Un altre país

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d’anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:

“El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.

En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).

Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”

A aquesta història, sobre la qual s’ha publicat el que jo considere el millor llibre d’història local de Roma, L’ordine è già stato esseguito, d’Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m’ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s’han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d’Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s’ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n’ha fet càrrec després d’anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l’any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d’enguany, potser l’any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

Hui, dia internacional de la dona treballadora, he pensat penjar aquest vídeo, que em va emocionar molt quan el vaig veure fa unes setmanes. És Amel Mathlouthi, una jove artista tunisiana, cantant a una manifestació al seu país. El Jesús em va traduir el que canta:  

Una amiga m’ha enviat aquest reportatge de la manifestació de dissabte a Castelló i m’ha demanat que en done difusió. Les imatges són impressionants, de veres un èxit. Les respostes de la gent de totes les edats són claríssimes: Castelló vol tv3.

El que està passant a Líbia em té amb la carn de gallina fa dies, quan vaig llegir que estaven bombardejant manifestants des dels avions no m’ho podia creure. Enmig de l’horror de les notícies que ens arriben, de la ràbia i de la impotència de pensar que ací a la vora estan matant gent perquè es manifesta, enmig de tot això,  una notícia m’ha donat conhort: Dos coronels libis, pilots de Mig, han desertat i han aterrat amb els avions a Malta on han demanat asil polític. Els van ordenar que bombardejaren Bengasi i s’han negat, no en sabem el nom, no sé qui són, però són militars, militars libis que supose estan acostumats a obeir, entrenats per obeir, però han dit que no. I amb el seu no ens recorden que, de totes maneres i sempre, som, podem ser, amos del nostre destí, que fins i tot en una dictadura com la líbica es pot decidir no ser còmplice de la matança del propi poble. 
M’agradaria saber els seus noms per escriure’ls ací i per poder-los agrair que m’hagen recordat la vella lliçó que tants herois ens van ensenyar el segle passat: es pot triar, es pot triar dir que no.

El 6 d’abril a les 9.30 del matí el Cavaliere hauria de presentar-se a la quarta secció penal del tribunal de Milà, per ser jutjat per prostitució de menors i per abús de poder, serà jutjat per tres dones: Carmen D’Elia, Orsola De Cristofaro i Giulia Turri. No se sap si es presentarà, ho tenen molt difícil els seus advocats, tenen poc de temps. De totes maneres ja és una bona notícia que vaja a judici, una molt bona notícia, i feia molta falta alguna bona notícia, a aquest país, per ací la gent (si més no la meua) s’abraça i es felicita, i vinga sms i telefonades, no fóra cas que algú no se n’haguera assabentat de la notícia, de la notícia bomba: pareix que també ací la llei és igual per tots.

De moment, que jo sàpia, tenim el dubtós honor de ser l’únic país del món amb un president del govern que es mantè al càrrec imputat per una cosa així.

Fa segles que no escric, ja ho sé, segurament tinc una temporada poc inspirada o el cap ocupat amb altre, segurament la situació del país no ajuda gens. Ja ho sabeu tots, està als diaris de tot el món.

El debat polític d’aquest país és sobre l’edat de les putes de Berlusconi i sobre quants ministres se les tiraven (perdó pel llenguatge, però el nivell és el que és).

Ahir, a Roma, quatre xiquets: Raul Mircea de 4 anys, Fernando de 5, Patrizia de 8 i Sebastian d’11 van morir en l’incendi de la seua barraca, eren xiquets gitanos, van morir perquè eren xiquets gitanos que viuen a barraques de cartró des que l’alcalde els va desallotjar dels camps on vivien els van abandonar a la seua sort.

Han descobert fa poc, tot i que pareix que era una cosa sabuda, que a Nàpols porten anys abocant percolato (en català es diu lixiviat, però supose que és una paraula prou desconeguda, quina sort, ací tothom sap què és el percolato) que són els residus líquids dels abocadors (molt molt tòxics), deia que a Nàpols porten anys abocant-ne al mar, per això les platges eren plenes de cucs i de rates.

Les dones han convocat una manifestació per defensar la nostra dignitat, diumenge que ve. Jo no aniré perquè no seré a Roma, si no hi aniria. El lema que han triat per la convocatòria és Se non ora quando? (títol d’una esplèndida novel.la de Primo Levi), Si no ara, quan? Home (dona) doncs potser abans, potser molt abans, fa anys, potser ara és tard, potser convocar ara una manifestació per defensar la dignitat de les dones d’aquest país és com cridar el metge quan el malalt és mort.

En fi, supose que passarà, passarà tot, costarà anys però passarà, hi buscaré símptomes i els explicaré al bloc, per ara a la meua ciutat hi ha xiquets que moren a barraques de cartró, les platges i els palaus són plens de cucs i de rates i el malalt s’ha mort i no ningú va pensar de cridar el metge.