El camp de l'Erra

Ara ens volen acollonir amb el canvi climàtic. Ens el treuen dia sí dia també, com un llençol, una bubota, uh, uh, quina por! I així, ben acollonits, preocupats, distrets, collats i culpabilitzats, no pensem en altres coses importants. Qui alimenta aquesta por? No ho sabria dir, però els periodistes, àvids de temes, s’hi apunten i alguns fins i tot hi dediquen setmanes senceres, com sempre marcant l’agenda de les nostres preocupacions. Al final semblarem tots plegats estàtues de gel amb el cervell adormit. Però això no és la primera vegada que passa. Vull dir això del canvi climàtic i això d’aprofitar-lo per collar la gent. I això de les estàtues de gel tampoc.
Al Lluçanès, a tot Catalunya i a tot Europa, hi va haver la famosa cacera de bruixes del segle disset, coincidint amb l’època central de la coneguda com a Petita Edat de Gel (mitjan s.XIV fins a mitjan s.XIX). Va ser una època d’hiverns molt crus (el de 1608, destaca), amb tongades de moltes precipitacions (el 1617 és conegut com l’Any del Diluvi). Era l’època en què Brueghel el Jove (1564-1638) pintava aquelles famoses estampes hivernals, fins a set vegades es va arribar a gelar l’Ebre durant aquelles fredes tongades i el Tàmesi es podria dir que es va "solidificar". A la seva divertidíssima novel.la Orlando (traduïda per Maria Antònia Oliver, a Proa) Virginia Woolf explica d’aquell temps això que segueix: No era estrany de trobar-se tot un ramat de porcs, immòbils i glaçats al mig del camí. Els prats eren plens de pastors, llauradors, parells de cavalls i noiets espantaocells, tots paralitzats de cop fent allò que feien, l’un amb la mà al nas, l’altre amb l’ampolla a la boca, un tercer amb una pedra a punt de llençar-la a un corb…(…) Prop del pont de Londres, allí on el riu s’havia gelat fins a unes vint braces de fondària, era perfectament visible una barca de transport, naufragada, colgada a la mare del riu, al mateix lloc on s’havia enfonsat la tardor passada, carregada de pomes. La dona de la barca, que portava la fruita a mercat a la riba de Surrey, estava asseguda entre una manta escocesa i el verduguet, amb la falda plena de pomes com si no fes altra cosa que despatxar un client, per bé que una certa blavor als llavis insinuava la veritat. La Petita Edat de Gel va venir després de l’Òptim Climàtic Medieval (època molt calorosa entre els segles IX i XIII). Cap a mitjan segle dinou comença altre cop a escalfar-se el planeta. I en això estem. El temps canvia molt lentament i mentrestant va fent el seu vaivé inesperat. Aquest any, després d’un hivern càlid i sec, estem tenint una primavera força plujosa i l’estiu es presenta incert. L’hivern vinent, qui sap, potser tornaran les estàtues de gel i es tornarà a gelar el Tàmesi, i potser l’Ebre, i veurem escenes semblants a les que pintava Brueghel o a les que descrivia Virgina Woolf. No s’ha de descartar res. Però, sobretot, no ens hem de deixar acollonir

No sé si heu jugat mai al joc d’endevinar si és gall, poll o gallina allò que s’amaga dins la càpsula verda d’on ha de sortir el galleret. Si els pètals surten vermells és un gall, si surten roses, gallina, i els gallerets de pètals blancs són polls. S’ha d’apostar abans d’obrir el capoll. A la canalla els encanta. És un joc ideal per practicar als descampats -als pocs descampats que queden per urbanitzar- i a les margeres de pobles i ciutats just quan la primavera engega amb tota la seva força. Aquestes flors neixen en terres remogudes: per això diuen que Flandes es va omplir de roselles durant la gran guerra del 1914-18.

