Un altre país

L’altre dia em vaig entretindre una estona mirant les paraules clau que, escrites a Google, han dut fins a aquest bloc visites que no el buscaven i la veritat és que fa impressió. N’hi ha de tot, algú buscava, en italià, el Càntic de les criatures de Sant Francesc traduït al rus i va acabar ací. Unes quantes persones han arribat escrivint “D’Alema reagisci, di qualcosa di sinistra“, un altra “La vanguardia, notícies bones sobre el cristianisme“, ho sento, no és ací. Espere que hagen trobat el que buscaven, D’Alema no, no cal que el busquen.
N’hi ha d’altres que em venen ganes de respondre (Escriu, Maria et respon), algú va escriure a Google “canviar de país soluciona alguna cosa“. Mira, depén de quina cosa vulgues solucionar, en general, no. Un altra persona va escriure “persones de 70 anys poden viure sense sexe“, francament, no ho sé, supose que com tothom.  O “com dormien els romans“, aquesta me la sé, malament, els romans dormien malament, de referències escrites sobre el fet que Roma és una ciutat particularment sorollosa n’hi ha de tots els temps.
N’hi ha un parell que tenen una resposta massa íntima i profunda, que em reserve, un és “marieta relació amb les persones” i l’altre “marieta en el seu hàbitat“. No comment.
Supose que no em buscaven, però espere que les persones que van arribar ací buscant a Google coses com “Calvino desig“, “ironia dolça“, “definició subtil” o “ostinato poema” s’hagen trobat a gust. Jo me n’alegre molt que algú que busca eixes coses acabe per ací.
Ho sento per qui buscava el “museu nacional d’Arabia Saudí“, o “tractors de segona mà” i, sobretot, per tots el que buscaven la lletra de “Si hagués nascut a Roma…” de Manel, ací està, amb acords i tot.

L’any 1963 Pasolini, mentre viatjava per Itàlia buscant el lloc on filmar La passione secondo Matteo, va decidir fer un documental per saber l’opinió dels italians sobre el sexe i l’amor. Va voltar per tota Itàlia fent preguntes directes, micròfon en ma, a persones d’arreu de totes les edats i condicions. El resultat és Comizi d’amore, un esplèndid retrat d’una societat. En la pel·lícula Pasolini també entrevista amics seus com ara Moravia, la Fallaci o Ungaretti.
He après a posar subtítols a vídeos de youtube i aquest trosset d’Ungaretti m’encanta M’encanta el vell poeta de dretes i catòlic, mudadíssim i somrient a la platja explicant, en un italià exquisit, el que en pensa sobre la normalitat i l’anormalitat.

Estic preocupat, no crec que tinga l’energia per sobreviure a la presó.
Omidreza Mirsayafi

El jove de la foto, Omidreza Mirsayafi, de 29 anys, va morir abans d’ahir a la presó d’Evin, a Teheran. Va ser convocat a declarar pel tribunal revolucionari el 7 de febrer, després de l’interrogatori va ser portat a la presó. Van dir que al seu bloc, on s’ocupava de música tradicional persa, havia insultat el Guia Suprem Jomeini, fundador de la República Islàmica d’Iran. Ací en parlen.
Mort als 29 anys, a la presó, pel que havia escrit al seu bloc.

Torna, era un clàssic, un personatge romà perfectament inútil que jo sempre he pensat que hi era només per a que els turistes pogueren fer fotos, com els legionaris romans del Colosseu. Parle del policia municipal a sobre d’una tarima rodona a Piazza Venezia. Ja vaig comentar una volta el trànsit a la plaça sense semàfors, la veritat és que el municipal allà al mig intentant posar ordre a una situació impossible feia la delícia de turistes i vianants, però no solucionava res. Fa mesos el van traure amb l’excusa de l’enèsim cotxe que s’havia estimbat amb la tarima i semblava que la cosa havia de ser definitiva, però no, ha tornat.
Jo, la primera volta que el vaig veure, el meu primer dia a Roma,  inevitablement, vaig pensar en Alberto Sordi.
Si el policia allà enmig intentant dirigir el caos feia riure, encara fan riure més les paraules de l’alcalde explicant perquè han decidit tornar-lo a posar, diu que “dóna una imatge important de la ciutat, no només en la forma sinó en la substància, la imatge d’una ciutat que es lliura a les normes“. Qualsevol persona que haja caminat (o conduït!) per Roma estarà d’acord amb mi que lliurar-se a les normes no és precisament una de les virtuts de la ciutat, però jo estic molt contenta que el municipal de Piazza Venezia haja tornat. Era una de les coses que m’agradava ensenyar quan venia algú a Roma, ara tornarà a fer part del tour.

