SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

SI NO HI ETS TU

4


Si no hi ets tu, les banderes són colps definitius.
Són un temps massa tard, són ciments buits
que envegen la claror que malda per ser fermança.
Del temps viscut, les banderes són els ideals
marcits, l’íntima confirmació de l’incertesa,
un pretext per fer malabarismes
a l’aire de la nit enfulladissa.

LA VEU DEL MATÍ

0

El matí s’erigix solemne transició a l’abandó que portarà el capvespre emmudit. Tixen les aus els silencis i els secrets arrancats a l’alba profunda que jau junt amb el sol inicial que ara ens palpa la pell del rostre i apareix sobtadament el temps, acatxapat en un rellotge que no marca minuts sinó batecs.
Totes les ombres que la nit sense lluna va estendre en els seus últims instants es retiren, vençudes i sorpreses, quan retorna l’amor carnal a què em cenyisc. No hi ha pedres sostingudes en els margenals dels rius, no es troben palometes en les mans buides del record, no vibren les arpes de cordes mil·limètriques…res gosa ser ombra de  la dolçor amb què la llum de les teues paraules rodeja amb un collar d’ambre la meua veu més silenciada.
El matí comença, camina per un cel orfe d’estels, rostoll inesperat que ondula amb cada moviment de l’aire unànime.
Estic ací, asseguda sobre un vers que no vol rimar amb cap dels somnis que recorden els meus ulls. Entrenque les meues paraules i òbric de bat en bat la meua ànima: les teues mans es dibuixen en el fons del meu pensament tan càlides com el mantell d’alé que ens cobrix quan ens lliurem el cos i els seus remors més intensos, com si foren les mans del planeta que acull abans del darrer matí a un satèl·lit que ahir es va extraviar mentre explorava l’incògnit univers…



QUATRE RÀFEGUES DEL VENT

3

          





 





          I

 

L’arbreda de la fosca

dringa pel dol

del vent planetari.

 

          II

 

La veu del vent

és un soroll remotíssim…

Fa massa tems que no ets açí.

 

            III


Les paraules ploren

entre el gris difús

d’aquesta brisa freda.

 

           IV


Només un cos sol

on cap l’aparença

dels colors adormits.

Tot és silenci i vent,

porós horitzó

en una mar deserta…


 

 

 

MÍNIMA DISTÀNCIA

1

A la mínima distància.
En la mínima distància.
A la distància que separa el meu alé càlid de la pell rosàcia dels teus llavis.
En eixe tram que ha de recórrer la respiració per a trobar la teua boca, s’estremix l’aire i s’incendia l’instant que necessita transcórrer per a ser acte i veritat, realitat certa. Els nostres rostres no es freguen per a no sentir-se sinó pressentir-se en eixa mínima separació que encara pot distanciar-los. Els ulls es troben amb la rapidesa amb què trobarien una llum minúscula titil·lant en un llençol de foscor profundament fonda.
La teua boca s’obri pas davant de la meua pell i s’alliberen les argolles del pudor que inexplicablement romanen amagades en la consciència de les hores que el temps ens imposa.
Els teus llavis es banyen amb xicotetes gotes d’aigua que l’aire deixa sobre ells abans d’abandonar-los i tornar al firmament del desig. La teua llengua humida emergix amb la suavitat amb què recorre la pell blanca del meu sexe en les nits de doble lluna i un sol astre: la teua luxúria. Els meus llavis s’oferixen als teus en íntim acte de rendició, sense importar-los ara l’idioma que porten sobrepost o l’últim replec carnal que han transitat abans d’arribar a mi.
La teua llengua mulla el perímetre dels meus llavis amb la teua saliva i el teu silenci. Calmadament, després, penetra el túnel inexistent del meu coll i el solca com faria una nau sobre la mar més breu…mentre deixes ondulades ones d’humitat en la meua pell i en el meu instint, que desperta a tu i s’aferra al teu desig reconegut.
Avança la teua llengua com un foc imparable que s’explica amb cada moviment en el paisatge del meu cos: el meu bescoll, els lòbuls de les meues oïdes, les parpelles vençudes i submises, entretancades, a l’espera dels teus rius…
Quan la meua boca anhela enardida la serp metafòrica i dolça de la teua llengua, espenta als meus llavis a separar-se, igual que fan les meues cuixes calentes, per a buscar-te, palpant els mil·límetres d’espai buit en què estàs, aguaitant per a trobar la teua presència.
Torna la teua llengua, riuada de bromera, premonició de l’essència blanca que emergirà del teu sexe quan faça seu l’estel íntim que mon pubis guarda.
Arribes fins a mi, fins a la meua boca, amb l’oceà renovat de la seua saliva i m’inundes l’ànima i la carn.
Embrancades les llengües, desitjoses de naufragar en l’aigua del desig, ens rendim a la voluntat de perdre la voluntat, l’un en l’altre…


ARA

0


BLUES by M. FUCHS

Ara que els
silencis pengen formant una teranyina de paraules omeses, la boira construïx
una cortina invisible i protectora. Em trobe a recer de totes les veus i totes
les mirades. Un colom sense color s’afanya a descendir fins a l’horitzó que
marquen els dits de les meues mans.

En el fons de la
línia que separa la realitat dels intents de la meua pell per ser sentida, els
remors s’aproximen com a pelegrins indecisos tot caminant per espais
invisibles, infestats de túnels on la llum 
són les ombres i la foscor s’ha transformat en roselles noves.

L’aire batega. Ara és un circumstancial de temps, la
circumstància en què dormen els dies que enllacen els ponts als teus llavis. Ara
la teua veu és una ciutat llunyana sense marges prohibits, sense voreres
corruptes, sense avingudes estretes, amb dolços fanals que voregen la silueta
del meu cos. Es resistix a la visita de l’oblit i recau sobre la meua llengua,
pronunciada estrela que esgarra l’absència, destral precisa.

