El camp de l'Erra

El tió em va cagar el cedé d’un alguerès, però va decidir que calia acompanyar-lo d’un altre cedé qualsevol, "dels de qualitat". Els tions fan aquestes coses! L’error del tió va ser creure que la cada dia més famosa cançó Santa mare llengua (que l’alguerès en qüestió dedica al vol de Ryan Air entre Girona i l’Alguer), era una d’aquelles agradables flors que no fan estiu. Però ja he dit que els tions cometen errors…

I no comptava -el tió- que el cedé Terrer meu, de Claudio Gabriel Sanna, era alguna cosa més que l’embolcall d’una cançó "molt ben trobada", d’un cantautor alguerès "que ja se sap, són pocs i els hem d’ajudar!"  Terrer meu és un bon disc, ple de bones cançons que ens transporten a un nou paisatge i a un nou accent -dolç i italianitzant- dels molts que té la llengua catalana. De la mateixa manera que Quico el Célio ens va obrir nous horitzons paisatgístics i lingüístics, els del sud del Principat, els de l’Ebre, ara Sanna ens obre un horitzó d’ultramar, un horitzó antic i nou, enyorat i quasi perdut,  qui sap si un espai mental recuperat. Les lletres ens fan viatjar de Girona a l’Alguer, per damunt illes i onades, o de l’Alguer a Perafita, per menjar coca. Sí, sí, coca de Perafita! (mirant als crèdits del disc, he descobert que el músic perafitenc Josep Maria Cols hi col.labora tocant el piano, els teclats i l’acordió). Res, qualitat i màgia i aires de balada italiana, però sense excés de sucre i amb molta ironia. Un plaer de disc per començar bé l’any.

*La foto és del concert de Claudio Gabriel Sanna a la Fira Mediterrània de Manresa.