“No és el partit amb el que somniava“, diu Veltroni, i dimiteix.

Home, no crec que ningú somniara amb un partit com aquest, amb un partit que no ha estat capaç de dir res (no res, rien, niente, nada, tots muts) amb tot el que ha passat des de les eleccions, amb el que està passant i amb tot el que està fent el govern. Un partit que ha transmés la sensació que a aquest país no hi ha oposició, que Berlusconi i els seus poden fer el que vulguen sense que ningú faça, ni diga, res. Un partit que, en pocs mesos ha malbaratat la reputació de respectar la llei que tenia l’esquerra a aquest país, mirant cap a un altra banda mentre els escàndols, no només napolitans, esclataven al seu si.
Un partit immòbil que ha perdut, fins i tot, els electors més fidels, els que l’han votat sempre, (els votants del PCI, per entendre’ns) i que perdent els electors ha perdut el millor que tenia. Aquesta gent s’ha quedat sense tindre a qui votar i, segurament, no els calia un gran partit, no els calia el PCI, els calia només un partit d’esquerres digne i decent.
Ara veurem que passa, personalment pense que Veltroni hauria d’haver dimitit o molt abans o després de les eleccions al Parlament Europeu que, molt probablement, signaran el certificat de defunció del PD.
Em sap greu, hi havia molta esperança a l’inici de la història del PD, fa menys d’un any i mig. Ahir, escoltant el discurset de dimissió de Veltroni, pensava que Veltroni va començar citant  JF Kennedy i ha acabat,  ahir ho va fer, citant Chirac.

La più bella squadra di calcio che si possa immaginare. Amb paraules com aquestes parlava del Barça un article de Repubblica l’altre dia. Normalment no llig premsa esportiva però darrerament em trobe articles que parlen del Barça a la premsa normal, i dona molt de gustet, molt.
Ahir a Repubblica van publicar un article de Roberto Saviano sobre Messi. Es veu que l’escriptor, quan va estar fa poc a Barcelona va voler conéixer Messi i es van trobar al Camp Nou, l’article és molt bonic, supose que el publicaran al País, però no m’en puc estar de traduir un parell de paràgrafs:

Veure Messi significa observar quelcom que va més enllà del futbol i coincideix amb la bellesa mateixa. Quelcom de paregut a un impuls, quasi un estremiment de consciència, una epifania que permet a qui està allà, veient-lo jugar amb la pilota, no percebre cap separació entre si i l’espectacle al qual està assistint, que li permet confondre’s plenament amb això que veu, tant que se sent tot un amb aquell moviment desigual però harmònic. En això les jugades de Messi son comparables a les sonates d’Arturo Benedetti Michelangeli, als rostres de Raffaello, a la trompeta de Chet Baker, a les fòrmules matemàtiques de la teoria dels jocs de John Nash, a tot això que deixa de ser so, matèria, color, i esdevé quelcom que pertany a qualsevol element,  i a la vida mateixa. Sense separació, sense distància. Està ahí, i no s’hi pot viure sense. I no s’ha viscut mai sense, només que quan es descobreix per la primera volta, quan per la primera volta s’observa, tant de restar hipnotitzat, la commoció és inevitable i no s’arriba a altre que a intuir-se a un mateix. A mirar-se al fons d’un mateix.
Lionel apareix el contrari del que t’esperes d’un jugador: no és un segur de si mateix, no usa les frases de sempre que li aconsellen que diga, es posa roig i es mira fixament els peus, o es posa a mossegar-se les ungles arrimant els dits als llavis quan no sap què dir i està pensant. Però la història de la Puça és encara més extraordinària. La història de Lionel Messi és com la llegenda del borinot. Es diu que el borinot no hauria de poder volar perquè el pes del seu cos és desproporcionat a la potència de les seues ales. Però el borinot no ho sap i vola. Messi amb aquell cosset , amb aquells peus xicotets, aquelles cametes, el bust xicotet, tots els seus problemes de creixement, no hauria de poder jugar al futbol modern tot músculs, massa i potència. Només que Messi no ho sap. I és per això que és el més gran de tots.

La setmana que ve repren la Champions.

“Per una volta a Itàlia la consciència i el dret no emigren. Per una volta no cal anar-se’n per obtindre alguna cosa, o només per demanar-la. Per una volta no busquem ser escoltats a un altre lloc, és impossible que un ciutadà italià, independentment de la seua forma de pensar, no considere Beppino Englaro un home que està tornant al nostre país eixa dignitat que sovint nosaltres mateixos li furtem“

Excel·lent article de Saviano hui a El País, llàstima que no l’haja publicat a cap diari italià.

