Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

5 anys

1
Publicat el 13 d'octubre de 2011
El 13 d’octubre del 2006 a Roberto Saviano li van assignar l’escorta, fa cinc anys justets. He fet el compte, són 1825 dies, 1825 dies que es desperta a un llit d’una caserna, que no pot quedar a sopar amb un amic, ni conéixer una xica i que li agrade. 1825 dies sense poder viatjar pel plaer de viatjar, o fer una passejada tot sol per pensar, o pel gust de passejar. 1825 dies sabent que el mataran, sense poder improvisar res, sense poder fer cap d’eixes coses que decidim a l’últim moment. 1825 dies sense rampells ni capricis, des dels 27 anys fins als 32 (per ara, i que dure). I tot per haver escrit un llibre. Convindria que no ens oblidàrem d’ell.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

paperets

2
Publicat el 7 d'octubre de 2011


Mirant-me
aquest vídeo pensava que hi ha veus com la de Raimon amb les que una creix i
que, a voltes, en escoltar-les fan tornar records oblidats. M’ha passat
escoltant aquesta cançó: quan era molt, molt xicoteta em van portar a un Aplec
de la Plana, crec que a la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real (que no fóra el primer). Va cantar Raimon i jo, segur, era la
primera volta que escoltava algú conegut en directe. No recorde res del concert
ni de l’aplec, però recorde perfectament que vaig tornar a casa emocionadíssima
i amb un tresor: dues pegatines: Sóc de la Plana i vull respirar
i Valencià a l’escola i un autògraf de Raimon a una caixeta de xiclets
de menta. Estic segura que no l’hi vaig demanar jo perquè ho recordaria, però
vaig conservar molt de temps aquell paperet. Fa anys que no el veig, l’hauré
perdut. És un neguit estrany recordar objectes i papers que no sé què s’han
fet.

A
casa deien que la primera volta que Raimon va cantar en públic va ser a
Castelló, a un bar que hi havia prop de casa, si no recorde malament es deia
Bar Napoli (al carrer Bayer o al començament del carrer Sant Francesc, com pot
ser que no me’n recorde?). Jo no m’ho creia, pensava que era impossible perquè
era un bar molt lleig i sempre buit.

Ho
explica el meu amic Ferran Archilés a un article: …l’octubre d’aquest mateix any
es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb
Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot
negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser
interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani
castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants
a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de
calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan
Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De
tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi
familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres
els valencians.

Segur
que la veïna el que entrava a comprar era llimonà i segur que era el Bar
Napoli, segur.

Publicat dins de del lado de allá... | Deixa un comentari

detalls

3
Publicat el 6 d'octubre de 2011
Déu és en els detalls. Mies van der Rohe
 


Hi ha quelcom de quasi poètic en la importància que Steve Jobs va donar sempre a la bellesa en els objectes que va crear. En la seua convicció de que un objecte tecnològic a més de funcionar el millor possible havia de ser bonic, el més bonic possible. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

matar els blogs

0
Publicat el 5 d'octubre de 2011

La xarxa italiana està tremolant, i no exagere. Estan a punt d’aprovar una llei (un decret llei, ací fa temps que es governa per decret) per emmordassar els diaris que, amablement, inclou els blogs.
Si jo publique una frase, tipus: Berlusconi és un ancià malalt i ell se sent ofès i m’ho comunica amb un simple mail, aleshores he de rectificar en 48 hores, supose que publicant que Berlusconi és un jove sa com una poma. Si no, em jugue una multa de mínim 12000 euros. Sense que intervinga un jutge ni cap tercera part decidisca si el que jo he publicat és veritat o no. La norma, que ací és popularment coneguda com norma ammazza blog (ammazzare vol dir assassinar) l’han colada en un decret que, fonalmentalment, vol impedir la publicació d’interceptacions telefòniques als diaris (així el monstre pot parlar tranquil.lament de les seues fulanes i dels seus negocis amb els amics).

Avui la Wikipedia italiana no funciona, al lloc de la pàgina hi ha una carta als lectors: Estimats lectors i lectores, en aquestes hores Wikipedia en italià s’arrisca a no poder seguir oferint el servei que en aquests anys has trobat útil i que ara, com de costum, estaves cercant…

Diuen que tancaran si passa la llei, Wikipedia opera a més de 200 països, si passa ens convertirem en l’únic país on han hagut de tancar la paradeta (ja som el primer on Wikipedia fa una vaga per defensar la llibertat d’expressió.

Jo ho sé que açò s’acabarà, però li està costant molt, el monstre encara cueja i fins que tot s’acabe s’ocupen de coses tan importants com aquesta mentre el país se’n va a fer la mà.

Actualització: pareix que acaben d’aprovar una esmena que distingeix els diaris on-line dels blogs (siti amatoriali) i l’obligació de rectificar en 48 hores resta només per als diaris. L’esmena salva-blogs, es diu.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

de mal cremar

6
Publicat el 28 de setembre de 2011

Les fulles cremen però les lletres volen. Avodah Zarah 18a

Avui he intercanviat amb algunes persones, jueves i no, auguris de bon any nou (Shanà tovà). Un d’ells m’ha arribat en forma d’història que no coneixia. Resulta que l’any 1553 la Santa Inquisició va confiscar tots els exemplars del Talmud que va trobar a Itàlia i molts altres llibres en hebreu, i el dia del cap d’any jueu els van cremar en una gran foguera a Campo de’ Fiori. No ho sabia, no sabia que la Inquisició cremava llibres a eixa plaça, al mateix lloc on cremava heretges.
Un estudiós del Talmud de Califòrnia de vacances a Roma, va pensar, passejant per la plaça, que a més de l’estàtua de Giordano Bruno allà on va ser cremat, també aquella crema de llibres mereixia un record. Fa pocs dies van col.locar a la plaça la placa de la foto. 
Mentre llegia la història pensava que a Campo de’ Fiori també hi ha la meua llibreria preferida (amb llibreters especialistes en trobar-me llibres introbables) i que vull anar a veure on han posat la placa, perquè si l’han posada prop de la llibreria, que es diu Farenheit 451, seria un d’aquells atzars que a voltes ens regala la realitat que sempre em meravellen.

 

Publicat dins de històries | Deixa un comentari

el túnel

3
Publicat el 24 de setembre de 2011
Ja sabreu això dels neutrins que van més ràpid que la llum. Jo, que sóc de lletres (però molt) li he demanat a l’F. que m’ho explicara, com que és físic i li agraden les partícules i té molta paciència m’ho va explicar supose que molt bé. Jo no vaig entendre res, però m’agrada sempre l’emoció amb que parla d’aquestes coses que no comprenc.
Que jo no ho comprenga no té cap importància, clar, però jo no sóc ministre. 
La ministra Mariastella Gelmini, Ministra de la Instrucció, la Universitat i la Recerca d’aquest pobre país ha pensat que el ministeri havia de fer un comunicat de premsa i l’ha fet.
Comença mostrant la seua joia per la descoberta i agraint, sobretot, els recercadors italians que hi han participat. A continuació ja comença a embolicar-se i diu que “la superació de la velocitat de la llum és una victòra històrica (epocale, diu ella) per la recerca mundial”. La superació de la velocitat de la llum, seria la victòria, com si els neutrins la setmana passada anaren més poc a poc i l’objectiu de la recerca fóra fer-los córrer, en fi. Però després se supera i aconsegueix la gaffe ‘epocale’ dient que en la construcció (!) del túnel (!!) entre Ginebra i el Gran Sasso (!!!) a travès del qual s’ha desenvolupat l’experiment (!!!!) el seu ministeri ha participat amb 45 milions d’euros. Vos imagineu un túnel de 730 km entre Ginebra i els Abruços per on van els neutrins a tota velocitat? Jo tampoc, ella sí. 
Evidentment la gent s’està morint del riure, riguem, millor. Riguem i esperem a arribar al final de túnel, no serà tan ràpid com els neutrins de la ministra, però un dia tota aquesta colla marxaran i respirarem aire fresc, finalment.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

cartes

2
Publicat el 17 de setembre de 2011
Quan era xicoteta, supose que soriejant per casa, vaig llegir unes postals que s’havien escrit els meus pares quan festejaven, l’un al poble i l’altra a Barcelona. Recorde que moltes començaven amb un Aquí sin novedad, gracias a Dios. Aquesta frase em va paréixer d’un avorriment mortal, no podia entendre perquè no cap novetat era una bona notícia. 
Ara, quan sobretot en algun email a la pregunta: com va? responc: bé, com sempre, dir-ho o escriure-ho em fa somriure, perquè dit d’una altra manera és ben bé el mateix, i ara ho he comprès. Deu de ser això que en diuen coses de l’edat.

La cançó és Le lettere d’amore de Roberto Vecchioni, en una versió preciosa que va fer Joan Isaac i que canten junts. M’agrada molt:

 

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

un mes

10
Publicat el 8 de setembre de 2011

Un mes. Fa un mes que vaig escriure la darrera entrada al bloc. Crec que des que el vaig començar fa més de quatre anys no havia estat mai tant de temps sense publicar res. Segurament com més temps passa més difícil és reprendre’l… Espere que ara que s’acaba l’estiu i tot torna normal amb horaris i ritmes quotidians més ordenats reprendré també el ritme del bloc, ja veurem.

Aquest estiu, entre d’altres coses, ha estat un estiu de re-lectures. No de les coses que solc re-llegir periòdicament (Moncada, Cortázar…) sinó d’altres lectures, algunes relativament recents, com alguns dels primers llibres que vaig llegir en italià quan vaig vindre i dels que, segurament, m’havia perdut coses pel meu pobre italià d’aleshores.

Però la gran re-lectura de l’estiu ha estat un experiment, ja feia temps que li pegava voltes a la idea i al final m’he decidit. M’he tornat a llegir un dels meus llibres preferits de quan era molt joveneta, segurament el que més voltes vaig llegir en aquells anys, en aquells anys en els que vaig descobrir el vici de la lectura i el plaer de la re-lectura.
M’he rellegit Miguel Strogoff, el correo del Zar, de Verne, en castellà, com aleshores, llàstima que no ho he pogut fer en la vella edició de l’Editorial Molino que hi havia a casa quan el vaig descobrir. El vaig començar pensant que si veia que no era cosa sempre el podia deixar a mitges i, en canvi, m’ha tornat a encantar. M’he divertit molt llegint-lo i, potser una mica, retrobant aquella lectora pre-adolescent que s’empassava els llibres amb delit i retrobant aquells tàrtars dolentíssims i aquell heroi sense taca, sempre al servei del Tsar. Aquesta volta, a més, tenia a l’abast mitjans molt millors que l’Atlas Aguilar per resseguir al mapa el viatge del meu heroi per Sibèria. Crec que cultivaré aquest tipus de re-lectures i crec que el proper serà Història de dues ciutats de Dickens.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

cases

5
Publicat el 8 d'agost de 2011
(24 de juliol)
En aquests dies passats a Ístria hem visitat moltes ciutats, pobles i poblets. Cada volta que girant per les carreteres veiem una indicació amb un nom que ens agradava, entràvem a veure com era, com no desviar-se per entrar a un poble que es diu Barbariga? i Br?i?i? 
L’altre dia mirant una vall vaig pensar que l’Ístria també és un país petit on els campanars es miren uns als altres, hem estat a molts pobles, però de molts altres l’única cosa que hem vist ha estat el campanar des de la carretera, d’altres hem vist també, des de lluny, la xicoteta constel.lació de cases al voltant del campanar i d’una plaça que segurament es diu o Narodna Trg. o Titov Trg. 
A tots i cadascun dels llocs on hem estat hi havia una cosa que em provocava un neguit incòmode, un boirim de tristor que apareixia sempre. A tots els llocs on hem estat, a tot arreu, moltes cases estan buides i es nota que estan buides fa molts anys, tancades i barrades, amb portes i finestres condemnades. Moltes caient a trossos, amb figueres que ixen de les finestres i baranes de balcó penjant. A tot arreu. Hem entrat a pobles completament buits, a d’altres on vivíen poquíssimes persones, zones senceres d’algunes ciutats xicotetes estan mortes, amb cases bellíssimes desfent-se pedra a pedra.

Sempre sotmesa a sacsejades demogràfiques, l’Istria va perdre una quantitat enorme de població després de les dues guerres mundials, a la primera, en convertir-se en territori italià molts eslovens i croates van fugir del feixisme, del ‘feixisme de frontera’ profundament antieslau i profundament brutal des del primer dia. En acabar la segona guerra mundial, quasi tota la població de parla italiana va fugir de Tito i de la repressió (brutal i profundament anti-italiana). Trieste, Buenos Aires, Nova York i Sidney van ser el destí de centenars de milers d’istrians durant la primera meitat del segle XX i, passejant pels carrers dels seus pobles la sensació d’abandó és, a voltes, aclaparadora. I li trau sol i llum a tot plegat, com una tristesa (una certa qualitat de tristesa) que ha amarat tot el viatge. 