Trinxeres, mines, granades, els camps de Flandes veien les seves terres remenades, els seus marges remoguts, les llavors escampades. I a la primavera per tot arreu florien els gallerets (color de sang). Us sona la imatge? Creus blanques i gallerets vermells. Llavors un canadenc -de qui ara mateix no recordo el nom- va escriure un poema que, entre altres coses, diu:

In Flanders fields the poppies blow

Between the crosses, row to row

I cada 11 de novembre, durant el Remembrance Day, a Canadà i a la majoria d’antics països aliats, la gent es penja roselles a la solapa. Són roselles artificials, fetes -fins l’any 1996- pels veterans ferits d’aquella guerra. Els nens canadencs s’aprenen a escola aquests versos, i el poema sencer, de memòria. A tots els cementiris de tots els camps de batalla, a tots els monuments al soldat desconegut, a totes les plaques dels màrtirs i els patriotes, de totes les ciutats, l’onze de novembre es posen corones de roselles vermelles, roselles artificials, per recordar la fi de la Gran Guerra. Però hi ha gent que s’estima més portar roselles blanques (com les que en el nostre joc en diem polls) a la solapa, per allò que el blanc és el color de la pau. Cada primavera tornen als descampats aquestes flors, que són les mateixes que envaeixen els nostres camps de blat. Tan boniques que són. I tan divertides. I són paràsits. Creixen com res. No us sàpiga greu espatllar-les jugant amb elles a endevinar.

La Biblioteca Joan Triadú

i edicions Galerada

 us conviden a la presentació del Llibre

Pólvora del quatre de juliol

    de Ramon Erra

 a càrrec del crític literari Josep Paré, l’editor Joan Maluquer i Ferrer

i l’autor Ramon Erra

Aprofito aquest altaveu -la veritat, força visitat- per fer promoció de la presentació del meu nou llibre a la biblioteca Triadú de Vic (vora el Museu de la Pell). Hi esteu tots convidats. Parlarem del llibre, però també, si algú en té ganes, podem parlar d’aquest blog. S’accepten preguntes, crítiques i suggeriments. Fins dijous a Vic, doncs. Ens veurem les cares!

A cada telenotícies hi ha espectacles dantescos, marcs incomparables i dies històrics.  Sovint vivim moments memorables, escoltem cançons mítiques i veiem pel.lícules emblemàtiques. Un cop per setmana celebrem gols màgics, victòries pírriques i derrotes sonades. Ens anuncien grans cataclismes, canvis climàtics irreversibles i ens diuen que les sacsejades de la terra són les més violentes (des que hi ha constància escrita) i les temperatures fan rècords històrics ?per dalt o per baix- dia per altra. Certament, devem estar vivint uns temps molt transmudats. Potser per això a vegades ens sorprèn la normalitat.

Som tan exagerats, tan tremendistes, anem tan bufats, que quan la normalitat ens ?ataca? quedem astorats, sorpresos de la seva força,  de la seva superioritat i de la seva necessitat. Aquest post vol ser un homenatge a la ?normalitat?, a una de les normalitats possibles: tenir un fill i passar tres o quatre dies a l?hospital. Clar, amb tres o quatre dies de ?normalitat? dins de ?la grandesa del moment?, hi ha temps per anar a esmorzar a la cafeteria, sentir converses entre infermeres i metges, viure diverses combinacions de persones als ascensors i tenir com a mínim dues tipologies de família com a veïns d?habitació. Però hi ha un racó, un indret, un bocinet d?hospital (ja quasi fora de l?hospital), un llatzeret del segle XXI, que amb la seva menystinguda normalitat esborrona: el racó dels fumadors. Allà, sota la marquesina, al costat de l?entrada d?urgències, a la intempèrie de dos o tres vents, amb màquina de cocacoles, màquina d?aigües Veri, màquina dels cafès i màquina de les llaminadures, hi ha una paperera, un cendrer gegant i un grupet d?arreplegats que va variant amb el pas de les hores. Les converses, sobretot al capvespre ?entre malalts que surten un moment d?estranquis (amb bata i sabatilles o amb cadira de rodes), visites que ja marxaven i acompanyants farts d?estar tot el dia tancats-, són breus i es fan entre pipada i pipada. Es parla dels preus dels pisos, de by-passos o de l?aire fred, però tot a mitja veu, sense exageracions. Acabat el cigarret o la cocacola, cadascú torna a la seva casa, al seu llit o al seu malalt, mentre una altra tertúlia, amb una altra gent normal, ja està naixent en aquell entranyable llatzeret. 

Estàvem esmorzant en un bar. A la taula de darrere nostre, un home d’uns seixanta-cinc anys, cabell gris i esquena ampla, prenia cafè amb una dona de cabell llarg, que també voltava la seixantena; la dona es veia encara atractiva i penjada al coll hi duia una alegre bufanda de ratlles. La conversa -o els fragments de conversa que ens arribaven- tenia alguna cosa de surrealista: "tres quarts de deu" deia l’home, "tres quarts" repetia la dona. "Enciam, col, mongeta?" aventurava la dona amb un somriure d’orella a orella. "I porro!" afegia feliç l’home.

"Porro, como los porros de fumar?" preguntava la dona. "A això mateix" li contestava aquell home que es veia més content que un gínjol. "¿I mercadillo cómo se dice?" preguntava la senyora, amb aspecte d’estar passant una estona agradable…"mercat, parades" deia el senyor. De seguida ens vam adonar que allò era una Parella Lingüística. Aquestes curioses parelles estan sorgint com bolets per tot el país. Diuen que l’any passat n’hi va haver 14000 (28000 persones implicades, doncs). Això comptant només les oficials, les que surten del programa de Voluntaris Lingüístics, però n’hi ha que funcionen per lliure i n’hi  ha que esdevenen parelles lingüístiques sense pretendre-ho: companys de feina, companys d’estudi, enamorats i enamorades, sogres insistents, fills escolaritzats amb mares quasi analfabetes, clients d’un bar amb cambrers… Mentre una part del país bull i s’engresca amb l’intercanvi lingüístic i cultural, una altra part continua tancada en el  monolingüisme dels 300 millones  i no els treus d’aquí. I això que els experts diuen que el bilingüisme afavoreix la creació de sinapsis i endarrereix l’envelliment cerebral. El dia que aquesta part més "tancada" de la població es posi a buscar parella lingüística, Catalunya no serà una festa, no, serà una gran bacanal. I de l’orgia lingüística en sortirà un país més alegre, més cohesionat i amb uns ciutadans que viuran molts més anys. 

Fa anys amb uns quants amics vam fundar ACRÍ, l?Associació Catalano Irlandesa. Vam arribar a ?fer molt mal?, vull dir que vam beure?ns moltes Guinness, vam cantar moltes balades i fins i tot vam organitzar sonades festes de Sant Patrici a Sabadell, a Vic i al Lluçanès. Una vegada vam promoure un acte al poble abandonat de Perellós (a les Corberes, a la Catalunya Nord) on vam penjar una placa en commemoració dels sis cents anys del viatge de Ramon de Perellós al Purgatori de Sant Patrici, primer ?contacte documentat? entre irlandesos i catalans. La majoria d?aquests actes ?molt improvisats- van agafar transcendència i dignitat gràcies a la veu de la Deirdre i a les mans màgiques de l?arpista Núria Moltó. Aquest serà el primer Sant Patrici sense la Núria.

La  Núria Moltó ens va deixar el juliol passat. Catalana de naixement, irlandesa de cor, menorquina d?adopció i Lluçanesa per devoció, estic segur que a la nostra astròloga i arpista de capçalera li hauria agradat molt saber que a la petita illa de Montserrat, al Carib, també és festa oficial el dia de sant Patrici, el 17 de març. La raó és que els seus primers colonitzadors van ser uns irlandesos expulsats de les veïnes Saint Kitts i Nevis. Avui dia Montserrat és un territori d?ultramar del Regne Unit i sembla que el nom li va posar Colom en honor a la nostra muntanya sagrada. En fi, que a les envistes de Sant Patrici he pensat en la Núria Moltó i m?he imaginat que comentàvem aquesta casual relació entre Sant Patrici, patró d?Irlanda, i la mare de déu de Montserrat, patrona de Catalunya. De cop se m?han posat els pèls de punta, perquè m?ha semblat ben bé que sentia en algun lloc de l?habitació el seu riure salvatge, que veia brillar un ull prop de la finestra i que una veu darrere meu, emocionada, deia: ?és fortíssim!?

Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l?Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l’amo d’aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d?altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s?ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina ?castanyera? (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d?un conill que li ha sortit al final del Camp de l?Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l?Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l?Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m?he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms.

Ahir havia de ser un gran dia: anava a Barcelona a recollir el meu nou llibre de narracions a l?editorial GALERADA. Justament pensava dedicar el bloc d?avui a fer autobombo aprofitant la sortida d?aquest esperat nou recull de contes errians (tristos, alegres, sorprenents i provocadors: alça manela!). El recull, titulat PÓLVORA DEL QUATRE DE JULIOL, era esperat sobretot per mi, perquè diverses incidències n?havien endarrerit la publicació, però a la tornada la renfe em va aixafar la guitarra.

Vaig ser un dels centenars de viatgers que dimecres a quarts de vuit del vespre va quedar clavat a l?andana de l?estació de la Plaça Catalunya, voltat de gent cada cop més nerviosa i esperant un tren o informació. No es veia per enlloc cap d?aquells pobres informadors professionals (bocs emissaris, Benjamins Malaussènes o ases dels cops, amb ermilla vermella, que la renfe ha posat a les estacions perquè la gent es desfogui). La informació va arribar en forma d?excusa de mal pagador (of course, només en castellà) dient que els trens anaven ?com a mínim? amb quinze minuts de retard per ?unes incidències entre Sants i Catalunya?.  Quan van començar a arribar els combois ?que ja anaven plens? la gent va intentar pujar i després buscar-se un forat. La cosa anava empitjorant a cada estació, on continuaven pujant persones enfadades, de totes les edats, fent tota mena de contursions, i intentant salvar les esquenes de les maleïdes portes, que ja no es podien tancar. El conductor va dir per la megafonia (of course, només en castellà) que si no es podien tancar les portes el tren no podia reemprendre la marxa. Tothom suava, alguns reien, alguns esbufegaven, alguns estaven molt a la vora de l?atac de nervis i fins i tot hi va haver  intents de fer fora la gent que havia entrat al tren a l’estació del Clot. Algú va avisar que millor que no ens baralléssim ?entre nosaltres?, que la culpa no era de ningú dels que érem allà. Mentrestant al vagó sonava el cànon de Pachelbel, sonava i sonava i algú va dir que els de renfe ens volien fer tornar bojos amb aquella música. Premuda entre les meves cames, i sis o set cames més, hi havia la bossa amb el meu llibre acabat de sortir al carrer, i jo pensava ?quan podia respirar bé i per tant pensar? que els de renfe m?havien aixafat la guitarra, perquè jo havia previst, innocent de mi, fullejar el llibre al viatge de tornada,  còmodament assegut al vagó, arrepapat, mentre el tren anava fent el seu trajecte per la magnífica costa del Maresme.

Diu alguna gent que va ser Noé, al tancar amb presses la porta de l?Arca quan ja començaven a caure les primeres gotes del Diluvi Universal, qui va deixar el gat manx sense cua. Altres de més savis creuen que un vaixell naufragat va perdre el seu contingut casual de gats escuats davant les costes de l?illa de Man i aquells gats es van aparellar entre ells, es van multiplicar i, vivint aïllats, es van acabar convertint en raça autòctona. La bandera del territori on va sorgir aquesta raça de gats està formada per tres cames, amb els respectius peus, tallades a l?alçada de les cuixes, ajuntades i posades a girar en el sentit de les agulles del rellotge; a girar sense fi (foto). Davant d?aquestes primeres dades, recollides a peu de google, ens aventurem a dir que l?illa de Man, Ellan Vannin (en manx), podria ser que tingués algun problema amb les extremitats.

