CASA EN CALMA by ESGUARD_321
Des de la casa en calma,
una immensa filera de llum
para la taula del dia.
Un mormoleig de veus
i silencis
demanen compte
suaument,
sense rancúnia.
Seuen els cossos,
les paraules,
les mans vençudes,
l’alegria.
Taula parada:
el matí s’albira junt al Sol creixent
que el temps desglaça.
Xàtiva, nit del 24 de novembre de 2011
Al món especial i únic que han construït Cristina i Carles a la seua llibreria, LA COSTERA, les veus i la musica d’un grup de joves, estudiants de ESO i Batxillerat de l’IES Josep de Ribera de Xàtiva, coordinat per la professora Ana Belen Pina, es pronunciaren alhora per expressar un sentiment que no només senten els seus cors sinó els NOSTRES, els de tots aquells que mirem els rostres de les persones sense el filtre hipòcrita i tendenciós del gènere. Llegiren poemes, frases, opinions, vestits diferents amb què la paraula pretenia vestir l’ànima social per transformar-la en una mà que detinga la violència de gènere, el maltractament arrelat en el pensament de qui es creu superior i no accepta mirar-se en l’espill de la dona i, per ambició, comoditat o possessió, preferix trencar el cristall, la vida d’un altre ser, un ser dona.
Va ser emocionant, intens -dolç quan les joves veus demanaven, mirant-nos als ulls a qui estaven acompanyant-los, comprensió i respecte- i enèrgic quan exigien una mirada neta, honesta i activa front el maltractament. Em van commoure els seus rostres, ells que comencen la vida, demanant, amb una consciència admirable, que no permetem que altres acaben la seua vida en les mans rabioses i irracionals de la violència masclista.
Abans d’intentar creuar el passadís efímer de l’oblit, em vull cobrir el cos amb la cendra canviant que és fer memòria.
Estaves.
Vas ser dins l’única estança on les mans eren pell que paladejà l’amor, l’ascens del sentiment que ara fuig i és dol, bressol de l’ombra.
Vas ser un tot en el temps, l’aixeta on les esferes brollaven, besades, boca benigna, bromera blanca, aliment dels meus llavis destí, al fi, on encendre la vida.
Habitares la terra que a hores d’ara és un desert d’oblit.
Ara és un temps sense temps. No vull escriure’t paraules per ferir-te. No desitge exclamar el desamor amb què em vestires, només vull que aquest brunzit d’idees es rendisca al pou inclement de l’adéu i les paraules.
IMATGE BY Pura Maria Garcia
Les onades extraviades,
tombant la vesprada
en un gest que dessagna
l’estany íntim que em resta a l’anima.
Les hores, sense tu, són tan fràgils…
Tenen el mateix color
del desert i el seu silenci,
de la mar absent, de les gavines.
Tot resta ara aturat,
dormint sobre els minuts que creixen.
Sent el temps
i un vertigen de preguntes
confluint a allò que no em pertany.
Sent les temences,
endins del pensament.
Hi veig com cauen defallides
quan trobe la escampada llum dels teus llavis.
IMATGE BY ESGUARD_321
Regirada la vida sobre els seus peus invisibles. Trencat el ciment estúpid que fixa el temps al calendari inhòspit que rebutja somiar. Desperta, ara que l’ànima ja no és el suburbi assolat de la desesperança, res manté la seua aparença, res es mira sinó és en les pupil·les de cristall de les nostres siluetes.
Juguen, juguem, a donar puntades inamovibles sobre les ombres, a reptar entre els instants per a convertir-los en feixos singulars, llum i presència.
La vida voleteja al voltant de les ciutats, dels silencis aparents, d’una plaça amb arbres muts, d’un racó, de la vorera infinita sobre la qual ara passeges, sobre els anells platejats dels astres llunyans, del teu llavi, de la pluja que mulla la pell de terra del planeta.
