CEL ENROGIT by Pura María García
Ens hem extraviat
sotmesos a un cel enrogit.
El capvespre és un parèntesi de núvols,
un escenari a banda,
el somriure íntim
de la nit que, lentament, s’acosta.
Amb una clau a cada mà,
el cel ens arranca de la realitat,
llargament muda.
Junts, passegem pel camins estrets
bandejant el roig
d’aquesta nit que brolla.
LES HORES by PURA MARÍA GARCÍA
Des de la talaia de les hores,
dubtós,
el sentiment és un ramat
del cor absent,
arbredes d’obstacles,
arrecerades a les ribes
d’una memòria clara.
Estic,
sóc,
reclosa,
condemnada ànima
que estova l’infinit
i, tèrbola,
esmicola els records que mai no oblida.
FOTOGRAFIA DE ANDRÉ BRITO
L’amor
se
sent d’una glopada,
nu,
lògic moviment
de les entranyes,
grapat de versos
sense concisió.
Ens mossega
la pell
amb el poema.
ZEIT by TEWS SYLVIE
Amb agulles invisibles,
un assassí de minuts,
escrupolosament,
deixa el seu tic-tac
quan la nit
defallix.
El temps s’acaba.
FOTOGRAFIA de JOSÉ FRANCISCO GIRONA
REMORDIMENTS
Libèl·lules irades
dins la sortida
de la gola
i el pensament.
Excuses
denses,
com el refugi
d’una certesa
que arriba massa tard.
Un mur
tancat,
indiferent,
l’oïda sorda
de la veu interior,
les mans buides
de les accions que són
engolides,
a poc a poc,
pel temps de sorra.
De tan en tant,
retornen,
captius.
La raó
intenta assassinar-los,
malgrat que ells,
indòmits,
mai no s’allunyen prou
per negar-los.
LIEBE by Astree
L’amor executa
la sentència preciosa
de l’abraç,
del signe,
el do d’una llum concisa,
l’aliment
destil·lat d’un cor.
PARAULES by PURA MARIA GARCIA
Tot de sobte,
la paraula ferix la memòria.
Pedres,
sorra estesa,
retorn imprevist
de la callada llum
i el seu exili.
La boca del record és una corda,
aire,
matèria que empaita
l’ombra del passat
i frega l’ànima marcida
de les aus sense ales.
Vol ras.
Mapa imprecís.
Semàfor del temps.
Sobtadament claror.
Tot de sobte:
la paraula.
Vine,
pels carrers de la pell,
la plaça blanca,
ferma
de la meua esquena.
Vine,
retorna,
com el vent
i desvetlla
les cordes vives
dels llavis breus
que ara callen.
Vine,
com la dolça notícia
d’una tardor de carn
que apunta l’alba.
AUTUMNN BY PORCIAK
La llavor de l’amor
esdevé un espai incert
quan un gest perdut
m’encercla els llavis
i el teu nom es dit,
enlairant
aquest teixit de versos.
On ets?
Encara no he aprés a abandonar-me
només al teu record,
dolor calmat
de les vesprades mortes.
On ets?
En quina albada
la ferida de ta llengua
pronuncia
besos
de llum esquitllada
entre el fred de l’ombra.
On ets,
que mai no vens
a prendre’m la mà,
buida de mar
i de constància.
On ets, amor?
Quina llum, lentament,
et traça l’ànima?