VEU EN DIVENDRES
1 .
Defenso
la teva pell
amb
el límit intangible
de la
meva boca.
Crida’m
en ella.
Desborda’m
sense despertar
tot just l’ombra de la meva ànima.
Perd-te,
per fi,
a
l’altre costat de mi,
en la
carn blanca
on neix la meva esquena.
2.
Igual
assembles un gir
de
l’atzar,
un
petó ingràvid,
el
contrari al buit,
que
un au que despertés
quan
l’alba trenca
el
vestit de la nit.
Igual sembles
un
eco dels meus llavis
que
l’essència misteriosa
que
conté la teva essència.
3.
Guaita:
Maig
té
en la
seva mirada solar
la llum que tant enyores.
4.
L’adéu
se sembla a una casa abandonada. Els ulls llunyans d’aquesta tarda ho
endevinen. Aquells passos se succeïxen, un després d’un altre. Tot i gens es
torna remot. Fins a la llunyania fuig de l’avui, en vol inesperat i cadència
tránsfuga…
5.
Gens
sap més a tu
que
el teu record.
Inútil,
el temps
cedeix
davant la urgència
amb
que et busco.
No
necessito saber-me
entre l’aigua i la teva veu
per a
ser, en el teu record,
hora definitiva sense tu.
Hora
extraviada i sobtada.
Com sempre, un plaer, llegir-ho.
L’hora de la pell de l’ànima mai és absent
ni es sent extraviada mai per la llunyania distant
Ara el que cerca l’hora de la pell de la carn
és perd en la versemblança absent
i es sent extraviada en la llunyania distant.