En acabar-se el dia caurà una cortina de paraules desconegudes i senzilles, preguntes i respostes, la fotografia de la distància que em distreu de tu. Tancaré la cambra on viu la meua solitud I les ombres, els camins, els gestos de clemència... Fora del dia, els ocells llunyans se sentiran atrets pel teu nom, invocat en secret pel futur més incert. Tot serà un riu d'imatges vagues que encara hem de viure. Tot caurà en la fondària de la carn que ens separa de l'ànima. Molt lentament, en acabar-se el dia la teua llengua aquosa serà boira desperta, Inconfessable densitat que em banyarà la boca. Caurà una cortina de besades, suspeses darrere del ressò dels versos. Et miraré les mans i les rialles mentre m'esperes al final de les hores dormides en acabar-se el dia...
He oblidat la primavera. L'últim color trencat que recorde és el blau intens del teu esguard. Com tornen les coses extraviades, les hores esclaten i el silenci rodola cap a les paraules. Tot esdevé aigua del sentiment, un enigma revelat, conjur desert, un mos de vida...
Els teus llavis nodridors són una mar de desitjos incomplerts, nafra absurda, dolça saliva. Em temptegen la boca. Com les runes, es llancen més enllà d'aquest ara sobtat. Són aventures atzaroses on glatix la nostra fam. Sobre ells, un escamot de besades enmudix el futur:els signes que enfonsen la senyera de la teua boca. Vull desgranar-me a la vora dels teus llavis, pel bell mig del seu silenci.
No em dol la lluna que ferix el temps aquesta nit callada. La meua pell és la vigíla que les hores nocturnes recorden entre les fulles d'un arbre de llum, d'una mar sobtada. Hui la nit és una arbreda encesa, secret rierol que em desvetlla l'ànima. No em dol la lluna plena i ferida pel temps. No em dol aquesta pluja freda....
Gràcies, Belen, per acceptar incloure la teua foto!
A l'alba em sotmet, amb les palmes de les meues mans obertes a la llum del matí que incandescent s'endevina en els teus malucs.
Obris la porta i llisquen els instants que un fregament transforma en cúspide celeste, amalgama de suor, pell i carícies.
A l'alba sotmesa, sobre la seua estora clara, oferint-te l'esquena mentre centenars de cercles redons puntegen la volta del cel construït amb els teus ulls i la meua boca, em beses recorrent amb els teus llavis fins el confí infinitesimal de la meua pell blanca.
S'exciten les ombres de les ombres, es retiren vençudes perquè la teua llengua creix, dolçament, contra elles.
L'alba és inevitable. Lluïx la seua llum que ja no dorm entre els llençols dels versos que ahir van escriure els teus dits.
No importa que aquesta siga l'hora de l'adéu, el temps del silenci, fins que l'alba nova et faça tornar...
No importen els buits sense paraules que el teu sexe abandona en mon pubis d'aigua....
Fetes d'enfiladissa, com la veu única que es distingix en el desert, les teues mans van avançar ahir sobre la incertesa.
Era de nit i el nostre primer abraç va enlluernar a les estreles que vagaven extraviades en el cel sublim d'una habitació tan profunda com el fons blau del blau oceà.
Era de nit i les fulles de llum de la finestra de la lluna, de bat a bat es van obrir per a mirar-nos des d'allà, des d'on la boira moria per poder divisar-nos.
Les teues mans es van avançar a la teua llengua. Anaren on anaren, aclarien les ombres més fosques i em portaven a elles. Als meus ulls van caure les preguntes dolces amb què també m'estimes, els silencis secrets que desitgen romandre darrere de la teua ànima perquè són la teua possessió preada. Vas voler caminar sobre la meua veu, omplir-me la saliva amb els teus somnis, bressolar el que fins llavors em doblegava el cor, abocar la llibertat que se sentia absent de mi, de les meues paraules.
En la paret dels primers minuts, vas escriure amb el foc dels teus llavis un t'estime alliberat i creixent, envoltat de temors i nostàlgies que no ens dolen, amor meu, per que són ombres que desitgen aclarir-se amb l'itinerari dels dies i les ànimes.
Fetes d'enfiladissa, les teues carícies van reptar el més fondo dels meus somnis, l'amplitud de l'erm que de vegades sucumbix a la tristesa i al silenci, el mateix des del que, quan els minuts s'espessixen i creuen el pont del meu passat, t'explicaria que tem al temor innecessari, que també dubte, com tu, del temps, que m'amagaria, com una xiqueta, darrere de la porta de la nit i allí, acatxapada en un dubte blanc, m'adormiria esperant el matí inesperat.
Fetes d'enfiladissa, les teues preguntes van desgranar les meues respostes, m'han fet saber-me el teu espill, lloc carnal en què sense temor pots mirar-te els temors, perquè sóc com tu, el que tu eres, voluntat d'avançar entrellaçada amb la por al camí i algunes de les seues estacions angostes.
Com un juny lluminós, la teua boca va abandonar ahir un bes a la meua, vam creuar la mirada i ens vam dir, enmig del temor de témer, que també en un replec de la por, ens estimem.
Per que una nit imprevista vas acceptar
cantar amb mi aquesta cançó que va desfer la distància, ens va apropar
i va construir un espai en què, des de llavors, no hi existeix el fred…
Quan ahir la teua veu es va alçar per a buscar-me
el cor, va trobar el fons de la meua pell, ardent i sorpresa. Els teus llavis van il·luminar el centre del
paisatge que tancava el meu desig fins que un aire sense ombres em va portar les teues paraules.
Les aigües del desig van murmurar, van agitar el seu esperit i van escoltar la
dansa que li proposaven les promeses del teu abraç. Com un sigil·lós capvespre,
els teus gestos van daurar la fam de ser teua en tu, de ser en el que estimes,
convertida en el cristall pel qual contemples el vaivé de la vida. Es va
incendiar la meua excitació amb cada frase que quedava suspesa, en completa
silueta de punts i seguit. A l’altre costat, esperaves comprendre’m els
silencis, sentir el meu alé ajustat al teu respirar i al teu desig. Mentre la
meua pell s’estremia pressentint el fregament proclamat de les teues mans,
somreies sense abandonar el rabeig trencat dels teus somnis.
—Tinc tants abraços esperant el teu cos i el
crepuscle…
Vas pronunciar cada una d'aquestes síl·labes com
la darrera oportunitat de ser acord ressonant en què poguera escoltar el deliri
incipient que provoques en les meues mans. Vaig sentir la punxada benigna del
desig, la set de la teua llengua, negada a la transitorietat d'una sola nit. Va
tremolar la meua ànima com un caragol de mar extraviat en l’oceà perennement
blau de la carn. Els besos de l'hivern, de sobte, van caure derrotats sobre el
futur que sense por dibuixes perquè siga més que un eriçó sobtat, més que un
temor, més que el color d’una vesprada, més que el blat ablanit pel sol
insistent i despietat.
La teua veu es va alçar, en forma de paraula, i
vaig voler ser un afluent de les teues mans. Vaig somiar per un instant el fil
de la teua llengua apuntant la meua pell i els meus malucs. Vaig imaginar el sabor
de tardor dels teus llavis, els colors descendits per la teua esquena,
refugiats en el gesmil de les meues cuixes.
Res era capaç de contindre el desig que vestia el
meu pensament.
A l'altre costat tu, ahir, fa únicament unes
hores, quan el temps corria al nostre pas i ens déiem que ens estimem sense
separar els llavis. Res era capaç, ahir, fa només unes hores, d'erigir un mur
infranquejable que separara els teus ulls dels meus, els teus somnis de la meua
voluntat, el teu càlid somriure del meu amor creixent. Res era diferent d'un
nosaltres acabat d'escriure en el paper de l'existència que ocupem.
Vaig sentir la punxada del desig del teu desig, de
saber-me anhelada per la teua boca de foc. Vaig sentir que cabien en les meues
mans totes les aigües de l'oceà de la carn, amb els peixos de plata i les vores
clares, l’arena ardent i la bromera que quedarà suspesa després d’entregar-nos,
l’un a l’altre...
Sovint, la meua respiració pretén sobrepassar l'aire que conté i el que busca, la humitat que li furta a l'espai que envolta la meua silueta, per a deixar de ser alé. Respirar i respirar-me. Suprimir l'essència metàl·lica que l'aire poguera transportar des del desert de la imatge que vam reflectir en la terra que s'eixampla.
Els límits que percep, també en l'interior del meu cos agitat en el seu fosquejar constant, tornen al miratge de què provenen: sóc una medusa que recorre les aigües transparents de la meua emoció immensa i la vida d'altres, d'aquells que conviuen en l'oceà trobat on els remors es convertixen en paraules valentes i actes observables.
Els límits es trenquen cada vegada que em respire i no em negue a omplir els pulmons de sons aeris, de ràfegues de vida que desperta. Deixen d'existir, en el vèrtex breu del bes esperat, les fronteres-mentida, els límits-ombra, les línies que el ser humà inventa per a quadricular la seua felicitat i reduir-la a un anhel inabastable.
Respire les aromes que la mateixa vida deixa sobre la teua pell, la meua, el seu perímetre carnal, la identitat de qui desconec, sobre els camps tristos, les roselles trencades o els gladiols exultants que fugen dels rams tallats amb el desdeny i la indiferència del costum absurd.
Respire i respire la meua soledat i el meu silenci. També els meus somnis i les utopies que els ronden des que les meues mans van saber dels teus dits. Cada respiració sóc jo, eres tu, és qui camina pel carrer sota un barret negre que repta la silueta horitzontal de les voreres, les abccises de la realitat en què existisc.
Els límits es trenquen amb una sola de les teues carícies. Derrotats, la llibertat em murmura el seu nom com qui canta la cançó que porta fins a la costa al naufrague perdut, a un cor que roman en el seu propi batec.
El cel parpelleja
en instants de llum, capaços de fragmentar la foscor insistent. La nit
assedegada allarga la seua presència per damunt de les gavines que dormisquegen
ressagades. Quasi imperceptibles, la fi d’un dia agonitzant s’alça en el centre
de la vida, succeïx, s'erigix en realitat al fons d'una cortina negra.
Els cossos
constel·lats, com a flors de matèria infinita, es freguen abans que l'alba accelere el seu
galop simbòlic.
La nit es
desplega.
És, de nou, un
adjectiu inequívoc en què dansa el planeta. La nit, un silenci fet d'hores que
s'enllacen, camina cap al costat en què l'univers s'amaga després d'una solc de
sons que la vesprada ha murmurat.
La nit es
desplega.
El meu cos, una
vegada més, s'abraça a ella per a trobar, en el seu centre més blanc, la blanca
llum que només tenen els somnis...
T'escampes amb el fregament que et busca, oasi singular en la teua llum prodigiosa, malgrat la teua agitació...
Com un espasme que s'agitara fins al fons de la veritat més àmplia, sumes l'esdevenidor immediat i vaticines les seues flors en la carn que crema. Et silencien, els uns i els altres. Els més hipòcrites t'amaguen. Els cors gèlids t'enyoren mentres t'escampes amb el fregament que et busca: diminut destí a què anhelem tornar cada una de les nits.
Alces la veu per mi quan les seues mans palpen els meus malucs desperts i em busquen la humitat que es resistix a la desídia i la peresa. Obris per mi la carn que t'espera, deixes en ella blaves mostres de l'ímpetu creixent amb què t'afirmes en la meua esquena i en el cor del plaer, on res és més cert. Reposes després de succeir, endormiscat anhel que es creu aconseguit per un instant intens que es trenca en les roques d'una luxúria nova per a ser perseguit, una vegada més, en l'extensió total d'un deliri antic.
T'escampes amb el fregament que et busca. Ocupes el meu cos excitat i en ell, agitada explosió d'emocions i somnis, t'instal·les ocupant la meua pell i els meus sentits, com la saba nova, com un amor intens, com a foc que presta la seua ardent llum al gel que s'esquiva.
És en les mans d'espasme desitjat, en les seues mans de sucre, on sóc una dona que no es nega i es mira, de front, en els espills de la veritat més certa.
