Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

hem guanyat!!

5
Publicat el 13 de juny de 2011
Tota la vida votant i perdent i avui he guanyat sense votar. Hem guanyat! 
Han guanyat les associacions que van recollir les firmes per convocar els referèndums, han guanyat totes les persones que s’han mobilitzat creativament i esplèndida per informar la població, per lluitar contra la desinformació, la manipulació i el joc brut del govern, per superar la desídia de la població que en els darrers 15 anys no havia anat a votar als referèndums, els voluntaris de ‘TaxiQuorum’ que han portat a votar les persones amb dificultats per moure’s, els activistes, els ciutadans italians tenacíssims han usat la xarxa per demanar el vot, els actors i músics que ahir regalaven entrades a qui demostrara haver votat. I han guanyat els trenta milions de votants italians que ahir i avui han anat, malgrat tot, a votar.
I ells han perdut, han perdut els manipuladors i els mentiders. I sobretot ha perdut ell, no vos podeu imaginar l’ambient que hi ha per Roma, amb la gent tocant els clàxons dels cotxes i abraçant-se i omplint les places. Ja era hora, era hora.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

aire nou

2
Publicat el 13 de juny de 2011

Ho han intentat de totes les maneres. Primer van impedir que es votara per als referèndums el mateix dia de les eleccions municipals i regionals, per evitar que s’arribara al quorum (la participació ha de ser de més del 50%), impedint que s’estalvien milions d’euros fent anar a votar la gent dues voltes en menys d’un mes. Van intentar que no es votara el mateix dia sobre l’energia nuclear i el legitimo impedimento (la llei que permetria a Berlusconi no presentar-se als judicis), intentant fer votar la gent en dies diferents per no arribar al quòrum en aquest darrer. Van fixar la data del referèndum el més tard possible per que la gent preferira anar a passar el diumenge fora que anar a votar.

La informació ha estat fastigosa des del començament: els telediaris de RAI1 i de RAI2 van dir més d’una volta malament les dates del referèndum, dissabte, el dia abans del vot, el telegiornale de RAI1 el van començar dient: Demà és molt millor anar a la platja perquè a la muntanya igual plou…

Han impedit pràcticament que els italians residents a l’estranger puguen votar. Avui el ministre de l’interior ha trencat el silenci electoral dient que s’havia arribat al quòrum tres hores abans que tancaren els col.legis electorals (ja l’han denunciat).

Jo, personalment, no tenia cap esperança, fer anar a votar més de la meitat dels italians un diumenge de juny em pareixia impossible, però la mobilització popular ha estat impressionant i, tot i les maniobres del govern, pareix que tenim quòrum, que més de mig país ha preferit anar a votar que anar a la platja.

Miguel Mora ho explica molt bé ací, com sempre. Jo estic molt, molt emocionada. Ara la llum al final del túnel comença a enlluernar.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

maneres de diure

5
Publicat el 7 de juny de 2011
És sempre una emoció molt especial anar a l’Alguer. Aquesta volta ho ha estat encara més, potser perquè hem estat més dies o perquè estic perdent la vergonya de preguntar a la gent si parla alguerès i he pogut parlar més en català amb més gent. Tot i que com em va dir una persona només el parlen los vells i los minyons ja no l’emparen aquesta volta he pogut tindre converses llargues i meravellar-me amb les seues paraules i el seu accent que, curiosament, em recorda tant l’accent de l’F. quan parla català. 
M’emociona la tenacitat d’una gent que ha conservat la llengua tants segles i m’emociona poder parlar-hi una micaretta cada volta que hi vaig i escoltar les seues maneres de diure. I quasi sempre l’emoció és mútua i jo també faig emocionar la gent de l’Alguer amb les meues, de maneres de diure.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

somriure

2
Publicat el 31 de maig de 2011

Quan Berlusconi va anar a votar fa quinze dies no tots els membres de la mesa es van comportar igual. Una jove no es va alçar, li va donar la mà educadament però sense alçar-se ni somriure. Quan el president va tornar a votar diumenge es va aturar a parlar amb ella i no va poder evitar fer-li la gracieta (amb la poca gràcia que sol tindre) dient-li alguna cosa com ‘Vostè com sempre no somriu’ i la xica, seriosa, li va respondre: ‘somric, somric, tranquil’.