A un barri abandonat a Dignano (Vodjan) amb moltes cases encara dempeus vaig fotografiar alguns forrellats de portes barrades fa molts anys i clar, vaig pensar en les claus. 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

noms

3
Publicat el 4 d'agost de 2011

(22 de juliol)
Ahir vam sopar amb els nostres hostes, ella és una mestra jubilada i el seu home és un enginyer (gràcies a Tito, com em va puntualitzar) que la meitat de la setmana treballa a Zagreb i després torna a casa a ocupar-se del camp.
Cada volta que tornàvem a casa i els trobàvem asseguts a la fresca ens convidaven a seure amb ells a beure un got de vi o de grapa i a picar alguna coseta, així ja havíem tastat el seu vi i les seues grapes, el seu pernil istrià (cobert amb sal i pebre i assecat a la bora, que com ací no bufa tant li diuen borìn), la seua cansalada i les seues olives i l’excel.lent oli que fan, (d’oli ens en han venut una mica i el portarem a casa). Abans de marxar volíem tastar també la cuina de la senyora M. que ens havia encisat amb les flaires que ens arribaven, així que vam quedar per sopar junts anit. Ens va preparar un brodetto de seppia amb polenta que és una de les coses més bones que he menjat mai (i que intentaré fer quan torne a casa) i de segon, peix, pescat pel veí i cuit amb llenya de boix, tot remullat amb el seu vi de malvasia, boníssim.
La sobretaula va ser llarguíssima, al final vam estar asseguts a taula sis hores, sis hores de grapes i converses. El senyor M. va nàixer i créixer a aquesta casa que pertany a la família, junt amb les vinyes i els olivars, des de fa més de 400 anys, la casa encara conserva alguna paret original, de pedra seca. Ens va explicar velles històries de la família i del poble, amb el seu vènet dolcíssim farcit de paraules eslaves, vam parlar de política i ens va explicar històries de la guerra, no de la darrera (que ací no va arribar) sinó de la II Guerra Mundial, de la Guerra Patriòtica d’Alliberament, com deia ell (ho deia amb majúscoles). Ens va explicar històries de partisans i d’herois, del seu poble i dels pobles de la contornada. M’encantava sentir com pronunciava els noms dels pobles, Mar?ana, Šegoti?i, Gali?ana, Šišan…
Fins anit aquests noms per a mi eren indicacions a la carretera que llegia cada dia, sempre sense saber ben bé com es pronunciaven. Avui, tornant a casa i llegint els noms dels pobles he pensat que ara ja no són només paraules difícils de pronunciar, ara conec algunes històries de les persones que hi van viure, anit el senyor M. els hi va posar cara i ulls. Avui, tornant a casa, les he llegides en veu alta pronunciant-les amb delit. 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

la paloma

5
Publicat el 1 d'agost de 2011
(19 de juliol)
Al que en la nostra setmana a Ístria és el nostre poble (Munti?, Monticchio en italià), al vespre el silenci és perfecte. 
És un poble molt xicotet, amb una vintena de cases mal comptades, una vintena de noms sota l’estrella roja al monument als caiguts en la lluita contra el nazi-feixisme, un pou i una esglesieta del segle XII. 
El dels capvespres és un silenci d’ocells i d’insectes, no se senten ni televisors ni cotxes, com a molt algun gos i el soroll llunyà d’algun tractor que torna al poble. 
Avui els nostres hostes han eixit, així que des de la nostra terrasseta davant d’un ametller gegant (el més gran que he vist mai) no se sentia ni la senyora M. trafeguejant per la cuina. Mentre gaudíem del silenci i del capvespre, i d’un gotet de vi (Malvasia) amb olives, per reposar de la dura jornada de turisme sota un pi, s’ha començat a sentir un acordió. Algun veí ha començat a tocar melodies que no coneixíem, cançons tristes, polques (a Ístria la polca es diu saltìn) i valsets. Tocava canviant de cançó sense interrupció, passant d’una a l’altra naturalment. He pensat que estava tocant per a ell mateix, pel gust de tocar, sense saber que ens estava regalant el concert també a nosaltres.
Enganxada a una cançó tristíssima ha començat a tocar La paloma i m’ha vingut al cap Jorge Semprún que, crec que a La escritura o la vida, explicava que una volta, quan lluitava amb al resistència francesa, quan ja tenia al punt de mira un nazi que havia de matar, l’alemany es va posar a cantussejar La paloma i Semprún va estar a punt de no disparar, com si la dolçor de la cançó li ho impedira.
El concert s’ha acabat i hem començat a preparar el sopar, no hi gosàvem abans per no fer soroll.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

llibreries

1
Publicat el 16 de juliol de 2011
Seguint les indicacions de Pau (el link a l’entrada anterior, perdó però escric amb l’ipad de F. I tot és més complicat i no tinc c trencada) ahir vam anar a la llibreria eslovena, després d’un cafè al San Marco. Entre altres coses em vaig comprar un llibre de Boris Pahor que no tenia. La senyora de la llibreria, molt amable, va mirar quina còpia havia agafat i me’n va donar una firmada per l’autor! Em va dir que quan el Professor passava per la llibreria li’n feia firmar uns quants…

