JAZZ (I)
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
El retard ens impedeix apreciar les llums
disseminades que coronen l’avinguda. Els cotxes en zig-zag quasi permanent voregen les voreres al compàs marcat pel
semàfors.
Fosqueja també amb retard.
És l’estiu i la forma estranya amb que dilata
la vesprada fins a lliurar-se-la a la nit.
Subjectes la meua mà amb fermesa mentre
avances tot just uns passos abans que creuem.
Els dos.
La porta és una boca famolenca, els llavis
metàl·lics que té l’edifici que interromp la línia uniforme del Passeig de l’Albereda.
Sobre la vorera, parelles, grups de persones,
homes o dones aïllades per a ser individus…
Al costat de la porta, els adorns corporals
del propi edifici, les persones, esperen per a entrar. Instants de somriures
lleus. Fragments del temps previ al temps. Mirades en recerca d’unes altres
mirades.
El Palau de la Música s’il·lumina.
Estrelles artificials darrere les constel·lacions de focus s’encenen en una
garlanda incandescent que envolta la façana.
La porta badalla. Amb la seua obertura inesperada,
el grup d’éssers predestinats a ser espectadors es desfà. Els uns i els altres
entren. Travessen la porta metàl·lica amb gestos distints i passos singulars.
Continue agafada a la teua mà.
El meu pas s’intenta compassar al ritme
apropiat que el teu caminar provoca. Inclines el teu cap. Em mires. Interprete
les frases que no exhala la teua boca. Les màquines que dispensen les entrades
esperen, igual que nosaltres, en un lateral del vestíbul.
Són mans mecàniques. Lliuren. Donen. Ofereixen
trossos de paper rígid, brillant. Uns.
Uns altres. Ells. Elles. Passos. Targetes. Codis que emergeixen de l’oblit. Transitòriament.
Memòria pressa a la memòria. Inquietud.
Dos homes esperen davant una de les màquines.
Agiten les mans com banderes de la seua sobtada
impaciència.
El sòl voldria
despullar-se de la moqueta blava que ho cobreix.
Les màquines. Tots. Uns. Uns altres.
Cadències que s’interrompen amb cada
espectador en irrompre en l’edifici. Introduïsc la meua targeta de crèdit en
aquest somriure mecànic.
La pantalla tàctil es deixa acariciar.
Polse una xifra de manera instintiva: 2 .
Cerque els teus ulls quan el rectangle de
paper, un, es deixa caure sobre la safata de metall.
Espera, sembles dir-me amb la mirada.
La maquina divideix la dualitat que ens mou,
ens commou, en individualitats parcials però completes.
Som dues en un dígit que precisa la precisió
de saber-nos continguts en ell.
De nou, la teua mà arrossega amb suavitat a la
meua mà.
La part inferior del meu vestit em frega els
genolls al creuar el vestíbul.
Camine.
Caminem per sobre dels graons que condueixen a
la sala Iturbi.
Ascendim.
Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
Cerquem la sala amb passos que s’acoblen a la
dimensió prevista de cada graó. Contigus, ens mostren passos de marbre perquè
sobre ells deixem la nostra petjada.
El teu somriure expressa la no urgència de la
urgència amb que desitgem accedir a la sala i a la música.
És cert que desitge que el jazz em banye amb
els seus sons.
La teua aroma, quan entrem es fa més intensa.
Addiciona amb l’aroma de la sala: llums enceses; fusta; tela gruixuda tapissant
les butaques, cables; focus incandescents resignats; altres homes amb aroma,
com tu; dones àtones agafades als seus braços; rostres inexpressius; silencis
que van a trencar-se amb l’excusa de la música.
Hi ha històries que cobreixen el passadís.
Prenen forma d’homes i dones. A les seues
esquenes, cada acte d’avui ho és, constitueix la seua història.
Per ací. La teua mà pressiona la meva.
T’avances davant una filera de butaques
tancades davant la solitud de no ser ocupades. Encara.
Seguisc els teus passos.
Continue la línia invisible que els seients
numerats traça sobre el sòl.
La fusta del sostre ens vigila.
L’observe. Vull alçar la vista.
Tres sons anuncien l’inici de l’espectacle.
Tres sons aguts, cadenciosos.
Regletes de focus cromàticament distints se
suspenen irremeiablement del cel de fusta. Rojos. Blaus magenta. Blancs. Grocs.
Combinacions lumíniques que ascendeixen i giren fins a centrar-se en un punt de
l’escenari.
50 years
of Kind of blue.
Lletres grogues. Llums ortogràfiques copulant
amb el blanc del fons de l’escenari.
Passos pressentits. Desitjats.
Altres llums.
Algú inicia amb els seus aplaudiments un espai
sonor que tots compartim.
El
centre de l’escenari forma un escenari en ell mateix.
En un dels costats, tres siluetes vestides de
negre remenen els sons i els barregen, juguen amb ells.
Les tonalitats sonores accepten ser
silenciades, unes, i ressaltades, unes altres, per a sonar en ventall d’aguts i
greus.
Tres homes de pell negra accedeixen al numen
fictici de l’escenari.
El saxo tenor, la trompeta i el saxo alt
antecedeixen les seues identitats.
Brillen sobre l’espai que l’escenari i el
sostre comprenen.
Brilla el daurat de la superfície dels tres
instruments.
Les mans negres dels tres músics, sobre ells,
els acaricien mentre se situen ordenadament, envoltant la bateria, el piano
negre i el contrabaix.
Els aplaudiments són una cortina sonora que
els deixa a descobert, a l’aire del públic expectant.
Aplaudeixes rítmicament.
Cerque amb els meus ulls les siluetes que
irrompen a poc a poc.
Pertanyen a rostres somrients, afables.
L’expressió dels seus ulls és serena però
cremen les seues mirades quan acosten per un instant els instruments a les
seues boques.