Dilluns al vespre un fotògraf la va localitzar a la festa a Piazza Duomo a Milà i li va fer la foto que veieu. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

sí!!

3
Publicat el 30 de maig de 2011

 

Ara sí, Berlusconi ha perdut Milà, amb 10 punts de diferència. També Trieste i Càller passen a l’esquerra, Trieste amb 15 punts i Càller, per primera volta en la història tindrà un alcalde d’esquerres, un xic de 34 anys que guanya de 20 punts.
Però la bomba ha estat Nàpols, el 65 per cent dels napolitans que han votat han votat el candidat d’Italia dei Valori, del partit que té per senyera la legalitat i l’antimàfia, i han votat un fiscal de l’Estat per fer d’alcalde, Luigi de Magistris, que fa poc va dir que volia ser alcalde de Nàpols per fer que Saviano puga tornar a casa. Em commoc només de pensar-hi, de veritat, això és una revolució, una revolució perfumada que potser aconseguirà cobrir la pudor de fem que empudega Nàpols des de fa anys. 
I ara, com que estic eufòrica faré una anàlisi de pà sucat amb oli: A Milà i Trieste la Lega no ha anat a votar, això vol dir que la Lega (i potser part del seu propi partit) comença a abandonar Berlusconi, la nau que afona, i això vol dir que la nau afona de veres. I a Nàpols potser els qui compren vots, els qui decideixen, els qui impedeixen que Saviano torne a casa també estan abandonant la nau, i aquesta gent sí que no s’equivoca, mai. 
Què dir, de veritat que la llum al final del túnel ara es veu, esperem que la fi de l’agonia siga incruenta, ja veurem.
I, a més, campions. Si no fóra per la bomba (fètida) de Font de Mora seria perfecte. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

l’endemà

2
Publicat el 18 de maig de 2011

 

Com’è che non mostrate la faccia al vostro re? La voce uscì netta dal barbazzale. – Perché io non esisto, sire. 
(Com és que no ensenyeu la cara al vostre rei? La veu sortí clara del gorjal. – Perquè no existeixo, senyor.)
Italo Calvino. Il cavaliere inesistente 

 

Ahir va ser un dia d’eixos com quan després del 0-5 vas a llegir els titulars del Marca, només pel gustet que dóna.
Vaig llegir molts diaris, molts blogs i vaig veure tots els telegiornali que vaig poder.
Vaig llegir algunes anàlisis del que ha passat, encara molt precàries, no està massa clar el flux de vots, hi havia molts partits i grups nous a aquestes eleccions i això complica els números i les explicacions, però tot plegat el missatge de l’electorat (on s’ha votat) pareix clar. Això no vol dir que si ara hi haguera eleccions generals Berlusconi perdria, en absolut, així que més ens val gaudir aquests bons moments abans que torne a començar la campanya per la segona tanda i traguen més artilleria, pot ser insuportable (més) i encara cal veure si perdran.
Va ser un gust veure les cares dels membres del govern i llegir algunes declaracions. El portaveu del partit de Berlusconi va dir en conferència de premsa ‘Deixant de banda Milà, bàsicament hem empatat’ (!). A ràdio Padania, la ràdio de la Lega van dir: ‘La Lega ha guanyat, són les expectatives que eren excessives’ (!!). El millor de tot plegat és que ahir va ser el primer dia des de fa, mínim, 15 anys que Berlusconi no va fer cap declaració, cap ni una, més de vint-i-quatre hores callat. Un descans, no cal ni dir-ho.
El toc literari, no sé si voluntàriament, el va posar el Corriere que a la portada, la notícia que Berlusconi havia tret la meitat dels vots que la darrera volta la titulava ‘Il cavaliere dimezzato‘, que pareixia el títol d’una novel.la de Calvino. I ja ho sé que la novel.la de Calvino es diu Il cavaliere inesistente, ja m’agradaria, ja, però de moment dimezzato (migpartit, com el vescomte) ja fa goig.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