I sí. Comencem per dalt, pel cap. Perquè l?illa pertany a la corona britànica, sense ser part del Regne Unit ni tampoc de la Unió Europea. El seu cap d?Estat, per tant, és la reina Isabel II, però Man, situada entre Irlanda i Anglaterra, té el seu propi primer ministre, un parlament, moneda, i totes les institucions que li calen a un territori per a autogovernar-se. No sabem si això de tenir Isabel II per reina és o no és un problema pels manesos, en tot cas és una dada (igual que el fet de no tenir política exterior). Una altra extremitat ?si se?n pot dir extremitat- problemàtica a l?illa, és la llengua. El manès (manx, per ser més correctes), llengua gaèlica parlada fins al segle XIX per la majoria d?habitants de l?illa de Man, va ser substituït per l?anglès, com a tants altres llocs ha passat amb llengües gaèliques i no gaèliques, per motius econòmics, polítics i sociològics. Fins i tot es té constància de la data exacta de la mort del darrer parlant ?nadiu? de manès i del seu nom i cognom: va ser el pobre senyor Ned Maddrell, que va morir en plenes festes de Nadal i cap d’Any del 1974, concretament el 27 de desembre (el pobre Ned ja devia fer temps que només podia parlar manx amb ell mateix!) Però, com són les coses, no s?ha de perdre mai l?esperança: els lingüicidis i els suïcidis lingüístics es poden superar! Sí, sí, no només els d?Israel han ressuscitat una llengua quasi morta, en el seu cas l?hebreu, també hi ha els homes i dones de Man: mort i enterrat el Ned Maddrell, els manesos es devien esgarrifar (en anglès, clar), del silenci i la buidor manesa que el van seguir, de manera que es van posar corrent mans a l?obra i el 2001 ja els havien nascut 56 nous parlants de la variant manesa del gaèlic, volem dir amb el manès com a llengua materna (hem de suposar que van néixer de parelles que havien estudiat la llengua a l?escola i van decidir educar en aquesta llengua els seus fills). Però això no ha fet més que començar, els aparellaments entre dos parlants de manx (diguem-los ?parelles lingüístiques?) pot anar en augment, sobretot si tenim en compte que avui dia a l?illa hi ha 1689 persones, de les 75000 que hi viuen, que saben parlar correctament la vella variant manesa del gaèlic i que la majoria són joves. De la mateixa manera que uns gats arribats a les costes de Man enmig d?una tempesta, o presentant-se els darrers i amb poques esperances a l?Arca de Noé, van acabar triomfant i repoblant l?illa, així mateix pot passar amb els 56 (o amb els 1689) nous parlants de manx. Ni a Ellan Vannin ni a cap altre lloc del Món es pot donar per definitivament morta una llengua, perquè, igual que els gats, les llengües tenen set vides. Ho sento pels lingüicides. I els pessimistes.

Diu Sergi Pàmies, o fa dir a un seu personatge, al seu jo narrador que vol escriure la història d?una batalla, que a l?hora d?inventar les darreres paraules d?un sergent malferit que agonitza, lluita ?contra els prejudicis de fer servir una llengua de la qual s?afirma que no té argot propi?. Tot això al conte-pastilla avecrem, La nostra guerra, del recull Si menges una llimona sense fer ganyotes, editat per Quaderns Crema. El conte és una vertadera perla (de concentració i bellesa) perquè ell sol ?en onze planes de lletra grossa? conté Guerra i Pau de Tolstoi, Homenatge a Catalunya d?Orwell, Va ploure tot el dia, de la seva mare (de la mare del Pàmies), Buscar al soldat Ryan, Res de nou a l?Oest i Apocalypse Now, a més a més d?una poètica i una retòrica completes.

Sergi Pàmies ?autor que fins ara no era dels meus preferits, però que amb aquest conte m?ha deixat totalment trasmudat? o el jo narrador del seu conte, el seu alter ego o qui sigui que parla, s?abaixa fins a peu de trinxera ?com si fóssim enmig d?un capítol de la sèrie Terra de gegants, d?Irwin Allen?, per escoltar els renecs d?un sergent rus a qui una bomba acaba de seccionar la cama i sent que diu, en la seva llengua russa: ?la puta mare que els va parir?. Després de llegir això, el meu jo envejós, verd de no poder tenir la seva orella allà a peu de trinxera escoltant els renecs d?aquell sergent ferit ?potser a Austerlitz o vés a saber si més a prop en el temps i de casa? i desitjós de poder fer ell també de torsimany de les darreres paraules del sergent (en aquest cas per als seguidors del Camp de l?Erra, que ja vam dir en els seus inicis que podia ser, entre altres coses, un camp de batalla) s?ha proposat anar una mica més enllà d?on ha anat el Pàmies (ell sempre tan contingut) i una mica més enllà de l?Eixample de Barcelona, i s?ha posat a enfilar renecs en llengua vernacla i ha dit coses molt gruixudes, com ara les hi faré passar molt putes a aquest que m?ha cardat la pota enlaire, al mig dels collons li haurien d?haver esclatat les bombes i tan de bo caiguessin hòsties consagrades, d?aquest avió, em cago en el déu que l?aguanta!

