El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

ELS DALLONSES DEL TIMBALER

Diuen que si el Timbaler del Bruc -aquest estiu farà els dos cents anys de la seva gesta- en comptes de tocar el timbal davant les muntanyes de Montserrat s’hagués dedicat a tocar-se alegrement els dallonses, avui dia els catalans seríem francesos. I això, em pregunto, hauria estat bo o dolent? Com sempre, no hi ha respostes de blanc o negre, només hi ha suposicions (de fons poseu-hi un ram, ram, pataplam!)  continua…

Si agafeu el tram d’autovia entre Caldes de Malavella i Girona -inaugurat fa poc per la Magdalena Álvarez- notareu de seguida dues coses. Una, que la carretera es diu Autovía del Nordeste i dues, que seguint-la també es pot arribar a  Perpignan….ram, ram, pataplam! Però si el timbaler del Bruc, l’Isidre Lluçà, s’hagués dedicat amb fruïció a les seves parts i a les seves coses, aquell estiu del 1808, l’autovia de Girona-Girone es diria ara Autorroute du Sud-Ouest i seguint-la també podríem arribar a Alicanté (així, amb accent a la e). Dic això perquè la visió radial de tots dos Estats fa que les autovies surtin o bé de Madrid o bé de París. I ja està. Van a la província i ja està. L’altre dia al programa del Bassas a Catalunya Ràdio vaig sentir un alt càrrec del ministeri espanyol del ram de la MAT, un català de tota la vida, que anava dient i repetint: "no voldreu pas que la MAT passi pel mig de Le Canigou?" (i ho pronunciava així, a la francesa…un català…a Catalunya Ràdio). Crec que alguns oients devien sentir, com vaig sentir jo, de fons, un ram, ram, pataplam que venia del cantó de Montserrat. I vaig pensar que, clar, que aquell català ara treballava per Madrid i, clar, havia de parlar com els de Madrid i no com a Catalunya, on tothom diu El Canigó, amb tota la naturalitat del Món (el país està ple de bars, granges, carrers d’urbanitzacions, Autoescoles, Llars d’infants, fins i tot hi va haver una revista que es deia així, Canigó. Fer servir el topònim català per a una muntanya catalana -sigui de l’Estat que sigui- no és pas fruit d’una decisió arbitrària, com seria el cas del Nou Hampshire, no fotem, senyor!).  De manera que, a la Autovía del Nordeste, tots els indicadors diuen Perpignan i ni una vegada, ni per medicina, posen Perpinyà (que, a part de ser el nom original de la ciutat, resulta que és la manera d’anomenar la ciutat en la llengua de Caldes de Malavella i de Girona). Però tornem als dallonses del timbaler i a la possibilitat que avui fóssim tots francesos. Jo m’hi jugo el que vulgueu que faria temps que tindríem un TGV cap a París. I que aquest alt càrrec del ministeri espanyol, de qui no recordo el nom, aquest català tan servicial a la metròpoli, seria l’actual Préfet de la Catalogne. N’estic segur. Ram, ram, pataplam…I és que la província, mentre sigui província, val més que complagui els amos i, per la resta, que es dediqui a tocar-se els dallonses.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent