SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: EXPERITEXTS

LIBÈL·LULES

0
Publicat el 27 de maig de 2012

Com dues libèl·lules.

Com el secret de l’amor nostre.

Com diluvi invisible, escampant-se en la pell.

Com un vers empresonat  pel poeta.

Com el que hauria  de dir-te.

Com fa temps espere el dia.

Com dues libèl·lules

solcant la meua boca.

Onada delerosa

on l’aigua de la nit esclata,

íntim sender que pren ma vida.

Ara…

Els teus llavis.

ENS CALIA LA FERIDA DEL TEMPS…

0
Publicat el 13 de maig de 2012






FERIDA DEL TEMPS by PURA MARIA GARCIA




S’atenua el cristall del dia.

Als carrers els descarnats minuts

fan i refan el que imagine.

Es gebra l’aire

i és el blanc del cel

el lent impuls,

l’afany que empeny el nostre esguard.

Ara hi ets on el ponent besa l’albada

i s’encén la melangia:

 l’indret dolç on jo camine.

Ara hi ets on un rastre de besades es dibuixen,

recordant-me que ens calia

la ferida cruel del temps

per retrobar-nos.

MINUTS…

0
Publicat el 7 de maig de 2012

IMATGE: STAIRS by BORIS W

En el penúltim escaló que precedix a l’alba, òbric els ulls. És el teu rostre el paisatge que divisen; són les teues paraules el llençol sonor sobre el qual abandonada, em descobrisc.

Els minuts tixen, amb els teus dits blancs, inaudibles acords que ressonen: dolços ecos que travessen el barri inhabitat de la meua ànima.



VERSOS

0
Publicat el 26 d'abril de 2012

LOVELETTER TO NOBODY by J HORAK


Versos

disposats sobre una torxa,

accepten el fulgor del pleniluni

perquè uns llavis,

entreoberts a l’ara,

han deixat les síl·labes

volar en ràfegues al vent.

Versos,

ordit efímer

que en el poema troba

l’eternitat irreal,

la calma passatgera.

Versos

que hui nodrixen

aquestes mans despertes,

àvides per modelar

el fang aclarit de l’entrega.


RACÓ D’ANHELS

0
Publicat el 8 de març de 2012

IMATGE by ANDRE BRITO

Hi ha un racó, sense jutges ni paraules traïdores, on prosseguir és soterrar records i deixar en llibertat els dies encara intactes, sense ombres. Hi ha un esbart de síl·labes benignes, obrint-se pas pel mig d’un cel ennuvolat, de les restes de les roques d’un passat on el cor ja no s’atansa. Hi ha un jo, blat de carn que batega i ressorgix quan el dolor s’allunya, que hi vol viure a aquest racó, a aquest indret de pluja càlida, de portes que mai no tenen clau, on la llum dansa.

S’escolen els minuts que la teua veu ardent esculpix en les mans del temps que passa.

S’estronquen les besades a l’aire blau del gest de la nova vesprada.

Jo ja hi sóc a aquest tu, racó de pètals i anhels, ruta de les llengües que es busquen per confondre’s, enllà de la paraula.

 

LLENÇOL DE NIT

0

DIÁLOGO DE LUCES EN EL ANDÉN by GROC


Esfondrà en la nit

la calidesa del testimoni

del fruit que temptegen els amants.

Les restes de la lluna

transformaran l’antic temps

en arbredes nues

on és inútil la melangia.

Una fulla s’enlairarà

mentre destil·larà la foscor

un dolç llençol de nit,

desig i calma.


ENLLÀ DE TU

0

YOU BY LIZA M

S’han disposat
les ombres traçades.
Ara creixen
mentre combaten l’enyor
i el vent de flors marcides.
Des de la imatge desada
en blanc i negre
pels ulls anhelants
que adés glatien,
sóc jo qui s’abraça a l’horitzó,
imaginant el fred
que viu al dia
que em despulla,
duent-me enllà de tu.

ERA EL GEST DIVISORI

0

IMATGE by ANTONIO MONLEÓN

Tu que m’obres el goig

quan fas brillants constel·lacions

sobre la corriola còsmica

del no-res que es la vida.

Tu que sures sobre la terra molla

del record

impassible,

dolç presó on desenbaste versos.

Tu i el teu rostre,

voluble dibuix

on tria el matí

allunyar-se d’un món gris.

Tu que em fas creure

que la lluna ens bressa,

cada nit

si somiem un contorn

predisposat als llavis.

Tu que ets,

també,

gest divisori

com el fil invisible que és un tròpic

sobre la carn de terra del planeta.

Tu tenies,

tens,

una marca de guix als ulls de llum

amb què ara em mires.


ESQUINÇALLS

0

IMATGE by CARLOGIROGLIOSO

En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició.

Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li havia encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permetia sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de tocar mínimament la cullera.

Ell està assentat sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom.

En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs

Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran.

Ell està assegut sobre una cadira. Ha oblidat el seu nom.

Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.

DOWNSIDE-UP

0







IMATGE BY ESGUARD_321






Regirada la vida sobre els seus peus invisibles. Trencat el ciment estúpid que fixa el temps al calendari inhòspit que rebutja somiar. Desperta, ara que l’ànima ja no és el suburbi assolat de la desesperança, res manté la seua aparença, res es mira sinó és en les pupil·les de cristall de les nostres siluetes.

Juguen, juguem, a donar puntades inamovibles sobre les ombres, a reptar entre els instants per a convertir-los en feixos singulars, llum i presència.

La vida voleteja al voltant de les ciutats, dels silencis aparents, d’una plaça amb arbres muts, d’un racó, de la vorera infinita sobre la qual ara passeges, sobre els anells platejats dels astres llunyans, del teu llavi, de la pluja que mulla la pell de terra del planeta.



HI HAURÀ UN DIA…

0

Hi haurà un dia,
assenyalat en la pell amb la seua indeleble marca, que les teues mans
avancen sobre la meua esquena sense detindre el seu irrepetible
creixement. No necessitaràs mirar-te en el fons dels meus ulls.

Teua
serà la meua llengua, sense pudor; teus els meus llavis entreoberts,
la calma escampada entre els meus braços, el vaivé tumultuós del
meu sexe. Teua la raó per a ser teua.

Les nits arribaran com a
anelles, succintes cordes nugades de la teua boca al meu pit,
doblegant la raó fins a véncer-la.

Teua serà la veu que mai vaig
dir i el mar seré d’aquest cos que, buscant un ara distint, en el
teu cos naufraga.