Ahir la Libreria Antiquaria Saba la vam trobar tancada, però avui estava oberta i hem entrat. Hem estat xerrant molta estona amb el senyor (m’havien explicat que és el fill del garzone de la llibreria quan hi era Saba), ens ha dit que no podíem marxar de Trieste sense tastar el bollito (és diferents tipus de carn de porc bollida molta estona que es menja freda) de Pepi. Com que som molt obedients, tot i els 40 graus hem passat a fer un tast i ens hem menjat, per berenar un plateret de bollito amb un gotet de bianchin.
He sentit que el cambrer parlava castellà i li he preguntat d’on era, m’ha explicat que és nat a Trieste però son pare era eslovè i sa mare… valenciana!
La seua àvia, casada amb un mariner havia vingut a viure ací amb la filla xicoteta. M’hauria encantat preguntar-li més coses d’eixa àvia valenciana que havia vingut a viure a Trieste qui sap quants anys fa…
Li he preguntat quina llengua parlaven a casa i la resposta òbvia ha estat: triestin.

Demà marxem cap a Ístria, ja ens hem promès que hi tornarem, a Trieste. La propera volta d’hivern.
(volia penjar la foto de la firma de Pahor però no sé com es fa, tampoc puc editar el text, publique tal qual)

Actualització: ara sí. 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Trst*

3
Publicat el 13 de juliol de 2011
Jo Trieste la tenia guardada, segurament des que estic a Roma hi podria haver anat però no hi volia anar un cap de setmana i prou, sabia que havia d’anar amb més calma, que valia la pena esperar, com la xocolata després de menjar-se el pà a soles. 
No sé que m’espere, o sí que ho sé: un altre món, un món on no he estat mai.
Abans, mirant un mapa he vist que, a banda del temps que vaig estar a Londres, Trieste serà la ciutat més al nord on he anat. No he anat mai a cap ciutat europea (europea en el sentit del rovellet del segle XX, mitteleuropea, vaja), no he estat mai a Viena ni a Praga ni a cap de les ciutats de molts dels meus llibres preferits dels darrers anys.
Trieste és moltes coses, és un nus i és una porta, o moltes portes, per a mi serà la porta de l’Ístria. I Trieste és també moltes guerres, cau de molts exilis i inici de molts viatges.
I ho serà per a mi, l’inici d’aquest viatge a eixe món que no conec i que començarà a Trieste, com ha de ser. Ja tinc feta la llista dels cafès i les llibreries i els temples i les places.

M’estic acabant de preparar la bosseta amb els llibres per endur-me, estranyament, o no, serà un viatge de re-lectures, res de novel.letes de policies noruegs, aquesta volta em donaré el gust de rellegir coses bones.

 

*Ho he escrit en eslovè, (sempre que veig el nom de Trieste en eslovè em ve al cap la Tirisiti alcoiana).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Adriàtic

13
Publicat el 5 de juliol de 2011
La setmana que ve comencem un viatge molt especial, sobretot per a mi. 
El farem en cotxe, crec que és el primer viatge llarg que faig sense agafar cap avió i n’estic molt contenta.

Eixirem de Roma per arribar al delta del Po (aquest delta em faltava) i la primera nit la passarem a Chioggia que és la ciutat que tanca la Laguna de Venècia al sud, que a aquest viatge una mica de Laguna li cal. Després anirem cap a Trieste, Trieste, només de pronunciar-la ja se m’omple la boca d’olors i els ulls de mar i de paraules.
Hi estarem uns dies i després, amb molta, molta calma visitarem Ístria, una península que jo sempre pense com si fóra una illa, plena de ciutats amb noms en moltes llengües i amb campanars venecians, i plena d’històries de viatgers i d’exiliats i d’herois.

Resseguint les ciutats venecianes i les illes avall, arribarem fins a Zadar (Zadar/Zara/Zára/Jadera) i allà agafarem un vaixell per tornar a Itàlia, i per tancar el cercle al voltant d’eixe raconet de mar que no he vist mai.

Voldria escriure al bloc una espècie de quadern de viatge, d’entrades escrites a mà a una llibreta, lentes com el viatge. Jo crec que es pot escriure amb un portàtil a un cafè de Nova York, al cafè San Marco de Trieste s’ha d’escriure, i s’ha d’escriure a mà, a una llibreta.  

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari