FINESTRA by Pura Maria Garcia
Hi ha un silenci cridaner
on s’atura la nit
i, a contrallum,
la passió trenca
la boira d’aquesta foscor estancada.
Sovint em sent
el personatge secundari
amb veu imperceptible
que camina versos endins.
Aleshores, sóc un color desvetllat,
campana que ressona
fondíssima,
condemnada
abans i sempre.
Aleshores, sóc un remot hivern,
tramoia impassible
de la meua pròpia història.
Escric una paraula
com el present, inalterable.
Acuse al temps
que replega les seues ales
i amb viva veu
em deixa en préstec el silenci.
El món és un rail
que marca les nostres passes
i no ens permet alenar
en cap estació.
És tinta morta,
costat i final d’un túnel
insensible a la llum
que encara ens crema dins.
Escric una paraula,
empeny lletra a lletra
les forces que encara em queden,
a les mans, per inventar-la.
Al món
les assutzenes
camuflen la alegria:
els presentiments s’han engolit
Els pensaments, un bes,
l’ombra més dolça
de la paraula estima.
FOTOGRAFIA de ANTONIO MONLEON
La passió té quelcom
de secret descobert,
única manera
d’ordenar,
desordenadament,
els retalls
d’una emoció que vibra.
Miratge,
veu
esquitxant els llavis
d’innombrables sinònims
de la humitat
i el foc.
Febril viatgera
que erra pel cos
que dorm un somni entre les mans.
Passió
que assota
els minuts que recorren la vida
quan la vida
supura terbolins de vida.
SENSE DESTÍ by Pura Maria Garcia
Ni l’esperança,
ni les belles paraules conclusives,
ni la complicitat dels desertors dels somnis:
res queda ja en en la costa buida
de l’oceà senzill
on s’encallen
els vaixells
que esperen salpar, un dia,
sense destí.