SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

EL TEU ALÉ

0


IMATGE DE ISA H.

So che
lo ricordi, amore mio:  ieri sera, quando
l’alba sfiorò domani la volontà di una nuova, dormivi al mio fianco, cercavi il
tuo alito più prezioso e lo lasciavi cadere sulla mia schiena

 

 




Ell acarona la
pell del meu coll com la llum rodeja el rèflex de les fulles adormides dels
inusuals nenúfars  que inunden el seu
rècord. Ell és el teu alé, l’arena humida que la teua respiració deixa sobre el
meu bescoll blanc.

 

De la mateixa
forma que un somni engendra una esperança, la lluna s’obri pas sobre aquesta
matinada de fang que has tancat amb el penúltim bes. Han dibuixat els rellotges
nocturns la llum a deshora que  amb
dolçor enfronta  la nit a la matinada que
s’inicia. També hui, en aquesta alba que és un llit i un destí únic, estàs al
meu costat, envoltat en els juncs que el desig permet en el seu fons mes
intern. Com una barcassa lleugera que anhela fondejar una mar nova, la teua
respiració s’acosta a la pell del meu bescoll i és deté.

 

És matinada que
no trenca la nit, que és la nit mateixa. Les nostres llengües s’expliquen en la
boca i a contracorrent de la indiferéncia, naveguem enllaçats en la densa
transparència de l’alba.

 

Em rodeges la
cintura amb un abraç que pretén ser vol del teu anhel, enlluernadora raó que
trenca el sotsobre i l’oblit. Respires en la meua pell sense deixar d’engrunsar-te
en el niu de emocions que és la meua esquena en els teus ulls concisos. El món
és va detindre ja fa temps, quan vas contemplar el meu esguard i el vas saber
fugit del món que t’excedix, alié a qualsevol lloc que no seguixen els teus
llavis i el teu cos.

 

És matinada i,
no obstant això, hi ha un sol amagat en cada agitació que embarga els teus
malucs. Em beses la pell, el meu coll és vincla, trenques l’horitzó artificial aquesta
matinada en què pervivim.

 

Escolte el ritme
de l’ahir mentre respires, inclinat als meus muscles, immers en el vaticini
precís de la nostra primavera i el temps és desfà, els minuts són àlbers
vençuts per l’aire velat que deixa la nuesa del teu amor, la veritat dels teues
mans. És matinada que antecedix a un minúscul adéu en el que les teues passes comportaran
noves matinades en nits que s’estenen en el futur mes pròxim.

 

No abandones la
meua esquena. No t’allunyes d’aquest aire en què evoquem cada instant que ens ha
precedit.

 

El teu alé és una
afirmació, la veu d’un somni, la llum en un hivern inexistent, un eriçó que
dibuixa llunes protectores sota un cel infinit. El teu alé és la praderia que
recorre el meu coll, pàtria on la teua soledat se sap només un miratge.

 

Què importa si
fóra de tu, en aquest moment, milers de llavis vociferen, les mans emmudixen
els seus abraços, hi ha veritats desèrtiques esteses en llits amb llençols
hipòcrites? Què importa si la ignorància
s’ha convertit en les empremtes d’altres passes? Què importa si els cors
buits no comprenen el moviment precís dels nostres cors escampats? Què mes dóna
si ningú, mes enllà de nosaltres, reconeix en els nostres ulls els colors de la
nit?

 

El teu alé obri
la meua pell. A ell li pertanyen els
meus secrets. En ell perviu cada matinada. En ell és, cada alba, el
silenci  omplit amb paraules.

 

Arribarà la primera
llum de l’alba. El teu alé recorrerà, una vegada més, el sigil·lós demà que
encara espera. Serà constant perfum, serà paisatge que convertirà el futur en somni
inevitable…


EL DESPRÉS DEL TEU ABRAÇ

0

 










Paraules a Xavier


Descendisc del
cotxe i tanque la porta sense deixar de mirar a l’altre extrem del carrer.
Espere la teua arribada.

La ciutat
s’enxiquix, es fa concreta i perd la seua amplitud al conformar-se d’existir en
els metres que em rodegen, els que formen l’espai que han d’aconseguir els teus
passos quant la teua presència siga real. T’espere al llarg d’uns minuts en què
la meua respiració en res s’assembla a l’alé seré que també em fas sentir
després de fer-me teua.

La gent amb rostres,
sense noms i cognoms, esguita el carrer de passos. Els meus ulls et busquen en
les seues siluetes durant breus instants que es trenquen al no reconéixer la
teua pell en ells. Ningú eres tu. Cap d’ells pren el teu cos. No hi ha rostre
que siga la teua identitat. La meua mirada intenta veure’t en ells, tot i sabent
que no són ells qui tu eres.

Comença a
dibuixar-se el perfil del teu cos en la distància pròxima. El teu somriure és
un signe inequívoc que incita al meu cor. T’espere i arribes. T’espere i eres
tu qui dóna a la ciutat el seu sentit més intens. Arriben els teus ulls
concisos, el teu caminar agitat, l’obertura justa de la teua boca al pronunciar
la primera paraula. Arriba el teu abraç, la forma en què la meua cintura
s’adapta a les teues mans i el teu cos rep el meu bategar inicial. Et sent en
ell, en la conjunció del meu pit amb el teu, en el perímetre carnal que
dibuixen els teus braços. T’espere i has arribat. Succeïxes en mi, de nou,
sense pretextos.

Em murmures i
m’expliques com desitjaves tornar al meu cos, què perdut estava el teu sense el
meu, com el desig de mi ha fet de tu el seu paisatge quotidià.

Deixes el primer et
vull
ondejant en el meu rostre, acompanyat d’un vine que precedix a
la força amb què la teua mà busca la meua per a començar a caminar. La teua mà
és la mateixa ciutat, el mateix carrer que recorrem amb els nostre caminar
convençut.

És ací, em dius. Assenyales
una porta de fusta que no és sinó el límit que separarà la ciutat de nosaltres.
El meu cos s’agita al pressentir-ho, al sentir la teua agitació, també creixent
i pressentida. Obris la porta i em dónes el pas perquè davant de tu ascendisca
al lloc que has triat per a la nostra trobada. Els escalons són signes
suspesos, recòndits ponts que ara es mostren accessibles perquè siguem una
intersecció de foc i carn. Els escalons són retalls del que deixem arrere per a
trobar el nostre lloc en el futur més cert. Els escalons són, només són, se
succeïxen al nostre pas i som nosaltres els que els dicten la seua existència,
breu i transitòria, abans que els abandonem, mentre els donem l’esquena.

Una nova porta
franqueja l’instant en què ens prendrem la pell, el sexe i el nostre cos, en el
que l’un es difuminarà en l’altre, sense esborrar les línies que ens definixen.
L’obris i obris, amb eixe gest, la llum més clara que l’alba podria portar-nos.
L’obris i t’obris a mi, com una au intrèpida que allunya el temor dels temors i
es referma en el seu vol davant del món impassible.

Et desitge, em
dius amb la boca i amb les mans. T’enfiles pel meu pit i fas niu en el meu coll
amb la teua llengua excitada. Recorres els meus muscles i retires la meua brusa
fins intuir la pell blanca que els cobrix.

Et desitge tant,
em dius amb els ulls encesos, allunyats ja de l’enyorança que els meus ulls han
deixat en ells en els dies d’absència, en el temps buit de nosaltres.
M’allunyes de la teua cara per a contemplar-me. Deixa’m mirar-te, em demanes
amb un gest dels teus ulls. Ells també desitgen penetrar en mi, reconéixer-se
en la imatge que d’ells ha construït el temps indefinible que ja hem compartit.

T’estime, em
repetixes, amb síl·labes de besos encesos.

T’estime com
s’estima al darrer somni, a l’amor descobert, al cos que es necessita per a
sentir-se cos. El meu silenci s’ompli de respostes. Tu les saps, reconeixes el
meu amor i el meu desig en cada un dels moviments de les meues mans. Et busque
els llavis amb els meus llavis, tanque l’aire rebel i ho  agafe perquè la teua respiració s’aculla a
ell i es faça alé. T’estime tant, et dic amb els meus dits. I la meua llengua
t’escruta i t’incita al bes més profund.

Espera, pronuncie
lentament.

Al compàs de la
teua mirada, interromp l’existir dels botons de la meua brusa. Sembles suspés
en el penúltim d’ells, tan allunyat de la realitat que t’assembles a un somni
que se sap abastable.

La meua brusa es
dividix com a finestra immensa i els teus ulls pretenen, dolçament, aguaitar-la
i construir un paisatge en què tu i les teues mans sigueu els únics habitants.
Darrere de mi, la superfície roja de la barra que separa la cuina del saló, es
convertix en llençol diàfan, mar incitant, un vine sense so que
m’invoca. Em situe sobre ella, permetent-me l’excitació creixent que porta la
teua presència i els presagis de tu i del teu sexe. La meua falda ascendix per
les meues cames, acompanyant-me el gest, i deixa al descobert la randa de les
calces que abracen les meues cuixes. Tu volgueres ser teixit i fregar-me la
pell amb luxúria i tendresa, acariciar l’antesala de mon pubis, el camí sinuós
que et portarà inevitablement al meu sexe calent abans que el convertisques en
aigua única acollida amb els teus llavis i la teua boca. Separe les meues
cuixes, sense pudor, perquè intuïsques de quina forma se subjecten a la meua
cintura, com em rodegen.
La teua mirada es deté en el teixit negre que aguaita entre
la meua falda.

No puc desitjar-te
més, em dius mentre els teus dits inquiets i excitats separen els meus
portalligacames de la pell que fràgilment separa el meu cos de les teues mans.
Són ells els que inicien una dansa única i precisa. Són ells els que es mullen
amb la meua humitat i restauren l’aigua que el desig provoca en cada part del
meu cos anhelós. Són ells. Eres tu. És l’amor que es trena amb el sexe, amb la
voluntat de posseir-nos, l’ànsia de penetrar-nos la carn, el sentiment.

No puc desitjar-te
més, em repetixes mentre la teua boca és ja la meua boca i la teua llengua em
recorre com l’eriçó més intens.

No et demores,
fes-me teua, et respon la meua veu amb el meu silenci. I el món no ho és, la
realitat es perd, el temps es descompta del futur pròxim i el nostre amor, com
una marea profunda, ens agita la carn i ens induïx al silenci més carnal dels
nostres cossos.

   

 

SER I ROMANDRE

0



Vull romandre al
mateix centre del moviment inquiet, a les mans de l’esperit…

Vull cridar el foc
universal de l’essència íntima que ens commou…

Vull ser una casa 
oberta, transformada en avinguda transitada pels pensaments i les teues paraules…

Vull ser una cambra a
l’abast del teus ulls encuriosits i somiadors…

Allà on el teu esguard s’atura,
l’esperança creix i puc ser ànima que balla constel·lada al bell mig d’aquells
que entren i surten de la mar assossegada de la meua pell.

Vull ser aire en el teu alé, veu callada en les teues preguntes, dits inquiets en les teues mans.

Vull ser, romandre en el que eres, unida al que vas ser, presagiadora del que encara has de ser.

FAM DE TU

1

 

 


Esta nit tinc fam de tu.

Acosta’t i estén les mans sobre el meu cos nu.

Mulla’m amb el teu desig. Humiteja la meua pell
fins arribar al pensament.

Fes oscil·lar les meues
conviccions.
Incendia la meua voluntat i doblega el més mínim indici de prejuís.

Dóna-li a la teua llengua el nacre dens de mon
pubis, arreplega la passió que desencadenes en aquestes hores famolenques de la
teua boca.

Guaita amb els teus ulls el fons més igni de la meua
esquena transparent i llisca sobre ella la teua impudor més rebel.

