Com dues libèl·lules.
Com el secret de l’amor nostre.
Com diluvi invisible, escampant-se en la pell.
Com un vers empresonat pel poeta.
Com el que hauria de dir-te.
Com fa temps espere el dia.
Com dues libèl·lules
solcant la meua boca.
Onada delerosa
on l’aigua de la nit esclata,
íntim sender que pren ma vida.
Ara…
Els teus llavis.
MIRRORED by ANNA
Guarde el deixat de les teues mans,
l’íntim anhel de l’hora decisiva,
la torxa que travessa
el nu mirall on em desitges.
FERIDA DEL TEMPS by PURA MARIA GARCIA
S’atenua el cristall del dia.
Als carrers els descarnats minuts
fan i refan el que imagine.
Es gebra l’aire
i és el blanc del cel
el lent impuls,
l’afany que empeny el nostre esguard.
Ara hi ets on el ponent besa l’albada
i s’encén la melangia:
l’indret dolç on jo camine.
Ara hi ets on un rastre de besades es dibuixen,
recordant-me que ens calia
la ferida cruel del temps
per retrobar-nos.
IMATGE: STAIRS by BORIS W
En el penúltim escaló que precedix a l’alba, òbric els ulls. És el teu rostre el paisatge que divisen; són les teues paraules el llençol sonor sobre el qual abandonada, em descobrisc.
Els minuts tixen, amb els teus dits blancs, inaudibles acords que ressonen: dolços ecos que travessen el barri inhabitat de la meua ànima.
WALKING by NICOLA MORANDINI
Passege.
El cel executa la seua sentència.
Parpadeja incessant
esteles engolides,
aferrades
a una lluna d’esperança i roca.
LOVELETTER TO NOBODY by J HORAK
Versos
disposats sobre una torxa,
accepten el fulgor del pleniluni
perquè uns llavis,
entreoberts a l’ara,
han deixat les síl·labes
volar en ràfegues al vent.
Versos,
ordit efímer
que en el poema troba
l’eternitat irreal,
la calma passatgera.
Versos
que hui nodrixen
aquestes mans despertes,
àvides per modelar
el fang aclarit de l’entrega.
IMATGE by ANDRE BRITO
Hi ha un racó, sense jutges ni paraules traïdores, on prosseguir és soterrar records i deixar en llibertat els dies encara intactes, sense ombres. Hi ha un esbart de síl·labes benignes, obrint-se pas pel mig d’un cel ennuvolat, de les restes de les roques d’un passat on el cor ja no s’atansa. Hi ha un jo, blat de carn que batega i ressorgix quan el dolor s’allunya, que hi vol viure a aquest racó, a aquest indret de pluja càlida, de portes que mai no tenen clau, on la llum dansa.
S’escolen els minuts que la teua veu ardent esculpix en les mans del temps que passa.
S’estronquen les besades a l’aire blau del gest de la nova vesprada.
Jo ja hi sóc a aquest tu, racó de pètals i anhels, ruta de les llengües que es busquen per confondre’s, enllà de la paraula.
ROADS by HANS REIHNER-BOHN
Trencar
aquest llaç de tardor
que ens atansa.
Oblidar
el nom que ahir tingué
el camí que allotjà
les nostres mans,
aquell esclat de veus
acomiadant-se.
DIÁLOGO DE LUCES EN EL ANDÉN by GROC
Esfondrà en la nit
la calidesa del testimoni
del fruit que temptegen els amants.
Les restes de la lluna
transformaran l’antic temps
en arbredes nues
on és inútil la melangia.
Una fulla s’enlairarà
mentre destil·larà la foscor
un dolç llençol de nit,
desig i calma.
IMATGE by Pura Maria Garcia
A tocar de la llum salvatge,
ben a prop dels ulls,
hi viu la pluja teixida
sota el gust
de l’instant de color que ens duia.
YOU BY LIZA M
S’han disposat
les ombres traçades.
Ara creixen
mentre combaten l’enyor
i el vent de flors marcides.
Des de la imatge desada
en blanc i negre
pels ulls anhelants
que adés glatien,
sóc jo qui s’abraça a l’horitzó,
imaginant el fred
que viu al dia
que em despulla,
duent-me enllà de tu.
Tu que m’obres el goig
quan fas brillants constel·lacions
sobre la corriola còsmica
del no-res que es la vida.
Tu que sures sobre la terra molla
del record
impassible,
dolç presó on desenbaste versos.
Tu i el teu rostre,
voluble dibuix
on tria el matí
allunyar-se d’un món gris.
Tu que em fas creure
que la lluna ens bressa,
cada nit
si somiem un contorn
predisposat als llavis.
Tu que ets,
també,
gest divisori
com el fil invisible que és un tròpic
sobre la carn de terra del planeta.
Tu tenies,
tens,
una marca de guix als ulls de llum
amb què ara em mires.
IMATGE by CARLOGIROGLIOSO
En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició.
Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li havia encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permetia sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de tocar mínimament la cullera.
Ell està assentat sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom.
En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs
Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran.
Ell està assegut sobre una cadira. Ha oblidat el seu nom.
Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.
IMATGE BY ESGUARD_321
Regirada la vida sobre els seus peus invisibles. Trencat el ciment estúpid que fixa el temps al calendari inhòspit que rebutja somiar. Desperta, ara que l’ànima ja no és el suburbi assolat de la desesperança, res manté la seua aparença, res es mira sinó és en les pupil·les de cristall de les nostres siluetes.
Juguen, juguem, a donar puntades inamovibles sobre les ombres, a reptar entre els instants per a convertir-los en feixos singulars, llum i presència.
La vida voleteja al voltant de les ciutats, dels silencis aparents, d’una plaça amb arbres muts, d’un racó, de la vorera infinita sobre la qual ara passeges, sobre els anells platejats dels astres llunyans, del teu llavi, de la pluja que mulla la pell de terra del planeta.
Hi haurà un dia,
assenyalat en la pell amb la seua indeleble marca, que les teues mans
avancen sobre la meua esquena sense detindre el seu irrepetible
creixement. No necessitaràs mirar-te en el fons dels meus ulls.
Teua
serà la meua llengua, sense pudor; teus els meus llavis entreoberts,
la calma escampada entre els meus braços, el vaivé tumultuós del
meu sexe. Teua la raó per a ser teua.
Les nits arribaran com a
anelles, succintes cordes nugades de la teua boca al meu pit,
doblegant la raó fins a véncer-la.
Teua serà la veu que mai vaig
dir i el mar seré d’aquest cos que, buscant un ara distint, en el
teu cos naufraga.