SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

A les mans,

flors de carboni

que deixaves sobre el meu cos.

https://www.youtube.com/watch?v=OWKgHFFKA-c

ENYORANÇA by Pura Maria Garcia

L’enyorança acostumada al present i als seu propòsits cobra intensitat. És metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó de l’ahir pausat en la distància.

Hi ha dies en que les coses són els llavis d’allò no pronunciat.

Hi ha moments massa lluny.

Hi ha instants en que no sóc més que un paistage de l’enyor…

BAHÍA DE SANTANDER BY PHENIX

1.

Vol de l’hivern,

sobtat colp de vent,

finestra travessada
i enfebrida.

2.

Ara que et veig,

els versos són
paisatge,

una ànima espadada
de nuesa.

3.

Les avingudes són
vidres

perduts entre els xàfecs
de març.

El silenci és  ferida prenyada de fred.

4.

Si el teu llavi desa

la tralla de l’amor
sobre la fosca…

Vindràs?

5.

El mos de la carn

és un estrèpit suau,

un vel de ruixim
sobre la pell nua.

Gràcies a PHENIX per la seua fotografia preciosa BAHÍA DE SANTANDER

Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enjorívola,
la gent que té un ànima inventada cada dia,
la que estima per primera vegada,
que creix on no hi ha gestos ni presències.
Voldria viure en una casa plena de sol
perquè tu escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja.
Voldria aturar l’adéu mentre l’enyor
es sotmet a les invocacions de la vesprada.
Voldria morir on sovintegen
les mirades i els costums.
Ara t’ho escric, només per fer-te saber
que tot és com abans,
que hi ha una mateixa voluntat
feta de condicionals irats
i paraules repetides.

          I

L’arbreda de la fosca

dringa pel dol

del vent planetari.

          II

La veu del vent

és un soroll remotíssim…

Fa massa tems que no ets açí.

            III

Les paraules ploren

entre el gris difús

d’aquesta brisa freda.

           IV

Només un cos sol

on cap l’aparença

dels colors adormits.

Tot és silenci i vent,

porós horitzó

en una mar deserta…

En acabar-se el dia
caurà una cortina de paraules
desconegudes i senzilles,
preguntes i respostes,
la fotografia de la distància
que em distreu de tu.
Tancaré la cambra on viu la meua solitud
I les ombres, els camins,
els gestos de clemència…
Fora del dia, els ocells llunyans
se sentiran atrets pel teu nom,
invocat en secret pel futur més incert.
Tot serà un riu d’imatges vagues
que encara hem de viure.
Tot caurà en la fondària de la carn
que ens separa de l’ànima.
Molt lentament, en acabar-se el dia
la teua llengua aquosa serà boira desperta,
Inconfessable densitat que em banyarà la boca.
Caurà una cortina de besades, suspeses
darrere del ressò dels versos.
Et miraré les mans i les rialles
mentre m’esperes al final de les hores dormides
en acabar-se el dia…

NOMÉS NOSALTRES

Són les onze de la nit.

Ací estem,

només nosaltres:

els teus llavis, la finestra,

l’abaltiment i l’hivern

adormit en un fil de veu.

PLUJA

He desfet el dia

amb la certesa que vindràs.

La melangia és ara

tan sols  pluja de paraules.

IMPERATIUS

Encén-me la boca.

Fes-me desoir tot el silenci.

Sotmet-me a la claredat
del teu esguard.

Atura el temps on ressonen les flors.

No mires enrere.

Vetla els meus somnis.

Amb un  sol
gest, prodiga’m el teu amor.

Encén-me novament la boca.

NIT 1

 La flor

nodreix

la immediatesa

de la terra.

Hi ha aigua

concisa

sobre els pètals

sobtats

que colpegen la
tija.

Perduren

els crepuscles

en ells.

NIT 2

 És diumenge.

El teu abraç és
una festa.

Les despedides
moren

en la calor
immensa dels teus llavis.

NIT 3

 Sobre la nit nua

cau el fum

que es torna
penombra.

La llum és un
saldo

a la vora de la
lluna.

Jo, hauria de
conformar-me

de mirar-la.

Hui la brisa es transmuta en aire vigorós que
oscil·la amagat entre el brancatge espés. Les rames enceses vigilen des de la
seua mirada marró els canvis sigil·losos que el cel les proposa. La tardor es
pressent en cada pedra i els camins seduïxen al sòl receptiu que prepara la terra
perquè les fulles dilatades troben en ella un llit compartit. Els arbres
semblen doblegar-se, no hi ha preguntes adreçades al vent que traslluu en
aquest viatge intrèpid del temps. Els seus troncs simulen acceptar, submisos, la
força amb què desplega la seua fúria continguda.

Res és el mateix quan la tardor escarota el món
dels meus somnis, quan les seues mans desfan les estructures perennes  que pengen de la vida. La tardor s’assembla a
una palometa imperfecta i melancòlica el vol de la qual llanguix, quan el gris
superficial dels núvols inhòspits s’estén, com l’aigua transparent que repara
la set dels mesos perduts.

Les estacions es busquen per a succeir-se, l’una
darrere de l’altra i, no obstant això, se senten els  instants que ferixen  la pell endormiscada d’aquesta tardor.

Paraules a Xavier

12+1 de desembre 2009 a Porto

La distància és una ferida blanca

estesa en una realitat que es reconeix provisional.

Al cel fosc, no hi ha aus aquesta nit,

dormisquegen en l’estat inexistent

on els records recents

busquen el compàs anhelant.

Els somriures són blancs

com el gel desfet

que cobrix el temps que s’amaga

en les mans agitades

de les estreles transparents.

La realitat dorm inacabada

tot sabent que la calidesa

del teu pròxim abraç

cremarà sense remissió el fred

i novament naixeran

besades nocturnes

dolces com flors primerenques…

(II)

FINESTRES TANCADES

Els meus ulls són finestres tancades.

Alce la voluntat amb la il·lusió

que un degotim de pluja

tèbia  m’obriga la pell

que ahir trencà la mort.

El silenci dringa la solitud,

d’aquesta cambra fosca.

Es precipiten els adéus,

els signes comprensibles,

els plors arrancats

a la vesprada inquieta.

Han emmudit les boques

que ahir abandonaren 
frases

per omplir premonicions i vaticinis.

No cap, enlloc, el dol dels rostres

dels cossos que m’envolten.

Ara, pronuncien la paraula sempre

i  em miren la pell blanca, esmortida.

Sóc memòria que habita en un taüt

convertit en lloc de pausa.

Sent una muralla de melangia

que em separa dels altres

amb records de calitja dolça.

Tinc els ulls tancats.

No em queda cap somni.

El buit es queda endins

del negre de la mort que avança.