No pense escriure ni una paraula sobre el cas de l’Eluana Englaro.
I no pense gastar ni una paraula per dir el que pense del que han fet i han dit al respecte els senyors de la Conferència Episcopal Italiana, el Vaticà i els seus sequaços, ni pense gastar ni una paraula per dir el que pense del que han fet i han dit al respecte els senyors del govern i els seus sequaços, ni tampoc pense escriure ni una paraula per dir el que pense sobre el circ que, al voltant del cas, han organitzat els diaris i les televisions. Silenci.

27 de gener. L’alba. A terra, l’infame revoltim de membres remagrits, la cosa anomenada Sómogyi.
Hi ha feines més urgents: no ens podem rentar, no el podem tocar sinó després d’haver cuinat i menjat. I, a més, “…rien de si dégoûtant que les débordements“, diu amb raó Charles, cal buidar la latrina. Els vius són més exigents; els morts poden esperar. Ens vam posar a treballar com cada dia.
Els russos van arribar mentre Charles i jo portàvem Sómogyi no gaire lluny d’allí. Pesava molt poc. Vam abocar la llitera sobre la neu grisa.

Charles es va treure la gorra. A mi em va saber greu no portar gorra.

Primo Levi, Si això és un home
Traducció de Francesc Miratvilles

“M’agrada el feix de llum que ix de la cabina. És així des que era un xiquet i no hi puc viure sense“

Qui parla així és el senyor Emilio Riva, de 78 anys, que va començar al 1942, amb 12 anys, com a ajudant a la sala de projecció i no ha abandonat mai el seu amor pel cinema. És el propietari del Movie, un cinema amb 52 llocs, que es no fa publicitat i no en projecta. Es troba Seregno, un poblet de la Brianza, a Llombardia.
El senyor Riva va obrir el seu cinema al 1965, amb peces comprades a cinemes que tancaven, el va inaugurar amb La bataglia di Algeri, de Gillo Pontecorvo i des d’aleshores ha projectat només cinema de qualitat: “No m’ho pense dues voltes –diu– encara que a la sala només hi haja tres o quatre persones, la pel·lícula es projecta“.
Encara funciona el projector que va comprar al 69, que havia sobreviscut a l’incendi d’un cinema de Milà i encara és el senyor Riva qui, a la cabina de projecció, compleix una volta i un altra, el miracle del cinema. “El meu cinema compleix totes les normes, sobreviu gràcies als cinèfils que omplin la sala, junts desafiem les lògiques comercials de les multi sales“.
He llegit la seua història aquest matí al Corriere, una gota de bellesa enmig dels fàstics que ens propinen els diaris cada matí.

Vosté eixirà de la història i entrarà en la trista crònica que li escau.
Aldo Moro, quan era presoner de les Brigades Roges, en una carta a Andreotti

Quan ell va començar hi havia Lenin a l’URSS i Wilson als Estats Units, ha vist passar vuit papes i 17 presidents dels Estats Units. És, segurament, la persona que més alts càrrecs ha ocupat a Itàlia. És el personatge més ambigu i més fastigós (i aquesta és, òbviament, una opinió personal) de la història republicana italiana. Hui, Giulio Andreotti fa noranta anys, ha sobreviscut a tot i a tots, fins i tot al procés per col·laborar amb la màfia, on només es va poder demostrar la seua implicació fins el 80, la seua “autèntica, estable i amigable disponibilitat vers els mafiosos“, per als seus contactes amb la màfia després d’eixe any el tribunal va establir que faltava “qualsevol element que consentira la reconstrucció dels col·loquis“. Ha aconseguit, fins i tot, que l’opinió pública parle de la sentència com si fóra una absolució, en lloc de delictes reconeguts pel tribunal però prescrits.
És un dels nusos de la història recent d’aquest país, quan es rasca una miqueta a molts dels anomenats “misteris d’Itàlia”, sota es troba ell, sempre. És el democristià, la imatge de la pitjor democràcia cristiana  d’aquest país.
Com deia fa temps un còmic, quan morirà (perquè morirà) ho sabrem tot, només caldrà mirar a la caixa negra que té a la gepa.

demà…

No té nom, ni edat. Potser tenia 11 o 12 anys. Per un document d’expulsió grec que, banyat i trencat, li van trobar a la butxaca se sap que potser de cognom es deia Zahro o Zaher i que era de nacionalitat afganesa. Va morir dimecres passat a Mestre, esclafat pel camió sota el qual s’havia amagat per entrar clandestinament a Itàlia. Segurament va arribar amb una nau des de Grècia i, una volta desembarcat al port de Venècia, va triar un camió per amagar-s’hi sota i, probablement li van fallar les forces, plovia, feia molt de fred, tenia només onze o dotze anys. No sabrem com va arribar a Grècia des de l’Afganistan, de fet, no sabrem mai res d’ell i, de totes maneres, no li interessa a ningú, els diaris italians no han donat la notícia o jo no l’he sabuda trobar. Espere que no viatjara sol, no puc imaginar-me un xiquet d’eixa edat que fa un viatge així tot sol, travessant mig món. A la butxaca tenia una llibreteta tota banyada i trencada i un bitllet nou de trinca i molt ben plegat, l’equivalent a cinquanta cèntims en moneda afganesa.
Les preguntes són tantes… es pot expulsar un menor d’un país en guerra com van fer les autoritats gregues? existeix encara el dret d’asil o m’he perdut alguna cosa? què empeny a un xiquet d’onze anys a començar un viatge de milers de quilòmetres, potser sol, ple de perills, per vindre ací? Ja ho sé que són preguntes probablement sense resposta i que sonen retòriques, però a aquest xiquet sense nom i sense edat no me’l puc traure del cap des que vaig llegir la notícia ací. 

Ahir, en una roda de premsa convocada pel Vaticà per presentar el nou catàleg d’estampetes de sants (paraula, existeix), mossèn Luigi De Magistris, responsable emèrit del Tribunale vaticano della Penitenzieria Apostolica, va donar la notícia bomba i hui els principals diaris se n’han fet ressó: Gramsci, en els darrers dies de la seua vida es va convertir a la fe catòlica gràcies a una estampeta de Gesù Bambino. Immediatament, alguns especialistes, com Giuseppe Vacca, autor de biografies de Gramsci i president de la Fondazione Gramsci han expressat la seua opinió. Diu Vacca, documentadíssim, que no creu que siga cert, que en tota la documentació, molt detallada, sobre els darrers dies del polític sard no hi ha cap referència a aquesta conversió i, recorda, Gramsci va expressar explícitament poc abans de morir la seua voluntat de ser cremat. Diu també Vacca que, de totes maneres, de ser certa la notícia donada pel mossèn, no es tractaria de cap escàndol ni canviaria res, però que no hi ha cap prova documental. Un altre historiador especialista en Gramsci, Luciano Canfora, ha declarat: “Em temo que no és cert que Gramsci es va convertir in extremis, de totes maneres puc assegurar que Pericles no es va convertir al confucianisme”.
No sé si és cert o no, i no estic segura que siga important, però em fa gràcia que la cosa s’haja convertit en notícia de primera pàgina.
Torne a posar la foto de Pasolini davant la tomba de Gramsci al Cementiri acatòlic que ja vaig fer servir per una de les primeres entrades d’aquest bloc (que m’agrada molt) sobre el cementiri, Pasolini i Gramsci, i torne a copiar un fragment de Le ceneri di Gramsci de Pasolini:

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza
non cattolica, elencato tra estranei
morti: Le ceneri di Gramsci

“La literatura va descobrir fa temps aquesta dimensió moderna que puntualitza les mínimes coses, els estats d’ànim considerats massa comuns. El cinema té, en la càmera el mitjà més adient per copsar-la. La seua sensibilitat és d’aquesta natura, i jo mateix entenc així el tant debatut realisme”. Vittoro De Sicca

Ahir va fer 60 anys que es va estrenar al cinema Metropolitan de Roma Ladri di biciclette de Vittorio De Sicca amb molt poc d’èxit. De Sicca s’havia encabotat en fer la pel·lícula i la va haver de produir ell mateix. Amb un  pretext narratiu fragilíssim, el robatori d’una bicicleta i la seua recerca desesperada, amb un pressupost molt baix i pràcticament sense actors, amb gent triada pel carrer i amb poquíssim temps va fer una obra mestra del cinema. Un dels protagonistes de la pel·lícula és Roma, una Roma bruta i cruel, filmada com si es tractara d’un documental que et permet mirar-la amb els ulls dramàticament adults de Bruno, el xiquet.
Sense artificis estilístics, De Sicca ens fa viure el pes de la injustícia, la soledat enmig de l’hostilitat de la multitud, la vergonya i la indignitat amb un esguard sense retòrica però carregat de pietat i acuradament atent a xicotets episodis, només aparentment insignificants.

La pel·lícula va obtenir un Òscar i un gran èxit internacional i és considerada un dels millors films de la història del cinema i un dels millors exemples de neo-realisme. Jo la vaig tornar a veure fa poc i val la pena de veritat.

Ací un tràiler.