 La rotonda, com a solució per a una cruïlla conflictiva, sembla estar totalment consagrada. Però no és en aquest sentit que ho dic. Temps a venir, quan es parlarà de l’època convulsa del tombant del segle XX i el XXI, quan es farà balanç d’aquests temps trasmudats que ara vivim, la rotonda serà la gran icona. Ja ho veureu! (o no ho veureu). Alerta, doncs, amb com decorem les rotondes, perquè parlaran de nosaltres quan ja no hi siguem

La rotonda és avui l’indret sagrat de la sagrada carretera, el lloc on es posen els símbols que volem promoure (arcs de triomf, columnes fàl.liques, cabanes de pedra seca, molins de vent…), les plantes que ara considerem més autènticament nostres (últimament el timó, l’espígol, el margalló i l’olivera) o bé hi posem escultures al.legòriques espantoses i estalinistes, sobre el món dels pescadors (una barca navegant sobre l’herba), la gran industrialització (una llançadora gegant, un teler o un cargol de rosca damunt un llit de grava) o la dura vida del pagès (una arada romana rovellada solcant un llit de ciment). O bé obres simbòliques i abstractes, que no sempre aconsegueixen emocionar. Algunes agradables rotondes mantenen el seu aspecte virginal primigeni de prat verd teletúbic, només amb un gran fanal al mig (que almenys fa llum i no pretén simbolitzar res), aquestes sovint són ocupades per ocells, conills de bosc o per algun escamot d’ovelles o cabres, però quasi ja no en queden. No és estrany que en els temps en què el cotxe privat és el nostre Déu i anar amunt i avall per les carreteres la nostra religió, les rotondes s’hagin convertit en els altars al voltant dels quals girem, el lloc privilegiat on posem els nostres ídols i també un dels punts on oferim els nostres sacrificis (i on homenatgem els nostres morts: plaques de marbre, fotografies i flors de plàstic). Però les nostres rotondes, fins i tot les que porten a una altra rotonda, no deixen de ser innocents glorietes, humils esglesioles, al costat de la catedral de les rotondes, el Magic Roundabout de la ciutat anglesa de Swindon (croquis a la foto i més informació a la Wikipedia), conegut entre els locals com a Tragic Roundabout. La rotonda màgica de Swindon està formada per una gran rotonda central, per on es circula en el sentit contrari a les agulles del rellotge, voltada de cinc mini rotondes, que es fan en el sentit de les agulles del rellotge (i això a la gran Bretanya, que ja van per l’altra banda!). Si algú no ho entén, sempre pot demanar a Déu que baixi i l’hi expliqui.  

La foto de baix és d’un plafó del ^{_{Museu d’història de Catalunya}} representant un pany de paret amb propaganda electoral. Hi afegim una foto més alegre, del mateix museu (totes dues són tretes de la web www.mhcat.net)

Vam dir que al Camp de l’Erra no s’hi parlaria de política si no era estrictament necessari, de manera que no parlarem de política, encara. De moment parlarem d’unes quantes coses que ens estan fent ballar el cap i les cames, dels nervis  (per això deu servir un blog també, per calmar els nervis). Vas pel carrer, especialment a Barcelona, i només sents que castellà, entres als bars i només et parlen castellà, mires les teles i mires els diaris i mires les etiquetes i mires els anuncis i mires les lletres de les cançons i els cromos i les instruccions de les eines i les cartes del tarot i els carteristes i les laques de les perruqueries…Però havíem quedat que a la "minoria lingüística catalana" a la reserva catalanoparlant, se li concedien dos "recintes sagrats", dues "sagreres"…

 Una de les "sagreres" era l’escola i l’altra tv3. Amb tv3 de capa caiguda (ha banalitzat i espanyolitzat tant els continguts i el punt de vista, que ja no es diferencia de les altres cadenes, de manera que perd aquell públic fidel que la va aguantar tants anys) ja només quedava l’escola. Però els enemics del català -tant els de casa com els de fora-, igual que aquells a qui abans els deien esgarrapacristos, no en tenen mai prou. Són insaciables. Una hora més! Però és que un país -una nació, una comunitat autònoma, una regió, unes províncies- que té el museu d’història en l’estat en que el té Catalunya passats deu anys de la seva inauguració, que s’ho faci mirar per algú que hi entengui: mapes descolorits, ordinadors desfassats, diorames que semblen pessebres (amb tot el respecte pels pessebres, però això és un museu nacional!), poca interactivitat i la que hi ha encara serveix per pessigar-se els dits, uns audiovisuals deficients, unes etiquetes que semblen d’exposició de fi de curs i, a més, estan mig esborrades, desenganxades o equivocades -en un lloc hi diu Lloret de mar, Maresme (sic). En fi, que el museu està molt bé i els treballadors semblen amables i eficients, però es veu tan desfassat que fa angúnia. Com a colofó dels dos temes tractats, només un detall: a l’entrada de la cafeteria, al darrer pis del Museu d’Història de Catalunya s’hi pot llegir, amb lletres ben grosses  LA MIRANDA DEL MUSEO (sic). 

