SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

VIURE

0








VIURE by PURA MARIA GARCIA








Dels arpegis únics

amb què el foc desmaia la
mentira,

està feta la nit,

esvelta i amarada.

Roman

l’aiguardent de l’orgull

i la supèrbia,

amagats en la diana

dels pecats ignorats,

però comesos.

No n’encerte a viure

sense morir,

també quan només resta

la llum fulgent

que desgranen els versos.

 

 

CONDEMNA

1












COMDEMNA by PURA MARIA GARCIA






Em podeu condemnar,

més enllà d’aquest ara d’aigua i boira.

Conegueu els meus somnis

i el blau indefinit que fa saó

en els instants de soledat

que als ulls em deixen

aquest posat esquiu,

una aliena melangia

que mai no m’abandona.

Heu sentit,

a cau d’orella,

els versos trencats

i escrits amb el glatir de síl·labes

que dormen ancorades

a l’esquena atzarosa de símbols i designis.

Heu vist la pell del meu cos,

nua i precisa,

racó eixerit de la blanca passió

que em banya el sentiment,

pluja i quimera,

càbala impensable amb què les ombres

sotraguen el color a la vesprada.

Heu tingut les hores fugisseres,

l’impúdica declamació

dels meus llavis profunds.

Sé que no  en calen concessions als
sentiments.

Em podeu condemnar

a no dir,

a callar,

a simular venjança a la paraula,

però, la meua llengua

ensumarà sempre

carrerons de records sense silencis.

Sóc captiva d’una veritat

que és més que un gest,

una llavor,

un remor.

Sóc a les mans enfervorides de l’estima.


UN PONT QUE ES PERD…

1






RASTRE BLANC by PURA MARIA GARCIA





Ha dibuixat el temps

un port que es perd,

fluctua,

deixa un rastre buit i blanc,

en la memòria

d’aquesta tardor anticipada.

Són gavells de paraules,

vaixells  al damunt del sentiment,

aplacats llavis

amb què em trec l’oblit

per jugar,

novament,

 a
creure.


DE L’ABSÈNCIA

0






ABSENCE by G. MURA





Refile els límits que són

el meu jo,

allò més intim.

Els creue,

solcant camins i somnis,

mire les runes del meu
cor,

li explique als ulls

la ennegrida línia que
són les ombres,

les cendres,

les restes

del coratge que he perdut,

ara que es confonen el
futur

i la memòria.

Sobre la vella silueta

que em cerca l’ànima,

sóc jo,

un ressò esbiaixat.

Fuig de mi

per trobar el mirall

on la soledat es desfà

i les nits es vesteixen

amb colors per no ser mai
oblidades.

Còrrec,

camine,

recull les passes
necessàries

per somiar un blanc

que s’emmiralla

més enllà del que em
resta de vida.

Fuig de mi

per esquitxar la soledat,

però trobe l’espessa
ombra

de ta absència.

 

 

 

 

 

ÀNIMA ENDINS

0
Publicat el 9 de març de 2011






MOON BY PETER KRAMER




Hem conegut, endinsats

en el llindar d’un somni,

la construcció del temps,

el ponent bastint

els sentits

estranys,

l’encert

desat,

el feble esglai

de veure’ns
despullats

sota el tacte de l’alba.

Hem estat

els cabells de l’amor,

l’assaig reiterat

de la lluna que es desvetlla

i, en la soledat,

ànima endins ens atansa.

 


L’HIVERN MORT

0
Publicat el 7 de març de 2011

TAPIZÓ LA SENDA by MARCE DE LAS MUELAS

Vaig saber que era la mort de l’hivern quan van deixar caure els núvols un silenci d’aigua. Tot va quedar, enmig del no-res:els peixos nadaven en els gots replets de nostàlgia, en els ulls amb llàgrimes de la veritat nua. Van arribar, amb la traïció de la vesprada, els versos que el passat em devia, l’un darrere de l’altre.
Algú em recordava en la distància.
Algú va dir el meu nom i torrencials, les aigües van deslligar la memòria. L’hivern brodava amb el seu fil blanc, les voreres, els somnis, els parcs deshabitats, els camins creuats de les ànimes. Morien les mans de dits acerats de l’hivern. A la llunyania, darrere de la llum invisible del futur, una madeixa de respostes va desembastar la meua soledat i la va fer la seua empremta.

A LA CASA VELLA

2
Publicat el 4 de març de 2011





ABRIL by PURA MARIA GARCIA







A la casa vella

hi ha l’anunci d’un abril

que s’emporten les gavines de la pluja;

el mos del temps;

la claror dels teus ulls

i la mar necessària.

Hi ha un so,

sempre hi 
és,

que crida, ànima endins,

amb la seua cadència de flor nova.

La portella està oberta.

Hi ha finestres que condueixen

al ruixim

de les besades

en els llavis.


BOGERIA

2
Publicat el 1 de març de 2011








REFLEKTIONS II by CARSTEN KE.




He acceptat l’exili del meu cos,
abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans.

Vaig deixar a un costat, més
enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle
anunciats per les nits més sorpreses.

Vaig renunciar a l’estranya ombra que
deixava veure un bosc de preguntes darrere
la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el
paratge de la terra coneguda.

Vaig oblidar comptar les hores, vaig
beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la
veu a què em dirigia sense saber-ho.

Vaig rebutjar les creences que, com una
llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el
gest de la sorpresa.

Vaig perdre els vaixells que
s’aproximaven al port vençut dels records vius.

Vaig deixar el meu cor en la costa
silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a
penes onatge ni tempestats.

Vaig abandonar la meua silueta, els
preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les
profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a
la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima,
a la teua presència immensa de paraules.

Alguns em van assenyalar amb els seus
dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus
passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua
bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb
l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d’un somni
inabastable que amb les mans s’aconsegueix cada dia.