SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

CAMINS D’ARENA

3
Publicat el 30 d'agost de 2009


Hui he caminat
sobre l’arena. Molt  enjorn,  cada diumenge quan la platja es desvetlla i
comença a estendre’s mentre s’acosta a la vora, els meus peus inicien un camí
conegut que desitgen.

Són distintes les
passes que recorren la superfície fragmentada de l’arena, són diferents i
ressonen d’una manera que en res s’assembla a caminar sobre la voravia de qualsevol
carrer. Ací, on aquesta mar llepa la costa, el sol és una excusa, brillant i
encesa. L’onatge, que simula recriminar a la terra la seua immobilitat, és
l’única certesa.

M’he endinsat uns
minuts en l’aigua freda de la mar que m’esperava: ella m’ha deixat una abraçada
intensa i protectora que ha calmat la meua pell.

Camine amb el cos
envernissat per l’aigua amb salnitre que m’impregna. A prop de mi, altres
travessen la platja. Cada una d’elles és un interrogant petit  que l’entapissa. Algú estarà somiant en aquest
moment, algú suportarà els dubtes inesperats que li invadixen o buscarà amb el
pensament un motiu per recordar. Tots nosaltres, des del cel, probablement
semblem cercles en moviment que transiten sobre la costa, lliurant-nos  el silenci i el seus sinònims.

Estic tota sola,
coberta amb eixa soledat que únicament es troba dintre del temps en què ens
busquem l’interior o permetem la seua existència recòndita per escoltar-nos. 
A hores d’ara, caminar és un acte que m’allunya d’aquest lloc per a acostar-me a la meua
intimitat. El meu pensament pren la direcció que li dicten els rajos del sol. A
la meua ment hi  tornen records i noms;
moments i significats que únicament jo conec. Hi ha música en les onades i jo
la percep. També hi ha una altra melodia que m’envolta, com l’aire. Passege pel
paisatge d’arena que es dibuixa davant dels meus peus. En aquest lloc, on la
llum serpenteja des de les primeres hores del dia, no em dol abandonar les
meues empremtes perquè siguen esborrades després del temps just que es pren la
voluntat de l’aigua. Amb cada passa, la meua intenció es difumina i em
contemple, des de dins.  Sempre que
avance sobre l’arena, en la meua boca es dibuixa de manera involuntària un somriure.
És un somriure indefinit que posseïx el valor d’allò inesperat, del que no es
premedita. A vegades, jo mateixa em somric d’aquesta actitud que prenen els
meus gestos més íntims.

Ací sóc feliç,
dins d’aquesta soledat on no em sent aïllada de mi. L’extensió d’arena no s’acaba,
és una immensitat reduïda que limita amb l’horitzó i el cansament.

Hui hauria de permetre’m
els records, donar-li permís a l’ahir perquè siga veu reconeguda i escoltada. I
ells ho fan: torna la memòria i comencen a dibuixar-se inicials i noms: els dies
i les cançons que van portar; les paraules i els llavis que les van crear; les textures
i les mans que les van confirmar, traslladant-les també a la meua pell. Em
naixen les preguntes com sorgix la bromera en aquesta mar que no s’atrevix a
traspassar l’ombra dels meus peus Quantes vegades he estimat? Quantes vegades
he cregut que m’allunyava de l’amor i m’acostava a un adéu? Naixen les
preguntes, porten respostes agafades de la mà.

 A vegades, creiem que l’amor té només un  nom i dos cognoms inequívocs. A vegades ens
donem l’adéu com qui lliura una pedra, de la mateixa forma que es dóna la mà,
sense mesurar la força del comiat. Ens jurem no tornar a amar, no permetre que
el nostre cor  reincident i obstinat bategue,
una vegada més. Ens convencem que allunyar-se pot ser un inici per construir
sentiments diferents, un amor distint. Ens enganyem dient-nos que hi haurà un
demà que no permetrem. Li parlem a la nostra ànima, una vegada i una altra, incessantment.

