El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

LA TARDOR A MALLORCA

La tardor a Mallorca és com a tot arreu. Vull dir agradable, grisota, tranquil.la, malenconiosa, assossegada, bonancenca…cauen les fulles dels plàtans a les rambles de les ciutats, els camps de tarongers arriben al màxim de taronges, pugen les boires pels estimballs de la serra de Tramuntana, es remenen les nuvolades damunt la mar, plou a estones. Però per les ciutats, urbanitzacions i passeigs marítims de l’illa, ronden fantasmes amb un bastó i el cap blanc.

Es veu que ja ho va dir la George Sand en el seu famós Un hivern a Mallorca. Va dir que el paisatge de l’illa era superb, però la seva gent era salvatjota i apotolada. En fi. Ja ho té això el turisme, que busca allò exòtic i només troba exòtic el paisatge. I la gent que pobla el paisatge, les seves preocupacions, la seva vida i la seva parla li fan nosa (si no és que es dediquen a alguna de les coses que alimenten el tòpic). Ho  dic per això dels fantasmes que ronden per Mallorca ara a finals de novembre. Són homes i dones capblancs i amb bastó. Alguns porten una motxilleta a l’esquena. Van de dos en dos, de quatre en quatre o de sis en sis, en un autobús, un vagó de tren, un carrer de Palma. Passen per Mallorca mirant el paisatge, fotografiant, menjant mengeruquets d’hotel, comprant souvenirs idiotes, parlant alemany. I no s’han ni adonat que al mateix autobús hi anaven dues madones d’Inca, de Sóller, de Llucmajor, que anaven al dentista o al mercat o a veure la néta. No s’han adonat que parlen amb un accent dolç i picant, com la barreja d’ensaïmada i sobrassada. De què coi s’han d’adonar, si són fantasmes capblancs! Però hi ha moments, fins i tot ara al novembre, que en el mateix autobús hi van dos grups de quatre capblancs, o tres grups de quatre i es miren, es reconeixen, es parlen, comenten aquell paisatge, aquell paisatge…mentrestant, les dues madones que van a mercat a Inca o a Sóller o a Llucmajor diuen adéu a un pagès jubilat que baixa en una parada de poble petit i tornen a quedar elles dues, elles soles voltades de capblancs amb bastó. No són elles també fantasmes? No són els natius els vertaders fantasmes que ronden per l’illa de la Calma? Voldria pensar que no, però hi ha moments que defalleixo i penso que volta una gent amb calés que passa pel món lliscant, mirant panorames, regalant-se la vista, però que no hi veuen. Són cecs i sordmuts, perquè només volen sentir musiquetes fàcils i van convertint la gent del seu voltant en decorats o fantasmes. Però aquests sordmuts amb motxilleta cada dia són més i arribarà un moment que ho poblaran tot i els quatre que quedaran-quedarem, serem ombres, noses, pagesos salvatjots i pòtols que no s’adiuen gens amb el paisatge de Mallorca (o posem l’Empordà, el Pallars, el Lluçanès).



  1. AMABLE RAMON ERRA,
    m’he passat per la vista aquesta nota del teu viatge a Mallorca i m’ha fet calfreds. Això és bon senyal. Calfreds de la teva lletra viva com una veu que em parla. Aquesta veu que em contà històries un horabaixa al Grand Hotel, que m’arribaren com a grans de blat i de pluja. I les madones? Quina troballa! I els cecssordsmutsinsesibles capblancs alemanys, quina veritat més terrible! Hi ha dies que em sent un fantasma passejant per Ciutat amb els meus poemes que ja quasi no entén ningú! I altres dies som un optimista qaue pensa que nosaltres podem ser salvadors de moltes de coses cada dia, sí cada dia de la nostra curta vida! Gràcies Ramon!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent