L’estiu que fuig
i deixa pas al temps de l’enyorança.
Roselles amagades entre ferralla.
Llengües deleroses
vagarejant pels sexes.
Ombres llampeguejant contra les absurdes
parets de la memòria.
Una casa nova.
El silenci que es quarteja.
El temps,
esmicolant el cos feble del futur.
(La vida)
Sí.
Si em sepultés el temps
i el silenci se’m clavés
a la gola sotmesa,
també t’estimaria.
Es dissolen les hores,
com l’aigua ploguda
amb que les tempestes
llepen l’entramat fosc de terra.
Ens marquen
l’encreuament inexplicable
de la mort i la vida.
La pàl·lida llum
dorm als teulats.
Geometria repetida
per aquest vent de tardor.
Aquest full en blanc
em recorda
la nit cremant mon pubis,
l’enfilall de besades
de la teua llengua.
(Potser també tu ho recordes)
Ningú no sabrà
que he mort,
d’alguna forma,
cada vegada que un record
ha ataconat el temps
a la memòria.
(Sí, l’ahir és agua inquieta)
Qui està enfront de tu, a un espai subjectiu dels teus ulls, no és algú únic, ni tan sols diferent.
(La tardor es deixa sentir, també sobre mi, amb els seus subtils dits de fullaraca.
A voltes desoladora, sempre d’amagat de l’hivern que inevitablement li precedeix, la tardor batega sobre totes les coses, avui que el vent ha decidit la seua presència)
He vingut fins a tu per a deixar-me acaronar per les teues pupil·les. Sé que estàs darrere d’elles quan ara llisques la teua visió sobre els signes que dibuixen aquestes senzilles paraules que t’ofereixc. Tu em crees, imaginant-me entre elles, permetent-te la voluptuositat del pensament lliure, la interpretació del jo a través d’un altre imaginari, desnuats els llavis del que som.
T’he cercat cada vegada que he iniciat la travessia harmònica del vers, en aquest racó irreal on pots trobar-me; quan he triat la veu amb que expressar-me; quan he deixat el pa de la paraula per a nodrir, si t’acostaves, la teua mirada de nacre, els teus silencis.
He volgut apostar per la llibertat: la teua, perquè arribares a mi, desdibuixant els camins i les portes; la meua llibertat, per a vestir-me amb la nuesa i així, en paradoxa certa, desconèixer-me, allunyar-me del prejudici de la meua essència i intentar descobrir-me en el fons imprevist dels teus ulls. Per açò no he marcat límits a aquest íntim acte que és donar-me a tu, aferrada a la sil·làbica pell de la paraula.
Ara que puc sentir com lliges la veu que ací està escrita, percebo el teu alè, serè, interpretant la meua presència, endevinant-me sense por.
No existisc fins que t’acostes.
Tu em sedueixes amb les pupil·les irisades amb les quals lletreges aquesta ànima nua. Tu em recites, em convences, sense que ho sàpies, per a allunyar-me i tornar, amb un vaixell de versos, als teus ulls.
M’has fet teua llegint-me en les teues nits inquietes. M’has atorgat l’intens plaure de ser el teu espill, arreplegar en l’àmfora de la prosa els teus anhels, desvetlant-te a tu mateix les incògnites quan la teua ment siluetejava a aqueix algú sense nom que t’escriu. Tu redimensiones la meua blava inexistència. Et sumes a les meues preguntes, nenúfars abandonats que s’amunteguen en allò escrit. Tu acaricies el meu front, ferm el forrellat de l’estrofa, per a donar-me refugi on habitar dolços instants i fugir dels monstres interiors que atroços ens ocupen.
(Ara puc sentir com lliges la veu que ací està escrita, la manera en què brollen gestos xicotets del teu rostre. La tardor no deixa de cridar-me amb la seua efímera veu.
No marxes d’aquest virtual paisatge en el qual prenem, per fi, nom i sentit)