PLUIE by Florence Lestienne
Encara plou.
Hui el meu cos és un estrèpit de gavines.
Imperceptible,
el vent ha deixat d’existir,
naix i mor
vora tu,
entre les fulles.
Algues.
Criden les notes aquàtiques.
Una mar d’esperança
alena sobre la serenor de la mesura
de l’estima.
Al cantó de la veritat,
les onades, a trossos, inventen paraules
novament retrobades:
la dolça nit camina.
LOS SUEÑOS by Pura Maria Garcia
Mai no saber el desconegut destí
on un vaixell petit, l’ànima,
s’arrecera dels perills
i del fustam que trenca
els llavis de les ones enfurides.
Mai no saber quin vent obrirà pas
al cel que blanqueja
en els matins d’estiu
on el teu nom em traspassa l’esguard.
Mai no sentir el calfred de la boira
instal·lada a un pensament
que fa virar el cos tot a estribord de la nuesa.
Mai no perdre’t.
Mai no conèixer quin és el destí final
dels somiadors.
Mai no acceptar que la paraula mai
és la cadena que en les ombres ens nuga.
Mai no oblidar la llum dels teus ulls.
Senzillament.
Mai no deixar de saber qui sóc:
rastre imperfecte que remunta la vida.
Pugnen els ulls com una carta marcada
vers les oblidades llums.
L’estiu juga.
El matí inunda les pedres
que remunten el misteri
de l’estima que vessa la vesprada.
-No sé quin és el destí dels que somiem-
em preguntes,
mentre en la nit ens donen pas
les dolces carícies que esborraran la boira.
Anit:
esfera on el temps s’aturà
per guarnir-nos la pell
amb un constant prodigi de carícies.
Anit
s’envolaven les besades captives.
Era tan fàcil amansar els llavis,
fer-los recer únic,
lluna de carn,
rogenc deler
on s’ajocava l’amor
que els precedia…
Reposen els cossos.
Ara,
regressats de l’illa
on un àvid dolor separà els nostres noms.
A l’aroma del que ens precedeix,
reposen els cossos,
en la pell comminada a rendir-se,
en el traç del desig que s’acreix.
T’imagine,
matèria de llum a les mans,
blanc arrapat
als núvols que ja no hi són.
Et pense
i s’apropa l’instant
en que em pronuncies.
És la nit qui et reconeix.
Tremola mon pubis
i, amb un gest vehement,
el dolç combat de la carn,
de nou,
comença.
A light behind the forest by Josef
El temps pregona un temps
on la mar és nua d’aigua,
encegada condemna
d’aquells que es pertanyen,
més enllà de la memòria.
El temps pregona un temps
que es desfà de la tèrbola terra,
que dorm sota la boira.
Temps és el temps,
un ara en que no em sent ocell abandonat.
Temps és el temps,
aquest clam buit de sons,
minúscula paraula
que, al temps,
és més que el temps
que el temps pregona.
Ara, és el temps.
IMATGE by PURA MARIA GARCIA
La vida és
una escullera càlida.
A cada instant,
la mar obscura
amenaça amb claudicar
i fer-me
surar
sobre les aigües
d’una llum que és veu antiga.
Aleshores, viure
és l’entreacte
d’aquest temps imprecís,
intensament
estès
a una platja sempre buida
on viure
és un colp de vent,
sobtat,
tan estrany i dolç
com la vida.
LA CALLE DESAMOR by Pura Maria Garcia
Caminava per un carrer fet a mida pels adéus i el silenci.
Captiu, aquell cos, entre ombres cristal·lines, avançava ferint les arrels del moment impassible. El roig intens de l’aigua inquieta de la passió s’escolava pels albellons, agombolats pel temps ferit, del buit immens de la memòria.
Entre runes, allà on ningú no endevina la seua presència, caminava, enllotat ésser, fruit inexistent, desesperançat miratge. No havia sortit el sol encara.
Caminava pel carrer on l’ànsia no agullonà mai més la pell dormida.
Caminava, a contracor.
Caminaven, el desamor i la seua despietada figura.
AUGURI by PURA MARIA GARCIA
Vola el crepuscle
entre els falcons i els seus ulls,
anhelant horitzó
vestit de porpra
i foc.
Un gest és l’auguri
del crit
que acull la nit
on reposa aquest dolor
dels llavis dessolats.
HOY by Pura Maria Garcia
Estany.
Camí.
Un silenci benigne.
Les mans persisteixen
en la matèria nua.
Hui és una llum
que se’ns atura als nostres ulls ferits.
Plovia els sons del silenci.
Núvols buidats,
un temps reblit,
ombres
que vestien la senyera del cel.
Una veu d’aigua
i els teus llavis,
mossegant l’escorça
de les nits oblidades.
PROP DE LA BARANA DELS TEUS LLAVIS,
RESPIRE,
ADORMIDA SOBRE UN LLIT DE PARAULES
ALMOND TREE BY JOAO PEDRO SILVA
Una paraula en un dia clar.
El verd senzill de les fulles exiliades.
Hores.
Ametlers que esbrinen la llum entre les transparències
d’un cel que es nega a la foscor.
Un rossinyol, cercant una cançó de comiat.
El teu hàlit salpant des de les fondàries de l’albada,
àncora d’aire a les meus mans nugada.
Un inici.
El ritme sostingut de l’enyorança.
La immensitat d’un crit.
Tu, emmenant la veu cap la llunyania irresistible.
Hores.
Arrels del temps
m’abracen, desfent-se per la pell.
Despertes libèl·lules.
Presagis.
A la vora del negre, s’enlairen esvalotades les onades.
Tornen els ocells. Passen, com el temps, fugint de la presó de les toxines que trenquen el passat.
Som només una línia que la vida corca, de vegades, amb somnis nugats a la corda d’allò possible.