DERVICHE REVE by PAOLA SANDINI
Oda a la podridura d’aquells que
exercixen la necessitat d’exercir el poder
Maleïxen les boques menudes
amb una veu robada.
Jutgen els cors vilans
mentres inclinen amb un dit
el costat més injust de la seua
balança.
Trenquen els ànims els ulls
que mai no van saber contemplar en
silenci
i penetrar en l’interior de l’emoció.
Pronuncien els seus dogmes els que
secretament
saben que res és veritat
en la seua mentida.
Corren amb els peus dels altres els
manipuladors,
malgrat que exigixen amb l’ombra de
gasa
dels seus punys
que siguen les seues empremtes les que
marquen
estampades
els marges del CAMÍ,
amb majúscules.
Pensen, per tu i per mi,
per un nosaltres fos en el granit
de la hipocresia,
les ments buides d’idees,
els que no recorden la gratitud
ni el primer gest
de la Terra.
Són peüngles d’un cavall sense crin
aquells que s’encaboten
a alçar l’estendard pel qual
hem de lluitar, en nom seu,
i perdre fins a l’ombra de la nostra
esquena.
Espenten les seues arrels de plàstic i
acer
els soldats que mai no van ser a la
guerra,
però van obrir el front per nosaltres,
escudats no en les seues mans
sinó en els nostres polzes.
Juren els que corren rere la paraula
que els fuig
i renega dels seus llavis.
Preguen i ploren els que dupliquen
el matí
perquè el Sol els odie
i puguen continuar amb la seua
somnolència,
criminal i esmorteïda.
Esculpixen l’amistat
els que mai no van saber
quantes síl·labes tenen
les fulles caigudes d’un abraç.
Giren,
dansen,
envien els seus signes al signes de la
multitud,
pretenen anomenar-se com ella,
construir el miratge de la llibertat
que ells segresten
amb cada abús,
cada puny,
cada tortura,
cada presó,
cada colp
cada mirada podrida.
Giren els dervixos del poder,
vestits amb les seues túniques de
rovell
i encara esperen
que les teues mans
i les meues
no obliden aplaudir la seua dansa
buida.
