EN LES NITS SENSE TENEBRES
REFLEJO EN EL HONDO by JOSÉ HARO CASTAÑO
Sóc una ombra
vençuda per la llum enrogida
que en la tardor obri
la seua ferida incomprensible,
libèl·lula nua,
silenci abatut,
evocat en les nits sense tenebres.
REFLEJO EN EL HONDO by JOSÉ HARO CASTAÑO
Sóc una ombra
vençuda per la llum enrogida
que en la tardor obri
la seua ferida incomprensible,
libèl·lula nua,
silenci abatut,
evocat en les nits sense tenebres.
EL MAÑANA ES UN TAL VEZ by PURA MARÍA GARCÍA
Les portes són
el front prolongat
de les tristes parets.
Fugen.
Giren.
Creixen en la distància
acumulada
al seu darrere.
Perpetuen
el seu saldo:
les nostres anades
i tornades.
Elles van ser,
ahir,
el rostre de l’adéu.
Em va agradar el timbre de la seua veu, pròxima i al mateix temps
estranyament freda, especialment quan em va explicar cada un dels xicotets
actes inclosos en el ritual que m’oferia:
—És important que sàpies la seqüència del ritual, però la motivació duplicarà
el teu desig, les ganes d’advertir-lo sobre els teus sentits. No puc descriure’t
tot el que faré al teu cos i la teua ment, així la teua expectació serà
l’aliada de les meues mans i la meua veu. Hi haurà un moment en què et deixaras
portar per ella. Llavors, sentiràs la verdadera intensitat del que provocaré en
tu.
Supose que aquelles frases, pronunciades amb una seguretat immensa,
trobaren un lloc íntim buit al meu pensament i van desterrar qualsevol dubte
que poguera albergar. A les seues paraules, evocadores i incitants, li van
succeir les seues mans en la nostra primera trobada.
Aquest matí, quan el dia s’iniciava de manera inequívoca, he rebut la
seua primera telefonada. Abans que creue el llindar de la porta,
intencionadament tancada perquè puga sentir el plaer exacte i insubstituïble de
la victòria del desig sobre un obstacle
menut, em fa saber els objectes i condicions que emmarcaran el ritual.
—Desitge que, a més de l’aigua perfumada, em rebes envoltada en un núvol
d’encens. Deixa que la penombra siga el teu còmplice i que la llum dels ciris
s’alie amb la meua mirada quan et recórrega la pell amb els meus ulls fins que
el teu cos tremole i siga indubtable la teua ànsia de ser posseïda pel meu
sexe.
Ell manté la meua excitació des d’eixa primera trucada en què provoca el
dibuix mental de l’escenari del meu plaer. Ell ho sap, és conscient que li
espere transcendint el temps detingut. Ara els seus passos li antecedixen,
ressonen com una invocació que la meua pell reconeix i comprén. La porta del bany
s’obri lentament i el seu rostre encén la penombra artificial que inunda
l’habitació, jugant a dibuixar espectres lluminosos minúsculs que emanen dels
ciris blancs que entapissen part del sòl. Estic immersa en l’aigua perfumada i
càlida que ompli la banyera que, des que el em banya, ocupa el centre d’aquest
espai. Les seues condicions es convertixen inevitablement en ordes suaus,
desproveïdes de cap sentit imperatiu, però carregades d’una autoritat estranya,
la que exercix sobre la meua voluntat a través de les seues peticions:
—El teu cos ha de sentir-se prou lliure perquè jo puga posseir-lo amb la
intensitat que secretament vols demanar-me. Busca una banyera gran i blanca que
s’assente sobre el sòl sostinguda per unes urpes de felí: en qualsevol acte carnal
es conjuga la part essencial d’un animal, un felí, amb la sensualitat d’un cos
i l’ànima que l’ocupa, tu ho saps…
Cada
paraula que marca l’escenari del seu ritual ha sigut obeïda per mi abans del
moment inicial de la trobada. No hi sent vulnerada la meua independència: les
seues peticions em recorren l’esperit proporcionant-me un plaer singular, el
que origina percebre que, més enllà de la racionalitat, la submissió es
convertix en la conjugació de la feblesa i la fortalesa. Submisa davant dels
seus desitjos, la meua consciència em fa saber que en l’obediència residix
també el meu poder sobre ell, la meua força.
Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…”
Sent
l’aigua càlida rodejar els contorns del meu cos mentre l’aroma de l’encens
estimula el meu olfacte i manté eixe sentit alerta, com quan un animal
l’utilitza per a detectar un perill o una recompensa. El meu sexe comença a
percebre la vibració de cada una de les seues partícules de pell i carn, es
mulla sobre la humitat aquosa que el manté expectant.
Ell
s’aproxima amb passes enceses com els meus ulls, el meu sexe i les flames que
provoquen la llum dels ciris. S’acosta a la banyera sense deixar de penetrar la
meua mirada amb la seua. Els seus llavis estan tancats, sap que m’incita pensar
que únicament s’obrin quan desitgen fregar-se amb els meus i conjugar les nostres
llengües. Roman uns segons de peu, dreçat, provocant-me amb el seu somriure.
Contempla el meu cos i fixa, després, la seua vista en els meus ulls, s’endinsa
en ells, copula amb les meues pupil·les per a estremir-les i avançar-se a la
forma i l’instant etern en què em farà completament seua.
Immòbil, front
de la meua excitació iniciada molt abans que les seues passes obriren el temps
de la nostra intersecció, comença a descordar-se la camisa, amb lentitud
antònima al ritme amb què augmenta el seu desig. El seu tors esta cobert amb
una pell blanca que incita a acariciar-la sense esperes, a fregar-la amb
l’extensió total de la llengua, a acaronar-la amb les meues mans. Somriu. En
realitat el seu somriure roman adherit a la seua expressió, intercanviant
ràfegues de gestos que l’acosten a la tendresa i a la luxúria desbocada, després. Ell sap que
en aquest instant començaria a acariciar-li i a rosegar el seu cos, deixant-me
portar pel cabal intens de sensacions extremes que provoca, especialment en el
meu pensament.
El
cinturó del seu pantaló es despassa a la vora del moviment minúscul de les
seues mans. Amb lentitud, el pantaló es desfà de l’obstacle de la seua cintura
i s’obri per a començar a mostrar el seu sexe cobert per la roba íntima, negra.
Està excitat, el seu penis ha iniciat el seu batec i em desafia la boca amb la
insolència de la carn que espera ser mostrada. Després, s’acosta fins a la banyera
i recolza les seues mans en la vora blanca.
—No et
mogues, em murmura abans de deixar caure sobre la pell de la meua cara besos
humits que incrementen les fantasies que ocupen la meua ment.
Descendixen
les palmes de les seues mans pel meu coll, agranen la indiferència, la peresa
que haja pogut impregnar-lo abans que la seua voluntat siga fer-se sentir en la
part de mi que unix el meu cos al meu cap, la carn a la idea, el sentir al
pensar, la meua dualitat. Tanque els ulls per a intentar duplicar la intensitat
de cada una de les seues carícies, suaus, intenses, ardents. Situa sobre els
meus pits les mans càlides i amb els dits em busca els mugrons i els excita
pressionant-los i fregant-los amb intensitat. Com si existira una connexió
inexplicable entre els meus sins i mon pubis, cada fregament que trasllada als
meus pits incrementa la latència imparable del meu sexe, que es contrau i
s’expandix fent-me vibrar profundament. La seua aigua i el líquid perfumat que
invadix la banyera es confonen.
Les mans
itinerants visiten el meu cos mullat i troben un replec en el seu camí quan
troben el meu sexe. En ell s’introduïxen els seus dits exploradors, els
mateixos que anhelen la pell enrogida i candent de l’interior de la meua
vagina. L’agiten amb moviments que imiten el dansar del seu penis, anunciat i
anhelat. Mentre ocupen el meu interior, els seus dits joguetegen amb la vora
misteriosament enervada de mon clítoris amb lleus tocs, carregats de
premeditació i sexualitat, d’imperiosa cadència, d’estremiment ineludible. Imagine, em recree en la meua fantasia: el seu
membre erecte és el que s’endinsa i ix, sense abandonar, la meua vagina. Quan
els meus gemecs es resistixen a continuar ser ofegats per un silenci que cada
vegada és més inexistent, la seua veu profunda em demana que li oferisca la meua
boca i amb ella aconseguixca el suc íntim del seu sexe i provoque la seua
desbordada existència.
M’incorpore,
encara envoltada en una excitació que no decreix malgrat que intente
estacionar-la i mantindre-la suspesa per no aconseguir el clímax fins que nasca
el moment en què les nostres mirades es penetren i ens indiquen que la
resistència al deliri ha de ser vençuda, per ambdós, en compàs acordat i
compartit. Amb les dues mans subjecta el seu penis i l’introduïx, lentament, en
la meua boca delerosa. No em permet tocar-li, és ell qui dirigix la seua essència
i marca el ritme amb què desitja ocupar la meua boca i arribar fins a la meua
gola, omplir-me, ocupar-me. Els meus llavis es fonen amb el seu membre, el
rodegen i l’impregnen de la saliva que precedirà l’instant en què la seua
essència fluïsca en llibertat.
—Continua,
em diu, fins que el meu semen rodege els teus llavis i cobrisca la teua boca.
Llavors,
inicie llavors, el camí sense retorn cap al plaer mes intens després de les
seues paraules envoltades en fermesa, tot buscant la seua ejaculació amb una
mescla de passió i tendresa, d’oferiment i recerca, de lliurament i d’espera.
Amb cada moviment la unió del nostre desig s’acreix i es reafirma. Després
d’uns minuts en els que percep el sabor deliciós de la bromera lleugera que
antecedix al semen que es pressent, l’explosió incontrolable del seu membre
s’acompanya d’un gemec intens, del meu orgasme i del contrast que deixa sobre
la pell de la meua boca la seua bromera densa i blanquinosa. Romanc sense
separar-me d’ell i de la seua carn uns instants que adquirixen la
intemporalitat que posseïx la felicitat sense lligams. Amb les seues mans
excitades em rodeja el coll i amb la delicadesa d’un murmuri deixa el meu cap
sobre la banyera. De nou, em cobrix les parpelles i m’invita sense paraules a mantindre els ulls
tancats. A continuació, percep la textura d’una esponja recorrent tota la
superfície del meu cos, abandonant en ell un aroma a almesc que s’intensifica
al contacte amb la meua epidermis, encara enardida. Delicadament aboca aigua
sobre la bromera que m’impregna i la desfà en l’espai temporal en què intercala
els seus moviments amb besades minúscules però pronunciades, precises. Després
d’esbaldir-me, m’ajuda a incorporar-me i m’embolica amb una tovalla.
—No
òbrigues encara els ulls, imagina’t, imagina’m, sent el que este instant
t’evoca sense imatges.
Em permet
ser levitat en els seus braços, un punt suspés en la seua voluntat.
Em deixe
guiar fins a l’habitació contigua. Desitge viure, una vegada més, el moment en
què el meu cos s’inclina, provocat pels seus braços, i s’abandona sobre la
superfície del llit. Ara són les seues besades els únics sons, parlant-li a la
meua esquena, les meues cuixes, el meu ventre, els braços, el coll…Ara és ell
la mostra més intensa del plaer que no finalitza, que creix en ell mateix.
Sent les
seues paraules travessar la meua oïda:
—No me
n’aniré del teu cos. Estaré en tu fins que torne…
La meua
mirada continua tancada a l’exterior que no és ell. Les seues passes inicien un
adéu inexistent. Li allunyen del meu cos perquè el seu retorn siga encara més
desitjat.
—No me
n’aniré del teu cos. Estaré en tu fins que torne…
És cert,
mentre ell s’allunya, jo comence a pressentir una nova trobada…
Comença el
capvespre. El temps llisca el dia com si un vel estrany i subtil haguera decidit
cobrir les hores que resten perquè el diumenge finalitze i arrecerar la
intimitat de tots nosaltres, els habitants d’aquesta ciutat que un dia va
tindre un nom.
Cadascú habita
un espai distint, un fragment de realitat física que ens assenyala i que ens
distingix fins i tot d’aquell que conviu amb la ciutat, en un altre indret.
La vesprada
creixent arrossega una pluja lleugera que cap de nosaltres hem pressentit. Es percep
en els carrers una certa humitat que hauria d’haver-la anunciada. No obstant
això, el sol ha estat còmplice de la sorpresa i al llarg del matí ha brillat
amb premeditació perquè ningú endevinara el ball de gotes aquoses que s’anuncien
després d’uns núvols que hui han enxiquit la bellesa del firmament.
Tinc calor i
gairebé hi vaig vestida. L’estiu m’apropa a ell però m’allunya de la roba, de
les vestidures que m’embolcallen en altres èpoques de l’any. El meu cos es nega
a sentir-se cenyit per una brusa o un cinturó. Fins si tot els meus peus es
rebel·len a percebre’s nugats a unes sandàlies. Hui estan descalços, els sent
vius especialment quan caminen pel sòl i sucumbixen a la frescor que emana involuntàriament.
Desitjarien caminar i allunyar-se, puc sentir-ho, per a tornar després, quan la
nit siga una realitat i el capvespre únicament una remembrança Eixirien a l’exterior,
deixarien la porta al seu darrere i prendrien el camí distint que ens trasllada
a les coses i a les persones que ens esperen després de l’adéu, després de l’allunyament
que no és una fugida sinó un viatge cap altres llocs i altres cors.
La vesprada va
succeint i la pluja que quasi no ha estat proclamada es fa més real i es
condensa en porcions líquides, cada vegada més gruixudes i definides,
transformades en anotacions que el cel
pretén deixar en la nostra pell quan cauen sobre ella, a les cases, a
les voreres transitades, en els cantons solitaris i en els carrerons que mai no
són són visitats.
M’alce del
sofà, en el que el meu cos està estés, impel·lida pel soroll perceptible del
ruixat inesperat que està mullant l’exterior i m’aproxime a la finestra. Intuïtivament,
abans de prendre entre les meues mans les dues fulles de fusta, eleve la meua
vista i la fixe d’una manera inconscient en un punt més fosc que s’enfronta als
meus ulls. Es tracta d’una finestra, més menuda, en la que apareix,
sobtadament, la silueta carnal d’un home. Està prop de mi, puc distingir la
part superior del seu cos nu. La calor
que agost encara li permet als dies d’aquest setembre de transició ens
incita a la nuesa i a una certa galvana.
És un home
jove, de pell fosca. No puc endevinar el color dels seus ulls, però sí la forma i l’expressió que els inunda després de
ser conscients de la meua presència a l’altre costat, formant part d’una altra
de les finestres de la ciutat. Les
mirades, les dues, s’encreuen tot ajornant l’instant en què han de tornar a ser
distintes. Hom pensaria que es recreen a observar el rostre de l’altre sense
urgència.
M’agrada la
seua expressió, sembla somriure’m amb la voluntat de qui realitza un acte
intranscendent però li atorgan la importància dels gestos menuts que naixen des
de la llibertat.
