EL MAÑANA ES UN TAL VEZ by PURA MARÍA GARCÍA
Les portes són
el front prolongat
de les tristes parets.
Fugen.
Giren.
Creixen en la distància
acumulada
al seu darrere.
Perpetuen
el seu saldo:
les nostres anades
i tornades.
Elles van ser,
ahir,
el rostre de l’adéu.
ABSTRACT BY ISABEL2 CRUZ
Dolç, dolçament,
els clacats de l’alba es recolzen
en els ulls de la primera llum.
Entre el llit celeste
que abandonen els núvols inquiets,
el matí
descobrix el seu secret:
res existix si no pot sentir-se.
NO ME HAGAS DAÑO by MARCE DE LAS MUELAS
Ha caigut una gota més del metall assassí de
l’assassina espasa. Hi ha mil perquès ballant una litúrgia de laments, una llum
segada a deshora, donant nom a la crueltat i a l’egoisme. Ara és moment de
deixar caure les paraules de les dones maltractades, les paraules que cada dia
són paraules assassinades:
No sóc la teua propietat, sóc una dona. No et pertanc. De ningú sóc part total
ni tan sols fracció obligatòria. No sóc els teus peus ni les seues empremtes.
Ets tu qui agafa l’espasa de l’ira i el furor
per penetrar-me l’ànima que es nega a agenollar-se. Ets tu l’home que em mira
de reüll, sense atrevir-se a creuar la mirada en la claredat d’una intersecció
en què no hi ha vençuts ni sotmesos sinó dos iguals en la seua distinta
essència.
No sóc de tu. Mai no em sentiràs com la teua
pertinença.
Em forçaràs. Em forçaràs la boca, extirparàs
dels meus llavis esgotats un mínim bes gèlid i inútil; retorceràs els meus braços
simulant que els cobrixes amb l’imant de l’amor o el costum; violaràs
l’entrada, ja trencada, del meu sexe, alegrant-te en cada moviment perquè amb
cada un d’ells t’enganyes les entranyes i en elles fas ressonar les paraules
manar, amo, força. Em veuràs callar fins i tot la síl·laba tònica del silenci.
La pell del meu rostre engolirà l’aigua maculada de les llàgrimes que no
s’atrevixen a descendir de la meua consciència a la meua intenció, anestesiada
per l’horror.
Davant dels fills que van ocupar el meu ventre,
aquells sobre qui intentes prolongar-te i fer-los tentacles sense voluntat de
les teues imperatives reaccions, davant d’ells, deslligaràs la corda gruixuda
de la teua violència i el teu humiliant idioma.
Em veuràs derrotada, amb la son partida en les
meitats exactes de les nits en què fuig de tu, de la teua veu, del palmell de
la teua mà, del puny que intenta afirmar la teua pobresa guanyant-me, a colps,
la puresa de la carn del meu cos.
Deslligaràs tota la teua venjança quan et diga
que, asfixiada, únicament tinc forces per voler anar-me de tu, fugir a
qualsevol lloc que no tinga el teu nom, la teua veu, la teua silueta, quan ja no recorde en absolut
la paraula amor que tant vaig pronunciar quan no eres l’esquena del meu
assassí.
No acceptaràs que trenque el meu temor i
preferisca la soledat a la soledat de tu, que m’atrevisca a mirar-te les
vísceres i et diga: “Mai més, ni un sol instant. No sóc la teua propietat. No
et pertanc”
Tal vegada, triaràs acabar amb la bromera de
la por que ocupa la meua gola, retallar el meu coll, segar-me la vida a colps
nocturns i astuts.
Tal vegada, m’assassinaràs amb les mans que
haurien d’haver-me acaronat sense violència. M’assassinaràs, malgrat que, amb
fil de veu, els meus llavis et repetiran que no sóc teua, que no et pertanc,
que mai em deixaré engolir per les ombres per a ser la teua eterna, submisa i
pobra ombra.
LONELINESS by PURA MARIA GARCIA
Tot va quedar
inclinat sobre la humida distància.
Els nostres cossos van cedir
al desig
i van quedar dormits
sobre les mans de la nit.
La paraula va descendir
a buscar-nos els llavis,
ens va trobar
la carn enardida.
A l’oceà de gotes que ja érem
se’l van unir les meduses del record,
els corals vençuts que l’ahir tornava.
Tot va quedar
com queda l’alé després del bes:
nenúfar embriagat de la saliva nova,
brollant de les llengües que assentien.
Era el desig un vaixell,
una brúixola,
la cançó despietada de la carn,
l’ illot més pròxim a la costa amagada.
