SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

Arxiu de la categoria: DIARI SECRET

RASTRE IMPERFECTE QUE REMUNTA LA VIDA

3
Publicat el 30 de juny de 2012

LOS SUEÑOS by Pura  Maria Garcia

Mai no saber el desconegut destí

on un vaixell petit, l’ànima,

s’arrecera dels perills

i del fustam que trenca

els llavis de les ones enfurides.

Mai no saber quin vent obrirà pas

al cel que blanqueja

en els matins d’estiu

on el teu nom em traspassa l’esguard.

Mai no sentir el calfred de la boira

instal·lada a un pensament

que fa virar el cos tot a estribord de la nuesa.

Mai no perdre’t.

Mai no conèixer quin és el destí final

dels somiadors.

Mai no acceptar que la paraula mai

és la cadena que en les ombres ens nuga.

Mai no oblidar la llum dels teus ulls.

Senzillament.

Mai no deixar de saber qui sóc:

rastre imperfecte que remunta la vida.

 

OBLIDADES LLUMS

1
Publicat el 25 de juny de 2012


















Pugnen els ulls com una carta marcada

vers les oblidades llums.

L’estiu juga.

El matí inunda les pedres

que remunten el misteri

de l’estima que vessa la vesprada.

-No sé quin és el destí dels que somiem-

em preguntes,

mentre en la nit ens donen pas

les dolces carícies que esborraran la boira.


AMANSAR ELS LLAVIS

0
Publicat el 12 de juny de 2012












Anit:

esfera on el temps s’aturà

per guarnir-nos la pell

amb un constant prodigi de carícies.

Anit

s’envolaven les besades captives.

Era tan fàcil amansar els llavis,

fer-los recer únic,

lluna de carn,

rogenc deler

on s’ajocava l’amor

que els precedia…


EN LA PELL COMMINADA A RENDIR-SE

0
Publicat el 2 de juny de 2012








Reposen els cossos.

Ara,

regressats  de l’illa

on un àvid dolor separà els nostres noms.

A l’aroma del que ens precedeix,

reposen els cossos,

en la pell comminada a rendir-se,

en el traç del desig que s’acreix.

T’imagine,

matèria de llum a les mans,

blanc arrapat

als núvols que ja no hi són.

Et pense

i s’apropa l’instant

en que em pronuncies.

És la nit qui et reconeix.

Tremola mon pubis

i, amb un gest vehement,

el dolç combat de la carn,

de nou,

comença.


TEMPS QUE PREGONA UN TEMPS

2
Publicat el 1 de juny de 2012

A light behind the forest by Josef


El temps pregona un temps

on la mar és nua d’aigua,

encegada condemna

d’aquells que es pertanyen,

més enllà de la memòria.

El temps pregona un temps

que es desfà de la tèrbola terra,

que dorm sota la boira.

Temps és el temps,

un ara en que no em sent  ocell abandonat.

Temps és el temps,

aquest  clam buit de sons,

minúscula paraula

que, al temps,

és més que el temps

que el temps pregona.

Ara, és el temps.

A CADA INSTANT…

0
Publicat el 20 de maig de 2012

IMATGE by PURA MARIA GARCIA


La vida és

una escullera càlida.

A cada instant,

la mar obscura

amenaça amb claudicar

i fer-me

surar

sobre les aigües

d’una llum que és veu antiga.

Aleshores, viure

és l’entreacte

d’aquest temps imprecís,

intensament

estès

a una platja sempre buida

on viure

és un colp de vent,

sobtat,

tan estrany i dolç

com la vida.


CAMINAVA

0
Publicat el 22 d'abril de 2012

LA CALLE DESAMOR by Pura Maria Garcia


Caminava per un carrer fet a mida pels adéus i el silenci.

Captiu, aquell cos, entre ombres cristal·lines, avançava ferint les arrels del moment impassible. El roig intens de l’aigua inquieta de la passió s’escolava pels albellons, agombolats pel temps ferit, del buit immens de la memòria.

Entre runes, allà on ningú no endevina la seua presència, caminava, enllotat ésser, fruit inexistent, desesperançat miratge. No havia sortit el sol encara.

Caminava pel carrer on l’ànsia no agullonà mai més la pell dormida.

Caminava, a contracor.

Caminaven, el desamor i la seua despietada figura.

HORES

0

ALMOND TREE BY JOAO PEDRO SILVA



Una paraula en un dia clar.

El verd senzill de les fulles exiliades.

Hores.

Ametlers que esbrinen la llum entre les transparències

d’un cel que es nega a la foscor.

Un rossinyol, cercant una cançó de comiat.

El teu hàlit salpant des de les fondàries de l’albada,

àncora d’aire a les meus mans nugada.

Un inici.

El ritme sostingut de l’enyorança.

La immensitat d’un crit.

Tu, emmenant la veu cap la llunyania irresistible.

Hores.

Arrels del temps

m’abracen, desfent-se per la pell.

Despertes libèl·lules.

Presagis.