Pinchas Zukerman, el violinista tranquil

Programa del concert:
· Beethoven, concert per a violí i orquestra en re major, op.61
· Brahms, simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98
Intèrprets: Pinchas Zukerman, violí i director; Royal Philharmonic Orchestra
Lloc: l’Auditori
Data: 23 d’abril

Valoració: ?????

El sant Jordi d’enguany a l’Auditori de Barcelona hem pogut gaudir d’un concert meravellós, tant pels intèrprets com pel programa. Pinchas Zukerman, en la seva doble vessant de violinista i de director, al capdavant de la Royal Philharmonic Orchestra, va oferir una versió magistral del concert per a violí de Beethoven i a la segona part va dirigir la quarta simfonia de Brahms.

He vist Zukerman unes quantes vegades i puc dir clarament que amb els anys millora. Recordo quan va tocar aquest mateix concert de Beethoven amb l’OBC, ja fa més d’una dècada, i vaig quedar amb la impressió que era tècnicament perfecte però que li faltava expressivitat. Aquesta vegada s’ha superat i va fer una demostració del millor art violinístic. En tot moment va tocar amb tranquil·litat, dolçor, sense moviments bruscos, totalment aliè al virtuosisme manierista. Amb un arc poc tensat va aconseguir un so ple, a la corda, i no se li va trencar ni una sola cerra en tot el concert, cosa que veiem habitualment en la majoria d’instrumentistes de corda fregada. Amb una afinació perfecta, va abordar les dobles cordes de la cadència del primer moviment amb precisió i sense duresa. Va tocar el concert amb tots els matisos però sense cap estridència, amb transicions dolces entre els diferents passatges. Veient-lo semblava que tocar el violí era bufar i fer ampolles. L’orquestra el va secundar en tot moment i es va produir un diàleg i una conjunció perfectes entre tots dos.

La segona part no va ser tan brillant com la primera. Zukerman va canviar el violí per la batuta i va abordar la quarta de Brahms encara amb l’estil beethovenià. El so de l’orquestra era massa estret, li faltava amplitud, i és que Brahms és com un transatlàntic que va solcant el mar. La corda brillava moltíssim i el vent anava perfecte, però en conjunt va faltar-hi densitat sonora, contrastos més exagerats entre els moments més violents i els més dolços. S’ha de dir que Zukerman va infondre el ritme i la velocitat adequats, però el so no era el que s’espera d’un compositor que ja pertany al romanticisme ple i que requereix més rauxa i menys contenció.

Si al primer moviment hi va mancar amplitud de so, al segon Zukerman va abusar de l’staccato amb notes un pèl massa curtes. Però al tercer moviment la cosa va començar a millorar i a anar cap amunt, i la simfonia va culminar amb un quart moviment colossal. Val a dir que la Royal Philharmonic és una orquestra molt competent, amb instrumentistes de gran qualitat, amb un so brillant i potent i una secció de vent absolutament precisa que no domina sobre la corda.

Si he dit que Brahms va ser irregular pel que fa al caràcter, amb el segon bis que va oferir, l’obertura de Les noces de Figaro, Zukerman va fer palès que és un clàssic, amb un ritme clar i diàfan, una execució precisa i un staccato molt mozartià.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.