Papeles oxidados de Lola Martínez Sobreviela
Et preguntes
si paga la pena
sospesar
el testimoni de les hores,
lluitar contra el fang de la mort
que deixen les petites guerres.
Et fas memòria,
cada dia,
per no oblidar
que la tristesa és aigua
que et supura la boca.
Fotografia de Pura María García
Hauria de viure
abraçada
a la calma noctàmbula,
oculta
en les coses que esperen,
perfer el meu nom,
no acceptar
la veu dels déus que tot ho saben.
Hauria de ser ponent
que assota la llum de l’immòbil migdia.
Encara ens omplin els ulls
les esferes empresonades del capvespre,
la rogenca línia,
la imatge d’un paisatge
on les pedres i altres veus
solquen la memòria ja esmortida.
Parlen els versos
amb pinzellades blanques.
Com Ulisses, els llavis viatgen:
tu i jo a la deriva,
pel mar d’allò impossible.