana’ més gran del món, darrere de Nàpols. Giuseppe, que ara es ciutadà dels Estats Units i es diu Joe, aconsegueix una plaça a la neteja urbana de la ciutat de Nova York (aleshores era una secció del departament de policia).
Les dificultats dels policies per controlar el barri, on la criminalitat italiana està intentant prendre el lloc predominant que fins aleshores tenia la irlandesa, fan molt útils les informacions que el jove Joe els forneix, cap policia parla italià i la comunitat italiana és impenetrable per la policia de Nova York.
Ja abans d’abandonar Itàlia molt sovint el preu del bitllet obligava als emigrants a ‘hipotecar’ les terres que deixaven a la màfia amb la promesa de rescatar-les amb els diners guanyats al nou món on, en arribar, descobrien que la mateixa màfia controlava els habitatges i les agències de col·locació i exigia un percentatge dels guanys. Això, unit a la mancança d’assistència, fa dels italo-americans de Nova York una comunitat aïllada i hostatge de la criminalitat, que gestiona el flux de l’emigració del sud d’Itàlia i acaba controlant Brooklyn i ‘fent fora’ les bandes irlandeses.

Joe Petrosino decideix provar a entrar a la policia de Nova York i ho aconseguirà el 19 d’octubre de 1883, als 23 anys, és el primer policia italo-americà de la història de la ciutat. Temps després, és ascendit a sergent pel cap de la policia de Nova York, Theodor Roosvelt, i, anys després, quan Roosvelt ja és president, el convenç que cal crear un cos especial per lluitar contra la criminalitat italiana. Roosvelt accepta i el 1905 naix la Italian Branch del NYPD, dirigida pel tinent Joe Petrosino que tot i que al principi només compta amb cinc homes, des de molt prompte obté èxits sonats. Joe esdevè un policia famós, per la seua capacitat de disfressar-se i infiltrar-se, que entusiasma els periodistes, i pels seus èxits en la batalla duríssima que emprèn contra la màfia italo-americana, fonamentalment siciliana, que controla el barri i les vides dels seus habitants.

Petrosino està convençut que l’única manera d’acabar amb l’arribada massiva de mafiosos italians a Nova York i amb l’organització que cada volta és més potent és obtenir informació sobre les persones i l’organització a Itàlia. Convenç el cap de la policia i amb una grossa subvenció d’empresaris i banquers molt preocupats per la quantitat de bitllets falsos que circulen per Nova York, el 1909 s’embarca d’incògnit cap a Itàlia. Molt aviat descobreix que la policia i algunes autoritats italianes estan infiltrades per la màfia i, aprofitant la seua capacitat de disfressar-se, arriba a Palerm amb nom fals. Però no li val per a res, quan el 12 de març va cap a una cita amb un confident, és assassinat als jardins Garibaldi de la ciutat.

Quan el cos arriba a Nova York un mes més tard la ciutat li ret homenatge amb l’enterrament més multitudinari mai vist després del de Lincoln, més de dues-centes mil persones volen despedir-se de l’heroi que ha començat a canviar la vida de la comunitat italo-americana i a protegir-la dels abusos i que també havia canviat la imatge que de la comunitat n’hi havia a la ciutat. Ja en vida, però sobretot després de mort, quan esdevè un mite de la cultura popular i personatge de novel·letes setmanals.

El senyor de la foto, que es diu Paolo Murgia, és pastor d’ovelles i és sard (tot coses que es coneixen mirant la foto)
Ahir, quan vaig llegir la seua història va entrar directament a la meua galeria particular d’herois civils d’aquest país i per la xarxa ja n’hi ha qui el proposa com a nou secretari del PD.
Resulta que una de les empreses del grup Fininvest, propietat de Berlusconi, porta des de l’any 80 intentant realitzar el projecte d’un complexe turístic gegant al sud d’Olbia, “Costa Turchese“, amb vil·les, hotels, apartaments i un port esportiu, 500 hectàrees de ciment vora mar.
Però, però, a una part de les terres hi pasturen des de sempre les ovelles del senyor Murgia, com diu ell “hi pasturem de tota la vida, sobre aquesta terra tinc la usucapió i no la pense cedir“. Es tracta d’un vell mecanisme legal pel qual, en aquest cas Berlusconi, és el propietari de la terra però no n’és el posseïdor, ho són el senyor Murgia i les seues ovelles perquè hi pasturen de tota la vida.
Normalment aquestes assumptes se solucionen amb diners (amb perretes, cançonetes, que diuen a Morella) i el normal hauria estat que al 80 el senyor Mugia haguera acceptat una oferta econòmica per cedir el dret d’ús de la terra, però no ho va fer i porta vint-i-nou anys resistint. Cap oferta econòmica ni cap batalla legal ho han aconseguit i, de moment, el senyor Murgia i les seues ovelles hi continuaran pasturant i Berlusconi s’haurà de clavar el seu complexe turístic a un lloc que sabem el senyor Murgia, les seues ovelles i jo.

