SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

RECORDE…

0

Dels dies secrets en què el teu cos i el meu són l’única identitat recognoscible…

 Dels dies que vam anhelar encara abans de ser la data en què la certesa de trobar-nos es desborda…

 Dels dies en què ser un en l’altre es convertix a juxtaposar el nostre desig…

 Dels dies en què ningú podria arrancar-nos dels braços de l’altre…

 Dels dies en què el matí i la vesprada són els punts cardinals del temps que ocupem…

 Dels dies en què el món espera sense esperança  l’exterior dels nostres llavis…

 Dels dies en què darrere del desig i l’amor, la pell i la veu, només queda l’oceà de besos que assistix el nostre naufragi desitjat…

Dels dies en què no hi ha el singular ni l’adéu, encara que ens donem l’esquena quan el temps es desfà…

Recorde…
    
    La mirada primera amb què els teus ulls m’inciten…
   
    La boca de cabal inacabable amb què em recorres els llavis…
   
    Les mans tremoloses, incessants, intrèpides i ardents amb les que palpes i   enllaces, obris i llisques, camines per la geografia carnal del meu ventre i el meu sexe…
   
    La demora intencionada de la teua nuesa, buscant la crescuda de la meua     luxúria a l’uníson amb l’excitació del teu pensament…
   
    El conscient acostament dels teus malucs als meus cuixes, aguaitant el meu     sexe amb el teu…
   
    La llengua irreverent i tendra amb la que exalces el meu paladar i la meua     saliva…
   
    L’alé febril, harmònic i candent, amb que cobrixes el meu coll i els seus vestigis…

   
  Si vols continuar llegint, clica “Vull llegir la resta…”

Les paraules sense ombra que murmures perquè s’òbriga la porta platejada de mon pubis…
   
   
Les metàfores carnals amb què excites el meu inconscient més conscient
    per a donar a les teues mans el que mai van sentir…
   
   
La forma en què allunyes el teu rostre, sense deixar d’acariciar-me,
per a observar com creix el meu plaer mentres el teu sexe comença a
humitejar-se
   
    La teua llengua inacabable quan penetra el
meu sexe i busca el límit del     límit, el fons de la meua essència,
el color del meu interior més extrem…
   
    La teua veu quan m’anuncia, amb desmesurada serenitat, que vas a     penetrar-me…
   
    El teu sexe rendit a la succió de la meua boca d’arpa…
   
    El teu orgasme tebi i secret, alliberant la set de la meua gola, saciant-la      amb la seua premonició…
   
   
L’aigua blanca que emana de la teua essència i es convertix en bromera
    adherida a la pell que cobrix inequívocament els meus sins…
   
    La forma en què el teu sexe descendix en el meu i se submergix en la mar d’un espasme incontenible i creixent…
   
    La veu irrepetible amb què em demanes que busque el plaer en les meues     mans mentres tu el trobes contemplant-les…
   
    La  distància que marques entre el moment del teu abraç i l’ombra d’un adéu que no busquem…
   
    L’entrega cadenciosa de la pell que ens donem…
   
    L’amor sense mesura que troba en nosaltres un paisatge succint, allunyat del desànim i l’oblit…
   
   
Els sentiments que encara no posseïxen un substantiu per a ser    
anomenats però que són sentits per la dualitat en què creixem…

 Dels dies en què som un amb la pèrdua conscient i precisa…

Dels dies en els que hem sigut amor que creix com  tempestat d’una primavera inesperada…

Dels dies en què no voldríem mirar altres pupil·les diferents de les nostres…

Dels dies que configuren ja un ahir a què ens aferrem…

Dels dies que no van acabar els calendaris…

D’eixos dies, amor meu, la  pell i el cor no esquiven cap record…

ESCOLTARÉ LA TEUA PELL

0


 

Escoltaré la teua pell

com es senten

les paraules per primera vegada.

 

Mentre acarone la teua esquena,

escoltaré el nu del silenci

abraçat a la nit que colpeja.

 

Com se senten els passos

que el temps du

trencant l’espera,

t’escoltaré la veu,

com se sent l’aigua de pluja.

 

Escoltaré les teues mans

i el teu cos,

com un somni de lluna

desvetllat per la tempesta.

 

 

 

PLUJA A PORTO

0

 

 

Diumenge fosc.

Diumenge d’un
juny previst que finalitza.

Últimes hores
nocturnes de l’eix simètric de l’any.

Mitjanit.

La foscor  vibra entrellaçant sons.

Porto.

Diumenge.

Casa da  Musica.

En l’entrada
d’aquest edifici construït sobre un puzle ordenat de cubiculums, quadrats i
formes geomètriques d’inusitada magnitud, hi ha persones que romanen de peu.

Murmuren amb
agitació, algunes.

Altres es
miren als ulls per a difuminar l’absència de paraules.

Dues dones
semblen esperar en uns dels cantons.

Tots pretenen
allunyar-se de la pluja que comença.

L’aire de l’exterior
de la Casa da
Musica contrau els acords més persistents del concert de jazz.

Tres homes.
Dues dones. Cinc essències convençudes que el so es produeix lliure darrere de l’harmonia
de veus i instruments.

 

“Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”

 

Com un signe,
l’interrogant indirecte que ha deixat l’ultima cançó, ronda entre les gotes de
pluja que descendeixen de punts indeterminats del firmament fosc.

Estic dreta.

Espere  la pluja.

Espere en realitat
el seu final o almenys el descens del seu ritme.

Simule
contemplar el que hi ha enfront de mi.

La Praça de Mousinho d’Alburquerque es convertix
sobtadament en un xicotet destí per a la meua mirada.

La paret
blanca que vist el mur del lateral de l’edifici muda el seu color trànsfuga
quan homes i dones es recolzen contra ella. Eleven la seua vista cap als
núvols, soldades una a una fins a formar un cel que no permet el titil·lar d’una
sola estrella.

Continua la
pluja.

El meu cos es rendeix
a la indecisió. Desitge mullar-me amb l’aigua que porta la pluja esta nit.

Per què espere
el seu final, ací, com una dona més que no s’atreveix a respondre’s?

Vull permetre
a la pluja el seu bany tumultuós, improcedent.

Tanque els
braços i ara sí, observe la plaça i els transeünts que la creuen buscant un
mínim refugi.

Pressione els
braços. Els creue sobre el meu tors.

Fa fred, un
fred lleu però hospitalari.

 

Les
trajectòries dels automòbils tixen un ordit que acordona els límits de la
plaça. Fem murs. Establim fronteres. Tracem horitzons artificials per a
sentir-nos, o creure’ns, protegits de l’absència de vores.

Sabem que la
llibertat és un buit immens. El mateix buit en què naix la pluja o la
distància.

Aquest mateix
fred. Aquesta paret blanca. Els sons que encara són eco en la meua percepció.

Amb les llums
agitant-se en els seus mateixos reflexos, l’avinguda do Bonavista és un
joc d’espills.

Automòbils,
llums i passos.

Foscor, pluja,
itineraris i les empremtes que deixen en les voreres antigues.

Fa fred.

La pluja no
cessa. Ha esperat tantes nits a ser realitat que en aquest moment, mentre el
diumenge llangueix, no desitja ser passat sinó ara.

Un home parla
pel seu telèfon mòbil. Dóna xicotets passos en cercle per a no abandonar el
refugi improvisat davant de la pluja que li ofereix un vèrtex del mur blanc.

Com la pluja,
les seues paraules gotegen des del seu pensament. Li les ofereix a un
interlocutor anònim i distant.

Segueix la
pluja.

Ell continua
en el seu diàleg a través d’un fil invisible.

La meua pell
percep la humitat que ha calat en mi, sense condescendència.

Creue els meus
braços.

El meu pit
mostra la seua sensibilitat davant de l’aigua que porta la pluja.

Tinc fred.

Tinc records.

Molts s’amuntonen
mentre la pluja cau. A un altre ritme diferent d’ella.

Al ritme que
prenen els records que fugen de l’oblit que el passat propicia.

Continua
plovent.

Ningú desitja
realment que cesse.

 

Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”

 

La veu de
Luciana Alves roman amagada en la pluja. Només jo l’escolte.

Cauen records
sobre la meua pell. Gotes de la memòria.

Porto els
subjau .

Ells susciten
un murmuri imperceptible en el meu pensament.

L’aroma que
deixa la pluja és tan distint en aquest lloc de formes geomètriques…

Creue els
braços sobre el meu pit, eixe que tu beses quan extravies els teus llavis.

La pluja ha
decidit ser aigua perenne sobre les voreres de Porto.

Inesperadament,
sent les teues mans fregar el meu bescoll i despentinar-me el cabell.

Ets tu.

Són les teues
mans d’au que porta la nit.

M’abraces per
l’esquena.

El teu alè
irisa el meu coll.

Ets tu, mentre
la pluja continua agitant el firmament.

Arribes amb el
teu abraç.

Ets tu.

Gire la meua
esquena.

M’incline a
buscar-te amb els meus ulls de nostàlgia.

Però no estàs.

No ets tu qui
m’abraça.

És la pluja en
Porto.

És el teu
record. Una altra forma que prens per a estar en mi.

Plou.

La pluja
cessarà abans que ho faça la nit.

El teu record
em mulla, com pluja d’ahir que recorre la meua enyorança.

 

 

 

 

 

MIRADA NUA

0


 

Només la teua mirada.

Ella, sense res més.

Tu, sense nom.

Tu, mot vibrant,

vol d’un ocell.

 




La immediatesa que empresona

els teus ulls és aigua dolça.

 

Només la teua mirada,

vent d’una nit sense teulades.

 

Mirada nua.

 

Signe aïllat en el soroll

del somni i la paraula.

 

Fondària inabastable

que un sobtat llamp escampa.

 

No sé per què

recorde hui, com sempre,

el ressó de la nit

al bell mig de la teua mirada.

 

 

VINDRÀS SENSE PAU

0


 

La interrogació traspua la distància.

A terra de la veritat s’adrecen els meus
llavis.

On ets, tramat d’amor que tant m’ocupes?

És el moment de tornar a esbrinar-te.

Avui la teva veu colpirà el meu sexe obert al
tacte de les papallones diverses i precises.

Vindràs sense pau, sobre la meva pell, íntimament
em deixaràs arran de terra.

On ets, tramat d’amor, jardí d’aigua cadenciosa
i passatgera?

EL SABOR DE LA TEUA ESSÈNCIA

3

 

No estàs pròxim però en la distància que
recorre la llunyania inesquivable, el teu sabor roman perpetu.

Els besos que la teua llengua pernocta en la
meua, la saliva que deixen en els meus llavis cada vegada que els subjuguen,
l’oscil·lació humida que enllaça les nostres boques no són l’únic sabor a tu
que deixes  al meu record

També la teua essència blanca és única i
distinta, irrepetible en la seua densitat, anunciada en la pell del teu sexe
anhelat.

El sabor del teu semen és agredolç, de
vegades s’acosta a un sabor de mescladissa d’espècies.

En els primers moments, quan comença a
inundar la meua boca, la textura del teu semen és recognosciblement densa.

Després de mesclar-se amb la meua saliva,
també espessa perquè el desig la multiplica, es diluïx en una mesura suficient
com per a banyar el meu paladar i els laterals de la meua boca però no
dissoldre’s en ells, sinó romandre.

Sentir el teu sabor  en la meua boca,
mentre  la meua llengua, insisteix a
recórrer el teu penis amb moviments ascendents i descendents i percep el
bategar del seu interior, és un plaer que transcendix a la luxúria.  El
teu sabor  creix al compàs que el teu semen emergix de tu.

Creix el gust de la meua boca.

Creix l’excitació de la meua llengua,
desitjosa de comprendre’t.

Creix el desig per que inundes els meus
llavis, la meua llengua, la meua gola.

El teu sabor m’ompli la boca.

L’ocupa amb la plenitud que únicament el
desig genera quan la fam i la set d’un cos s’han convertit en necessitat
irremeiable.

Hi ha vegades que l’ocupa de tal manera que
no hi cap la meua saliva  perquè la teua bromera s’allibera com una
crescuda que es desborda impetuosament.

Quan gemeques, quasi al final de la teua
ejaculació, i sembla que el teu sexe ha quedat buit, nou semen se suscita per a
ser realitat humida en l’interior de la meua boca.

És un líquid menys dens, amb un sabor més
neutre.  És l’aigua del teu interior més intern, de l’extrem més secret de
la teua recòndita essència. Ets tu. És el signe inequívoc de què ets tu mateix,
sense fronteres.

Eixa part de la teua essència és la que
absorbisc i bec, delectant-me amb més passió, amb més tendresa.

És la part de tu que no respon a l’estímul
real de la meua boca sinó a la voluntat del teu sexe per donar-se a mi quan no
s’espera, allunyat d’un acte reflexe. El teu penis excitat s’allibera del desig
i es transforma en aigua blanca de presència passatgera, subtil saba que
fertilitza la meua llengua i m’estremix.

Eixe últim semen que jo bec subjugada és tan
valuós com l’aigua que bevem quan la set ja esta saciada.

Secretament demore el moment d’ingerir la
teua essència fins al minut en què la meua respiració ho exigix. Ho demore
perquè sentir que estàs en la meua boca, fora del temps i el lloc, fora del
món, és sentir-te meu, més enllà de la possessió carnal.
Quan entres amb el teu semen en el meu interior i succeïxes en la meua gola,
cobrisc el teu penis amb besos minúsculs i recórrec amb la suavitat que sóc
capaç la pell que el rodeja, la seua base, el seu inici, el fil de carn que
circumda la seua  pell enrogida.
Em recree en el teu sexe per a fer que el teu plaer no desaparega i es
prolongue, per a intentar que la meua tendresa arribe a ell i el trànsit de
l’erecció a la calma siga tan plaent com l’acte mateix en què et dónes, em
dónes el teu semen més intern, la teua essència íntima i secreta, com un acte
de generositat i lascívia incomparable.

Tu em saps a tu.

En esta nit en calma, el record del teu
sabor ocupa també el sabor de la meua boca.

 

 

SORRA BLANCA

0

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4


 


 

De vegades l’espera és
un nom i no una renúncia.

Cauen els minuts com
aus de la nostàlgia.

És un dia i un altre,
un seguit d’hores que s’apropen per morir, buides d’instants que no poden
explicar-se.

De les fondàries del
temps, fugisser hivern que roman on esperen els versos, ens crida la memòria.

Remor de fulles
minúscules, clam en l’aire, alè de la pell humida del temps que es desfà en la
tèbia terra del passat.

De vegades em supura
el temps.

Sóc jo on llangueix la
nit.

Sóc jo el temps que esclata,
assotat pel vent fosc d’ahir…

Si tot el temps que
feren nostre és ja una mar que al teu cos m’atansa…

Si tota la memòria és
sorra blanca…

Si l’absència és tan
immensa com l’espera, vindràs?

Seràs miratge del
temps, tu que creuares com un llamp d’amor la meua ànima?

 

 

 

 

 

JAZZ (II)

1

Una llum groga localitza la superfície
brillant del piano. Ho inunda d’una manera simètrica.

Un quart home de color s’acosta a ell amb
passos estranyament lents. El seu cos és inmens. La seua jaqueta, excessiva, grisa. Estrelles extravagants es dibuixen esquitxant la seua corbata, també desmesuradament
llarga. Els tirants, antic vestigi d’un pes corporal que ja no posseeix,
apunten imperceptiblement quan pretén acomodar les seues cuixes sobre el
tamboret fosc.

La dona que està asseguda al meu costat aplaudeix
amb un vigor inaudit. Xiuxiueja el nom del pianista al seu acompanyant, un home
prim amb barba. Tot just es miren.

Ni una sola de les seues paraules els acarona.

Ella parla a poc a poc.

Ell l’escolta, també lentament. Tant que no
oculta el poc interès que desperta el missatge que pretén transmetre-li.

Tot just es miren.

Cerque els teus ulls.

Cerque els teus ulls i les teues mans.

Secretament, recorde quan els teus silencis es
llisquen sobre mi, després de fer-me teva.

Són altres silencis. Distints al silenci que
comparteix aquesta parella asimètrica i distant.

Trobe la teua mirada. El teu somriure també
acudeix a ella.

La centres en la part del meu vestit que
intenta cobrir les meues cuixes.

De nou un somriure ancora la meua
mirada al teu cos.

Amb cada acord, els músics alternen la veu
dels seus instruments. Plora el piano abans que la trompeta incidisca
sobre els sons i extraga d’ells un murmuri metàl·lic afinat. Després d’ells, un
crit intens i agut.

La trompeta destil·la gotes minúscules de
saliva. A la meua ment acudeix la imatge de la teua boca encesa quan pretens la
meua llengua.

La teua mà està pròxima al meu braç.M’acoste a ella. L’acarone.

Ascendeixen i descendeixen els tons de la
música. El contrabaix colpeja la sonoritat que intensifica l’ambient. En el meu
ventre, ressona cada vibració de les seues cordes.

Un després d’un altre, el dits de la mà dreta del
músic que toca el contrabaix, percuten i ho esquincen fins a robar-li el seu so
més profund.

Les formes del contrabaix desitgen acostar-nos
les formes de la música, de la vida. Curvilínies, circulars com els camins que
no esperem recórrer però que ixen a la nostra trobada.

Tot en aquesta nit posseeix un significat.

Tu també.

Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”

Fins i tot la dona que parla sense pronunciar
el que desitja.

També ella.

Tinc la teua mà entre les meues. Amb els dits li recórrec la part superior

M’entretinc en l’espai que cada dit li permet
al naixement del següent.

Jugue entre els teus dits com el teu sexe juga
amb el meu sexe. Inconscientment realitze moviments que també expressen.

Et desitge mentre la música excita l’aire dens
que circumda els nostres rostres. Imagine en realitat el vaticini del
lliurament carnal que sens dubte esdevindrà quan abandonem la música, la sala, l’espai
ocupat per uns altres.

Et cercaré la carn quan el silenci d’un lloc
sol nostre siga real. Quan la música cesse la seua expressió faré música amb
els meus llavis sobre la pell que et recorre.

Ara, mentre la trompeta vibra més intensament,
l’home de color subjuga l’embocadura a la humitat dels seus llavis. Oprimeix
amb ells el metall daurat. Cada colp d’aire es transforma en un traç d’alè.

El contrallum dels focus ho fa visible.

Les cordes del contrabaix es rendeixen a les
mans de l’home amb el cabell nuat. La seua força controlada provoca l’oscil·lació
de la pica. Lleument, les formes sinuoses de l’instrument s’acosten
i s’allunyen, amb rítmica cadència, del cos del músic.

Recorde com fas que el meu sexe s’aproxime al
teu abans de penetrar-lo.

Amb la meua mà, intente tocar el teu sexe en
aquest espai compartit amb rostres i cossos que desconeixem.

La música s’intensifica. Tots els instruments
acoblen els seus sons sense menysprear-se.

Cerque el teu sexe. El trobe, vibrant també, com la música.

S’excita quan ho fregue per sobre de la tela
dels teus pantalons.

El saxo tenor aïlla el seu so de la resta d’instruments.
Precís, creua amb els acords creixents el paisatge musical que es dibuixa sota
les les llums.

La suor cristal·lina que cobreix el front del
músic que ho toca capta la iridescència dels focus, la transfigura en boira
aquosa i suggeridora.

El teu sexe, excitat pel frec de les meues
mans, viu la nostàlgia d’emergir, de mostrar la seua turgència sense vergonya.

La música continua.

M’acaricies amb els teus ulls profunds i el
teu  somriure
lleu .

Amb una de les teues mans prens la mà que
recorre la duresa del teu penis. L’acostes encara més a ell.

Continua, sembles dir-me.

El front dels músics es banya en la suor que
la vivència de la música provoca. El teu sexe és aigua.

Sucumbeix a l’oscil·lació de la meua mà sota
la teva.

Panteixes imperceptiblement.

M’agite, com fa el teu sexe.

El teu somriure torna a cercar-me.

Sols necessitava esperar a la fi de l’actuació
per a sentir el meu plaer.

Tu m’el donaries.

No obstant això, la música m’ha fet
desitjar-te. Abans d’hora.

 

JAZZ (I)

0

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





El retard ens impedeix apreciar les llums
disseminades que coronen l’avinguda. Els cotxes en zig-zag quasi permanent voregen les voreres al compàs marcat pel
semàfors.

Fosqueja també amb retard.

És l’estiu i la forma estranya amb que dilata
la vesprada fins a lliurar-se-la a la nit.

Subjectes la meua mà amb fermesa mentre
avances tot just uns passos abans que creuem.

Els dos.

La porta és una boca famolenca, els llavis
metàl·lics que té l’edifici que interromp la línia uniforme del Passeig de l’Albereda.

Sobre la vorera, parelles, grups de persones,
homes o dones aïllades per a ser individus…

Al costat de la porta, els adorns corporals
del propi edifici, les persones, esperen per a entrar. Instants de somriures
lleus. Fragments del temps previ al temps. Mirades en recerca d’unes altres
mirades.

El Palau de la Música s’il·lumina.
Estrelles artificials darrere les constel·lacions de focus s’encenen en una
garlanda incandescent que envolta la façana.

La porta badalla. Amb la seua obertura inesperada,
el grup d’éssers predestinats a ser espectadors es desfà. Els uns i els altres
entren. Travessen la porta metàl·lica amb gestos distints i passos singulars.

Continue agafada a la teua mà.

El meu pas s’intenta compassar al ritme
apropiat que el teu caminar provoca. Inclines el teu cap. Em mires. Interprete
les frases que no exhala la teua boca. Les màquines que dispensen les entrades
esperen, igual que nosaltres, en un lateral del vestíbul.

Són mans mecàniques. Lliuren. Donen. Ofereixen
trossos de  paper rígid, brillant. Uns.
Uns altres. Ells. Elles. Passos. Targetes. Codis que emergeixen de l’oblit. Transitòriament.
Memòria pressa a la memòria. Inquietud.

Dos homes esperen davant una de les màquines.
Agiten les mans com banderes de la seua sobtada 
impaciència.

El sòl voldria 
despullar-se de la moqueta blava que ho cobreix.

Les màquines. Tots. Uns. Uns altres.

Cadències que s’interrompen amb cada
espectador en irrompre en l’edifici. Introduïsc la meua targeta de crèdit en
aquest somriure mecànic.

La pantalla tàctil es deixa acariciar.

Polse una xifra de manera instintiva: 2 .

Cerque els teus ulls quan el rectangle de
paper, un, es deixa caure sobre la safata de metall.

Espera, sembles dir-me amb la mirada.

La maquina divideix la dualitat que ens mou,
ens commou, en individualitats parcials però completes.

Som dues en un dígit que precisa la precisió
de saber-nos continguts en ell.

De nou, la teua mà arrossega amb suavitat a la
meua mà.

La part inferior del meu vestit em frega els
genolls al creuar el vestíbul.

Camine.

Caminem per sobre dels graons que condueixen a
la sala Iturbi.

Ascendim.

Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4


Cerquem la sala amb passos que s’acoblen a la
dimensió prevista de cada graó. Contigus, ens mostren passos de marbre perquè
sobre ells deixem la nostra petjada.

El teu somriure expressa la no urgència de la
urgència amb que desitgem accedir a la sala i a la música.

És cert que desitge que el jazz em banye amb
els seus sons.

La teua aroma, quan entrem es fa més intensa.
Addiciona amb l’aroma de la sala: llums enceses; fusta; tela gruixuda tapissant
les butaques, cables; focus incandescents resignats; altres homes amb aroma,
com tu; dones àtones agafades als seus braços; rostres inexpressius; silencis
que van a trencar-se amb l’excusa de la música.

Hi ha històries que cobreixen el passadís.

Prenen forma d’homes i dones. A les seues
esquenes, cada acte d’avui ho és, constitueix la seua història.

Per ací. La teua mà pressiona la meva.

T’avances davant una filera de butaques
tancades davant la solitud de no ser ocupades. Encara.

Seguisc els teus passos.

Continue la línia invisible que els seients
numerats traça sobre el sòl.

La fusta del sostre ens vigila.
L’observe.  Vull alçar la vista.

Tres sons anuncien l’inici de l’espectacle.

Tres sons aguts, cadenciosos.

Regletes de focus cromàticament distints se
suspenen irremeiablement del cel de fusta. Rojos. Blaus magenta. Blancs. Grocs.
Combinacions lumíniques que ascendeixen i giren fins a centrar-se en un punt de
l’escenari.

50 years
of Kind of blue.

Lletres grogues. Llums ortogràfiques copulant
amb el blanc del fons de l’escenari.

Passos pressentits. Desitjats.

Altres llums.

Algú inicia amb els seus aplaudiments un espai
sonor que tots compartim.

 El
centre de l’escenari forma un escenari en ell mateix.

En un dels costats, tres siluetes vestides de
negre remenen els sons i els barregen, juguen amb ells.

Les tonalitats sonores accepten ser
silenciades, unes, i ressaltades, unes altres, per a sonar en ventall d’aguts i
greus.

Tres homes de pell negra accedeixen al numen
fictici de l’escenari.

El saxo tenor, la trompeta i el saxo alt
antecedeixen les seues identitats.

Brillen sobre l’espai que l’escenari i el
sostre comprenen.

Brilla el daurat de la superfície dels tres
instruments.

Les mans negres dels tres músics, sobre ells,
els acaricien mentre se situen ordenadament, envoltant la bateria, el piano
negre i el contrabaix.

Els aplaudiments són una cortina sonora que
els deixa a descobert, a l’aire del públic expectant.

Aplaudeixes rítmicament.

Cerque amb els meus ulls les siluetes que
irrompen a poc a poc.

Pertanyen a rostres somrients, afables.

L’expressió dels seus ulls és serena però
cremen les seues mirades quan acosten per un instant els instruments a les
seues boques.

LLIRI BLANC

1

Lliri blanc

 

 

El
lliri blanc m’ha portat el sabor de la teua aigua.

Caragols
de mar nus li precedeixen,

juguen
amb el temps que et du.

 

El lliri
blanc tanca la meua tempesta i la llum que amaga l’alba.

El
lliri blanc arriba quan el record acaba i dóna pas a la teua presència.

 

Caragols
de mar de bromera et precedeixen,

ensomni
del temps que et viu.

Rellotge
de sorra clara, murmuri del minut,

far
del teu somriure que esborra les meues promeses.

 

Com l’aurora
espere el tacte dels teus braços oberts, com la pluja t’espere…temps fugisser, temps de plaer, veu adormida…

 

 

IMATGES I COSSOS

0

?

 

 

Et
retardes.
Avanço la teva abraçada acariciant els meus
braços com tu ho faries.
Avui has esquivat dir-me el moment, l’hora exacta, que em faràs teva després de
mirar-me als ulls.
Per això et retardes.
Demores la teva boca.
Sense saber de la teva arribada el meu cos t’anhela com l’aigua a les seves
vores.
No per pressentits els teus passos són menys esperats, menys secrets, menys
necessitat.
Espera’m nua, vas dir ahir, xiuxiuejant paraules equidistants als nostres
braços.
Espera la meva veu com jo espero la teva llengua, vas dir ahir amb veu de
proximitat.
Espera la meva boca com jo anhelo el teu pubis i la teva aigua, vas dir com
cada dia que em busques.
Espera’m per trencar l’espiral vital que és un parèntesi incolor.
Espera’m per donar-me el color de la teva recòndita intimitat, el teu bategar secret,
la teva luxúria i el teu amor, tancats al llaç de la carn i l’estima.
Espera’m nua.
Espera’m, com esperes al sol pronunciar-se a la teva esquena.
Espera’m per ser junts alba que tremola en passió desconeguda.
Sigues la primera vegada de la meva llengua profunda, també avui.
També aquesta tarda passatgera i esquiva que capturem amb els nostres cossos
junyits.
Espera’m nua, vas dir ahir.

Si vols llegir la resta del text, clica “Vull llegir la resta…”

Ara,
avui, són els teus passos els que s’acosten a la meva estança.
La meva nuesa és preàmbul.
La meva pell, parèntesi circular que emergirà anhelós al frec minúscul de les teves mans d’alba.
Entres en l’estança i ho fas en mi.
Entres al meu cos hospitalari, enfebrat davant de la
teva sola mirada, al mínim frec del teu alè més
tebi.
M’abraces sense deixar de contemplar-me i
sentir-me néixer entre les àncores dels teus braços.

Recorres, sense permetre que el meu cos blanc es desprengui de les teves mans,
les meves cuixes.
Espera’m nua, et vaig dir ahir, em xiuxiueges lleument.
La meva roba interior es desfà als teus dits.
Repte a les teves mans amb la meva rebel·lia limitada.
Sóc onatge entre elles, sotmesa en el dolçor de les teves carícies i frecs.
El meu cos obeeix el dictat de la teva pell.
El meu cos és la teva pell, es fa en ella, és fet i constància per les teves
mans.

La meva
roba interior es desfà a les teves mans.
I em beses els malucs que s’agiten.
I llepes la meva esquena fent dolços solcs salivals.
La teva llengua és melassa i ambre, camí i drecera del plaure, per ell i en ell
desplegada sobre la pell, estesa després d’ella.
Viatgera incessant dels meus pits, la teva
llengua inicia de nou la senda que conec.
Ara, estén-te sobre el llit, em demanes sense deixar de contemplar-me.
No tanques els ulls.
Dóna’m la teva vista, la teva mirada. També.
Dóna’m el que veuen els teus ulls. Dóna’m la realitat que interpreten les teves
pupil·les enceses.

Fotografies la meva esquena vibrant.
Captes la humitat incipient del meu sexe.

Fotografies
l’espasme sotmès a la tebiesa del meu clítoris subjugat a la teva boca.
 Prens el meu cos amb ulls estranys i aliens.
La càmera simula ser tu, la teva mirada única.
Jo dirigeixo la meva mirada a l’objectiu, encesa al mateix plaer que ens
sustenta.
Jo dirigeixo els meus ulls a la recerca dels teus, profund abisme en el que no
temo al naufragi, al qual m’entossudeixo a arribar cada alba que no estàs
pròxim.
Arqueja el teu pubis, em demanes.
Obre les teves cuixes i frega amb la palma de les teves mans la pell on s’inicien.
Pensa’m mentre em sents, mentre m’imagines.
Fotografies les meves cuixes, obres el meu sexe i apropes la teva mirada a la
seva humitat sense límit.
Fotografies la meva boca.

Fotografies
els nostres petons més profunds.
Captes la penetració de la teva llengua de foc als meus llavis. En tots.
Fotografies el meu cos, els nostres cossos, el nostre amor, el nostre desig.
Captes el plural, no sol carnal, que ens hem convertit.
La teva mirada es fon de tal manera amb els meus ulls que ja no puc mirar-me
sinó en tu, el meu amor, quan fas teu el meu cos i el meu desig.

A LA INTEMPÈRIE DE LES TEVES MANS

0


 

No
desitges destapar-me.

Sense
aixecar el llençol malva, t’aproximes a mi.

El llit
ha perdut la densitat de la nit.

T’acostes
evitant que la nuesa del meu cos sigui transparència per sobre dels llençols.

La meva
cara resta lleument sobre el coixí.

El llit
és el continent que ens acull.  El seu
sabor a sal està encara adherit al meu paladar.

Entra
la llum.

 La finestra blanca permet que es filtri sense
objeccions.

Tinc
els ulls tancats.

T’acostes
evitant que el meu cos nu sigui fregat per l’aire del matí que emergeix.

No obris els ulls, em murmures.

El
sabor de la teva veu es conjuga amb el sabor a sal de la nit i del teu cos.

 El meu s’abandona a la immobilitat desitjada i
voluntària.

No obro
els ulls.

Obro la
pell, m’obro als teus llavis.

Les
teves mans s’obren a la meva pell com ho fa el matí.

 Retires el cabell que entapissa el meu clatell
amb els teus dits precisos.

Deixes
el meu coll a la intempèrie de les teves mans.

Ho
acaricies.

Ho
adorms tocant-lo.

Respiro
lentament.

Obro la
meva respiració a les teves carícies. Com obro la meva pell al teu desig. Com
el matí s’obre al dia, sense condicions.

Percebo
la teva llengua de clarejar sobre el meu clatell, acostant-se al lòbul ansiós,
a la galta coberta de rubor.

Em
beses els ulls.

Beses
la meva mirada.

Humiteges
les meves parpelles amb la teva llengua intrèpida.

Beses
el paisatge dibuixat en les meves pupil·les.

No obris els ulls -em murmures.

Estàs
sobre la meva esquena, agotnat en la llibertat d’aquesta part del meu cos.

No puc
acaronar-te els llavis.

No puc
acariciar la teva pell.

Noto el
teu sexe divagando per la meva esquena i els meus glutis.

Estàs
sobre la meva esquena.

Per continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta …”

L’alliberes
del seu caràcter secundari i la fas teva.

La
recorres com si aquest matí incipient desitgés clarejar com una llum primigènia
i destellant.

Murmures
sons que gemeguen en les meves oïdes, que esclaten amb la força amb la qual
brolla la renta magmática i fluida de l’excitació del meu sexe. Recorres amb
humitat la blancor hospitalària de la meva esquena submissa deixant un rastre
interpretable i homogeni sobre ella.

 

Les
teves dues mans oscil·lantsem cobrixen inesperadament els pits. S”estremeixen.

S’estremeix
la meva ànima.

M’estremeixo.

Les
teves mans pasten la carn blanca que ja no és més desert sinó paisatge pel qual
camines.

M’estremeixo.

No
detinguis el teu tacte, volgués dir-te sense paraules.

Situo
les meves mans sobre les teves.

Ballen
les quatre sobre els pits excitats i rogencs.

Balla
la teva llengua al compàs del desig i de les mans.

Balla
la meva pell, oberta a les teves carícies.

Balla
l’anhel d’arribar a compartir la teva escuma.

Balla
el teu sexe, bategant ferm a prop del meu, esquivant la seva total proximitat.

Balla
el batec del meu sexe la dansa del preàmbul d’un clímax pressentit.

Les
teves mans descendeixen a ell, sense deixar la meva esquena, i pressionen
l’excitació perquè creixi.

Has
deixat les meves mans sobre els meus pits.

Sóc tu
en mi mateixa. Sóc tu amb les meves mans.

Les teves
mans de brisa enalteixen el meu sexe.

T’estremeixes
en mi.

El meu
cos vibra.

L’escuma
de la teva essència em recorre l’esquena.

 L’aigua de la meva s’allibera en les teves
mans.

T’estremeixes
en mi.

Vibro
en les teves mans.

No obris els ulls -em murmures.

M’inunden
els teus petons com inunda el matí els nostres cossos.

LA LONGITUD DE LA PASSIÓ

0


Entre la longitud interminable de la passió,
la teva pell revoca la presència de les ombres.

Elles sucumbeixen davant l’oralitat dels
petons portats per la teva boca.

Llum pròpia.

Llum sense cautela.

Foc sense permís amb sobtada sed mai
anunciada.

En l’interior de la pell relliscosa que
antecedeix a la teva carícia, la teva llengua bressola la meva, recreant-se en.

Submisses, els meus malucs oscil·len. Són
voluntat per a rebre’t sense demora. En un VINE convertides les meves mans.

En un ENTRA transformades les intencions del
meu sexe a l’inici del lliurament. En la profunda intuïció dels petons per
arribar, per sentir-se, desperta la fam per acaronar-te.

Llavors, la certesa de no ser sinó en les
teves mans i el teu sexe esquiva les hipocresies que oculten l’essència de la
dona que sóc.

Llavors, la certesa d’ésser en tu desfà el
miratge del futur.

Sense la presó del temps, el meu desig de ser
tan teva com la teva pròpia saliva batega sense esperar desenllaços.

La passió  s’assembla a un lloc
hospitalari, al vibrar incessant que és viure, al clímax en que l’emoció es
multiplica.

La longitud de la passió que  vincula se
sembla al final de l’infinit: no té cap horitzó . La passió  el  difumina.

SEXE SENSE IDENTITAT

4

Ella es va apropar esquivant qualsevol dels
objectes que eren en aquella habitació.


“No em miris.
No encara”


A la seva mà, sostenia un tros de gasa estranyament
espessa. La corda improvisada estava subjecta a ella, nuada a una de les seves
mans.
Sense desfer el punt d’unió del seu cos i la gasa, ella va envoltar el cap
d’ell per cobrir els seus ulls.
Amb paraules que cremaven es va aproximar a la seva oïda:

“No
pots veure’m. Observa el teu interior. Estaré en ell molt aviat. Deixa’t
oscil·lar pel que succeeixi”


E
ll estava assegut a un extrem del llit. Els seus glutis es recolzaven en els
llençols encara verges.
El llit simulava ser el punt central d’un espai arbitràriament construït,
improvisat en el temps, un murmuri al mig del silenci creixent que naixia entre
ells.
Nu, el cos d’ell era encara més incitant.

Suposar que l’exultació arbitrària del seu
penis trencaria la voluntat d’ell i desfaria la seva protecció davant el desig,
l’excitava encara amb més intensitat.

Era la primera vegada que ella desitjava ser
penetrada per un desconegut, per un cos que simbolitzava la llunyania,
l’absència d’identitat.
Mai abans no havia demanat a un home amb qui no havia establert cap vincle que
fos el seu sexe el que la posseís.
Tal vegada l’absència de vincles podria ser un vincle encara més poderós.

Ella era presa per cossos diferents a aquell
que romania nu, oferint-li l’esquena.
Cossos d’homes amb identitats que ella reconeixia.
A ella la buscaven.
Desitjaven penetrar-la.

Ella era d’altres cossos.

Si voleu llegir la resta del relat, cliqueu ” Vull llegir la resta”

No necessitava demanar-los que la posseïssin.
Homes amb noms i cognoms l’havien fet seva.
No havia necessitat requerir sexe per complaure els seus desigs més íntims.
La miraven.
Estaven amb ella.
S’establien vincles, lleus al principi.
S’estrenyien els llaços del sentiment i la carn.
Es donaven. Eren posseïts, l’un per l’altre.
Era la vida.
Eren les relacions humanes, suposadament definitives cada vegada que
s’iniciaven.
Era la normalitat d’una vida que esdevenia igual per a tots.
També per a ella.
Nu, aquell home constituïa el seu secret més
íntim.
Ell romania immòbil, deixant-se acariciar per murmuris oberts convertits en
paraules.

Ella va sentir, per primera vegada, que
s’havia de permetre expressar els seus desigs.
Era real aquella necessitat d’excitar l’altre, de portar-lo sense hipocresies a
un instant en què gemegués no sol la seva veu sinó la seva pell, el seu penis,
els seus llavis.
Era veritat que ella desitjava incendiar un desconegut i provocar-li la bogeria
de la carn que li fes buscar-la, atreure-la cap a ell i entrar amb força en el
seu sexe per agitar-se en el seu interior.
Mentre nuava la gasa rere el cap d’ell, portà la seva mà al seu pubis.

Era real la seva necessitat d’acariciar el seu
propi cos per excitar-se i fer créixer l’excitació també d’aquell desconegut.


“Em dono plaer mentre acarono la
teva esquena. Sent com creix la meva luxúria. No desatenguis la meva excitació,
acull-la en el teu sexe. Però no trenquis el silenci. Deixa que sol sigui la
teva respiració qui dialogui amb les meves mans”

Ella desitjava experimentar què es sent  quan és una mateixa que requereix ser
posseïda. Quan no és un altre qui et desitja sinó tu mateixa, el teu desig
sense mentides, sense pudors. Quan no ets tu qui espera que el desig de l’altre
neixi i busqui l’aigua de la que està assedegada.

La penetraven cossos amb nom i identitat.

 

La feien seva, però el desig no naixia d’ella
sinó d’aquells cossos amb nom.

Avui, aquella tarda, ella responia a les veus
que en el seu interior es rebel·laven davant de l’ocultació de la carn i la
gana de la carn.
Amb les mans obertes va recórrer l’esquena verge d’aquell desconegut.
La pell estarrufada sobresortia als límits ficticis del cos.
Els indicis del plaer infinit no eren ja únicament senyals.
Les cuixes del desconegut volien conformar un espai mínim.
El seu penis es resistia a la presó carnal que pretenien.
Ella va recórrer l’esquena de l’home amb tantes pauses com alens emanats de la
seva respiració lasciva.
La seva mà buscava encara la senda interna del seu sexe.
Els seus dits enllaçaven el plaer que irisava la pell rosada del seu clítoris.
El desconegut gemegava el seu plaer, 
transformada la seva immobilitat en excitació expandida com un oceà nou
format entre antigues vores.
L’orgasme va arquejar el cos d’ella.
El clímax anunciat va doblegar l’esquena verge del desconegut.
La mà femenina buscà l’exterior del seu sexe i encara es va permetre acariciar
el seu propi pubis, els seus malucs…

Per l’esquena, ella el va abraçar tot  lliurant els seus braços al final de la
luxúria.
Amb paraules ardents, ella li va xiuxiuejar:

“No
saps el meu nom. No tinc identitat. Per això has pogut fer-me teva. “

 

ESPAIS DEL DESIG: L’ASCENSOR

1

El so de la megafonia de l’aeroport fa que els
meus passos s’accelerin.

La urgència per a realitzar qualsevol acció,
abandonada després de la porta del lloc en el qual visc abans de disposar-me a
sortir d’ell unes hores abans, sembla recobrar vida.

Respiro sense detenir-me a observar els
rostres de qui, com jo, esperen en les sales pletòriques d’equipatge.

A l’esquena, sobre el sòl, damunt de les
cadires metàl·liques de reixeta acerada…els equipatges despleguen la seva
presència. Evoquen l’instant previ a ser composts, organitzats harmoniosa o
caòticament en l’interior dels objectes que els contenen. La certesa que
guarden secrets els fa infranquejables a les mirades alienes. La destinació
compartida d’alguns d’ells és una excusa per a reconèixer-los.

Borses, maletes i paquets anònims de contingut
impredictible esquitxen el sòl brillant de l’aeroport.

Cada sala recupera l’entropia que els viatgers
interrompen amb els seus passos.

Les veus es condensen en els racons.

Alguns cossos dormiten sobre les cadires,
castigades a ser part d’una sèrie indivisible de seients.

Ells, com les veus, trien els llocs més
allunyats del centre lluminós de les estades trencades de la terminal.

Camino de forma precipitada per l’improvisat
passadís que construeixen, aleatòriament, els carros dels viatgers.

Intento respirar sense detenir el ritme dels
meus passos.

Els meus sentits romanen encara adormits.

Encara és prompte.

El dia tot just s’obstina en alba. Dormita en
les restes que romanen ancorades en la foscor de la nit inacabada.

La veu mecànica i simbòlica de la megafonia
dicta l’orientació dels meus passos. Les seves indicacions són les ordres que
marquen el meu camí. La meva destinació.

La porta d’embarcament està distant del
passadís que creuo al costat d’altres éssers que irradien transitorietat i
indiferència.

Abans d’accedir a ella, les portes d’un
ascensor s’obren sense esperar realment que aquells que ens disposem a entrar
en el seu interior acceptem la seva presència.

Un grup de persones abordem el seu interior,
amb certa cautela.

Les parets brillants i fredes realcen l’associació
amb un quiròfan.

Al cap i a la fi, els viatgers que hem
traspassat el llindar de l’ascensor som cossos amb equipatge. Impliquem els
vèrtex d’un jo que es construeix.

Irrompo sense vocació en l’ascensor. Al mateix
temps, un home d’ulls clars i altres persones esquiven el meu cos per a
situar-se en aquest espai. Busquen un lateral de l’ascensor.

El mirall s’entela amb la nostra respiració.

Els alens es barregen com els naips abans de
ser repartits.

Es densifica l’aire.

S’alenteix el ritme de la sang.

Augmenten els batecs dels cors d’éssers que
mai han compartit més que aquest instant que està prenent forma mentre l’ascensor
ascendeix.

L’home d’ulls clars dirigeix la seva intensa
mirada cap a mi.

Està situat després d’una dona de cabells lacis
i foscs. La seva cabellera enterboleix el fred del metall que cobreix les
parets de l’ascensor.

Em resisteixo a mirar-los però no desitjo
separar en realitat la meva mirada d’ells.

Es coneixen.

Estic segura.

Els dos prendran la mateixa destinació encara
que s’obstinen a simular distanciament.

Les mirades poden ignorar-se  però mai els
cossos.

 I els
seus cossos es diuen.

 L’home
està a l’esquena de la dona. La recorre, primer amb la mirada intencionada que
adquireix precisió segons els seus ulls descendeixen fins als seus glútis.
Es deté a contemplar-los, amb arravatament.

Respira d’una manera agitada que contagia al
meu alè i ho fa també més vívid. No desitjo mirar-li.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta”

Vull evitar que percebi que ell, l’observador,
és escrutat per la meva mirada observadora i curiosa.

L’home s’aproxima gairebé d’una manera
imperceptible a l’esquena de la dona. Treu una mà de la butxaca i, lentament, l’aproxima
al cos femení que suscita el seu moviment.

Es coneixen.

Estic segura.

Es desitgen.

Fingeixen anonimat però la pell es reconeix
una vegada que ha estat compartida i penetrada.

La pell està feta de records inesquivables.

Ho sé.

També la meva pell s’ha modelat amb la
presència reiterada d’altres pells.

Ho sé.

L’home acosta la mà a l’esquena de la dona.
Solament l’aproxima fins a arribar a la distància exacta perquè ella, sense ser
tocada, ho percebi.

Abans que ella ho perceba, els ulls profunds
de l’home em miren.

Creuen l’interior de l’ascensor i es detenen
els meus ulls expectants.

No puc defugir-los.

No desitjo esquivar-los.

Es creuen, la seva mirada i la meva.

La seva respiració s’agita.

Intento dissimular la meva excitació, que
creix com la densitat de l’aire que ens embolica.

Ell no separa la seva mirada dels meus ulls.

La manté guardant la mateixa distància que
separa la seva mà de la pell coberta de la dona a qui desitja acaronar.

Continua mirant-me.

La meva excitació augmenta.

No té sentit que esquivi l’evidència.

També jo li miro conscientment. Li mostro la
meva intenció.

Em rendeixo per la força de les seves pupil·les
enceses.

La seva mà no es deté.

A poc a poc, gairebé tan lentament com els
instants se succeeixen per a tancar el trajecte de l’ascensor, la mà masculina
comença a acariciar l’esquena de la dona.

Ella tot just reacciona. Roman impassible, encara
que s’endevina l’excitació que comença a humitejar els seus llavis i el seu
sexe.

Ell m’observa.

Estic segura que interpreta la meva excitació
sense equívocs.

Amb fermesa, la seva mà descendeix fins a la
vora del vestit de la dona.

La meva respiració s’acompassa estranyament
amb el moviment i la decisió de la seva mà. És una amb la voluntat d’aquest
desconegut.

Percebo el meu cor.

Els seus batecs.

La immensitat de la meva incipient luxúria,
compartida per ell, per l’home que la suscita. La seva mà s’avança. La meva
respiració entretalla el meu alè.

Sense dubtar-lo, la mà rebutja el vestit de la
dona i es dirigeix a la part posterior de les seves cuixes.

Li observo.

L’observo.

Amb determinació, el moviment masculí
desemboca en el sexe de la dona. L’acaricia.

L’excita.

Premedita en la pell femenina perquè vibri.
Per a vibrar amb el mateix compàs.

El sexe de l’home desitja emergir i expressar
l’incendi que ho manté erecte.

La seva mà simula la penetració amb el seu
sexe, pressentida en cadascun dels moviments.

La meva excitació és un batec que ell també
percep.

Acaricia a la dona, li penetra la seva
esquena, envaeix les seves glútis mentre la seva mirada no s’allunya dels meus
ulls.

 L’acaricia
mentre em suscita.

Provoca la meva humitat.

Ell ho sap.

La seva certesa fa que el seu sexe busqui
desembocar en un clímax blanc. Sense deixar de mirar-me, cerca de nou amb la
seva mà l’esquena de la dona. Ella s’agita.

Pressiona les cuixes per a no permetre que la
sensació de lascívia es difumini.

L’ascensor deté el seu itinerari ascendent.

Ell no ha deixat d’observar-me.

En obrir-se les portes acerades em somriu amb
la mateixa intensitat que ha sentit la seva mà.

La dona gira la seva esquena. Creua la seva
mirada amb la meva. Entreobre els llavis.

Cerca també la meva mirada.

Em
somriu.

La porta oberta ens permet fregar-nos abans
que cadascun de nosaltres deixi de ser part d’una mirada compartida.

Observo com caminen.

Es coneixen.

Ho sé.

La pell no és capaç de fingir l’anonimat
davant altra pell que l’ha recorregut i penetrat.

Ho sé.

La meva pell està construïda amb els traços
que han deixat altres pells. Començo a caminar.

La megafonia en aquest moment sembla parlar un
idioma incomprensible.

 Una
ràfega àcida subjuga el meu olfacte.

L’aroma a tabac consumit en combustió absurda
desperta una reacció intensa en mi.

Observo la porta d’un cubiculum de parets
lleugeres i murs artificials.

Homes i dones s’amunteguen adorant objectes
cilíndrics.

Al seu al voltant, respiren aire dens i
esquivo.

Fumen.

Liben l’enèsim dels cigarrets previs a la seva
abstinència forçada.

Amunteguen les seves boques sobre la teixidura
del paper del cigar.

Repasso amb la llengua els meus llavis.

Els banyo en un acte gairebé reflex que busca
no solament la humitat sinó el distanciament d’aquest lloc.

Desitjaria que els meus sentits no haguessin
despertat en l’ascensor. Adormida, la meva luxúria era tot just perceptible.

Desitjaria que ella hagués continuat dormitant,
com l’alba remisa que s’obstina en no esdevenir encara en aquest aeroport.

En realitat, la meva lascívia és qui em diu
que hauria d’haver pres altre vol.

 

El nostre interior guarda tots els vestigis de
la lascívia que ha anat calant el nostre desig.