SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

ALMOND TREE BY JOAO PEDRO SILVA

Una paraula en un dia clar.

El verd senzill de les fulles exiliades.

Hores.

Ametlers que esbrinen la llum entre les transparències

d’un cel que es nega a la foscor.

Un rossinyol, cercant una cançó de comiat.

El teu hàlit salpant des de les fondàries de l’albada,

àncora d’aire a les meus mans nugada.

Un inici.

El ritme sostingut de l’enyorança.

La immensitat d’un crit.

Tu, emmenant la veu cap la llunyania irresistible.

Hores.

Arrels del temps

m’abracen, desfent-se per la pell.

Despertes libèl·lules.

Presagis.

Heart by Sara. Ne

De tots vosaltres,

he aprés que l’amor és un full de paper,

una serp que fuig de l’ombra

i creu que sota les blanques pedres

hi ha un miracle,

un fèrtil signe.

Volsaltres, antics noms,

cicatrius d’un adéu

que mai no és pronunciat

em nugueu a un mentrestant

que supura

solitud

i, a poc a poc,

m’ompli l’ànim

fins sentir-me agitada veu

més enllà del calcinat mirall.

De vosaltres,

tots,

tinc la pell banyada

i el mecanisme del cor

bategant a mida.

A la vora del negre, s’enlairen esvalotades les onades.

Tornen els ocells. Passen, com el temps, fugint de la presó de les toxines que trenquen el passat.

Som només una línia que la vida corca, de vegades, amb somnis nugats a la corda d’allò possible.

ANCHOR OF BUOY by VLADISLAV SURGUCHËV

A  les envistes de la mar,

s’enfonsen les roques.

Assotades,

les faldes de la costa il·lusòria

imaginen l’unànime crit

de les onades mortes.

Al lloc on els velams de boira

cenyeixen els cants

de la sotmesa aigua,

el secret de la tempesta

revela

l’estranya arquitectura

del nom,

obert i blanc,

de les vençudes àncores.

Hi ha un racó, sense jutges ni paraules traïdores, on prosseguir és soterrar records i deixar en llibertat els dies encara intactes, sense ombres. Hi ha un esbart de síl·labes benignes, obrint-se pas pel mig d’un cel ennuvolat, de les restes de les roques d’un passat on el cor ja no s’atansa. Hi ha un jo, blat de carn que batega i ressorgix quan el dolor s’allunya, que hi vol viure a aquest racó, a aquest indret de pluja càlida, de portes que mai no tenen clau, on la llum dansa.

S’escolen els minuts que la teua veu ardent esculpix en les mans del temps que passa.

S’estronquen les besades a l’aire blau del gest de la nova vesprada.

Jo ja hi sóc a aquest tu, racó de pètals i anhels, ruta de les llengües que es busquen per confondre’s, enllà de la paraula.

LIGHT by JAAPKOER

Sec l’aire.

Cremat el fang

del pensament que ignora

el roig viu dels llavis tendres.

Temptege la llum

de les xarxes nues

que esclaten

i rellisquen

sobre aquesta passió eterna.