Encara hi som aquells cossos
on l’amor s’escampava,
on jugava el desig
cartes marcades.
Encara hi som
un silenci deixant rastre,
la paraula vella,
un febrer
remuntat les restes dels instants.
Encara hi som…
D’haver estimat tant,
les derrotes em semblen ara
les fidels guardianes de la memòria morta.
Mai no em perdonen,
elles,
que em deixés ferir pel fruit dolç
i els inferns de l‘estima.
IMATGE by PURA MARÍA GARCÍA
No el teu cos
sinó el misteri del necessari temps
per deturar-me.
No els teus llavis
sinó el racó de carn
que bese amb devoció
com si fos l’illa d’un nàufrag
arrencat de la mar,
reclinat sobre una barana
d’hores retrobades.
No la llum
sinó els engorjats d’aquella nit
salvatgement eterna.