Hui, l’arena roman
silenciosa davant de les meues empremtes. En l’absència de la seua veu, em
porta la certesa  que de res servix dir adéu
a l’amor.  Sempre ens torna, l’amor. A
ell tornem. Després de cada adéu, busquem l’amor amb més força, pretenem ser
estimats, novament. I encara així, creiem que ens acomiadem i fragmentem els
afectes i els vincles. De res servix l’adéu. L’amor ens torna, a ell tornem.
Ens transfigura en un altre cos, s’acull a un altre nom propi,  cada vegada que amem; es vist d’una altra
pell; s’expressa en altres llavis; s’humiteja en una altra llengua i en la
conjunció amb un altre sexe; s’adorm en una altra abraçada, diferent, inesperada.
Creiem que ens lliurem un adéu cada vegada que finalitza l’amor, però no servix
l’adéu: ell torna i ens porta a un altre amor, que no neguem.

La platja s’estén
com fa la meua memòria: en ella caben tots els noms que van existir, les formes
que va prendre l’amor i l’adéu, com dos arestes inseparables. Hui he fet les
paus amb l’estima i el comiat, amb les absències, amb tots els noms i les
abraçades que van portar,  amb cada una
de les pells que han construït la meua pell i els meus silencis. Transite per
ells com avance sense sentir la soledat, 
sobre l’arena.

 

 

 

DESDIBUIXAR

0
Publicat el 26 d'agost de 2009

 

Vull desdibuixar les llunes plenes que romanen
agafades al meus cabells. Em desdibuixe les esperances, els
presagis, les certeses.Em desdibuixe  per a traçar un cop més els peixos de colors
que naden en els meus somnis.

Amb un pas que no pretén empremtes, els
braços de l’horitzó clar em bressolen l’ànima. És un horitzó canviant. És un
antic horitzó de bromera.

M’aprope a la pàtria que mai no he
construït. Sense brúixola, sense rellotge, sense rancúnies.

Desdibuixe allò que esperàveu de mi,
altres records que rememoren altres dibuixos.

Desdibuixe els meus idiomes per a traçar
les frases amb el teu llenguatge, intente desdibuixar-me, però les meues mans
no em permeten dibuixar un nou paisatge.

Vull desdibuixar els meus dibuixos interiors i ser grafisme d’aquesta realitat que m’acarona.

 

PLAER SENSE DISCULPES

0
Publicat el 25 d'agost de 2009


El plaer
s’assembla a una vesprada de tardor, quan la transició cap a l’hivern s’intuïx,
s’espera en l’exterior de la urgència. Té el color que prenen els matisos
intensos que naixen per primera vegada encara que no siga certa la seua
unicitat. Brolla en qualsevol dels instants que habiten la paraula temps,
travessa la distància que limita una ment amb una altra, una pell amb allò que
anhela, una mà i la seua ombra carnal, desfà miratges per a crear ensomnis que
no són reals però estremixen el cor.

Al plaer també li
neguen instants tèrbols, gotes espesses que amb prou feina avancen sobre la
carn de l’altre, interrogants que romanen d’amagat, ressagats en la consciència
per a no interrompre’l. Pren la forma d’un arbre, d’un fruit que ens invita al
delit i al desig, és caminar furtiu sobre l’anatomia d’un cos. Se sap, es
palpa, es pot llepar amb la llengua neta d’hipocresia. Hi ha plaer quan em
trobe en el fons d’un espill, en el sexe de l’altre, en la seua carícia
intensa, en la imaginació desmesurada que s’estén tot trencant els límits del
que es suposa i el que s’ha dit, en la paraula llançada com un dard calent que
cerca l’àrea emocional, la ferida oberta de la carn i el pensament més fugaç.

És plaer saber-se
plaer que s’instal·la en la mirada profunda d’un home, reconéixer-se en alguna
de les formes que transforma el seu anhel en passió, el seu somni en luxúria,
el seu frenesí en voluntat.

Sent passió al
recordar les mans que van ocupar la meua esquena i mon pubis, totes elles, les
que guarda la memòria de la carn, les que em porten el teu nom, la teua
identitat, la que va sostindre el meu plaer més intens. Gaudisc quan et busque
en el meu cos i et trobe transformat en minúscula empremta que se sap
inesborrable malgrat que l’adéu l’ha feta record que ja no dol.

El plaer m’ocupa
agafat de la mà de la tendresa, de l’ahir, de les carícies, les teues i totes
les que van recórrer l’oceà corporal on les meues aigües són blau essencial.

Experimentem i
som desig, l’ànsia que suscitem i la que percebem. Som també el delit que es
nega tot contenint l’instant en què la complaença es deslliga i broda amb actes
el perímetre corporal que s’obri a ell, enardit.

