SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

LOS SUEÑOS by Pura  Maria Garcia

Mai no saber el desconegut destí

on un vaixell petit, l’ànima,

s’arrecera dels perills

i del fustam que trenca

els llavis de les ones enfurides.

Mai no saber quin vent obrirà pas

al cel que blanqueja

en els matins d’estiu

on el teu nom em traspassa l’esguard.

Mai no sentir el calfred de la boira

instal·lada a un pensament

que fa virar el cos tot a estribord de la nuesa.

Mai no perdre’t.

Mai no conèixer quin és el destí final

dels somiadors.

Mai no acceptar que la paraula mai

és la cadena que en les ombres ens nuga.

Mai no oblidar la llum dels teus ulls.

Senzillament.

Mai no deixar de saber qui sóc:

rastre imperfecte que remunta la vida.

Pugnen els ulls com una carta marcada

vers les oblidades llums.

L’estiu juga.

El matí inunda les pedres

que remunten el misteri

de l’estima que vessa la vesprada.

-No sé quin és el destí dels que somiem-

em preguntes,

mentre en la nit ens donen pas

les dolces carícies que esborraran la boira.

Anit:

esfera on el temps s’aturà

per guarnir-nos la pell

amb un constant prodigi de carícies.

Anit

s’envolaven les besades captives.

Era tan fàcil amansar els llavis,

fer-los recer únic,

lluna de carn,

rogenc deler

on s’ajocava l’amor

que els precedia…

DISTANCE By  JAMES RIBÉRY

És estranya la moderació

que la boca calla

front l’inert amor:

tel espés

d’allò que s’ha sentit.

És estranya

la dolça quietud

del cor que en silenci dorm

l’acatament de la distància.

Reposen els cossos.

Ara,

regressats  de l’illa

on un àvid dolor separà els nostres noms.

A l’aroma del que ens precedeix,

reposen els cossos,

en la pell comminada a rendir-se,

en el traç del desig que s’acreix.

T’imagine,

matèria de llum a les mans,

blanc arrapat

als núvols que ja no hi són.

Et pense

i s’apropa l’instant

en que em pronuncies.

És la nit qui et reconeix.

Tremola mon pubis

i, amb un gest vehement,

el dolç combat de la carn,

de nou,

comença.