Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 12 de maig de 2010

Io so

A trent’anni dalla morte, non sappiamo ancora da chi è stato ucciso Pasolini e perché. 

Amb aquestes paraules començava un dels documents que, fa cinc anys, demanava la reobertura de la investigació i del procès per la mort de Pasolini.
Ara, trenta-cinc anys després de la mort d’un dels intel.lectuals més preciosos i més valents d’aquest país encara no ho sabem, sabem el que no va passar, però no sabem què va passar.

Tota la història és increïble i les incongruències de la reconstrucció oficial dels fets (el condemnat, Pino Pelosi, el va matar, sol, per defensar-se d’una agressió sexual)  són massa i massa grosses, si algú té interès ací un molt bon resum, en italià.
Trenta anys després de la mort del poeta, el suposat assassí va declarar que no estava sol, que algú el va convèncer per fer d’esquer i portar al poeta al lloc on va morir. Les veus que demanaven la reobertura es van tornar a fer sentir i gràcies a la insistència de l’Ajuntament de Roma, que amb Veltroni, al 2005 es va constituir parte offesa i va demanar la reobertura del cas, gràcies a la tencacitat dels amics del poeta i a nous testimonis que han aparegut darrerament sobre un segon cotxe, pareix que ara sí el cas es reobrirà i potser sabrem perquè va morir Pier Paolo Pasolini i qui el va matar.

Impossible no recordar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridarCampo de’ fiori al funeral del seu amic: “Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat“.



  1. Sempre el tinc en el record i necessito, de tant en tant, visitar algun dels seus títols encara no explorats. A les lleixes m’hi espera, sense anar més lluny, “Scritti Corsari”.

    Pere

  2. Has de fer una categoria Pasolini al bloc, perquè ja és part de la família. Jo, quan obro la finestra al teu País d’Itàlia i hi veig treure el nas al Pier Paolo tinc un estremiment de gust. No ho sabria explicar: suposo que a la meva manera també sóc un coent i que em recorda vells matins de rodar per aquesta casa romana tan confortable.

    I des d’una perspectiva ja no sentimental, sinó política i policiaca, em fascina això d’un cas reobert 35 anys després. Aquesta latència fantasmal dels fets -la seguretat que gairebé qualsevol cosa pot estar adormida i reemergir quan ja semblava impossible- sempre m’és una noció temptadora per desvariejar una estona mentre passejo per ravals i barris bruts.

  3. Mai sabrem el que no va passar …. per més que reobren el cas. Cruel, injust. Trenta-cinc anys ja, els mateixos de la fugida dels americans de Sai Gon i va arribar la pau en un país absolutament destrossat.
    Bon dia Marieta. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent