SOM COLOR by Pura Maria García
Una ona delerosa colpeja
aquesta nit on s’emmirallen
els astres que ara, tènues,
s’acomiaden.
Solquen allargats els estels,
surant la foscor que comença
a escampar-se
per sobre el rostre somnolent
de la blava alenada
de l’univers i el gest.
Finalment,
la nit em venç.
IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI
M’he imaginat descobrint-me,
sent reclam de qui sóc,
del jo veritable
que no necessita mirall
on refugiar-se.
Per dins, era l’ànima
un mur d’aigua
que la llum abatia.
Per dins, res no era estèril.
El temps sentit com una veu,
la llengua en espiral
on tot és un no res
que tot ho configura.
M’he imaginat veient-me
la mirada en les meues pupil·les,
sense fugir de mi
per ser part del camí d’un altre
que es complau
d’aquest doble cristall
on la imatge que no som
creix i es duplica.
TIME by BERNHARD MONZEL
Dos rellotges de sorra
dessagnen un temps diferent.
Ritme dissonant.
Encís esvaït quan la lluna ens retorna
la imatge veritable
de només les paraules.
Alló real no és ara
un astre vibrant
que ens arrecera:
hi ha un ganivet enfilat
al pensament
que sega el record.
Hom es pregunta què és la compressió,
perquè oblidem que un dia
la nostra pell ens parlà,
les raons que ens paralitzen a entendre
des del cor a un altre cor
que batega diferent,
al marge d’un camí
que no es la nostra possessió.
Cau el temps,
rellisquen els minuts.
Per sota d’un adéu:
la desolada pau.
ARBREDA by Pura Maria Garcia
És una arbreda on l’estima s’aboca,
deixatada, la vida que ens mou
i penetra sense miraments
en el temps indòmit.
Viure,
agullonats els sentiments,
i el disciplent el silenci.
És la vida què suplica
correspondència,
un lloc a recer de les tempestes.
Tota ella,
girant
beguda a glops
per les boques famolenques
que fugen d’allò fosc
que hi té la més fonda tristesa.
Viure,
damunt una corda
tan insospitada com subtil.
Ara que hi la sent,
la vida és una arbreda
on la llum poda les branques desfetes.
OMBRES by Pura María García
Em tancà el vent els ulls,
deixà, en ells, sorra
incolora
inevitable inquilina
que llogà el meu esguard.
Hi vaig acceptar.
Em vaig sotmetre
a la voluntat de la vida que em porta.
Hi vaig ser, de nou,
negació, obligada circumstància.
Em vaig mirar els llavis
dient
que els meus ulls
no volen ja mirar enrere.
ARA by Pura Maria Garcia
Malgrat que els records tornen a la costa i es resistixen a encallar-se entre les roques inamovibles que voregen la insolent illa d’allò que una vegada va existir, la meua mirada és un punt buit que no distingix el capvespre que les oronetes anticipen.
Hi ha cansament en les onades, cansament en l’horitzó, foscor dolça enredant el meu cor, com les algues mortes que no són arrancades per l’aigua que va i ve, amb l’ànim secret de netejar el meu interior i deixar-me ser jo: espai xicotet que, a vegades, sent l’espenta sense força d’aquest irreal present.