Ara, els teus
malucs són la serralada àmplia que encobrix l’oceà blau on no naufraguen les
preguntes.

Sé que res és
permanent, que les ciutats es buiden i es convertixen en fantasmes col·lectius
que seduïxen a les cronologies inventades per uns i per altres. Ho sé, sé que
la indecisió emmudix els llavis ferms del cor i els ablanix fins a deixar-los
àcids i escumosos, vestits amb un aire efímer i inútil.

Sé que el món no
deté el seu esdevindre concèntric i creixent: tot continua allò que el no-res va
voler un dia que tot fóra, a partir de la seua ombra ampla.

Sé que fins i tot la pell oblida les
penúltimes carícies quan el sol calfa de nou les cimes de la carn.

Malgrat que ho sé, han deixat de pesar-me els
temors, la soledat no és un amagatall i sona aquell blues que ara em
porta el ressó de la teua memòria…


 

 

 

HÀBITS DE L’AMOR

0

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Remene el temps.

Acull la primera claror del dia,

faig camí pels viaranys de la realitat

tot creient que un mot és un destí

únic, predestinat al meu esguard



De vegades, un vers em du a tu

per un  passadís construït sobre
les carícies

d’altres mans conjugades amb reflexos
despullats.


Minva la vesprada i et recorde…

Un degotim de pluja em recorre la pell nua.

Remene el temps.

Els teus dits em dibuixen el capvespre als
llavis,

bec un glop de carícies mentre un impuls

desfà la llunyania i l’horitzó s’enfosqueix.

 

AL VORAVIU DE LA PASSIÓ

2

A aquest amor li cap només amor, camins d’aigua, dolors breus tot marcant el cos on el fred és absurd.
A aquest amor només li cap la nit amb una lluna aliena sobre l’esquena blanca del capvespre.
He mirat auest amor amb ulls de sal. Recordava haver-li vist mentre s’obria pas per dins de la passió. Hui, l’he mirat per esbrinar l’amor i les coses que importen. Són els matisos que la carn embasta al voraviu de la passió, és el fum dels sentits, un ball d’arestes. Sóc jo que encara no he après a negar-te…

EL TEMPS INVOLUCRAT

0

CLOCKS by S. DI PINO

Ahir eren imprecises les hores,
criatures estranyament abstractes ,
entre llàstimes  i veus vulnerables,
entre espies que escarceraven rellotges
i discretament  acaronaven els somnis.
La ingratitud era un jardí
on no cabien els teus ulls.
Cadenes com estrelles de llàgrimes
urgien a les meues mans en els minuts absents:
el tic-tac còmplice,
una palometa peresosa,
un gratacels sense pell,
l’estupor d’un camí,
la raó i el seu present…
L’ahir era una baralla de naips mutus
que esmicolaven els dies
versemblants,
aquell temps involucrat.

AMB MANS DE FOC

0




Amb mans de foc, ara truque

la porta del teu cos famolenc

i et deixe besar-me.

Pels llavis em naixen finestrals

I llums que són una veu definitiva,

un prec silenciós, l’escuma dolça

de la mar de l’esperança.

Fa temps que les hores

llisquen pels dies sense nom

Ara, al silenci, la luxúria té un gust
vermell,

és un goig tan intens com una ferida

que trenca el temps circular,

la voluntat, les flors obertes

on el destí ets tu,

camí carnal sense sortida.

Ara, les aurores em sorprenen

tot cridant el teu nom…

EN ACABAR-SE EL DIA

0

En acabar-se el dia
caurà una cortina de paraules
desconegudes i senzilles,
preguntes i respostes,
la fotografia de la distància
que em distreu de tu.
Tancaré la cambra on viu la meua solitud
I les ombres, els camins,
els gestos de clemència…
Fora del dia, els ocells llunyans
se sentiran atrets pel teu nom,
invocat en secret pel futur més incert.
Tot serà un riu d’imatges vagues
que encara hem de viure.
Tot caurà en la fondària de la carn
que ens separa de l’ànima.
Molt lentament, en acabar-se el dia
la teua llengua aquosa serà boira desperta,
Inconfessable densitat que em banyarà la boca.
Caurà una cortina de besades, suspeses
darrere del ressò dels versos.
Et miraré les mans i les rialles
mentre m’esperes al final de les hores dormides
en acabar-se el dia…

ELS TEUS LLAVIS

3

Els teus llavis nodridors
són una mar de desitjos incomplerts,
nafra absurda, dolça saliva.
Em temptegen la boca.
Com les runes, es llancen més enllà
d’aquest ara sobtat.
Són aventures atzaroses
on glatix la nostra fam.
Sobre ells, un escamot de besades
enmudix el futur:els signes
que enfonsen la senyera de la teua boca.
Vull desgranar-me a la vora
dels teus llavis,
pel bell mig del seu silenci.

BREVETAT AL FEBRER

3



NOMÉS NOSALTRES

Són les onze de la nit.

Ací estem,

només nosaltres:

els teus llavis, la finestra,

l’abaltiment i l’hivern

adormit en un fil de veu.


 

 

PLUJA

He desfet el dia

amb la certesa que vindràs.

La melangia és ara

tan sols  pluja de paraules.

 

 

 


IMPERATIUS

Encén-me la boca.

Fes-me desoir tot el silenci.

Sotmet-me a la claredat
del teu esguard.

Atura el temps on ressonen les flors.

No mires enrere.

Vetla els meus somnis.

Amb un  sol
gest, prodiga’m el teu amor.

Encén-me novament la boca.