SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

NO HI HA ALTRES CAMINS

0
Publicat el 30 de juny de 2010


El meu camí és

el teu esguard…






Sense preàmbuls, únicament
precedit pel pensament que l’intuïx, la fam de tindre’t repta
sobre les parets carnals del desig. És més immens
embolicat en la madeixa d’hores que em conduïxen a la teua
pell, estany sense límits en què ahir les algues del
temor van ser assolades.

Creix l’aire, creixen la presumpció
i jauen, a un costat i un altre de l’anunci de les teues mans, els
ecos de les paraules, abandonats peixos, sobrevivents llums del temps
naufragat.

Creix el somni de cobrir la teua
essència amb les meues mans, ser àmfora, contindre la
blanquinosa promesa del teu cos.

A pell descoberta, amb els llavis, no
hi ha un altre camí fins a qui eres que siga diferent de la
senda de carn que em porta als teus malucs humits . Punt final, punt
i a part d’un país imaginari habitat pel vol de la llengua,
els soldats del desig arranquen la pau del meu silenci.

Vençuda
sóc per l’anhel de convertir la teua presència en el
tall més intern del meu cos.

Separe els capvespres que ja guarden
les estacions noves i bressole el meu desig, al so cadenciós
dels teus braços, quan cenyixen la meua esquena i la
sorprenen.


Volen enceses

0
Publicat el 29 de juny de 2010










Parpellegen.

Immiscixen el seu bategar
en el capvespre.

A contracolp, sense temps, dilatades en
el record del seu primer succeir.

Reconeixen. Es reconeixen.

Transformen la pèrdua en el
preludi de l’inesperat.

Volen.

Revolegen.

Esgarren el cel de la pell quan obertes
la pretenen.

Reconeixen.

Em reconeixen.

Mai dormides. Mai absents.

Convertides en empremtes, intenció,
ingràvides penombres, frec profund,
en calèndules fugides cercant el deler.

Volen enceses. Són les teues
mans.


 

ATZAR I LLUM

0
Publicat el 24 de juny de 2010


LIGHTS BY WALDI W

Perquè no sóc ja qui vaig ser,
hui sent
el desmai de les creences,
l’atzar
és un fanal imaginari,
un reclam del teu nom,
un abans amb plenitud,
orgullós de ser cert.

El meu cos és una llança caiguda,
un no-res que persevera,
petita llum
mullada per la teva saliva.

 

LES DESINÈNCIES DEL MOVIMENT

0
Publicat el 22 de juny de 2010

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



DESINÈNCIES by PURA MARÍA GARCÍA


Les passes es converteixen en minúscules esferes que arrodoneixen l’espai
quan es despleguen en els inicis, més enllà de la seua ombra.

De vegades, la
vida és la cadena de punts suspensius que adorna la meua gola. Successius, els
camins es mostren davant els meus ulls per a sadollar la necessitat de ser
moviment que sosté el meu cos. L’aire em resulta una prova insuficient del
bategar dels dies, les muntanyes no són parets de terra que poden
franquejar-se, els cels multipliquen els dubtes i un instant serveix per a
tancar el record de la memòria absent.

De vegades, em cal dialogar amb els horitzons
que vaig deixar descartats a la vora de l’ahir. Llavors, els meus peus són
desinències de la ruptura intencionada de les pauses vitals que també són
nomenades en el meu nom. L’impuls d’allunyar-me de les meues petjades més
recents creix com l’ànima dels núvols abans de la tempesta. Decline romandre
aixoplugada en la realitat previsible i emprenc els camins del camí que mostra
la seua llum enfront del meu esguard. Parle amb la solitud i la convenç que són
aigua les passes que deixem si no existeix la voluntat de distanciar-nos de les
essència que som.

De vegades, nia en mi la certesa que cal allunyar-se de la
vida per a anhelar viure-la, marxar-nos per a retrobar el sabor intens del
retorn, caminar per a recordar les desinències absents del moviment convertit
en pausa detinguda, en l’ànima estàtica del temps.


SANG SUBTIL

0
Publicat el 9 de juny de 2010

 















Després de la derrota del silenci,

els versos són la sang subtil

que acapara la soledat llunyana.

El mateix foc és un cicle més enllà de la constància

que crema sense morir, cobert

per la terra abandonada, sense emprentes,

amb perquès fronterers que ens segresten

la veu i la fan redempció,

ombra crescuda, comiat implacable.

Desvestides d’aire,

les paraules mai són el que ahir foren,

blancs brins d’una idea.

 


RAMS DE LLUM

0
Publicat el 2 de juny de 2010

NIGHT LIGHTS by RAIMÓ

Per molt distants que fórem
teixíem un anell de somrís
que desvetllà el plaer.
Amb les mans cobertes de desig,
estiragassàvem el temps,
bastíem llocs insòlits
on els llavis desfeien la penombra.
Els meus pits incipients atenyien
la densitat de les teues carícies
i no eren més que rams de llum
que en estimar-nos s’esperonaven.
Per molt distants que fórem,
clarament l’amor ens pertanyia.