La delectança s’instal·la
en el pensament, el recorre, l’agita amb una punxada insistent i repetida que s’inicia
amb un condicional que lluita per ser present i tremolar abans de desfer l’onatge.
Busca la raó i li despulla dels perquès sense pudor per a abandonar-la als
afores de la lògica.

El plaer és una
serp enrogida i invisible que ens repta la consciència i la pell; els llavis,
tots; els sentits, tots; l’ànima i els records. Lloc sense reixes ni portes a
què s’hi arriba des de milers de camins que encara no han sigut dibuixats. En
ell es declina el ser i l’estar i li caben tots els noms, els propis i els comuns;
la meua memòria; el teu primer abraç; la vesprada en què vas penetrar el meu
sexe mirant-me als ulls amb una intensitat irreparable; el moment precís en què
la meua esquena et va marcar la ruta del plaer que eixamplaven les teues mans;
la teua llengua i les llengües que m’han construït des d’aquell primer indici
de la carn afirmant la seua necessitat i constància; les teues mans de pell
assaonada en l’ànsia que altres mans van teixir en ella; la teua edat, la
mateixa que va dilucidar l’essència i la va separar de les formes.

 

Hui l’adéu ha
convertit el gaudi en record isolat a dintre d’un cercle de dimensions immenses
i precises on no ens calen les disculpes.


“…i
el sol es va pondre, i venia la fosca i retirant-se, els dos, al fons
de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de
l’altre.” La Cova de Calipso, versió de L’Odissea que Carles Riba
traslladà al català el 1948


 

QUAN LA VIDA DESPERTÀ

0
Publicat el 24 d'agost de 2009














Quan la vida va despertar, se li va acostar el badall.


Els cegos no
escoltaren la seua arribada.

Els sords no
van veure la seua silueta.

La vida va
cloure la boca perquè no l’ocupara.


El badall
va trémer. Rebutjat per la vida, el badall cercà un lloc buit.

Allí trobà el
cansament. Des d’aleshores, ambdós són inseparables.

Publicat dins de RELATS | Deixa un comentari

LES EMPREMTES D’AMNIA

2
Publicat el 23 d'agost de 2009

Paraules a Ian…

 Al començament
del temps, la foscor primigènia va expirar i deixà tres Llunes consecutives, abraçades
a tres nits on l’obscuritat era un cúmul incomptable, que estengué el Buit.

La primera Lluna
es desvetllà i al seu esguard aparegué retingut només un abisme glaçat que
omplí aquell espai que ho era tot. Amb la segona Lluna, l’aixella que la
tenebra primigènia oblidà a l’empara de la nit va trencar el gel i mostrà la
pell nua del gran forat. El foc era a dintre de la tercera Lluna des el seu
inici, però arribà l’hora en la qual l’ultima de les tres llunes no va suportar
el seu propi calor i necessità bellugar-se: un terratrèmol sacsejà l’àrea on
només ell existia i aparegué l’oceà blavenc i les cicatrius d’aigua que
tatuaven aquella superfície ardent.

Amnia, la deessa de
la nit, romangué adormida a l’interior del Buit per suportar el seu pes fins
que la humitat dels rius la va despertar en percebre una carícia intensa que li
llepà els ulls i aconseguí que els desclogués. Els somnis premonitoris i màgics
li havien envaït la seua consciència intemporal mentre ella havia estat
soterrada al fons d’aquell trau de la matèria. Eren somnis que recreaven la
primera visió que havia tingut sobre l’essència del món.

La dea desitjà
crear l’univers per donar-li forma a la seua visió, un cop alliberada. Obrí la boca
gegantesca i el seu alè generà el firmament, un indret sense ombres per
sostenir la forma nova que prengué el Buit.

Després, quan els
instants eren encara una successió incomptable, la deessa somrigué en sentir un
lleu arrap al seu melic. Aleshores, aparegué una llavor que esdevingué un lotus
amb la claror que traspassava el firmament allà on el vincle amb l’Ivel i el
seu germà Munir, els déus que li havien obsequiat amb la vida, era un record. Una
vegada oberta, la flor va deixar sortir partícules de terra que van conjugar la
seua fertilitat amb la superfície d’allò que abans
va ser un orifici grandiós perquè aparegués la vegetació.

Les aigües
corrien intranquil·les sense saber on s’acabaven els límits, deixaven petjades
violentes que arrancaven allò amb què es trobaven. La diva colpejà amb les mans
i els peus la pell del Buit i aparegueren les muntanyes. Les roques que dormien
ajagudes sobre la immensitat calmaren el cabal dels oceans i els rius fondos.

Amnia guaità
l’extensió que s’havia transformat l’esquerda gegant tot i sabent que molt
aviat havia de retornar a l’infinit on els déus dormien eternament. La filla
d’Ivel i Munir volgué deixar la seua empremta en el món que havia creat i
senyalà el sòl fèrtil amb la presència dels troncs i les branques creixents
dels arbres. Al firmament dibuixà un camí d’astres on el Sol i la seua germana,
la Lluna,
jugaven a amagar-se i els planetes naixents teixien llençols de claror.

En acabar,
comprovà que l’orifici havia esdevingut un món sense ombres i desitjà
completar-lo amb algun senyal d’imperfecció per tal que els déus del mal es
conformaren i, amb l’esdevenir del temps, no
alliberaren sobre la seua creació un aiguat de còlera. Amb aquest pensament
agafà un grapat de sorra blanca que hi havia sota les plantes dels seus peus i
va esculpir un home, un home amb dos braços, dues mans, dos peus, però nomes un
cor.

Des d’aleshores,
quan el cosmos deixà de ser immutable, hi ha imperfecció al món: hi ha homes
amb només un cor i rarament la claror viu sense la confusió.

LA FOTOGRAFIA

1
Publicat el 20 d'agost de 2009

 

Ahir vaig trobar la
fotografia. Estiu 1975. A
dintre d’un sobre groguenc de paper envellit pels itineraris vitals en els
quals m’ha acompanyat, la imatge del passat dormia fins que un cop de l’atzar
la dugué al present.

En Pere, la Laia, En Carles, en Marc i jo
restaven convertits en les siluetes amb que el record tancava inventari.

Feia molt temps que
li girava l’esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les
vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos
canviant eren les restes d’un ahir empal·lidit per l’oblit.

Els dies de juliol
es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense
traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una
colla d’homes i dones menuts.

No tinc ara una
imatge clara d’aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els
rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia.

Jo somiava paratges
perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l’estiu deixava els dies
abandonats sobre el poble.

Cada vesprada, a
l’hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa
els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven
existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que
llindava amb la botiga de queviures de  la Júlia, la mare d’en Pere. El
rellotge de l’església vella repicava les hores que començaven a desfer les
darreries del matí mentre les beates es buscaven per sentir  la missa de sis.

Només la Laia sabia el meu secret: estava
enamorada d’en Pere. L’havia estimat per bé que, en alguna ocasió, s’haguera
comportat com un idiota i m’haguera fet la guitza quan jugàvem a veritat o
acció. Me l’estimava des que un dia de l’estiu anterior em preguntà, a cau
d’orella, si desitjava que ell em fes un petó amb llengua, un petó de majors. Li vaig contestar amb una
d’aquelles mentides que es diuen esperant que l’altre puga esbrinar la veritat
a l’ombra d’allò que s’ha dit.

A l’estiu següent,
poc dies després que el pare d’en Marc ens fes aquella fotografia, jo seguia
amb el cor ple d’esperances: en Pere i jo cercaríem un lloc fosc al camí que
abocava al riu i ell dissoldria els seus llavis en la meua pell. 

Qui no ha viscut
l’estiu a un poble, qui no ha tingut la sort de trepitjar un camí viscut
pràcticament com si fos de  ficció, que
dreça a un riu, no pot entendre el significat d’aquest temps de llibertat a la
vora d’una massa d’aigua que és a més un paradís on la xicalla adolescent
inventa passions, palpeja la realitat, s’amaga del món, on  desitja sentir les primeres carícies.

Eixa vesprada, quan
arribarem als matolls que més s’apropaven a la desembocadura del riu, en Marc
proposà jugar amb una botella de soda que amb prou feines havia aconseguit furtar-li
a sa mare. Aleshores el món s’aturà i 
semblà un pont immens que em portaria als llavis d’en Pere.

En Carles i en Marc
van ser els primers: no van haver petons ni tingueren dret a masegar-li una
estona els pits a cap de les dues xicones del grup. Quan li tocà a en Pere, el
meu cor s’omplí d’una impaciència que em trasbalsava. Vaig
adonar-me per primer cop que en Pere s’abandonava als ulls intensos de la
Laia. De sobte, el món estava acabat i el
futur era només allò que havia de passar aquella vesprada, en aquell instant
fosc.

En Pere s’acostà a la Laia i li deixà als llavis un
petó de major, llarg i humit com les
besades amb que els homes i les dones acabaven 
les pel·lícules al cinema del poble, segons contava el germà major d’en
Marc.

Vaig tornar  a casa ploriquejant empesa per una emoció
nova, tota sola. Desitjava amb tanta força ser part del buit negre que havia
escoltat descriure a ma mare quan es referia a 
la mort d’alguna persona gran, que fins i tot els carrers es feren
obscurs a mesura que la foscor  es
regirava a dins del poble.

Vaig arribar a casa
de ma tia Roser corrent, perseguida per la contundència d’una realitat que em
costava pair. Em vaig estirar al llit, perdent la voluntat i permetent que el
dolor em revingués, se’m clavés al pensament. 

Un cop de porta del
destí em va esmicolar els somnis en trossos i vaig començar a comprendre que
allò que el majors anomenaven desamor, al capdavall, era una mena de protocol
absurd, un catàleg de sentiments que no eren naturals sinó forçats per la
voluntat d’oblidar a qui ja no ens estima.

Ahir, després d’haver
guaitat aquest tros de passat, vaig cercar l’esguard de paper d’en Pere.

Ahir, el desamor es
convertí en enyor.  

Feia massa temps
que li girava l’esquena a la meva adolescència.

Publicat dins de RELATS | Deixa un comentari

T’AMAGUES ALS RECORDS

0
Publicat el 14 d'agost de 2009


Gravat en la carn
queda un vers que es despulla de mots innecessaris.

Els camins estan
tancats. La nit és fosca.  La meua pell
roman com sempre.

Et recorde amb
aqueixa mirada solitària, confonent-se amb un somni que es perd, feta d’un
aigua desafiant i alliberada.

En cap moment t’he
oblidat.

Tinc de tu la
membrança d’aquell moment, dels teus braços i la seua voluntat. Al pas tranquil
del teu abraç, m’anaves caminant el cos sense petjades. T’imagine ara que la
mar és fet i crida pels carrers de la memòria, dormisquejant en la llum secreta
que només tu coneixes, vestit com anaves en acabar-se el temps de les
carícies.  La mitja veu murmurant com les
mans pausades; el cabell despentinat, els dits en la penombra del meu cos.
T’amagues al records molt més aquests dies, darrere d’un temps que s’estén  i et referma. Sures damunt del passat recent,
del dia ocupat per les hores d’avui, t’endinses en el potser del demà on no hi
ha ombres.

I és prou sentir-te
en els records.

I seria prou el ressò
dels teus passos.

SEGUIR LES REGLES

0
Publicat el 10 d'agost de 2009

<!–

Novament tots dos callaven, contemplaven el
silenci amb els dubtes  i recances que
els envaïen des que van començar a veure’s d’amagat, desbordats pel desig que
sentien.

Ell la mirava amb un esguard diferent, la
mirada plena d’avidesa que conté el dia que s’inicia amb intencions mai no
pressentides.

Ella es cordava les emocions mentre li deia
frases absents de convicció  a tall
d’excusa:

—Hem de seguir les regles. No podem
saltar-nos-les.

A poc a poc, la joventut de l’home esclatava i
semblava el parpelleig d’un estel.

Ella n’era conscient que a la seua edat les
regles estaven marcades malgrat que potser aquella pell primerenca i jovenívola
que s’estenia nua front les seues mans era l’oportunitat que delerava.

Una dona de quaranta-sis anys no podia permetre’s
trepidar sobre un cos masculí que desbordés joventut, gaudir el plaer obert
d’una pell assenyalada per un rastre de desig i vehemència alhora que desfeia
el llast dels seus vint-i-cinc anys. Al capdavall, les regles eren grunys d’una
moral hipòcrita on s’arrengleraven les mentides i ella ja havia après que no
era necessari arraulir-se en elles per allunyar les inquietuds que li somovien.

Començà a despullar-se a mesura que aquell
esguard juvenil s’aturava a cada punt cardinal del seu cos vibrant. Ell, potser
per esventar la impaciència o tal vegada per allunyar els interrogants, no va
dubtar a restar dret. Volia evitar que ella el vera excitat.

Ella deixà que un degotim de desig banyés el
seu sexe mentre ell l’aguaitava. Va acostar la seua mà al penis del jove,
sotmès al refugi de la tela dels pantalons i el va alliberar perquè la passió començara
a amarar-li cada cèl·lula

Quan va sentir brollar la seua erecció, un regust
dolç i persistent li va envair la gola, aleshores ell tanca els ulls i li olora
la pell del coll.

Ella va ser conscient que mai no bescanviaria
la profunditat d’aquell cos mullat de desig per una convenció, per obeir les
regles.

 

M’HE ACOSTUMAT

3
Publicat el 9 d'agost de 2009


 

M’he acostumat

a alçar-me molt
enjorn,

a banyar-me amb
aigua

per a esborrar
els somnis,

a raspallar-me el
cabell

amb les mans.

 

Jo mateixa.

Un matí i un
altre.

 

M’he acostumat

a tancar els ulls

abans d’obrir les
portes,

a bressolar al
temps

esperant que
s’adorma,

a caminar només
pels camins

desdibuixats a
glops de terra.

 

M’he acostumat,

jo mateixa,

a nàixer-li al
matí,

a ser en ell,

a colpejar els
minuts

amb fuets
d’absència

perquè caiguen al
present

i s’estremisquen.

 

M’he acostumat

a parlar, a
observar,

a buscar onades

de renúncies i
esperances,

a comprendre que
la nit

esdevé sense
respecte,

a ignorar el
silenci,

a no besar més
que els teus llavis.

 

M’he acostumat,

jo mateixa

a ser-me estranya
alguns dies,

a parèixer una
primera vegada,

a arreplegar
dubtes innombrables

i escampar-los a
l’aire de l’oblit.

 

 

 

M’he acostumat

a l’enyorança, a
l’hivern,

a perdre el que
no tinc,

a confondre’m,
com una criatura

extraviada, en el
goig d’un instant.

 

M’he acostumat,

jo mateixa,

a allunyar la
meua boca

de qualsevol
camí.

 

Però ara sóc en tu.

El costum és el
teu cos:

no serveixen les
preguntes

ni els silencis.

 

 

LA FINITUD DE LA PARAULA

0
Publicat el 2 d'agost de 2009


 

L’escriptura del silenci allibera

la sang de la paraula.

Al dolor de cada vers

la llum perplexa es forma.

S’allarga l’instant de la tornada.

S’allarga l’aire.

Jo em separe de la terra per trobar-te,

amor que esborres l’ombra de l’oblit,

amor que no sap la finitud de l’enyorança,

amor anomenat per la paraula,

amor amant, a poc a poc descobert

al fons de l’ànima.

T’OFERISC LA MEUA ESQUENA

0
Publicat el 1 d'agost de 2009


És en la penombra on desitges que em situe, interrompent la diagonal
lluminosa que dividix l’espai en què anem a trobar-nos.

Estàs assentat sobre la vora del llit, el badall que et manté alçat
sobre les teues cuixes despullades. Has entrat en aquesta habitació després de
permetre’t conscientment el temps precís perquè jo, abans de la teua arribada,
prepare el meu cos i inunde el silenci irreal que ens envoltarà.

-No deixes sobre la teua pell més que el desig- m’has murmurat amb la
teua veu més íntima-. No concedisques al teu cos més que el vaticini de la seua
intersecció amb el meu.

Mires, escrutes la llum tènue  que
com a únic reflex li permets a la nit que s’inicia.

Les palmes de les meues mans es recolzen en la paret ocre, adelerada com
elles per sentir una vegada més la calor de la carn i l’evocació de la pell.
S’obrin a la superfície sobre la qual se situen, adquirixen fermesa.

Estic davant de tu, nua, vestida d’ànsia, espectadora expectant de
l’aire que creix dins del mateix aire. Et brinde la meua esquena nua. Tu
l’observes encara que en realitat el foc intens de la penombra únicament et
deixa endevinar-la. No pots veure el meu rostre. L’extensió intrèpida del meu
dors traça la dimensió carnal que prompte faràs teua.

Després dels instants creixents en què aguaite, darrere de mi,  la teua excitació i la teua mirada lasciva,
el lleu so dels teus peus desabrigats sobre el sòl de fusta marca l’inici del
teu acostament, l’esquivament cadenciós de la distància fictícia en què
ansiegem trobar-nos per a exaltar el nostre deler.