Et mirava les mans
per a veure què bategava en la teua intenció,
per on arribarien els besos
de la teua boca de mar,
des del teu interior senzill.
Tot va quedar
com quedà l’arena viva,
descansats, un cos junt amb l’un altre,
tot i cridant,
ja sense veu,
la seua victòria encesa.
El ventre de la tardor queda obert, a l’espera dels primers núvols
extraviats del camí que els conduïx a l’exili de l’estiu. Les vesprades
succeïxen per elles mateixes, alliberades de la mà protectora del Sol
que
desitja acompanyar-les fins la porta de la foscor anhelada.
El paisatge es trastorna. Tremolen les muntanyes malgrat que no ho
perceben els passos que guarden dibuixats.
Totes les aus són iguals en les vesprades noves,
sobrevolen la serp del
temps que dormisqueja.
A cada costat de l’horitzó, la capritxosa realitat busca construir-se
d’una manera diferent a la antiga tardor
del passat.
Els amants es busquen, novament.
Els edificis entretanquen les seues finestres.
Els parcs inauguren els somriures de les boques gastades.
Un carrer es tanca per a ser el drecera a cap lloc.
El futur és el cantó més pròxim.
Ressonen els gemecs de les ones i l’arena, òrfena del mar, es
refugia
en la costa a què besa.
La teua mà,
l’éncens que deixa
sobre el meu cos de boira.
SENSES BY CHNUM
En la claror dels sentits
t’aferres al frec
del temps somiat:
“Vine.
Deixa sortir
les ombres incessants
que hui ens consumeixen,
perqué volen nues
les fulles del gest”,
em dius amb el traç
d’una veu que perdura…
ESCOLTE EL MAR by Pura Maria Garcia
Escolte el mar,
com si ell em permetera
cercar els indicis de la soledat.
Les ones fugen
amb un moviment que em trasbalsa,
són lluny,
s’esqueixen
com si foren territori del silenci.
No trobe cap flor
que precedisca el so de la meua ànima.
Davant del mar,
recree els llavis que vaig perdre
quan l’aire disgregà la finalitat
de la llengua que un dia vaig tindre.
Al mar m’adrece,
lliure de recel,
amb la nua veritat
que és estimar-te.
RAIN By FRANCESCA FICARA
Ara,
és moment de retornar
del consol de les hores
i fer destí
amb els instants pressentits.
És ara
quan plou el temps
en el blau perfil del vent.
INCLINATION by PURA MARIA GARCIA
1 de TrEs
Un llit aqüàtic
és la mar
on dormen
les ones.
2 de tReS
Els aniversaris
són cites inesquivables
per a les dates.
TreS CoMplEt
El presoner
manté apressonada
la il·lusió d’una porta.
NÄCHTE by IVY Ó DONÓGHÚE
Anit, la foscor era una llengua de foc viu.
Un crit irat del cel va convertir
el temps en una ratlla gemecant.
Els llavis traduien el silenci enterrat
en els taüts anunciats per les estrelles,
llavors brillants, ciris que acaronarien
l’alba blanca i
rebel.
La inaudita nit,
com un velam diàfan
ens saludà.
En els primers instants de l’amor,
el vent va batre el camp de l’enyor
i el roig crepuscle consolà la nit
Pensàvem.
Vam començar a compondre
benaurades melodies,
tot i sabent que cada gest
seria un record que ens ompliria
el final de la memòria.
S’acosta
el combat
on
la pell
s’obri
a la tendresa.
Mor
el temps.
Resseguisc
el
cicle de cant
del
vent vençut
quan
xiuxiueja la història
de
les fulles caigudes.
Reposen
els cossos
en
el traç
del
desig que creix.
T’imagine,
matèria
de les meues mans,
blanc
arrapat
dels
núvols imminents.
S’acosta
l’instant
que
pronuncies
el
meu nom,
reconeixes
la vesprada,
tremola
el meu sexe
i
amb un gest vehement,
el
combat de la carn,
mai
no oblidat,
de
nou comença.
A la paraula d’Estellés
La paraula és indemne al rovell
del silenci imposat per l’odi
o l’arrogància.
Paraules com a poble romanen
inesborrables,
bategant,
originant arrels que no necessiten
de més aigua que sentir-se part d’una terra.
És eixa la consciència que ens anomena,
és eixa, ens fa ser veu en un cantó,
en algun vers,
ens fa recordar, per sempre, que abans de nosaltres
els poetes ens van deixar sense abandonar els somnis
i fins i tot alguns, els que van parlar amb els llavis de l’ànima,
van assumir ser cada dia la veu del poble.
Pura María García
