SORRA BLANCA
Normal
0
21
MicrosoftInternetExplorer4
De vegades l’espera és
un nom i no una renúncia.
Cauen els minuts com
aus de la nostàlgia.
És un dia i un altre,
un seguit d’hores que s’apropen per morir, buides d’instants que no poden
explicar-se.
De les fondàries del
temps, fugisser hivern que roman on esperen els versos, ens crida la memòria.
Remor de fulles
minúscules, clam en l’aire, alè de la pell humida del temps que es desfà en la
tèbia terra del passat.
De vegades em supura
el temps.
Sóc jo on llangueix la
nit.
Sóc jo el temps que esclata,
assotat pel vent fosc d’ahir…
Si tot el temps que
feren nostre és ja una mar que al teu cos m’atansa…
Si tota la memòria és
sorra blanca…
Si l’absència és tan
immensa com l’espera, vindràs?
Seràs miratge del
temps, tu que creuares com un llamp d’amor la meua ànima?