SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enyorívola
que té un ànima inventada cada dia,
la gent que estima per primer cop,
que creix on no hi ha gestos ni presències;
ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada
amb mirada enyorívola
que té un ànima inventada cada dia,
la gent
que estima per primer cop,
que creix on no hi ha gestos ni
presències;
viure a una casa plena de sol
perquè
escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja;
aturar l’adéu mentre l’enyor
abraça les invocacions de la nit;
viure i morir on sovintegen
les mirades i els nostres costums.

La
llum perplexa es forma al dolor de cada vers on l’escriptura del silenci allibera la sang de la
paraula,on s’allarga l’instant de la tornada i s’excusa la memòria.

Jo em separe de la
terra per trobar-te, amor que despintes l’ombra de l’oblit, que no saps de la
finitud de l’enyorança, amor anomenat per la paraula,  a poc a poc
descobert al fons de l’ànima.

FARO by Enmanuelle Teobaldelli

Arran de mar,
allò que va ser un far
és ara un cos trèmul
que inventa un reflex
i repta i transcorre sobre la’igua.
L’oceà està en permanent
pas, fent camins d’algues
que obrin el frontispici del paisatge.
S’acosten els instants derruïts,
es precipita la llum
i es tanca la porta de l’horitzó.

Ara és com abans,
un temps que ens acull,
un pòlip de minuts:
secrets castells de sorra.
No hi ha un després,
ara és la fi de tota absència.
Són les hores il.·luminades
per la llum que vencé l’oblit.

Aquell era el temps on el desig i els somnis es confonien.

Sotmeses a les naus de les nostres mirades, les
brases del capvespre sostenien les sentències de la carn i el pensament.  Els llavis atorgaven l’aliment del cor
destil·lat, eixarcolaven les arrels amargues de les ferides.

Em buscares els ulls més enllà de les ombres.

Em perseguires la boca.

Atrapada en el fons del mirall de les preguntes,
vaig admetre témer l’hàlit de l’abraçada encesa, les flors exultants de la
tardor arrapada pel sentiment dels amants, ser un cos fervent de les teues mans,
desbocada rosa d’un firmament on la pluja pot ser fúria i alhora gemec.

Llavors, em van invocar les teues respostes i  va morir la crueltat del passat ,els
malentesos que un dia el van exaltar.

Lentament, la teua mà es conjugà amb els
meus cabells i em furtà l’únic somriure que explicà el meu silenci. Aleshores vaig
témer sentir-te la pell en cada gest, ondejar en el moviment àvid dels teus
dits, descartar les muralles del meu cos i trobar en el teu nom el vendaval per
derrotar la meua soledat  i els secrets on
el temps tan sols és una treva.

Em despullares amb la teua veu , van envellir
les enfosquides temences i , tot redimit, el
raig de la por va romandre vençut per la llum de les paraules.

Aquesta nit, sóc pronúncia
del teu alé, imprecís mapa
on l’aigua del teu esguard
arrossega els silencis.