El so de la megafonia de l’aeroport fa que els
meus passos s’accelerin.
La urgència per a realitzar qualsevol acció,
abandonada després de la porta del lloc en el qual visc abans de disposar-me a
sortir d’ell unes hores abans, sembla recobrar vida.
Respiro sense detenir-me a observar els
rostres de qui, com jo, esperen en les sales pletòriques d’equipatge.
A l’esquena, sobre el sòl, damunt de les
cadires metàl·liques de reixeta acerada…els equipatges despleguen la seva
presència. Evoquen l’instant previ a ser composts, organitzats harmoniosa o
caòticament en l’interior dels objectes que els contenen. La certesa que
guarden secrets els fa infranquejables a les mirades alienes. La destinació
compartida d’alguns d’ells és una excusa per a reconèixer-los.
Borses, maletes i paquets anònims de contingut
impredictible esquitxen el sòl brillant de l’aeroport.
Cada sala recupera l’entropia que els viatgers
interrompen amb els seus passos.
Les veus es condensen en els racons.
Alguns cossos dormiten sobre les cadires,
castigades a ser part d’una sèrie indivisible de seients.
Ells, com les veus, trien els llocs més
allunyats del centre lluminós de les estades trencades de la terminal.
Camino de forma precipitada per l’improvisat
passadís que construeixen, aleatòriament, els carros dels viatgers.
Intento respirar sense detenir el ritme dels
meus passos.
Els meus sentits romanen encara adormits.
Encara és prompte.
El dia tot just s’obstina en alba. Dormita en
les restes que romanen ancorades en la foscor de la nit inacabada.
La veu mecànica i simbòlica de la megafonia
dicta l’orientació dels meus passos. Les seves indicacions són les ordres que
marquen el meu camí. La meva destinació.
La porta d’embarcament està distant del
passadís que creuo al costat d’altres éssers que irradien transitorietat i
indiferència.
Abans d’accedir a ella, les portes d’un
ascensor s’obren sense esperar realment que aquells que ens disposem a entrar
en el seu interior acceptem la seva presència.
Un grup de persones abordem el seu interior,
amb certa cautela.
Les parets brillants i fredes realcen l’associació
amb un quiròfan.
Al cap i a la fi, els viatgers que hem
traspassat el llindar de l’ascensor som cossos amb equipatge. Impliquem els
vèrtex d’un jo que es construeix.
Irrompo sense vocació en l’ascensor. Al mateix
temps, un home d’ulls clars i altres persones esquiven el meu cos per a
situar-se en aquest espai. Busquen un lateral de l’ascensor.
El mirall s’entela amb la nostra respiració.
Els alens es barregen com els naips abans de
ser repartits.
Es densifica l’aire.
S’alenteix el ritme de la sang.
Augmenten els batecs dels cors d’éssers que
mai han compartit més que aquest instant que està prenent forma mentre l’ascensor
ascendeix.
L’home d’ulls clars dirigeix la seva intensa
mirada cap a mi.
Està situat després d’una dona de cabells lacis
i foscs. La seva cabellera enterboleix el fred del metall que cobreix les
parets de l’ascensor.
Em resisteixo a mirar-los però no desitjo
separar en realitat la meva mirada d’ells.
Es coneixen.
Estic segura.
Els dos prendran la mateixa destinació encara
que s’obstinen a simular distanciament.
Les mirades poden ignorar-se però mai els
cossos.
I els
seus cossos es diuen.
L’home
està a l’esquena de la dona. La recorre, primer amb la mirada intencionada que
adquireix precisió segons els seus ulls descendeixen fins als seus glútis.
Es deté a contemplar-los, amb arravatament.
Respira d’una manera agitada que contagia al
meu alè i ho fa també més vívid. No desitjo mirar-li.
Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta”
Vull evitar que percebi que ell, l’observador,
és escrutat per la meva mirada observadora i curiosa.
L’home s’aproxima gairebé d’una manera
imperceptible a l’esquena de la dona. Treu una mà de la butxaca i, lentament, l’aproxima
al cos femení que suscita el seu moviment.
Es coneixen.
Estic segura.
Es desitgen.
Fingeixen anonimat però la pell es reconeix
una vegada que ha estat compartida i penetrada.
La pell està feta de records inesquivables.
Ho sé.
També la meva pell s’ha modelat amb la
presència reiterada d’altres pells.
Ho sé.
L’home acosta la mà a l’esquena de la dona.
Solament l’aproxima fins a arribar a la distància exacta perquè ella, sense ser
tocada, ho percebi.
Abans que ella ho perceba, els ulls profunds
de l’home em miren.
Creuen l’interior de l’ascensor i es detenen
els meus ulls expectants.
No puc defugir-los.
No desitjo esquivar-los.
Es creuen, la seva mirada i la meva.
La seva respiració s’agita.
Intento dissimular la meva excitació, que
creix com la densitat de l’aire que ens embolica.
Ell no separa la seva mirada dels meus ulls.
La manté guardant la mateixa distància que
separa la seva mà de la pell coberta de la dona a qui desitja acaronar.
Continua mirant-me.
La meva excitació augmenta.
No té sentit que esquivi l’evidència.
També jo li miro conscientment. Li mostro la
meva intenció.
Em rendeixo per la força de les seves pupil·les
enceses.
La seva mà no es deté.
A poc a poc, gairebé tan lentament com els
instants se succeeixen per a tancar el trajecte de l’ascensor, la mà masculina
comença a acariciar l’esquena de la dona.
Ella tot just reacciona. Roman impassible, encara
que s’endevina l’excitació que comença a humitejar els seus llavis i el seu
sexe.
Ell m’observa.
Estic segura que interpreta la meva excitació
sense equívocs.
Amb fermesa, la seva mà descendeix fins a la
vora del vestit de la dona.
La meva respiració s’acompassa estranyament
amb el moviment i la decisió de la seva mà. És una amb la voluntat d’aquest
desconegut.
Percebo el meu cor.
Els seus batecs.
La immensitat de la meva incipient luxúria,
compartida per ell, per l’home que la suscita. La seva mà s’avança. La meva
respiració entretalla el meu alè.
Sense dubtar-lo, la mà rebutja el vestit de la
dona i es dirigeix a la part posterior de les seves cuixes.
Li observo.
L’observo.
Amb determinació, el moviment masculí
desemboca en el sexe de la dona. L’acaricia.
L’excita.
Premedita en la pell femenina perquè vibri.
Per a vibrar amb el mateix compàs.
El sexe de l’home desitja emergir i expressar
l’incendi que ho manté erecte.
La seva mà simula la penetració amb el seu
sexe, pressentida en cadascun dels moviments.
La meva excitació és un batec que ell també
percep.
Acaricia a la dona, li penetra la seva
esquena, envaeix les seves glútis mentre la seva mirada no s’allunya dels meus
ulls.
L’acaricia
mentre em suscita.
Provoca la meva humitat.
Ell ho sap.
La seva certesa fa que el seu sexe busqui
desembocar en un clímax blanc. Sense deixar de mirar-me, cerca de nou amb la
seva mà l’esquena de la dona. Ella s’agita.
Pressiona les cuixes per a no permetre que la
sensació de lascívia es difumini.
L’ascensor deté el seu itinerari ascendent.
Ell no ha deixat d’observar-me.
En obrir-se les portes acerades em somriu amb
la mateixa intensitat que ha sentit la seva mà.
La dona gira la seva esquena. Creua la seva
mirada amb la meva. Entreobre els llavis.
Cerca també la meva mirada.
Em
somriu.
La porta oberta ens permet fregar-nos abans
que cadascun de nosaltres deixi de ser part d’una mirada compartida.
Observo com caminen.
Es coneixen.
Ho sé.
La pell no és capaç de fingir l’anonimat
davant altra pell que l’ha recorregut i penetrat.
Ho sé.
La meva pell està construïda amb els traços
que han deixat altres pells. Començo a caminar.
La megafonia en aquest moment sembla parlar un
idioma incomprensible.
Una
ràfega àcida subjuga el meu olfacte.
L’aroma a tabac consumit en combustió absurda
desperta una reacció intensa en mi.
Observo la porta d’un cubiculum de parets
lleugeres i murs artificials.
Homes i dones s’amunteguen adorant objectes
cilíndrics.
Al seu al voltant, respiren aire dens i
esquivo.
Fumen.
Liben l’enèsim dels cigarrets previs a la seva
abstinència forçada.
Amunteguen les seves boques sobre la teixidura
del paper del cigar.
Repasso amb la llengua els meus llavis.
Els banyo en un acte gairebé reflex que busca
no solament la humitat sinó el distanciament d’aquest lloc.
Desitjaria que els meus sentits no haguessin
despertat en l’ascensor. Adormida, la meva luxúria era tot just perceptible.
Desitjaria que ella hagués continuat dormitant,
com l’alba remisa que s’obstina en no esdevenir encara en aquest aeroport.
En realitat, la meva lascívia és qui em diu
que hauria d’haver pres altre vol.
El nostre interior guarda tots els vestigis de
la lascívia que ha anat calant el nostre desig.