No inclines el teu cap a la vergonya, fes-ho cap
als meus llavis: deixa en ells les marques indelebles de la teua llengua.

 

 

LA PROFECIA

1

És va fer  veritat la profecia

que van portar les aus del crepuscle,

veritat estancada en el potser,

veritat que encara em commou :

la veritat de la teua mà en la meua cintura,

dels teus peus en les meues passes.

M’ha desnuat la pell

la teua veu sense rumb.

El destí és complix

quan la tarongina dels teus besos

em renova els llavis.

Obertament, invoque el teu somriure:

balda clara que cala foc a la meua llengua

perquè entre enlluernador en el meu desig.

Hui està tan lluny la distància

que queda  a una passa

dels braços que et busquen.

A vegades, com hui,

només una paraula és suficient

per a tancar el cos lleuger

de la teua veu, de la meua esperança.

LA PRIMERA PELL DEL DIA

0


Roselles a contrallum by M. Canicio



Els teus llavis obrin

els matins dormits,

trenquen l’alba

i la desfan.

Queden en ells els badalls

que els teus besos de mel

permeten a l’aurora.

Queden suspesos,

a l’espera

de la teua llengua i el meu desig.

Mentre el capvespre s’abandona

per a guardar-los,

els teus llavis recorren

la primera pell del dia

en un acte profund,

esborrador d’absències.

Són muralles rogenques

que franquegen les teues paraules

quan la realitat sentida

subjuga somnis nous.

Els teus llavis roselles

són signes perdurables:

calma excitada on el silenci

es rendix i es despulla.

Als ecos de la seua forma

s’adherixen les meues preguntes,

enllaçades a aquesta boca

que hui també et busca.

El dia cerca la seua llum,

la seua ànima primigènia,

segur que en ell habitarà

la teua veu més fonda,

els teus llavis encarnats

i l’amor necessari.

 

 

 

LES HORES POSSIBLES (II)

1

(II)

FINESTRES TANCADES

 

Els meus ulls són finestres tancades.

 

Alce la voluntat amb la il·lusió

que un degotim de pluja

tèbia  m’obriga la pell

que ahir trencà la mort.

 

El silenci dringa la solitud,

d’aquesta cambra fosca.

Es precipiten els adéus,

els signes comprensibles,

els plors arrancats

a la vesprada inquieta.

 

Han emmudit les boques

que ahir abandonaren 
frases

per omplir premonicions i vaticinis.

No cap, enlloc, el dol dels rostres

dels cossos que m’envolten.

 

Ara, pronuncien la paraula sempre

i  em miren la pell blanca, esmortida.

Sóc memòria que habita en un taüt

convertit en lloc de pausa.

Sent una muralla de melangia

que em separa dels altres

amb records de calitja dolça.

 

Tinc els ulls tancats.

No em queda cap somni.

El buit es queda endins

del negre de la mort que avança.

LES HORES POSSIBLES (I)

3

 


Ciutat by Sir Hoogle


Aquest és un tanato poema en tres escenes, finalista del II PREMI  CARMINIS DE POESIA AMB TEMÀTICA LA MORT a Badalona, resolt el passat 12 de novembre.


LES HORES POSSIBLES

(I)

 

Camine
per aquesta ciutat vertical

on encara creixen els somnis

i un esmalt de goig

queda estampat als edificis.

 

Al fons d’aquest dia que em
retroba,

hi ha un munt d’hores
possibles

que el temps de les certeses

esventa com cendra clara.

 

Algú travessa les seues
intencions.

Algú està temptat d’imaginar.

 

Els brams dels cotxes
s’afigen

al clam imperceptible de la
realitat

mentre s’escola la llum de
l’esperança.

 

Tinc els ulls tancats. M’acoste

a un món que no existix.

El temps és un esbart
d’ocells

que voletegen per un paisatge
brut.

 

La ciutat per on camine és
tèrbola.

L’aire només busca la
distància.

 

Sense veu, la vida em crida,

em troba a un pam de l’atzar,

envoltat en la boira
innecessària.

 

S’ha deturat el dia. Els arbres

deixen caure fulles
inconcluses,

l’horitzó d’un últim
pensament

esdevé ferida que derruix
l’arena

del rellotge ocult on sóc
quimera.

 

 S’ha deturat el dia. M’ha
cridat

la mort amb paraules que
fulguren.

No vol res més que
preguntar-me

al mig d’aquesta ciutat de
pell eixuta.

Jo vagarege les voravies dels
carrers,

però no trobe cap resposta.

QUAN SENT L’AMOR

6




 

Quan sent l’amor…


La finestra és més ampla.

Hi ha violetes en les portades grogues de tots els diaris.

Algú respira amb els pulmons amplis que són de la multitud.

Sóc un mirall on hi ha antics secrets.

Passege  per camins inabastables.

Qualsevol aparador em descriu.

La pluja s’intuïx ja en el fons de l’estiu.

Caminar sense rumb és la senda més segura i predicible.

No m’incline, et busque.

La cendra no és el que queda d’una flama sinó la veu clara del foc.

La ciutat és un pas i l’estació, una drecera.

Escolte el més mínim murmuri.

Alguns pronoms personals tenen ànima i sexe.

LES VESPRES DE TU…

0

Les vespres són remolins del quan  que, segons conten les estacions alçant la

veu, endevinen i encerten els esdeveniments següents. Són el temps en què
 
s’alegren per endavant les notícies, ploren els parents de qui seran cadàvers

després del pas d’unes hores i les besades de l’amant es dibuixen sobre el paper de seda que la intenció arreplega.

Les vespres són l’abans i el tan prompte, les flors que no es desanimen, un

núvol xiuxiuejant en el blau perquè el saluden les aus que encara no han

arribat.

Són vespres la teua llengua i la teua saliva…

Són vespres les vespres de tots els teus abraços...

  

PREÀMBUL DE LA CARN

0


 













Carn anhelosa.

Preàmbul.

Nosaltres.

Batec de la incitació.

Calma trencada.

Fecund inici.

Més.

Reconegut desig.

Pudor deshabitat.

Essència en les possibles fantasies:

carn en la veu, veu de la carn.

Acceptar.

Transgredir.

Els límits sucumbixen,

arriben als horitzons

íntims, secrets.

Afirmació

sense contrapartida.

Acte inicial.

Somni en la pell de la realitat.

Preàmbul.

Arribada.

Abraços nous.

Nuesa acceptada,

pressentida.

Gemecar.

La teua llengua, sempre.

Mans i mirades.

Vol agitat,

esbart de besades.

Més.

Anhelem més.

Signes identificats.

Anhels declarats

incapaços d’emmudir, ara.

Cos.

Cossos.

Nosaltres.

Excitat plural.

Pell com a illa

navegant en la mar

de la saliva.

Pell.

Pell i carn,

sense ombres:

dos encastat.

 

 

PENSAR-TE

1

Versos a E. J


Pensar-te és desposseir
la meua veu després
de deixar el teu nom als meus llavis,
aproximar-te a la idea,
donar-te forma nova,
construir
records
com a espills
en els que sura dolça la teua identitat.

Pensar-te  és succeir en tu:
ferida oberta que es busca
per  renovar la pròpia carn.
Empremtes, imatges,
esdeveniment que cerca el dia
en el que inusitades oronetes
et traslladen al buit del firmament.

Pensar-te és l’instant succint
i reiterat en el que en habites en mi.
Et pense
i descobreix el que queda de mi
al soterrani  fràgil de l’ànima.

POEMES NOCTURNS

0

 

 








NOCTURN
1

 

Camine
als afores

de
la ciutat glaçada.

La
meua ombra encoberteix

la
nit negra.

Amb
la primera alenada,

els
carrers amaguen les empremtes

dels
rius suïcides

que
vessen els ulls d’asfalt.

 

 



NOCTURN
2

 

La
pluja de foc

s’agenolla

i
em besa el pubis.

Tu
somies.

L’altra
meitat del mon

et
mira amb ulls de vigília.