SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Cau l’oblit.

Els ulls s’encenen.

Minuts d’hivern.

En tota la teua boca.
Vorejant la humitat del dolç perímetre dels teus llavis sense ombra.
Serpentejant la teua llengua.
Permetent-li vèncer a la meua llengua desperta.
Entre la carnosa cavitat en la qual creixen corals de saliva que enarboren el desig d’una altra boca.
En la diana d’aigua que precedeix als abismes que creuaran les mans i els llavis, tots.
En tota la teua boca, voldria jo romandre mentre moren els dies.

Tot es va detenir.

La nit es va infringir la ferida més dolça

perquè la lluna, tan de sobte emergida,

perira al fons de les nostres pupil·les.

En un viatge que va nàixer etern,
però guarda la passió d’allò  nou…

Sóc el reflex imperfecte
del caminar d’Ulisses,
el seu navegar, tornant a una pàtria
que no pot nomenar-se,
castigada la boca
a la paraula que venç a les entranyes.

Vaig deixar les banderes
flagel·lades per mans absents de veritats
i vaig ser abandonada,
com a leprós que vagareja junt a un gos,
a la vora de desenes de camins.

En un viatge a la idea,
aquest cavall de fusta
del que emergeixen també el dolor i els monstres,
vaig decidir tornar de nou a Ítaca,
reduïts els meus ulls,
però plena  l’ànima de la mateixa vida
que la vida em va prendre, sense preguntar-me.

Com tots els exiliats,
percep la falta d’eixa part del cor sense batec,
la seua absència,
negar-me davant els altres,
no cabre en les entranyes de cap horitzó.

Com tots els exiliats,
derrocant a destemps
deïtats i mites,
veient-me les cares,
de sobte,
amb l’implacable espill
del jo mateix.

MIENTRAS REGRESAS… by Pura María García

No hi veus aquell eixam de núvols,

errant, decidit a existir més enllà de l’invers mar al que acudeixen les aus?

No hi dubtes,

entre el fullam arrogant de la probabilitat,

i dus a la boca l’hivern de fum

que glaça l’esperança?

No escoltes la cançó

que dorm oblidada en aquest silenci llunyedà

que ara et pronuncia?

Substància teua i meua

crema sobre aquest pacte del temps

en el qual el món no és més

que una munió de rostres i de gestos.

Mentrestant, tots dos alcem indestructibles murs

del present infinit.