Sóc jo,
després que ell em busque amb les seues pupil·les, qui li somriu obertament. Ens
mirem, estem observant la nostra reacció, la postura del nostre cos i el mateix
cos. Repase el seu tors nu amb els meus ulls. És estrany, però no m’importa que descobrisca la meua
insolència. Trobe tan natural respondre als seus gestos que els meus adquirixen
una espontaneïtat clara i evident.
També ell
m’escodrinya. Supose que intenta imaginar la part del meu cos que està coberta
per la brusa transparent de lli negre.Els seus
llavis s’entreobrin com si desitjara parlar-me des de la distància quasi
virtual que ens separa.
Voldria
escoltar-li darrere del seu somriure, percebre la seua veu, saber-la i
sentir-la, per què no?
El capvespre deté
el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem
a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat.
Hui he caminat
sobre l’arena. Molt enjorn, cada diumenge quan la platja es desvetlla i
comença a estendre’s mentre s’acosta a la vora, els meus peus inicien un camí
conegut que desitgen.
Són distintes les
passes que recorren la superfície fragmentada de l’arena, són diferents i
ressonen d’una manera que en res s’assembla a caminar sobre la voravia de qualsevol
carrer. Ací, on aquesta mar llepa la costa, el sol és una excusa, brillant i
encesa. L’onatge, que simula recriminar a la terra la seua immobilitat, és
l’única certesa.
M’he endinsat uns
minuts en l’aigua freda de la mar que m’esperava: ella m’ha deixat una abraçada
intensa i protectora que ha calmat la meua pell.
Camine amb el cos
envernissat per l’aigua amb salnitre que m’impregna. A prop de mi, altres
travessen la platja. Cada una d’elles és un interrogant petit que l’entapissa. Algú estarà somiant en aquest
moment, algú suportarà els dubtes inesperats que li invadixen o buscarà amb el
pensament un motiu per recordar. Tots nosaltres, des del cel, probablement
semblem cercles en moviment que transiten sobre la costa, lliurant-nos el silenci i el seus sinònims.
Estic tota sola,
coberta amb eixa soledat que únicament es troba dintre del temps en què ens
busquem l’interior o permetem la seua existència recòndita per escoltar-nos.
A hores d’ara, caminar és un acte que m’allunya d’aquest lloc per a acostar-me a la meua
intimitat. El meu pensament pren la direcció que li dicten els rajos del sol. A
la meua ment hi tornen records i noms;
moments i significats que únicament jo conec. Hi ha música en les onades i jo
la percep. També hi ha una altra melodia que m’envolta, com l’aire. Passege pel
paisatge d’arena que es dibuixa davant dels meus peus. En aquest lloc, on la
llum serpenteja des de les primeres hores del dia, no em dol abandonar les
meues empremtes perquè siguen esborrades després del temps just que es pren la
voluntat de l’aigua. Amb cada passa, la meua intenció es difumina i em
contemple, des de dins. Sempre que
avance sobre l’arena, en la meua boca es dibuixa de manera involuntària un somriure.
És un somriure indefinit que posseïx el valor d’allò inesperat, del que no es
premedita. A vegades, jo mateixa em somric d’aquesta actitud que prenen els
meus gestos més íntims.
Ací sóc feliç,
dins d’aquesta soledat on no em sent aïllada de mi. L’extensió d’arena no s’acaba,
és una immensitat reduïda que limita amb l’horitzó i el cansament.
Hui hauria de permetre’m
els records, donar-li permís a l’ahir perquè siga veu reconeguda i escoltada. I
ells ho fan: torna la memòria i comencen a dibuixar-se inicials i noms: els dies
i les cançons que van portar; les paraules i els llavis que les van crear; les textures
i les mans que les van confirmar, traslladant-les també a la meua pell. Em
naixen les preguntes com sorgix la bromera en aquesta mar que no s’atrevix a
traspassar l’ombra dels meus peus Quantes vegades he estimat? Quantes vegades
he cregut que m’allunyava de l’amor i m’acostava a un adéu? Naixen les
preguntes, porten respostes agafades de la mà.
A vegades, creiem que l’amor té només un nom i dos cognoms inequívocs. A vegades ens
donem l’adéu com qui lliura una pedra, de la mateixa forma que es dóna la mà,
sense mesurar la força del comiat. Ens jurem no tornar a amar, no permetre que
el nostre cor reincident i obstinat bategue,
una vegada més. Ens convencem que allunyar-se pot ser un inici per construir
sentiments diferents, un amor distint. Ens enganyem dient-nos que hi haurà un
demà que no permetrem. Li parlem a la nostra ànima, una vegada i una altra, incessantment.
Hui, l’arena roman
silenciosa davant de les meues empremtes. En l’absència de la seua veu, em
porta la certesa que de res servix dir adéu
a l’amor. Sempre ens torna, l’amor. A
ell tornem. Després de cada adéu, busquem l’amor amb més força, pretenem ser
estimats, novament. I encara així, creiem que ens acomiadem i fragmentem els
afectes i els vincles. De res servix l’adéu. L’amor ens torna, a ell tornem.
Ens transfigura en un altre cos, s’acull a un altre nom propi, cada vegada que amem; es vist d’una altra
pell; s’expressa en altres llavis; s’humiteja en una altra llengua i en la
conjunció amb un altre sexe; s’adorm en una altra abraçada, diferent, inesperada.
Creiem que ens lliurem un adéu cada vegada que finalitza l’amor, però no servix
l’adéu: ell torna i ens porta a un altre amor, que no neguem.
La platja s’estén
com fa la meua memòria: en ella caben tots els noms que van existir, les formes
que va prendre l’amor i l’adéu, com dos arestes inseparables. Hui he fet les
paus amb l’estima i el comiat, amb les absències, amb tots els noms i les
abraçades que van portar, amb cada una
de les pells que han construït la meua pell i els meus silencis. Transite per
ells com avance sense sentir la soledat,
sobre l’arena.
Dels dies secrets en què el teu cos i el meu són l’única identitat recognoscible…
Dels dies que vam anhelar encara abans de ser la data en què la certesa de trobar-nos es desborda…
Dels dies en què ser un en l’altre es convertix a juxtaposar el nostre desig…
Dels dies en què ningú podria arrancar-nos dels braços de l’altre…
Dels dies en què el matí i la vesprada són els punts cardinals del temps que ocupem…
Dels dies en què el món espera sense esperança l’exterior dels nostres llavis…
Dels dies en què darrere del desig i l’amor, la pell i la veu, només queda l’oceà de besos que assistix el nostre naufragi desitjat…
Dels dies en què no hi ha el singular ni l’adéu, encara que ens donem l’esquena quan el temps es desfà…
Recorde…
La mirada primera amb què els teus ulls m’inciten…
La boca de cabal inacabable amb què em recorres els llavis…
Les mans tremoloses, incessants, intrèpides i ardents amb les que palpes i enllaces, obris i llisques, camines per la geografia carnal del meu ventre i el meu sexe…
La demora intencionada de la teua nuesa, buscant la crescuda de la meua luxúria a l’uníson amb l’excitació del teu pensament…
El conscient acostament dels teus malucs als meus cuixes, aguaitant el meu sexe amb el teu…
La llengua irreverent i tendra amb la que exalces el meu paladar i la meua saliva…
L’alé febril, harmònic i candent, amb que cobrixes el meu coll i els seus vestigis…
Si vols continuar llegint, clica “Vull llegir la resta…”
Les paraules sense ombra que murmures perquè s’òbriga la porta platejada de mon pubis…
Les metàfores carnals amb què excites el meu inconscient més conscient
per a donar a les teues mans el que mai van sentir…
La forma en què allunyes el teu rostre, sense deixar d’acariciar-me,
per a observar com creix el meu plaer mentres el teu sexe comença a
humitejar-se
La teua llengua inacabable quan penetra el
meu sexe i busca el límit del límit, el fons de la meua essència,
el color del meu interior més extrem…
La teua veu quan m’anuncia, amb desmesurada serenitat, que vas a penetrar-me…
El teu sexe rendit a la succió de la meua boca d’arpa…
El teu orgasme tebi i secret, alliberant la set de la meua gola, saciant-la amb la seua premonició…
L’aigua blanca que emana de la teua essència i es convertix en bromera
adherida a la pell que cobrix inequívocament els meus sins…
La forma en què el teu sexe descendix en el meu i se submergix en la mar d’un espasme incontenible i creixent…
La veu irrepetible amb què em demanes que busque el plaer en les meues mans mentres tu el trobes contemplant-les…
La distància que marques entre el moment del teu abraç i l’ombra d’un adéu que no busquem…
L’entrega cadenciosa de la pell que ens donem…
L’amor sense mesura que troba en nosaltres un paisatge succint, allunyat del desànim i l’oblit…
Els sentiments que encara no posseïxen un substantiu per a ser
anomenats però que són sentits per la dualitat en què creixem…
Dels dies en què som un amb la pèrdua conscient i precisa…
Dels dies en els que hem sigut amor que creix com tempestat d’una primavera inesperada…
Dels dies en què no voldríem mirar altres pupil·les diferents de les nostres…
Dels dies que configuren ja un ahir a què ens aferrem…
Dels dies que no van acabar els calendaris…
D’eixos dies, amor meu, la pell i el cor no esquiven cap record…
No estàs pròxim però en la distància que
recorre la llunyania inesquivable, el teu sabor roman perpetu.
Els besos que la teua llengua pernocta en la
meua, la saliva que deixen en els meus llavis cada vegada que els subjuguen,
l’oscil·lació humida que enllaça les nostres boques no són l’únic sabor a tu
que deixes al meu record
També la teua essència blanca és única i
distinta, irrepetible en la seua densitat, anunciada en la pell del teu sexe
anhelat.
El sabor del teu semen és agredolç, de
vegades s’acosta a un sabor de mescladissa d’espècies.
En els primers moments, quan comença a
inundar la meua boca, la textura del teu semen és recognosciblement densa.
Després de mesclar-se amb la meua saliva,
també espessa perquè el desig la multiplica, es diluïx en una mesura suficient
com per a banyar el meu paladar i els laterals de la meua boca però no
dissoldre’s en ells, sinó romandre.
Sentir el teu sabor en la meua boca,
mentre la meua llengua, insisteix a
recórrer el teu penis amb moviments ascendents i descendents i percep el
bategar del seu interior, és un plaer que transcendix a la luxúria. El
teu sabor creix al compàs que el teu semen emergix de tu.
Creix el gust de la meua boca.
Creix l’excitació de la meua llengua,
desitjosa de comprendre’t.
Creix el desig per que inundes els meus
llavis, la meua llengua, la meua gola.
El teu sabor m’ompli la boca.
L’ocupa amb la plenitud que únicament el
desig genera quan la fam i la set d’un cos s’han convertit en necessitat
irremeiable.
Hi ha vegades que l’ocupa de tal manera que
no hi cap la meua saliva perquè la teua bromera s’allibera com una
crescuda que es desborda impetuosament.
Quan gemeques, quasi al final de la teua
ejaculació, i sembla que el teu sexe ha quedat buit, nou semen se suscita per a
ser realitat humida en l’interior de la meua boca.
És un líquid menys dens, amb un sabor més
neutre. És l’aigua del teu interior més intern, de l’extrem més secret de
la teua recòndita essència. Ets tu. És el signe inequívoc de què ets tu mateix,
sense fronteres.
Eixa part de la teua essència és la que
absorbisc i bec, delectant-me amb més passió, amb més tendresa.
És la part de tu que no respon a l’estímul
real de la meua boca sinó a la voluntat del teu sexe per donar-se a mi quan no
s’espera, allunyat d’un acte reflexe. El teu penis excitat s’allibera del desig
i es transforma en aigua blanca de presència passatgera, subtil saba que
fertilitza la meua llengua i m’estremix.
Eixe últim semen que jo bec subjugada és tan
valuós com l’aigua que bevem quan la set ja esta saciada.
Secretament demore el moment d’ingerir la
teua essència fins al minut en què la meua respiració ho exigix. Ho demore
perquè sentir que estàs en la meua boca, fora del temps i el lloc, fora del
món, és sentir-te meu, més enllà de la possessió carnal.
Quan entres amb el teu semen en el meu interior i succeïxes en la meua gola,
cobrisc el teu penis amb besos minúsculs i recórrec amb la suavitat que sóc
capaç la pell que el rodeja, la seua base, el seu inici, el fil de carn que
circumda la seua pell enrogida.
Em recree en el teu sexe per a fer que el teu plaer no desaparega i es
prolongue, per a intentar que la meua tendresa arribe a ell i el trànsit de
l’erecció a la calma siga tan plaent com l’acte mateix en què et dónes, em
dónes el teu semen més intern, la teua essència íntima i secreta, com un acte
de generositat i lascívia incomparable.
Tu em saps a tu.
En esta nit en calma, el record del teu
sabor ocupa també el sabor de la meua boca.
El so de la megafonia de l’aeroport fa que els
meus passos s’accelerin.
La urgència per a realitzar qualsevol acció,
abandonada després de la porta del lloc en el qual visc abans de disposar-me a
sortir d’ell unes hores abans, sembla recobrar vida.
Respiro sense detenir-me a observar els
rostres de qui, com jo, esperen en les sales pletòriques d’equipatge.
A l’esquena, sobre el sòl, damunt de les
cadires metàl·liques de reixeta acerada…els equipatges despleguen la seva
presència. Evoquen l’instant previ a ser composts, organitzats harmoniosa o
caòticament en l’interior dels objectes que els contenen. La certesa que
guarden secrets els fa infranquejables a les mirades alienes. La destinació
compartida d’alguns d’ells és una excusa per a reconèixer-los.
Borses, maletes i paquets anònims de contingut
impredictible esquitxen el sòl brillant de l’aeroport.
Cada sala recupera l’entropia que els viatgers
interrompen amb els seus passos.
Les veus es condensen en els racons.
Alguns cossos dormiten sobre les cadires,
castigades a ser part d’una sèrie indivisible de seients.
Ells, com les veus, trien els llocs més
allunyats del centre lluminós de les estades trencades de la terminal.
Camino de forma precipitada per l’improvisat
passadís que construeixen, aleatòriament, els carros dels viatgers.
Intento respirar sense detenir el ritme dels
meus passos.
Els meus sentits romanen encara adormits.
Encara és prompte.
El dia tot just s’obstina en alba. Dormita en
les restes que romanen ancorades en la foscor de la nit inacabada.
La veu mecànica i simbòlica de la megafonia
dicta l’orientació dels meus passos. Les seves indicacions són les ordres que
marquen el meu camí. La meva destinació.
La porta d’embarcament està distant del
passadís que creuo al costat d’altres éssers que irradien transitorietat i
indiferència.
Abans d’accedir a ella, les portes d’un
ascensor s’obren sense esperar realment que aquells que ens disposem a entrar
en el seu interior acceptem la seva presència.
Un grup de persones abordem el seu interior,
amb certa cautela.
Les parets brillants i fredes realcen l’associació
amb un quiròfan.
Al cap i a la fi, els viatgers que hem
traspassat el llindar de l’ascensor som cossos amb equipatge. Impliquem els
vèrtex d’un jo que es construeix.
Irrompo sense vocació en l’ascensor. Al mateix
temps, un home d’ulls clars i altres persones esquiven el meu cos per a
situar-se en aquest espai. Busquen un lateral de l’ascensor.
El mirall s’entela amb la nostra respiració.
Els alens es barregen com els naips abans de
ser repartits.
Es densifica l’aire.
S’alenteix el ritme de la sang.
Augmenten els batecs dels cors d’éssers que
mai han compartit més que aquest instant que està prenent forma mentre l’ascensor
ascendeix.
L’home d’ulls clars dirigeix la seva intensa
mirada cap a mi.
Està situat després d’una dona de cabells lacis
i foscs. La seva cabellera enterboleix el fred del metall que cobreix les
parets de l’ascensor.
Em resisteixo a mirar-los però no desitjo
separar en realitat la meva mirada d’ells.
Es coneixen.
Estic segura.
Els dos prendran la mateixa destinació encara
que s’obstinen a simular distanciament.
Les mirades poden ignorar-se però mai els
cossos.
I els
seus cossos es diuen.
L’home
està a l’esquena de la dona. La recorre, primer amb la mirada intencionada que
adquireix precisió segons els seus ulls descendeixen fins als seus glútis.
Es deté a contemplar-los, amb arravatament.
Respira d’una manera agitada que contagia al
meu alè i ho fa també més vívid. No desitjo mirar-li.
Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta”
Vull evitar que percebi que ell, l’observador,
és escrutat per la meva mirada observadora i curiosa.
L’home s’aproxima gairebé d’una manera
imperceptible a l’esquena de la dona. Treu una mà de la butxaca i, lentament, l’aproxima
al cos femení que suscita el seu moviment.
Es coneixen.
Estic segura.
Es desitgen.
Fingeixen anonimat però la pell es reconeix
una vegada que ha estat compartida i penetrada.
La pell està feta de records inesquivables.
Ho sé.
També la meva pell s’ha modelat amb la
presència reiterada d’altres pells.
Ho sé.
L’home acosta la mà a l’esquena de la dona.
Solament l’aproxima fins a arribar a la distància exacta perquè ella, sense ser
tocada, ho percebi.
Abans que ella ho perceba, els ulls profunds
de l’home em miren.
Creuen l’interior de l’ascensor i es detenen
els meus ulls expectants.
No puc defugir-los.
No desitjo esquivar-los.
Es creuen, la seva mirada i la meva.
La seva respiració s’agita.
Intento dissimular la meva excitació, que
creix com la densitat de l’aire que ens embolica.
Ell no separa la seva mirada dels meus ulls.
La manté guardant la mateixa distància que
separa la seva mà de la pell coberta de la dona a qui desitja acaronar.
Continua mirant-me.
La meva excitació augmenta.
No té sentit que esquivi l’evidència.
També jo li miro conscientment. Li mostro la
meva intenció.
Em rendeixo per la força de les seves pupil·les
enceses.
La seva mà no es deté.
A poc a poc, gairebé tan lentament com els
instants se succeeixen per a tancar el trajecte de l’ascensor, la mà masculina
comença a acariciar l’esquena de la dona.
Ella tot just reacciona. Roman impassible, encara
que s’endevina l’excitació que comença a humitejar els seus llavis i el seu
sexe.
Ell m’observa.
Estic segura que interpreta la meva excitació
sense equívocs.
Amb fermesa, la seva mà descendeix fins a la
vora del vestit de la dona.
La meva respiració s’acompassa estranyament
amb el moviment i la decisió de la seva mà. És una amb la voluntat d’aquest
desconegut.
Percebo el meu cor.
Els seus batecs.
La immensitat de la meva incipient luxúria,
compartida per ell, per l’home que la suscita. La seva mà s’avança. La meva
respiració entretalla el meu alè.
Sense dubtar-lo, la mà rebutja el vestit de la
dona i es dirigeix a la part posterior de les seves cuixes.
Li observo.
L’observo.
Amb determinació, el moviment masculí
desemboca en el sexe de la dona. L’acaricia.
L’excita.
Premedita en la pell femenina perquè vibri.
Per a vibrar amb el mateix compàs.
El sexe de l’home desitja emergir i expressar
l’incendi que ho manté erecte.
La seva mà simula la penetració amb el seu
sexe, pressentida en cadascun dels moviments.
La meva excitació és un batec que ell també
percep.
Acaricia a la dona, li penetra la seva
esquena, envaeix les seves glútis mentre la seva mirada no s’allunya dels meus
ulls.
L’acaricia
mentre em suscita.
Provoca la meva humitat.
Ell ho sap.
La seva certesa fa que el seu sexe busqui
desembocar en un clímax blanc. Sense deixar de mirar-me, cerca de nou amb la
seva mà l’esquena de la dona. Ella s’agita.
Pressiona les cuixes per a no permetre que la
sensació de lascívia es difumini.
L’ascensor deté el seu itinerari ascendent.
Ell no ha deixat d’observar-me.
En obrir-se les portes acerades em somriu amb
la mateixa intensitat que ha sentit la seva mà.
La dona gira la seva esquena. Creua la seva
mirada amb la meva. Entreobre els llavis.
Cerca també la meva mirada.
Em
somriu.
La porta oberta ens permet fregar-nos abans
que cadascun de nosaltres deixi de ser part d’una mirada compartida.
Observo com caminen.
Es coneixen.
Ho sé.
La pell no és capaç de fingir l’anonimat
davant altra pell que l’ha recorregut i penetrat.
Ho sé.
La meva pell està construïda amb els traços
que han deixat altres pells. Començo a caminar.
La megafonia en aquest moment sembla parlar un
idioma incomprensible.
Una
ràfega àcida subjuga el meu olfacte.
L’aroma a tabac consumit en combustió absurda
desperta una reacció intensa en mi.
Observo la porta d’un cubiculum de parets
lleugeres i murs artificials.
Homes i dones s’amunteguen adorant objectes
cilíndrics.
Al seu al voltant, respiren aire dens i
esquivo.
Fumen.
Liben l’enèsim dels cigarrets previs a la seva
abstinència forçada.
Amunteguen les seves boques sobre la teixidura
del paper del cigar.
Repasso amb la llengua els meus llavis.
Els banyo en un acte gairebé reflex que busca
no solament la humitat sinó el distanciament d’aquest lloc.
Desitjaria que els meus sentits no haguessin
despertat en l’ascensor. Adormida, la meva luxúria era tot just perceptible.
Desitjaria que ella hagués continuat dormitant,
com l’alba remisa que s’obstina en no esdevenir encara en aquest aeroport.
En realitat, la meva lascívia és qui em diu
que hauria d’haver pres altre vol.
El nostre interior guarda tots els vestigis de
la lascívia que ha anat calant el nostre desig.
Hauria
desenes d’oïdes que podrien escoltar-me.
La meva
veu et tria a tu per a comprendre’s i créixer en la teva escolta, com espiral
d’aigua.
Tu ets
l’eco que decidisc.
El
final de la meva paraula.
El
territori on la meva veu s’assenta ara, a borbollons càlids de vegades,
esperant la teva resposta.
Tu ets
l’eco que engrandeix el timbre de la teva veu, que la cenyeix a la teva escolta
amb un vincle distint.
Sense
la teva escolta, la meva veu és antiga i passatgera.
No
cerque el so del teu nom. Cerque pronunciar-lo, percebre la seva cadència en la
superfície repetida de la meva llengua.
No
importa en quin idioma.
En quin moment.
Qualsevol
instant és propici per a l’eco.
Inicia
tu la veu que atresora el silenci perquè jo l’escolte, et senga, et
pressentisca…
Espere escoltar cada paraula teva.
També
aquelles que emanen de la mar de la solitud que solament tu coneixes.
Allí, on les paraules que evites et
protegeixen del naufragi, el timbre dels teus somnis cobra vida i m’envolta.
Inicia
tu, des de la rebel·lia dels teus llavis, la senda laberíntica a la qual vols
dur-me.
No tem
els camins que esperen a la vora de la teva pell, les milers de portes que
construeixes per a incitar els meus passos.
El teu
so, el de la teva veu, el de la teva pell i el de les teves mans, penetra en la
meva consciència, amb la mateixa força amb la qual els cossos s’alimenten
d’altres cossos.
T’escolte.
De
vegades cercant en les pauses de la teva veu signes i indicis.
De
vegades anhelant que s’allarguen i conformen un espai en blanc perquè permetes
somiar a les meves mans.
T’escolte
els silencis i els seus ecos.
El que
no dius, també.
El que
esquives.
El que
encara no vol ser pronunciat.
T’escolte
en la meva veu.
Et
pronuncie en el que escolte de tu en ella.
Darrere de la
nostàlgia dorm qualsevol estació, no sols la tardor.
Darrere de la
nostàlgia roman el somriure d’un xiquet que creix sense nostàlgies.
Darrere de la
nostàlgia s’arrecera, també, la felicitat que queda al passat i la que encara
ens espera.
Darrere de la
nostàlgia estan els noms propis que es van pronunciar en veu alta o d’amagat,
en la llengua del sentiment.
Darrere de la
nostàlgia no hi ha el temor sinó l’anhel i la seva constància.
Darrere de la
nostàlgia és fàcil murmurar qualsevol melodia, cantar odes que ni tan sols
estan escrites.
Darrere de la
nostàlgia s’engronsa l’ahir aferrat al temps que ha de vindre i que es
pressent.
Després de la seva
ombra, darrere de la nostàlgia, hi ha somriures i pell, somnis que van ser,
fets pròxims que ens portaran noves nostàlgies en què perdre’ns.
La nostàlgia ens acarona per endur-se la por, la pluja i la tristesa.
La nostàlgia té el color de la mar de la distància.
Si em negares
Si et dirigeixes
Encara així
Encara així
En forma de somni
En forma de passat
En qualsevol de les formes precises
No
Sobre el sòl
“