Sent la teua proximitat. No distingisc el teu cos. Cap part de tu frega
la meua esquena. No obstant això, l’ardor creix, es posiciona entre el teu cos
i la meua pell, forma una tanca que es desfà al ritme en què t’atanses. El teu
alé, enardit sense pressa, sense amagatalls, irisa el meu bescoll i recorre la
meua esquena amb impudor. M’estremisc, fantasiege amb el primer dels fregaments
reals de les teues mans.

Si voleu llegir el text complet, cliqueu “Vull llegir la resta…”

 

T’apropes, t’acostes a mi. Deixes caure besos humits  que laceren amb passió el meu dors i la pell
dels meus braços. Amb les teues mans, en un gest de múltiple intensitat
recognoscible, pressiones la pell de les meues natges. Amb dolçor decreixent,
colpeges la seua carn buscant augmentar el deliri amb què transmeten, a la
resta de mi, l’eretisme amb què en aquest instant formes el meu centre
irrenunciable.

Els meus glutis enrogixen. Jo sent el batec de la fam sexual. Novament,
ascendint per ella, els teus dits tracen cercles i línies amb formes definides
sobre la meua esquena. Ara sí, en un moment precís en què la teua determinació
es transforma en acte i constància, el teu cos s’inclina per a prendre un
contacte cada vegada menys simbòlic amb el meu. Gemeque, continc el meu ímpetu,
l’impuls cadenciós del meu sexe iniciant l’onatge de la seua aigua més secreta.
Gemeque i continc el meu deliri, la meua frenesia , els amarre a la pell dels
meus llavis, els sostinc, els refrene.

No pots veure la meua cara. Continue oferint-te la meua esquena.

Amb el ventall dels teus dits, oberts com el final d’una tempestat,
busques els meus pits i els palpes; els abandones transitòriament per a
aguaitar-los després amb força continguda, indeleble com l’empremta que activa
la superfície enrogida. Una de les teues mans indaga el meu sexe i el recorre,
mesclant-se amb els fluids que emanen mentres crema. Introduïxes els teus dits
transeünts en ell, jugues a solcar-lo com si ells foren els peixos que
desemboquen en ell, el naveguen, el creuen en la seua profunditat més extrema.
Aties amb ells el meu sexe, obert a tu, oferint-se a la complaença més intensa.
La humitat es densifica, sense perdre la vivacitat que també el constituïx.
S’estén l’aigua que descendix, que m’enaigua els engonals, el pubis, el
reconegut inici de les meues cuixes. Jugues a desdibuixar, amb la dansa
perdurable dels teus dits, les fronteres de la meua epidermis i la intimitat
dels meus llavis més íntims. Simules distanciar la luxúria, la vehemència i
l’afany del meu pensament per excitar-se amb el teu.

Endevine la teua penetració, la pressent i la sé, de la mateixa manera
que podria desxifrar la pluja quan el gris ocupa el firmament envellit.

La teua mà rastreja un nou itinerari, marques el camí des de mon
clítoris fins a les natges. Allí romanen els teus dits, estenent la humitat que
reconstruïxes mentre la teua respiració, que s’agita i acreix, envolta amb un
halo d’alé el meu dors eriçat.

Pelegrines les meues natges, les inflames, les rondes amb les palmes
subjugades de les teues mans, les tanques i les agafes. Separes amb elles els
meus glutis, acarones una vegada més la seua pell desperta. Sé que serà ara
quan el teu penis s’endinse en mi i em penetre mentre m’oferisc a tu. Sé que
serà en aquest instant quan el teu sexe difumine els meus límits recòndits, el
meu dors ofrenat sense hipocresia ni mentides.

El teu sexe intuïx l’espai en què finalitza la part posterior del meu
cos, el paisatge que circumden les meues natges, l’oasi que troba la seua
expressió enmig dels meus glutis. T’endinses en la seua amplitud, amb dolçor,
esperant que cada penetració l’intensifique i dilate la seua extensió i el seu
plaer. Posseïxes el meu cos, lliurat des de la llibertat, perquè el prengues,
el renovelles, provoques un cércol d’anhel que s’inclina davant del teu sexe.
Fas teu el meu  pensament, la meua sensualitat,
la concupiscència de la meua gana. La fas teua. Em fas teua. Et sent meu. Et
faig meu.

Finalment, el teu sexe es deslliga en l’interior del lloc que únicament
ell franqueja, en el final més final de la meua esquena blanca. La teua
essència i la seua impregnació són una; la teua pell i els teus llavis no es
diferencien; el meu cos i els teus gemecs es fonen; l’amor i el desig brollen
com aigua incontenible.