Un altre país

Un dubbio (endevinalla en sicilià):

Bianca campagna, niura simenza,
l’omu chi la fa sempri la penza.

(Blanc camp, negra sembra,
l’home que la fa sempre la pensa)

La solució és molt, molt bonica (i açò és una pista)

És un record d’infància de Leonardo Sciascia, ho explica a Occhio di capra

No és un concurs, a vull llegir hi ha la solució…

Com diu Sciascia, qui la fa la pensa sempre, abans de fer-la i també després. La solució és l’escriptura

Primo Levi. Si això és un home
(traducció de Francesc Miravitlles)

"La memòria és un sac ple d’andròmines que roden fora per casualitat i acaben meravellant-te, com si no hagueres segut tu qui les ha recollit i les ha transformat en objectes preciosos"    Alberto Moravia

Hui fa cent anys va nàixer a Roma Alberto Pincherle (Moravia era el cognom de l’àvia). Acaben de publicar una novel·la inèdita i inacabada I due amici, no estic massa segura que siga just publicar aquestes coses, inacabades i que no sabem si l’autor haguera volgut publicar. Quan vaig llegir El primer home d’Albert Camus, pòstuma i inacabada, em sentia com si estiguera escoltant darrere la porta. Tornant a Moravia, a mi, més que les novel·les m’agraden els relats, sobretot els Racconti romani, relats molt curts, quasi fotos de la vida quotidiana a la Roma dels anys cinquanta.

Impossible oblidar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridar a Campo de’ fiori al funeral del seu amic de l’ànima, Pasolini: "Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat".

Millor afegir vida als dies que dies a la vida. Rita Levi-Montalcini

La bellíssima dona de la foto és Rita Levi-Montalcini. Va nàixer a Torí el 1909. Des de molt xicoteta va haver de lluitar per imposar la seua passió per l’estudi contra la severitat del pare i l’austeritat de les tradicions familiars. Ho va aconseguir i es va llicenciar en medicina el 1936. Tot i la seua ferma determinació a seguir amb la carrera acadèmica com a assistent i investigadora en neurobiologia, va haver d’abandonar l’hospital on treballava a causa de les leggi raziali feixistes: la medicina era una de les professions prohibides als jueus. Es va muntar un xicotet laboratori a casa (a la Robinson Crusoe, diu ella) per poder treballar i, en aquest període va descobrir la seua vocació: la recerca pura. Deixa Itàlia i quan els alemanys envaeixen Bèlgica, on s’havia refugiat, torna i es refugia a Florència. Allà, al 43, entra en la clandestinitat i comença a ajudar als partisans com a metge i, a més, esdevé una excel·lent falsificadora de documents.

En acabar la guerra va tornar a Torí i a la seua faena, fins que una universitat nord americana la va convidar per sis mesos i s’hi va quedar vint anys. Allà va desenvolupar les recerques per demostrar una intuïció que havia tingut al seu xicotet laboratori clandestí al dormitori de casa, i el 1952 ho va aconseguir:  va demostrar que existeix un factor específic que determina el creixement de les neurones. Els seus descobriments anaven contra el propugnat per Ramón y Cajal, que deia que el sistema nerviós està rígidament programat i no és modificable per les condicions ambientals o epigenètiques. El 1986 li van concedir el Premi Nobel de Medicina pel descobriment del Factor de Creixement Nerviós i l’estudi dels seus efectes en el desenvolupament del sistema nerviós.

L’any 2001 va ser nomenada senadora vitalícia pel President de la República. Ara que la majoria al senat és molt justeta, la dreta esperava que la Montalcini, que té 98 anys, sovint no aniria o no votaria. La determinació de la senyora, que l’altre dia va resistir una sessió de 16 hores, l’ha convertida en víctima d’atacs polítics i personals als quals ha contestat amb l’elegància i la força de la caracteritzen. Com diu ella mateixa: "Sóc dona, vella i jueva; sóc la demostració que es pot fer molt tot i les condicions de desavantatge". Crec que la seua autobiografia no està en català, en castellà: Levi-Montalcini, Rita, Elogio de la imperfección, Ediciones B, Barcelona, (1989)

Quan el 8 de setembre del 43, Itàlia va firmar l’armistici amb els aliats, el rei va fugir a corre cuita sense donar cap disposició a l’exèrcit (de fet sense anunciar l’armistici, ho van fer els aliats) i abandonant Roma (i Itàlia) en mans dels alemanys que el van deixar fugir. Això va comportar la captura de centenars de milers de soldats i la mort de molts d’ells i de molts civils.

El 2 de juny del 46 el poble italià decideix en referèndum que l’estat italià serà una república, que és proclamada el 18 de juny de 1946. Els Savoia, no en reconeixen el resultat i abandonen Itàlia. La nova constitució republicana els prohibeix l’entrada al país.

Vittorio Emanuele Alberto Carlo Teodoro Umberto Bonifacio Amedeo Damiano Bernardino Gennaro Maria di Savoia, va viure a Suïssa fins el 2002, quan li va ser permesa l’entrada a Itàlia. Als anys setanta va ser investigat per tràfic internacional d’armes (sembla que treballava per al xà Reza Pahlevi). Membre no. 1621 de la lògia  P2. Poc després d’entrar a Itàlia, va ser detingut per associació criminal, corrupció i explotació de la prostitució. El fill no, el fill fa anuncis a la tele d’olives farcides i de cebes en vinagre. 

Ahir van anunciar que havien denunciat a l’Estat Italià per danys morals i que demanen 260 milions d’Euros, a més de la restitució dels bens confiscats quan van fugir.

Amb aquesta gent ni exilis ni bobaes, els francesos sí que en saben.

Fa uns mesos vaig conèixer a un sopar a casa d’amics un senyor d’uns 60 anys de qui no recorde el nom. Vam estar parlant una bona estona i ell ens explicava que sempre es mou per Roma caminant, es fa caminades llargíssimes. Em va explicar una història: ell va arribar a Roma, amb la seua família, al final dels anys 40, des d’un poblet de la Campània. Quan van arribar ell tenia 9 anys i li van trobar una faena, era el garzone di bottega d’una botiga de queviures del centre. La seua faena consistia en acompanyar a les senyores a casa carregant amb la compra o, molt sovint, repartir les comandes per la ciutat. En donar-li la faena li van demanar si sabia anar en bicicleta i ell, òbviament, va dir que sí, tot i que no era cert. En sabia anar molt poquet i, a més, li feia molta por el trànsit de Roma. Com que tenia por de perdre la faena, cada volta que li donaven una comanda agarrava la bicicleta, la lligava darrere el cantó de la botiga i començava a córrer amb els paquets, havia descobert que havia de córrer molt si volia que no el descobriren.

No sé perquè, però pense sovint en eixe xiquet de 9 anys corrent amunt i avall per Roma carregat de paquets.

Al magatzem de ultramarinos y salazones baix de casa ma mare, a Castelló, en tenien una com la de la foto que quan era xicoteta m’encantava.

PS: Avui pot ser que en la votació dels Pressupostos al Senat caiga el govern de Prodi.

Ja tenim xiquet, ahir va nàixer oficialment el nou Partito Democratico. Ningú tenia dubtes sobre la victòria de Veltroni, la dada interessant era veure quanta gent aniria a votar a les primàries, quanta gent aniria a les paradetes que havien posat pel carrer i pagaria un euro per expressar una preferència. En aquests temps de discursos polítics tan rics i profunds com el vaffanculo de Beppe Grillo, i el dia després de la gran manifestació de la dreta a Roma, trobe que el que va passar ahir és molt important, jo no m’ho esperava. Quasi tres milions i mig de persones van anar a votar, quasi tres milions i mig de persones es van mobilitzar per dir que la política els interessa i que volien participar en la fundació del nou partit. D’alguna manera, tot plegat, fa tornar l’esperança en un moment molt difícil. El centre-esquerra italià té ara una gran responsabilitat, Veltroni ha de saber aprofitar el que va rebre ahir, potser siga l’última oportunitat. Massa vegades en els últims anys s’han malaguanyat moviments i esperances, fa pocs anys, amb els girotondi, ningú va saber recollir i donar resposta a un moviment increïble i espontani, a les nombroses manifestacions autoconvocades demanant als polítics que feren política de veres. Tot plegat ho van deixar morir d’avorriment.

A mi Veltroni m’agrada (hi ha moltes coses d’ell que no em convencen, però en parlaré un altre dia). És jove, ha estat un excel·lent alcalde de Roma (on el vota fins i tot la dreta), en aquest anys s’ha mantingut allunyat del circ televisiu que ha estat la política italiana i ha sabut mantenir una reputació de polític honest i treballador (i això a Itàlia és un miracle). He de dir, però, que també m’agrada molt Rosy Bindi, una de les seues contrincants en les primàries, que, tot i ser democristiana, està fent batalles molt serioses com a ministre de la família i és l’única que ha donat una miqueta de guerra en la campanya de les primàries i ha fet que semblara una campanya de veritat. 

Ara cal veure quin efecte tindrà açò en el delicat equilibri de la coalició de govern, com resistira el precari lideratge de Prodi al nou partit i al nou líder. És ben estrany que una coalició que governa es dissolga per crear un nou partit sense deixar el govern. Si fins ara semblava que cada setmana el govern cauria, no sé com s’ho faran d’ara en avant per mantindre’l viu. Veig difícil que, com diuen ells, el nou partit estabilitze el govern, quan tothom té els ulls posats en les properes eleccions, que haurien de ser el 2011. No crec que ningú pense seriosament que Prodi aguantarà fins aleshores. Hi ha moltes altres incògnites sobre el PD que anirem veient com s’aclareixen en els pròxims mesos, una de les més importants és on es col·locaran al Parlament Europeu. Dels dos membres fundadors del nou partit, la Margherita fa part del Partit Democràtic Europeu (democristià) i els DS del Partit Socialista Europeu, veig molt difícil que troben un acord.

He de dir que vist des de l’Argentina, on en plena campanya electoral, molt tranquil·la, ningú té cap dubte de la victòria de Cristina Fernández i hi ha il·usió en que el nou govern ho farà, al menys, bé com l’actual, fa impressió la precarietat i el desgavell de la situació italiana.

Nannarella, és com els romans anomenen Anna Magnani, fent broma amb la Roser sobre l’efecte benèfic que el bellíssim rostre de la Magnani té per a la qualitat del cafè, li he dit que li enviaria una foto. Trobe que aquests 30 segons de la seua última aparició al cinema, a la pel·lícula Roma de Fellini són molt millor que una foto.

Ahir Roberto Saviano va tornar al seu poble, Casal di Principe. Ho va fer, òbviament envoltat de policies, per inaugurar el curs escolar, amb el president del Parlament, Fausto Bertinotti, de Rifondazione Comunista. A la plaça no hi havia molta gent, hi havia joves de les organitzacions antimàfia i polítics. Hi havia també un grup de "joves empresaris" que es van dedicar a xiular els discursos, a cridar que la Camorra no existeix i a aprofitar qualsevol micròfon que els posaren davant per dir que a Campània es viu molt bé, que la Camorra no existeix, que és un invent periodístic i que Saviano l’única cosa que vol és fer-se publicitat per convertir-se en diputat.

Saviano estava molt emocionat i va fer un discurs molt intens, parlant del dret a la felicitat dels joves i de com la Camorra els nega aquest dret. Veient les imatges, el que més impressió m’ha fet és que totes les botigues i els bars de la plaça on es feien els discursos estaven tancats, el mateix que tots els balcons i finestres, no vull dir tancats i prou, vull dir tancats i barrats, amb les persianes abaixades, per què no hi haguera dubtes.

Lirio Abbate és un periodista sicilià, redactor de l’Ansa (la principal agència de notícies italiana) a Palerm. A maig d’enguany va publicar, amb Peter Gómez, el llibre I complici. Tutti gli uomini di Bernardo Provenzano da Corleone al Parlamento, on  reconstrueixen la xarxa de complicitats al voltant del boss arrestat a abril del 2006, després de 43 anys "amagat".

Poc després de la publicació del llibre i dies abans de les eleccions al parlament sicilià, a maig del 2007, la policia li comunica que "no s’ha de preocupar, que serà protegit amb discreció". Sembla que en converses que han interceptat entre mafiosos es parla de "donar-li una sorpresa". A partir d’aquest moment comença a rebre amenaces directes, la protecció s’intensifica i, finalment, el periodista i l’Ansa decideixen que és millor que deixe Palerm i que vaja a treballar a Roma una temporada. (...)

Fa deu dies va tornar a Sicília, a sa casa, i dissabte passat els policies de l’escorta van trobar una bomba sota el seu cotxe que podria haver-lo matat. La notícia es va fer pública ahir i de les pàgines web dels principals diaris: Repubblica, Il Corriere della sera i La Stampa, només a Repubblica han donat la notícia, i perquè el President de la República li ha enviat una carta de solidaritat. 

"En açò que em passa em sento afortunat. Sento al meu costat la presència dels meus col·legues de redacció. La direcció de l’Ansa és molt atenta. Policia i magistratura no poden fer més per tranquil·litzar-me. Però, si excloem aquest cercle protector, sento la indiferència de la ciutat. Un sindicat de periodistes ha fet un comunicat on diu, més o menys, que és cert que a Lirio Abbate l’han amenaçat, però que això m’afecta només a mi perquè, tranquils, els periodistes sicilians no corren cap perill. Aquesta incomprensió col·lectiva és un grumoll de verí i d’amargura que agreugen l’angoixa, pitjor que l’amenaça".

La meua família italiana té dues branques, una siciliana (quasi tota palermitana) i una emiliana, d?un poble gran que es troba a la intersecció entre la Llombardia, el Vèneto i l’Emília-Romanya. Tot i que el poble pertany a la província de Màntua i és, per tant, Llombard, ells són emilians, parlen (o parlaven) emilià i quan anaven al metge, a comprar roba bona o a estudiar, baixaven a Bolonya. Un poble d’aquells amb riu, amb estació, amb boira i amb un carrer major que es diu Via Matteotti, on hi havia la secció del PCI i l’església (l’església encara hi és). Plens de gent gran amb noms improbables (la tradició comunista i anarquista de posar als fills noms no cristians ha donat a l’Emília-Romanya resultats espectaculars). 

Lo zio Pompeo és un senyor gran, polit i amb maneres antigues, no et passaria mai pel cap no parlar-li de vostè. A més, és sord com una campana. Quan ens vam conèixer es va presentar dient-me que ell era "comunista, poeta i secretari d’ajuntament, en aquest ordre". (...)

Vam estar parlant durant un sopar i una llarguíssima sobretaula. En realitat com que la seua sordesa feia quasi impossible el diàleg, ell parlava i jo l’escoltava. Vam parlar de política i de literatura, em va parlar molt d’Ungaretti, el seu poeta preferit. I vam (va) parlar molt d’Itàlia, clar. Em va explicar que el 1992 li van concedir el títol de Commendatore, una condecoració que concedeix el President de la República. Explicava que com que en aquell moment el PCI s’acabava de dissoldre i havien assassinat als jutges sicilians Falcone i Borsellino i, a més, estava esclatant l’escàndol Tangentopoli, ell estava molt enfadat amb Itàlia i havia perdut la il·lusió. Així que, després de pensar-ho molt, va enviar una carta al President de la República (i la va fer publicar al diari) on, exposant les seues raons, li comunicava que no acceptava la condecoració i que, a més, presentava la dimissió de ciutadà italià. Des d’aleshores dedica el seu temps a la poesia i a la traducció a l’emilià de l’Antic Testament.

Quins senyors!

"Descobrir com de potent podia ser l’escriptura ha estat un xoc". Roberto Saviano

Del seu llibre, Gomorra, en van parlar a  Wuming.cat

Ací se n’ha parlat molt i molt en els darrers mesos, encara que s’ha parlat poc del llibre, del que el llibre diu, i molt de l’autor i del que li està passant. Roberto Saviano, que encara no té ni 30 anys, viu amb escorta, ha hagut de deixar Nàpols i viu amagat. I el mataran.

El mataran, com diuen allà, els camorristes sono tardarielli ma non scurdiarelli que vol dir que potser arriben tard però no obliden, i al xic de la foto, que té 28 anys, li han firmat la sentència de mort i ho han fet públicament i més d’una vegada i el mataran, perquè ha escrit un llibre. (...)

De la banda dels intel·lectuals ha hagut una miqueta de tot, hi ha qui l’ha recolzat i ha expressat la seua solidaritat i, com diu ell, intenta protegir les seues paraules. Però també qui pensa que tot plegat és un muntatge per vendre més llibres.

A Octubre de l’any passat Umberto Eco va fer una crida al telegiornale del diumenge a la nit. Va dir que el cas era ben diferent del de Salman Rushdie, que en el cas de Saviano tothom sabia qui el volia matar i que qui s’havia de moure era l’estat i que era l’estat qui no l’havia de deixar sol. El dia següent el Ministeri de l’Interior va anunciar que li havien concedit l’escorta. Umberto Eco va dir també que el cas de Saviano més que com el de Rushdie era com el de Falcone i Borsellino (jutges sicilians assassinats per la màfia al 92). Ja, a Rushdie no l’han matat i als jutges sí.

Des del poder, a Nàpols, li han dit de tot. L’alcaldessa de Nàpols (de centre esquerra) va dir que era un fissato strabico, que volia dir que mira massa i en la direcció equivocada. Poc després, en una entrevista a La Repubblica va dir que renovava (renovava!) tot el seu afecte a Saviano. Hi ha molta gent que l’acusa d’haver embrutat la imatge de Nàpols, "m’ha sorprès negativament l’acusació d’haver enfangat la meua terra, d’haver especulat amb el seu dolor. Primer hi havia desconfiança i després hostilitat per com he explicat la criminalitat. Des de molta intellighenzia napolitana i del món purità de les lletres que s’ha sentit envaït per nous codis, noves visions i, sobretot, nous lectors", diu Saviano.

Saviano diu també: "Gomorra demostra la gran possibilitat de l’escriptura. Revolucionària. Perquè no és l’escriptura que t’obri el cap, no és l’escriptor qui fa lliures els lectors, són els lectors els qui fan lliure l’escriptor, que cancel·len la censura. Pamuk, Politkovskaja, Rushdie -que han hagut d’afrontar situacions més greus que la meua com testimonia el sacrifici de la periodista russa- han imposat les seues idees gràcies a l’empenta dels lectors. És un mecanisme que transforma el mercat, lligant consum i llibertat d’escriptura"

En parlaré més vegades, d’ell i del llibre. Llegiu-lo.