Els poders han vist en les illes llocs de reclusió, han plantat presons a cada escull, el mar nostre és ple de barreres. Els ocells, en canvi, veuen en les illes un cau, on aturar-se i reposar el vol abans d’anar més enllà. De la imatge d’una illa com a recinte tancat, la del poder, i la imatge dels ocells, de l’illa com un lloc on posar el vol, tenen raó els ocells.  Erri de Luca

Havien decidit tornar a port, la mar era massa grossa, era perillós eixir a pescar, però en saber que a mar oberta n’hi havia gent en perill el capità va cridar a tota la tripulació a coberta, es van mirar les cares i van decidir tornar a eixir per mirar de salvar la gent. Onze pescadors i quatre persones de la capitaneria de port de Lampedusa.
El Twenty Two aquella nit de novembre de l’any passat va navegar quatre hores amb una mar perillosíssima fins que van veure la barca, “eren tres-centes ànimes sobre una barqueta, cridaven, ploraven, ens estenien les mans“. Amb la mar que n’hi havia no es podien arrimar però van estar més de quatre hores fent-los d’escut al mar. Al final van fer una maniobra molt arriscada i van ancorar la barca, així la barqueta es va poder arrimar i cada volta que s’arrimava en pujaven a bord trenta o quaranta. “Al final eren tres-cents, vaig baixar a la meua cabina i vaig començar a plorar“. A l’alba van entendre que estaven a un punt molt perillós, prop dels esculls, “Ens vam allunyar i finalment vam tornar al port. Sap una cosa? Tota l’illa de Lampedusa estava al moll esperant-nos, ens van fer un aplaudiment de deu minuts. Em vaig tornar a posar a plorar“.

Qui explica la història és Salvatore Cancemi, capità del Twenty Two (ja n’havia parlat ací). El 20 de juny d’enguany, dia mundial del refugiat, va rebre, junt amb la seua tripulació, el premi de l’ACNUR  ‘Per mare – al coraggio di chi salva vite in mare’. Només un diari italià va donar la notícia.

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

Mario Benedetti, Defensa de la alegría

No hauria pensat mai que maig poguera ser tan cruel, ens ho estan posant molt difícil però cal continuar, defensar l’alegria, sense defallir, com un principi, trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Coratge companys, l’enemiga darrerament no ens dona treva, en moments així la militància esdevè una cosa molt seriosa i la resistència es fa més necessària que mai. 

En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.

Vaya pesadilla
corriendo,
con una bestia detras…

 Antonio Vega, Lucha de gigantes

No ha aparegut encara un Homer per cantar les empreses colossals i desolades dels emigrants que travessen el món a peu i s’enfilen a les ones amuntegats en barcasses. No s’ha manifestat un poeta cec i per això visionari per explicar la mar oberta de bat a bat, la deriva i el naufragi. No hi ha un Homer ni tampoc l’ombra d’un nauxer, d’un Misè, a la xurma d’Ulisses sense govern, entre Èol rei dels vents i Posidó senyor de les terres emergides.

Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
K. Kavafis, Murs*

És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia  ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Aquestes són les paraules d’un dels mariners de la marina militar italiana després de participar a la nova infàmia que el govern s’ha inventat, ‘principi del rebuig‘ en diuen. Ignorant totes les lleis italianes, europees i internacionals, han encetat la nova temporada de l’horror que consisteix en rebutjar i enviar al país on s’han embarcat els emigrants sense comprovar abans si tenen dret a l’estatus de refugiats i, per tant, dret a l’asil. Directament des d’aigües internacionals o italianes a Líbia (així potser un altra volta no demanaran auxili i s’enfonsaran al mar en silenci). Entre les quasi dues-centes persones rebutjades dijous, segons el director del Consiglio italiano per i rifugiati, al menys el 70% haurien demanat asil i el 50% en tenia dret. Això vol dir que Itàlia ha rebutjat a un centenar de persones a qui la Constitució garantia el socors. Les han tornades a Líbia, on el tractament que reben el conèixen perfectament el govern italià i el Parlament Europeu. Una Missió tècnica de l’Unió Europea va denunciar el 2004 els abusos i les deportacions col·lectives a què a Líbia eren sotmesos els emigrants. EL 2006, en una declaració davant d’un comité parlamentari de control, el director dels serveis secrets italians va explicar com l’havia torbat les condicions terribles que va trobar en una visita a un ‘centre d’acolliment d’emigrants’ a Líbia. Segons un informe d’un Observatori sobre les víctimes de l’emigració Fortress europe, entre 1998 i 2003, quasi 15000 persones han segut abandonades per les autoritats líbiques enmig del desert, prop de la frontera de Líbia amb Níger, Txad, Sudan i Egipte.

Ahir ho van tornar a fer, altres 162 persones rebutjades.  Plore per ells i per nosaltres que ho consentim.

*Poemes II. Traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

doncs això, Guardiola santo subito.
(i Valdés també)

meravellós: Espaterrant, sorprenent, desconcertant, estrany, estupend, excel·lent, esplèndid, admirabale, prodigiós, fenomenal, colpidor esbalaïdor, mirífic, sobrenatural.

pallissa: Atupada, bastonada, batuda, batussa, batussó, jaco, juli, llenya, allisada, estomac, estomacada, fart de llenya, llenyada, palissa, surra, tacó, tonyina.

(Diccionari de sinònims,  S. Pey, Barcelona 1970)