El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

COSMOPOLITISME EN TEMPS TRASMUDATS

Eugeni Xammar diu al seu llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món, que el lloc que més li agradava de Barcelona era l’Estació de França, perquè et permetia ser a París en divuit hores (estava parlant dels anys vint i trenta del segle passat). Xammar, va viure en aquella Europa de la Societat de Nacions, dels corresponsals de premsa dictant cròniques per telèfon, de l’estiueig a Biarritz (foto), de l’ascens de Hitler i de la guerra civil. Anava amunt i avall d’Europa, parlava quatre o cinc llengües, era un cosmopolita. Un catalanista cosmopolita.

He trobat en algun lloc –perdut en la immensa xarxa- una definició de cosmopolitisme. La fa un tal Jean-Yves Masson i diu, més o menys, que “El cosmopolitisme, que implica que un pertanyi profundament a una sola cultura i que, mitjançant un treball pacient, condueixi aquesta cultura al punt d’universalitat on es pugui trobar amb les altres, és el contrari exacte del multiculturalisme, que consisteix en una simple juxtaposició de realitats heterogènies”. Hi ha qui relaciona cosmopolitisme, precisament, amb Biarritz, Chanel i maletes Samsonite. I té raó, en part. Les maletes Samsonite van néixer l’any deu i cap als anys vint aquesta empresa va posar de moda l’equipatge conjuntat (tres o quatre maletes de diferent forma i mida, però d’igual textura i color, justament per a ús dels viatgers cosmopolites). Chanel va dir, parlant d’aquells anys, “un món s’acabava, un altre acabava de néixer. Jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar. Tenia l’edat del nou segle: va ser doncs a mi a qui es va adreçar per la seva expressió en vestidura”. Vestits de Chanel, maletes Samsonite, estiueig a Biarritz (diuen que Picasso va flipar l’any 1918 veient com anaven els banyistes d’aquesta ciutat balneària basca), escassos controls duaners, en fi, tot contribuïa a fer néixer llirepensadors….però clar, això del cosmopolitisme sembla una cosa una mica elitista, no? O el què és realment elitista, avui dia, és pensar que només la gent de classe alta pot ser cosmopolita? A principis del segle XXI, “un món s’estava acabant i un altre acabava de néixer, jo em trobava allà, hi havia una oportunitat, la vaig aprofitar”….això ho podria haver dit, per exemple, l’amo de Zara (secció maletes i bosses d’esport) o el de Ryan Air (escapades de cap de setmana a Londres, Lisboa, Berlín). Avui dia tothom pot ser cosmopolita –i per això no cal deixar de ser allò que un creu que és- però, és aquest el vertader cosmopolitisme? O el cosmopolitisme -que ja ve dels estoics grecs- és una filosofia molt més complexa, que vol ciutadans del món, siguin obrers, siguin grans financers? S’ha de renegar de la pròpia cultura per ser cosmopolita? Llegiu Xammar. Llegiu Stefan Zweig. I Ja em direu què en penseu. 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent