SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

IMATGE D’ANDRÉ BRITO

Ara a la porta crida un puny que es resistix a la tristesa. Dolçament, cauen les picaportes despertes perquè és la teua mà i la teua presència qui desposseïx a l’hivern de la seua pell gèlida i busca el foc que espera en l’interior de nacre d’esta estança.
Jo espere, junt amb la cortina invisible que desvela el meu cos sense màscares ni ombres. Jo espere, de la teua mà oberta, els sorprenents coloms en vol agitat a què sucumbiré quan els teus dits aconseguixen la  nuesa senzilla. Espere, apartant de la nit a les estreles intruses que pretenen furtar-nos la llum de l’instant immens de la còpula blanca
que prediuen els ulls.
Ara els llavis s’envolen i busquen el llit del riu que fluïx entre les meues cuixes. Ara els llavis no diuen, repten la meua pell sense detindre’s.
Fluïxen amb la nit, amb la carn, com el silenci fluïx quan els carrers dormen i la vigília se sotmet al miratge del descans.
Amb les mans apartes les vestidures absurdes que cobrixen els meus pits i el meu coll. Al descobert, la meua pell t’oferix allò que busquen els teus llavis. Apropes la teua llengua al sexe aclarit pels astres que assistixen a les  mans, conjugant per a elles, una llum inextingible que et guia, carn a dins, al lloc on ocupar-me, fer-me terra en què habites, pedra convertida en aigua incessant, en humida presó on quedar-te per a un per sempre que comença.

YOU BY LIZA M

S’han disposat
les ombres traçades.
Ara creixen
mentre combaten l’enyor
i el vent de flors marcides.
Des de la imatge desada
en blanc i negre
pels ulls anhelants
que adés glatien,
sóc jo qui s’abraça a l’horitzó,
imaginant el fred
que viu al dia
que em despulla,
duent-me enllà de tu.

A L’AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge

I oblidem…

Hi ha un temps en què no temem
les nits fosques,
l’ombra del buit
i el trajecte desolat
que és oblidar.
Defugim la memòria,
paret nua
on l’última passió cremà
la dolça boca
el desig que va caure, pell endins,
sobre l’avenc dels cossos.

I oblidem…

Trenquem el fil
que subjecta tot el que començà
i esdevé espai dispers,
cicle interminable,
punt de fuga
on dormim
quan sentim l’assajament de l’oblit.

Tu que m’obres el goig

quan fas brillants constel·lacions

sobre la corriola còsmica

del no-res que es la vida.

Tu que sures sobre la terra molla

del record

impassible,

dolç presó on desenbaste versos.

Tu i el teu rostre,

voluble dibuix

on tria el matí

allunyar-se d’un món gris.

Tu que em fas creure

que la lluna ens bressa,

cada nit

si somiem un contorn

predisposat als llavis.

Tu que ets,

també,

gest divisori

com el fil invisible que és un tròpic

sobre la carn de terra del planeta.

Tu tenies,

tens,

una marca de guix als ulls de llum

amb què ara em mires.

dESTINI by Laura FOgazza

Aquest no res és un destí
que grava
la paret de foc on el temps passa.
La claror mou
ingràvids
matins coberts amb la pell nua
de l’hivern
sense pes,
d’una porta tancada,
de les àtones paraules,
un revolt oblit
que s’estripa
en filaments obscurs de la memòria.
Estavellat, el cos
sent que és ara el moment
de salpar i ser, mar endins,
raó que es reconeix,
més enllà del dol
i la seua ombra indecisa.

Declare l’interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m’habita.
Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m’arrecere del pensament, d’uns ulls o de l’ànima incrèdula i esquiva.
Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s’atrevix a respirar en mi quan és certesa.
Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l’ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos.
Em declare ànima víctima propícia dels somnis.
I alegria.
I  veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l’escoltes.
I  paraula.
I un gest que mai explicaries.
I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura.
Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.

LOST IN SILENCE by W. POhl

No et desvetlles.

Medita la veu i la paraula.

Torna el pensament

al cau petit on habiten els indicis.

Sigues qui ets.

Escolta el gemec de qui en realitat

hi ha dins el teu cos,

guaitant la nit.

Troba l’equivalència

entre una mà

i l’acte final dels ulls acomiadant-se.

No et deixes embarrancar

per l’amor quan les roques

siguen diana de la mar embravida.

Sigues tu.

Troba el mirall adient

on despertar.

Lletanies.

Normes.

Consells dels qui no saben parlar

amb la seua pròpia essència.

Ens diuen,

ens manen…

Lletanies.

Mentrestant, desoint les seues veus,

sent aquest silenci irònic

i preciós

que a hores d’ara és la vida.