SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

LIEBE by PHÖNIX

Perquè les sendes són
les venes pedregoses de la realitat i hi ha un signe en

cada branca
trencada, resistint-se a doblegar-se del tot i caure,

irremeiablement, al sòl ingràvid.

Perquè no hi existix cap dia en
què els llavis es neguen a ser un arpa que

espera a la paraula.

Perquè la manera en què respiren les finestres s’assembla al
fluix intens dels

vents invisibles que recorren les fronteres.

Perquè
no hi ha nom més extens que el teu nom.

Perquè cada fosquejar
estens el teixit dels teus abraços sobre la taula,

xicoteta i sense
adorns, que servix de suport als nostres colzes cansats.

Perquè els
fills que ens criden dormen, a l’altre costat de nosaltres, però

desperten en les nostres mans quan les busquen.

Perquè no divise
l’horitzó si no escolte darrere de mi els teus passos

incansables.

Perquè una vegada vaig aprendre, dels teus gestos, que el perdó no
és una

rendició sinó la victòria de l’amor front el silenci.

Perquè trobe, sense necessitar buscar-les, raons incomptables
per a trobar el

perquè de tu: la raó més explicable.

He somiat que el buit era la caixa de cristall que
contenia el temps que

encara em queda, aquest bri d’instants que,
sembrats per la mà de l’atzar,

s’esvaren des d’un cel sense
majúscules. He sentit el fred de percebre que ja

no estaves, aquest
clamor silenciós i paradoxal d’alçar els ulls i divisar el

rostre
concís, inoblidable, de l’absència. Han caigut per les escales
del record

les pedres menudes que no ens atrevim a anomenar: les pors
a què, des de

sempre, tenim llogat el nostre cor furtiu,
irrevocable.

Tot era un no res estranyament fosc.

Em faltava la
comissura del teu somriure, la pupil·la encesa dels teus ulls, el

vel de fregaments amb què cobrixes la meua esquena quan la nit es
despulla

en les estreles. Era un somni que trencava la medul·la
espinal de la meua

veu, sola. Li robava als ecos el teu nom i, sense
remei, el fil de veu es nugava

a la veu que, impossible, encara
t’invocava.

No estava la parella de gavines dels teus llavis. El
roig era un color que algú

va esborrar, una vegada, del quadre
irrepetible de la carn. No arribava la

carn dels meus dits als teus
muscles i el paisatge era un desert sense arena,

les dents de la
realitat que engolia l’ombra del present.

He somiat que era jo la llum més ínfima d’un
univers buit, somiant-te més

enllà de la nit sense pausa. I ha
sigut, quan han arribat les passes

transparents d’aquest matí nou,
quan, desperta, he sentit el teu bes en la

meua alegria.

fotografia d’André Brito

Sense la teua pell,

les meues mans

són veritats a mitges,

oreig d’instants sense
testimoni

un guariment inútil,

un no res que em fereix:

el temps més solitari.

WALB By LARSREINEKE

Caminava

tota sola,

buscant, al bell mig del vel

dels ulls mesquins,

el barranc

dels teus braços,

la gesta calma

sobre el negre fons

d’un riu de núvols.

Tancava els ulls.

Tota presència

era un espill,

un esclat,

un cremor lleuger

semblant a un minut de primavera.

Fotografia d’André Brito

Dus-me al calze de lava

que ahir revoltà

la meua carn

i va desfer el vaixell trist

de l’enyor que s’enfonsava.

Dus-me,

ben lluny…