Aquí em teniu, esperant, nerviós, neguitós. Fa una setmana que sabem que entre dimecres i dijous, o entre dijous i divendres, arriba una nevada, que encara no es pot dir de segur si serà gran o petita, si arribarà a la costa o es quedarà a les muntanyes, si serà molesta o portarà diversió. Però ja fa dies que se’n parla. A les teles i a les ràdios, als diaris i a les sales d’espera, als mercats i a les cafeteries. I és que vivim en el món de la xerrameca. Per això sempre hi ha algú carregat de seny que, quan ja tothom hi ha dit la seva, deixa anar aquella frase, que cau com una llosa: no nevarà pas, se’n parla massa!

Abans, no fa gaires anys, les nevades arribaven per sorpresa. Durant la nit, mig d’amagatotis, en gran silenci, havia caigut un pam de neu. Al matí, una quietud blanquinosa, un arrossegament de pala al carrer, una salutació entre veïns una mica més animada del compte i la mare que deia "no cal que et llevis, que no vindrà l’autocar…està blanc de neu!" I llavors tot era córrer a vestir-se, a buscar les botes i l’anorac i a sortir al carrer a viure la gresca de la neu. Ara, fa tants dies que se’n parla, que tothom ja té les botes a punt, els anoracs ja s’esperen al costat de la porta, els corresponsals ja són a Horta de Sant Joan, als Brucs a Sant Martí d’Albars esperant poder donar en directe la caiguda de la primera volva, l’opinió -interessantíssima- dels veïns sobre la nevada i la "bonica estampa que la neu ha deixat al poble". Però no és només la neu -o la possible neu- que provoca tanta xerrameca. De tot se’n parla tant i durant tanta estona, que arriba un moment que ens en cansem, oblidem el tema i passem a una altra cosa que farà el mateix camí. Amb aquest fer tan atribolat, amb tanta xerrera i tan poca vida real, no arribem a entendre ni a disfrutar de res. Jo, per no contribuir excessivament a la xerrameca universal, només escric en aquest bloc un cop per setmana. Potser ja és massa!

Algú sap on dormen les dones que fan la carretera? Un servidor, que fa sovint la C-17 i la N-II, s’ho ha preguntat sovint. I on mengen? Dinen en un restaurant de menús, com vostè o com jo? o el mateix minibús que les ha repartit pels revolts i trencalls passa més tard a donar-los una d’aquelles bossetes amb ous durs que als hotels en diuen "pícnic"? Perquè les reparteixen en furgoneta, oi? O van a peu a la feina? O en una motoreta? També he observat (no volgueu ara fer sang d’aquest comentari!), en passant, ep, en passant, que algunes estan parlant per mòbil….

Algú sap o es pot imaginar a qui truquen?Què es diuen? En quina llengua parlen? Qui els carrega el mòbil? Quina melodia els sona? I també m’he adonat -ei, gairebé sense voler fixar-m’hi- que porten unes peces de roba molt curtes, molt enxarolades, molt vistoses, on les deuen comprar? Hi ha un servei d’atrezzo, de la mateixa manera que hi ha un servei de càtering i un servei de transport comunitari? I aquesta roba tan vistosa, després de rentar-la, on l’estenen? I quan van a fer les seves necessitats, van sempre darrere les mateixes mates? A vegades les veus en colles de tres o quatre…de què parlen entre elles? Quina és la seva llengua pont? I quan han encès una foguera i arriben clients i elles han d’anar abandonant el lloc on fan collet per anar a fer el què és pròpiament la seva feina, qui apaga aquell foc? Podríem estar fent-nos preguntes fins demà o fins demà passat, perquè, la veritat, només que t’aturis un moment a pensar-hi, de seguida t’adones que aquestes dones que fan la carretera deuen passar-les molt putes! Tot i això, cada dia se’n veuen més.