DONA’M…
Quan et rendisques l’alba,
caigudes les espases de la nit insolent,
recorre’m la pell que anhela l’empremta de les teues mans.
Espedaça els esquinçalls marcits,
les escates del passat oscil·lant,
la fusta desèrtica del bosc de la perpetuïtat
amb la que el temps sedentari va enlluernar
el sortilegi equivocat de l’ahir i el seu pretèrit imperfet.
Reclina les teues extraviades solituds
sobre aquest pubis rosaci que no és claredat
sense la llum mediadora del fluir de la teua llengua.
Succeïx, sense dubtar-ho.
Fes camí i senda
per entre les avingudes perennes del meu cos.
Sigues estrela que no enveja les brillantors
de les constel·lacions enfosquides per l’aura
de l’aparença i el foc precipitat
que les trastorna quan arriba l’hivern.
Transmuta la teua mirada en indiscreta libèl·lula,
tix una xarxa visiblement dolça al voltant
de la contornada dels meus sins,
humiteja’m la vida amb l’aigua elemental
del riu que naix, entre les valls esclaus dels teus cuixes.
Dóna’m la veu quan els núvols dibuixen el frontal
del demà previst pel cel.
Dóna’m el roig que tots desconeixen,
el fluir de l’ambre de la teua sang.
Fluïx en el meu sexe, roba el seu secret transparent,
el dens nom que no oculta.
Dóna’m la teua llengua i els seus colors.
Dóna’m la mirada aquesta alba,
ara que fins i tot els salzes es dobleguen per a amar-te…