canvi

6
Publicat el 17 de maig de 2011
No s’ho esperava ningú. A Bolonya i a Torí ajuntament d’esquerres sense segon torn. A Nàpols els vots obtinguts per un jutge (un jutge!) obliguen al segon torn, però la gran sorpresa, la notícia, és Milà, on Berlusconi havia plantejat la campanya com un referèndum sobre la seua persona, a la ciutat on mai, mai, ha hagut un alcalde d’esquerres, on el candidat del PD pensava que si anava bé potser podien forçar el segon torn… la patacada a Berlusconi i el seu partit ha estat monumental, aniran al segon torn amb un avantatge per l’esquerra de més de sis punts. I l’altra sorpresa és que els vots perduts per l’amo no els ha recollit la Lega, que ha perdut també uns quants punts a les capitals del nord on s’ha votat. Tot això amb una participació més alta que la darrera volta.
Ara, si la campanya fins ara ha estat d’una brutalitat inaudita (l’alcaldessa de Milà aprofitant que té el darrer torn de paraula a un debat a la tele per dir que els seu contrincant va ser condemnat per terrorisme -notícia falsa, però com que ve de l’esquerra extraparlamentària dels 70s, ho va amollar igual- i a partir d’ahí l’amenaça de que l’extrema esquerra arribe a l’ajuntament, un dels diaris de Berlusconi amb un títol d’un pam ‘fora les BR de les llistes’…, no vull ni pensar com seran els quinze dies de campanya que queden ara per al segon torn, però que el to apocalíptic, les amenaces, els insults i les mentides no hagen funcionat és una bona notícia.
No sé quina conclusió trauran els analistes polítics (segur que Miguel Mora a El País ho explica molt bé) quan tinguen totes les xifres, la meua és que un número considerable de votants de Berlusconi, a la seua ciutat, ja no el voten, que ja no pot comptar amb molts dels vots ‘incondicionals’ que tenia segurs des de fa anys, que aquesta volta, finalment, alguna cosa està canviant també en l’electorat de Berlusconi. I és, hi estareu d’acord, una gran notícia. 

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

diumenge

4
Publicat el 8 de maig de 2011
Se senten pardalets i trens llunyans que travessen un pont (quan jo era xicoteta a ma casa de Castelló també se sentien trens llunyans). Dos balcons més amunt a la meua esquerra un senyor major amb camisa de mànega llarga blanca i armilla fosca, mira fixament el cel davant seu, potser mira el gasòmetre, immens enmig del cel, o potser no mira res, potser només recorda. Ara les campanes comencen a tocar tres quarts, una mica entren en el silenci sense trencar-lo. 
La senyora del segon que parla amb el seu gosset ha eixit a regar les plantes i a sobre de la xemeneia de la Miralanza s’ha aturat un ocell gran que pareix que estiga posant per un retrat. Avui no es veu el Terminillo, quasi no es veuen les muntanyes, només les més properes, els Castelli Romani, i quasi del mateix color del cel, a l’altra banda també la ciutat es veu com desdibuixada per l’escalfor del sol, un altre tren travessa el pont i me n’adone que el senyor del balcó ja no hi és. Ha eixit a estendre l’ancià sicilià del cinquè que quan coincidim a l’ascensor em cedeix el pas dient ‘signorina‘ i fent un gest amb la mà que sempre em pareix de príncep de novel.la (italiana). Les orenetes volen quasi fregant el balcó en corbes amplíssimes, passa un avió llunyà que va a Ciampino i comencen a caure gotetes d’algun balcó sobre el meu on acaben de regar, vaig a fer-me un altre cafè.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

beatus ille

3
Publicat el 29 d'abril de 2011
Supose que viure a Londres aquests dies de Royal Wedding, sobretot si es viu propet d’on passa tot deu de ser una espècie de malson. Doncs viure a Roma també. L’1 de maig, a Roma se celebra des de fa anys il concertone, un mega concert organitzat pels sindicats a la plaça San Giovanni Laterano, que bloqueja mitja ciutat i dura des de les 3 fins a la nit. Enguany l’altra mitja estarà bloquejada per la beatificació de JPII (qui ha triat la data és un geni).
Al concertone de l’1 de maig jo fa anys que no vaig, la meua paciència es va acabar un any que uns joves romans no em van deixar escoltar a Goran Bregovi? perquè el concert anava amb retard i ells a qui volien escoltar era a Vasco Rossi (vattene a Pristina, li cridaven, segurament el fet que Bregovi? siga bosnià no els importava i que Pristina fóra la ciutat que en aquell moment bombardejava l’OTAN demostra la seua finesa, la dels joves romans, dic, no la de l’OTAN). Per cert, enguany que se celebra el 150 aniversari de la unitat d’Itàlia, Ennio Morricone dirigirà una orquestra al concert, li han demanat una cançó commemorativa i l’ha composada, es titula Elegia per l’Italia (sic).
En fi, diumenge tindrem a un milió de joves poli-intoxicats ocupant mitja Roma i a un milió de fervorosos católics, sobretot polonesos, de totes les edats ocupant l’altra mitja. Mig centre al voltant del Vaticà ja està tancat, no em pense ni arrimar. Quan es va morir JPII vivíem propet i vaig estar a un pèl de convertir-me, a l’Islam. Hi havia zones on no es podia ni caminar pel carrer perquè la gent hi dormia, un dia no aconseguíem tornar a casa de la faena. Recorde que a la ràdio van dir que el metro no s’aturava a l’estació més propera a Sant Pere perquè la gent no podria baixar dels trens perquè l’estació estava plena, perquè la gent no podia eixir al carrer, perquè estava ple, va ser un malson de veritat. 
La ciutat ja està folrada amb pòsters amb fotos del futur beat amb frases seues escrites sota, als quioscs venen de tot amb la seua cara, com els ambientadors de la foto (olor de santedat?) a 1,90 eurets, l’alcalde ha dit literalment que qui no estiga interessat en la beatiificació, el millor que pot fer es marxar de la ciutat (!!). Dissabte ja comença el can-can amb un rosari multitudinari a Circo Massimo. Nosaltres ens quedarem a casa, tancadets, i que siga el que Déu vulga.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

elegia

9
Publicat el 26 d'abril de 2011
Jo hi vaig aprendre a escriure de molt xicoteta, amb una Olivetti Lettera (crec que) 98 que hi havia per casa, grossa, de ferro, gris fosca, pesadíssima i encara amb les tecles rodones. M’encantava el gest de canviar de línia i el ding que feia i el soroll de les tecles quan aconseguia escriure alguna cosa prou ràpid… 
Les primeres que es van construir eren pensades per permetre els cecs d’escriure, durant tot el segle XIX se’n van patentar moltes però encara no permetien escriure més ràpid que a mà i, per tant, no tenien cap sentit comercial. Un senyor de Novara, Giuseppe Ravizza, va passar 40 anys de la seua vida intentant construir-ne una de perfecta, va patentar la primera al 1855 i la va anar perfeccionant sense aconseguir mai comercialitzar-la, Cembalo scrivano, es deia (el nom és esplèndid), i la primera versió tenia tecles de piano.

En els mateixos anys a tota Europa i a Amèrica se’n van patentar moltes, però la primera en ser comercialitzada amb èxit la van construir els senyors Shole, Glidden i Soule a Milwaukee al 1867 i la  Remington en va començar la producció a Nova York, l’any 1873. 

He llegit que la darrera fàbrica que produïa màquines d’escriure al món plega, ja no en faran més perquè han deixat de vendre’n. Als magatzems els en queden 200, amb teclat àrab, les darreres màquines d’escriure.

 

Publicat dins de històries | Deixa un comentari

25 d’abril

2
Publicat el 25 d'abril de 2011
El 24 d’abril del 45, Luigi Longo, comandant de les Brigades Garibaldi, redacta l’ordre d’insurrecció nacional. Tres dies abans, quan els americans van entrar a Bolònia la ciutat ja havia estat alliberada pels partisans, després passa el mateix a Modena, Reggio Emilia, Parma…, el 23 d’abril la insurrecció ha esclatat a Gènova i la ciutat ha estat alliberada. 
Els milanesos fa mesos que viuen a una ciutat destruïda pels bombardeigs, els qui poden escoltar Radio Londra saben que Berlin és assetjada pels soviètics. Els partisans de la muntanya i de la ciutat han sobreviscut al pitjor hivern de la guerra. A la proclamació de Longo, l’inici de les operacions és fixat per les 14 hores del dia 25 d’abril, però a Milà els enfrontaments han començat molt abans. La nit del 24 al 25, homes de la Brigada Garibaldi comencen a ocupar casernes, a l’una comença la vaga dels tramvies i a primera hora de la vesprada, totes les fàbriques, edificis estratègics i els diaris han estat ocupats. Aquella mateixa vesprada ixen els primers exemplars de l’Unità, de l’Avanti i d’Italia Libera. En les hores següents els partisans arriben a la ciutat des de les muntanyes i desfilen pel centre entre aplaudiments de la població. La guerra s’ha acabat.

