NO HI HA ALTRES CAMINS
El meu camí és
el teu esguard…
Sense preàmbuls, únicament
precedit pel pensament que l’intuïx, la fam de tindre’t repta
sobre les parets carnals del desig. És més immens
embolicat en la madeixa d’hores que em conduïxen a la teua
pell, estany sense límits en què ahir les algues del
temor van ser assolades.
Creix l’aire, creixen la presumpció
i jauen, a un costat i un altre de l’anunci de les teues mans, els
ecos de les paraules, abandonats peixos, sobrevivents llums del temps
naufragat.
Creix el somni de cobrir la teua
essència amb les meues mans, ser àmfora, contindre la
blanquinosa promesa del teu cos.
A pell descoberta, amb els llavis, no
hi ha un altre camí fins a qui eres que siga diferent de la
senda de carn que em porta als teus malucs humits . Punt final, punt
i a part d’un país imaginari habitat pel vol de la llengua,
els soldats del desig arranquen la pau del meu silenci.
Vençuda
sóc per l’anhel de convertir la teua presència en el
tall més intern del meu cos.
Separe els capvespres que ja guarden
les estacions noves i bressole el meu desig, al so cadenciós
dels teus braços, quan cenyixen la meua esquena i la
sorprenen.