En recorregut pressentit,
cremant com la lava sobtada, bolcades a una vall rosàcia i profunda,
arriben les teues mans al portal sense forrellats del meu ventre. Un
segon és suficient perquè queden derrocades les argolles que
sostenen l’imprecís pes del pudor i les seues ombres.
Una veu clama darrere la
cortina invisible de la pell expectant. És la veu de la veritat,
bressolada pel temps que s’extingix. És la veu d’un desig precís
que assola amb bromera la mirada que lluita per ocultar-la. És una
veu inaudible per al món que naufraga més enllà d’aquest vaixell
senzill que ens porta, aferrats al timó de la passió, disposats a
deixar-nos véncer per la seua dolça espasa.
IMATGE DE LLETRA A-LITERATU CATALANA
Eren els carrer les venes
transcorregudes
d’un existència que ens
negaven
per tindre el roig encès
als llavis.
Ens deixaven els cantons
per viure quan la nit era
l’única albada possible,
allí ens empresonàvem,
abandonades,
dones de carrer,
cors ofegats en la bromera
no desitjada de la nit
fosca.
Van ser altres,
amb noms idèntics als
nostres
qui cridaren en la nit,
als parcs sense xiquets,
a les cases buides,
a les finestres tancades,
sota la mà amenaçant.
Ara et recorde,
amb un llibre obert
i les mans tancades
sobre l’absència de
paraules.
Viatjaves en la serp de
ferro
que et duia a qualsevol
paisatge
sense horitzó , sense
banderes,
per donar l’ale de
llibertat
als llavis amb por d’una
dona que plora.
Tu ets com jo,
deies a les siluetes
amagades sota els vestits
uniformes i invisibles:
dona, persona,ser,
cúmul d’idees,
emoció que mai no ha de
nugar-se,
veu,paraula i crit,
no calles el que ets,
deixa sobre tot allò que
viu
la dolça i ferme acció
de la mirada.
Et recorde llegint
amb un paper nu
que cobries amb síl·labes
de l’ànima.
El teu somriure
sempre grat,
la ma estesa,
l’esguard crític
on mai no va viure la por
ni incertesa.
Tota tu vas ser
un temps de cireres i
tendresa.
CONNEXIÓ KAOS EN LA RED
NIGHTLINER by ULI.M
Ets tu
qui fa trémer el meu cos.
Estàs
entre les fulles nues
d’aquesta extensa nit
que m’acompanya.
Hi haurà un dia,
assenyalat en la pell amb la seua indeleble marca, que les teues mans
avancen sobre la meua esquena sense detindre el seu irrepetible
creixement. No necessitaràs mirar-te en el fons dels meus ulls.
Teua
serà la meua llengua, sense pudor; teus els meus llavis entreoberts,
la calma escampada entre els meus braços, el vaivé tumultuós del
meu sexe. Teua la raó per a ser teua.
Les nits arribaran com a
anelles, succintes cordes nugades de la teua boca al meu pit,
doblegant la raó fins a véncer-la.
Teua serà la veu que mai vaig
dir i el mar seré d’aquest cos que, buscant un ara distint, en el
teu cos naufraga.
Era, com la nit, un cúmul de sons amagats entre la tela absurda dels núvols errants.
Era, com va ser sempre, l’empremta inesborrable amb què es vestia la pell que em cobria.
Era, com un instant, la fugaç emoció, la punxada profunda del desig per ser de les teues mans el buit de foc amb què, entre els somnis, ocupar-me.
IMATGE by Pura Maria Garcia
Aquestes parets imaginaries,
on s’acobla la vesprada
que tensa el gest per trobar-te,
dibuixen les onades
amb una llum suau
que fuig de les carenes.
Parlem del tacte,
donem-nos la plenitud secreta
fins l’esclat del deler innegociable.
Acostem-nos.
Vine i acarona la boca que ara et crida.
Juga
amb el rastre ferit
que ha deixat el teu llavi nu
sobre el mon escindit
de la meua memòria.
Sigues illa
en mi.
Juga a viure,
ara que la mar s’esberla.
Estén sense por
el buit de claror
amb què em desitges.