Publicat dins de històries | Deixa un comentari

obrers

1
Publicat el 19 d'abril de 2011
Giuseppe Demasi, Angelo Laurino, Roberto Scola, Rosario Rodinò, Rocco Marzo, Bruno Santino i Antonio Schiavone. Són els noms dels set treballadors de la ThyssenKrupp que van morir en un accident a desembre del 2008, ho vaig explicar:
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.

Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, l’estaven desmantellant, però continuava activa. 

 

Diumenge en tornar de València, l’F em va preguntar si havia llegit algun diari italià i em vaig espantar (la poca capacitat d’espant que ens va quedant quan llegim diaris italians), en canvi era per donar-me una bona notícia: divendres 15 d’abril la Corte d’Assise de Torí va condemnar l’administrador delegat de la ThyssenKrupp, Harald Espenhahn, per homicidi voluntari, 16 anys i mig de presó. A ell i a tots els responsables de la mancança de mesures de seguretat.
Homicidi voluntari. És una sentència històrica, ho és perquè les penes són altíssimes, les de presó i les econòmiques. També ho és perquè, condemna tots els responsables, fins el consell d’administració, dient que és allà on es prenen les decisions sobre seguretat i, en aquest cas, la decisió es va prendre sabent perfectament que es posaven en perill les vides dels treballadors i que es va prendre per estalviar. Es van estalviar 800000 euros i n’hauran de pagar, en total, vint milions. 
És la primera volta que la decisió mesquina i criminal de no invertir en seguretat i de no complir la llei es condemna com homicidi voluntari i és la primera volta que es condemna un administrador delegat. És una bona notícia no perquè algú es passarà 16 anys a la presó (que no crec que els passe), és una bona notícia perquè potser a partir d’ara els administradors delegats i totes les persones implicades en la presa de decisions s’ho pensaran millor, i si no fan les coses com toca per decència potser ho faràn per por, per por de la llei. I dels fiscals i dels jutges, que a aquest país són una espècie d’herois que ens salven l’esperança.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

ahir

4
Publicat el 17 d'abril de 2011

Moltes voltes he fet molts quilòmetres per unes hores, per unes persones, i sempre ha pagat la pena. Mai no havia agafat avions per tantes persones, per passar unes hores amb tantes persones, vuitanta o cent mil, m’és igual, moltes. Ahir a València va ser una vesprada màgica, supose que per tothom però per a mi, molt moltíssim.

Van ser  moltes emocions, vaig veure moltíssima gent que no veia des de fa anys i molts dels meus amics, moltes de les persones que més m’estime al món i, quan ja pareixia que no ens trobaríem, un amic que l’havia de veure precís.
Vaig estar tota la vesprada besant i abraçant gent i emocionant-me, vaig cridar, vaig ballar (vaig intentar seguir amb molt poca traça una jota que ballaven unes xiques i vam intentar fer una filà però érem tots de Castelló, i les filaes no són la nostra especialitat) i vaig cantar la manta al coll i el cabasset, bella ciao i no en volem cap -versió mani- i el que tocaven els músics que teníem al costat (gràcies, artistes) l’hora que vam haver d’esperar per moure, perquè n’érem molts.
Lluís Llach i Carles Santos i totes les bandes i els grups que tocaven a la mani (quin país de músics que tenim) i la gent major i els xiquets i tota la bona gent que ahir a València deia Volem tv3, tots eixos, són el meu país.

La foto és de Prats i Camps i l’ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar. 

 

Publicat dins de del lado de allá... | Deixa un comentari