L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: Suck the brook

La decepció permanent

Deixa un comentari
Ngovayang
(la decepció)

«A l’hospital de Ngovayang l’estada va ser curta. Pensava estar-m’hi una mica més, però se’m va fer desagradable suportar l’esperit gairebé segregacionista (amb un deix d’anticatalanisme) dels dos metges espanyols (excel·lents professionals) que tenien la casa hermèticament tancada als africans. A mi, cal dir-ho, me l’obriren (era blanc). La Thérèse Bikoe (era negra), que ja sabia l’ambient que regnava en aquella casa, va prendre les seves precaucions per anar a dormir a casa d’uns amics i tornar-se’n a Kribi l’endemà de bon matí. Després de les primeres converses, vaig constatar que la concepció que tenien sobre els pobles que ens acollien era tan diferent de la meva que vaig decidir plegar veles i anar-me’n a Nsola com més aviat millor. Si hi ha una diferència que sóc incapaç d’acceptar és la dels que neguen el dret a la diferència».

(Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok. La vida d’un antropòleg al Camerun)*

Tot i que en sé la resposta, no deixo de preguntar-me si entre els polítics en actiu del PP i els seus acòlits n’hi ha algun que, a més d’omplir-se el tarro amb les consignes de l’Idiotòleg de la Faes i de baladrejar després a tots els parlaments on són majoria, s’hagi pogut dedicar alguna vegada a llegir-se ni que sigui un simple manual d’antropologia. Perquè, si fos el cas (improbable, però possible), coneixerien com a mínim el concepte elemental d’etnocentrisme.
Ja sé que això de tota manera no serviria de res, i que pensar el contrari és demanar peres a l’om o, més exactament, demanar a l’eucaliptus que deixi de produir fulles tòxiques per imposar la seva existència solitària dins la comunitat vegetal, però no hem de perdre la fe en l’evolució humana, fins i tot a la part espanyola de la humanitat.
(D’altra banda, també em demano com pot ser que a aquestes altures de la història no hagi sortit cap antropòleg solvent que faci objecte dels seus estudis l’etnocentrisme espanyol, que a més de ser un cas sense parió, en intensitat i especificitat, fa anys i panys que dura, i no presenta símptomes de variar, si no és per millorar la seva estratègia).
L’última maniobra tòxica de l’exultant Alícia Sánchez-Camacho, ara que creu tenir ben agafat pels pressupostos el president Mas, és demanar/exigir al President que, després d’haver despolititzat les delegacions catalanes a l’estranger, que deixi de subvencionar Òmnium Cultural…, i ho fa, amb un cinisme que provoca vergonya aliena, basant-se en arguments econòmics: per estalviar!
Aquest darrer minuet de la ballarina de Blanes ha tingut, però, un parell de rèpliques excel·lents, avui mateix, i que passo a reproduir.

La primera, molt ben argumentada, com de costum, és la del bitllet diari de Vicent Sanchis, que no la deixa de petja:

«Alícia Sánchez-Camacho ha concretat molt més l’exigència que ha fet al govern d’Artur Mas perquè deixi de subvencionar entitats “identitàries”. Ara ha posat al punt de mira Òmnium Cultural (entitat de la qual, per cert, per si de cas i perquè en quedi constància, aquest poc il·lustre columnista és vicepresident). Òmnium ha contestat amb un hàbil retruc. Si es tracta de resoldre els greus problemes de la sanitat pública catalana, la primera entitat que hauria de donar-ne exemple és el mateix PP. Segons el Boletín Oficial del Estado, número 19, de 23 de gener de 2012, el Partit Popular ha rebut com a subvenció, a compte dels pressupostos de l’Estat, 9.172.246,43 euros corresponents només a l’exercici anterior. La sanitat catalana estarà molt pagada de rebre aquesta injecció de solidaritat, a la qual, també per cert, es poden sumar unes altres entitats: la Fundació Francisco Franco, Lo Rat-Penat i la Reial Acadèmia de la Llengua Valenciana, per dir-ne unes quantes, de ben identitàries, que subvenciona el mateix PP».

L’altra és la que ha fet amb el seu gest, contundent i elegant com és costum també en ell, l’entrenador del FC Barcelona, en Pep Guardiola, que avui mateix ha inscrit els seus fills a l’associació cultural que la Sánchez-Camacho voldria veure reduïda al zero absolut, encara que no ho digui amb paraules. Així ho explicava Oriol March al diari Ara:

«Pep Guardiola ha volgut refermar aquesta tarda el seu compromís amb Òmnium Cultural tot fent socis de l’entitat els seus tres fills. L’entrenador del primer equip del Barça s’ha acostat aquesta tarda a la seu barcelonina de l’entitat, on ha estat rebut per la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, i altres membres de la junta directiva.

»Guardiola ja havia col·laborat anteriorment amb l’entitat, quan va assistir a l’acte commemoratiu del cinquantè aniversari d’Òmnium, i també va aparèixer al documental sobre els cinquanta anys de l’entitat que es va emetre fa unes setmanes.

»El suport de l’entrenador del Barça a Òmnium arriba només un dia després que la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, demanés al Govern que retirés les ajudes públiques a l’entitat a causa de la mala situació econòmica catalana. L’executiu català ha decidit aportar avui 1,4 milions a Òmnium».
__________________________________

[*] Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok. Barcelona: Edicions La Campana, 5a edició, 2009; pp 268-269.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de febrer de 2012 per mininu

El fotògraf hi era, i era català

Deixa un comentari
Divendres es va donar a conèixer el guanyador del prestigiós certamen World Press Photo 2011, i ha resultat ser el fotògraf català Samuel Aranda, la foto del qual competia amb més de 100.000 en aquesta edició del premi, poca broma!
Aranda va néixer el 1979 a Santa Coloma de Gramenet, i va començar la seva activitat professional als 19 anys als diaris El País i El Periódico de Catalunya. Amb el guardó que li han concedit, rebrà 10.000 euros i una càmera digital amb un lot d’objectius i accessoris d’última generació, informa la premsa.
Però qui  pot tenir motius per alegrar-se’n també som els catalans tots, pel bany d’autoestima que podem rebre –si volem– com a compatriotes del fotògraf colomenc, i que es ve a afegir al d’altres sucessos del món cultural no menys exitosos a nivell internacional, com ara el reconeixement de la pel·liculassa Pa negre, que es va quedar a les portes del premi Oscar, i de la no menys meritòria Chico y Rita, que, després d’haver-la pogut visionar ahir per TV3, crec que les pot traspassar tranquil·lament.
Amb la que està caient, pot pensar algú, això no passa de ser un tema menor, per dir-ho suaument. Doncs no. Al revés: precisament perquè estem vivint uns temps tan durs, tant en termes econòmics com de país, i com que en el nostre país tots dos van en el mateix paquet, no podem deixar de veure aquestes manifestacions de geni cultural com a manifestacions del nostre potencial com a poble, com a comunitat humana diferenciada. ¿Algú pot dubtar que, sense la llima castanyola que no s’està mai quieta i que no para de desgastar tot allò que tingui factura i textura catalana, la marca Catalunya (amb la seva correspondència econòmica positiva) seria coneguda, valorada i respectada a tot arreu fora de les nostres fronteres? (i qui sap, aleshores potser a Espanya i tot).

Ara com ara, però, estem dins de la Gàbia, que no solament no ens dóna facilitats per a fer res, sinó que és d’una gran efectivitat a l’hora de posar entrebancs a totes les iniciatives que ens puguin desmarcar a fora com a catalans. I si amb tot i això ens en sortim, llavors es mou a la velocitat d’una centella per apropiar-se’n els mèrits i engreixar amb el pinso aliè la seva pròpia marca.
Així, com passa en tots els camps de la humana activitat dins el refotut Estat castellà, en aquest cas concret del World Press Photo el guanyador ha estat “el fotògraf espanyol Tal” (els importa el què, no pas el qui, ni el com); i per extensió, així ocorre igualment en tots els mitjans hispanoparlants, de la Península o d’Amèrica. En podem veure un exemple a la mexicana Noticieros Televisa, on d’altra banda fan una magnífica crònica de la concessió del premi a Aranda i als altres llorejats, entre els quals, per cert, hi ha un altre “español”, Joan Costa, “galardonado con el segundo premio en la categoría ‘Naturaleza’, con una instantánea de un invertebrado en el Océano Pacífico que fue tomada durante la expedición oceanográfica Malaspina 2010, organizada por el ministerio español de Ciencia e Innovación con el fin de estudiar el impacto del cambio climático en el ecosistema del océano”.
Tot això algun dia canviarà, però, llampmemati! Aquest diumenge a Girona aquest petit gran país farà un altre petit gran moviment de peces perquè aquest dia arribi com més aviat millor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 12 de febrer de 2012 per mininu

La inefable futbolítica espanyola

Deixa un comentari
El Barça finalment s’ha desfet del València, després d’haver-ho fet del Real Madrid, i ja es troba a les portes de l’enèsima final de l’era Guardiola. No ha sigut pas un camí de roses, precisament, i no podia ser d’altra manera, amb aquests dos magnífics contrincants a quarts de final i a la semifinal. Al capdavall, però, s’ha imposat l’equip blaugrana, amb el seu joc tècnic, preciosista, de combinació col·lectiva i solidària, de pressió constant sobre el contrari i de dibuix precís de les jugades. I això havent-se de cobrir les espatlles davant de dos rivals de contraatac ràpid i letal i que en aquests quatre encontres no han estalviat la duresa.
En el cas del Madrid, per variar, por lo civil o por lo criminal, com va dir aquell. O por lo subliminal: va ser molt bonic, en aquest sentit, veure com el “juez único” del Comitè de Competició es reunia amb si mateix i decidia, tot just el dia abans del partit de tornada, no castigar la trepitjada involuntària  del senyor Pepe a la mà de Messi en el partit d’anada i permetre-li formar part de l’alineació, i veure tot seguit com el seu entrenador l’alineava, en efecte, en l’onze inicial. Aquesta vegada, però, a ningú se li va acudir llançar-li des de la grada un cap de porc, i l’operació, per tant, no va tenir èxit.
Amb aquest aspecte, del joc violent, n’hi ha un altre que mereix un petit comentari, i és el de la retransmissió televisiva, que en tots els casos anava a càrrec del privat Canal Plus. Això ens va donar ocasió de veure el partit amb uns amics en un  bar, i de gaudir de les gesticulacions i les exclamacions crispades dels hinchas blancs de la taula del costat, escandalitzats per les accions punibles, segons ells, que l’àrbitre no xiulava. Aquesta és la nova versió del villarato en els partis Madrid-Barça i viceversa: es veu que ara els col·legiats, per alguna estranya raó (i ho ha de ser molt, d’estranya, estranyíssima, tractant-se d’àrbitres espanyols), afavoreixen el Barça deixant de xiular determinades i decisives infraccions dels seus jugadors…
Però allò que reclama la nostra atenció, deia, és la locució del canal privat, a càrrec d’aquest personatge insofrible, cridaner i de veu nasal que fa tàndem amb l’incombustible Michael Robinson de comentarista tècnic (acabo de descobrir que hi ha fins i tot un grup al facebook anomenat “Yo también odio a Carlos Martínez”), i que és d’un parcial que tomba d’esquena. Quan es tracta d’un clàssic, que en diuen, ni es preocupa de dissimular, però com que en el partit d’ahir persistia en el seu entusiasme pel rival del Barça (a la represa del partit després de la mitja part, amb el València ja perdent per 1 a 0, se li va escapar una frase, “hay partido, que sobre el césped hay jugadores muy buenos…”, que el va retratar), em va deixar convençut que aquell home predicava per a la seva parròquia pressuposant les simpaties d’aquesta per l’equip més espanyol dels dos que jugaven. Ras i curt: que la seva locució era idèntica a la que hauria fet en qualsevol partit de competició internacional entre un equip espanyol i un equip estranger, de nom FC Barcelona.
Ja hi som amb la paranoia catalanista!, em diria algú que jo sé. Sí, oi? Doncs per a ell i per als que s’entesten a no veure en el Barça més que un club, en tinc una per explicar:


Fa un moment, en el programa d’en Lluís Canut a Esport3, s’escalfaven els cascos parlant sobre quina seria la tria més lògica de l’escenari per jugar-hi la final de la Copa del Rei (o de Su Majestad, com deia una i altra vegada el súbdit locutor de Canal +), i han amenitzat la tertúlia amb una petita enquesta feta a peu del Santiago Bernabeu, i tots els entrevistats s’hi han posicionat en contra: veure a dins i pels voltants de l’estadi madrileny milers de bascos i catalans amb les seves banderes, i sonant un dels dos himnes triomfalment allà, al melic del món castellà, és una cosa que els jodería, han dit. El millor, però, ha estat un jove que es preguntava, amb una sinceritat esborronadora, rotunda, que per què collons han d’anar a jugar a Madrid, el Barça i l’Athletic, “si bascos y catalanes no son españoles”…

Tal faràs, tal trobaràs

És exasperant veure com de tant en tant es debat a les tertúlies esportives, fent grans escarafalls però sense encertar a trobar-hi solucions, el tema de la violència en l’esport, i particularment en el futbol, i més concretament encara en el futbol de la lliga espanyola.
Una de les que tinc anotades és la d’un altre Efectivament d’en Canut, el del dijous 10 de novembre passat, amb l’assistència del que havia sigut davanter del FC Barcelona Miguel Ángel Bustillo, a qui una entrada fora mesura, i probablement intencionada, de Pedro de Felipe en un partit Madrid-Barça (en què Bustillo havia fet dos gols) va lesionar-lo greument d’un genoll, amb el resultat final d’apartar-lo prematurament i injustament de la seva carrera professional.
Ja ho he dit en algun altre lloc, però aquest problema s’acabaria de soca-rel si hi hagués una llei universal, una norma que en podríem dir de “baixa solidària”, que condemnés ipso facto l’agressor a estar de baixa esportiva exactament el mateix temps que el jugador agredit es veiés obligat a estar de baixa mèdica, fins a poder tornar a jugar. Amb aquesta simple i diàfana disposició, la impunitat dels jugadors que van amb la destral amb la mà s’ho pensarien dues vegades a l’hora de repartir llenya a tort i a dret, i ja podrien anar els àrbitres xiulant (amb els llavis) i mirant cap a una altra banda en comptes de treure targeta i d’afavorir, en definitiva el joc brut.
I no cal dir, punt molt important, que aquesta llei superior hauria d’estar per sobre i per tant fora de l’abast dels impresentables comitès de competició o de disciplina de jutge únic i altres galindaines (especialment els de la millor lliga del món, com en diuen alguns bromistes) i del seu imparcial i al·lucinant criteri…

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de febrer de 2012 per mininu

Segon diumenge de febrer a l’Auditori

Deixa un comentari

El diumenge 12 de FEBRER a les 12, a l’Auditori de Girona!!!!

Col·labora-hi comprant una butlleta de 5€ per sufragar el lloguer.

Si els partits no s’atreveixen, ens atrevirem els ciutadans!!!!

Més info sobre l’Assemblea Nacional Catalana aquí: “Com una taca d’oli”, article de Marc Bataller a El Punt Avui.

Ho explica, a més, amb una claredat meridiana, la Isabel-Clara Simó també en el diari d’avui:

ANC

«Estic atònita de la capacitat del poble català per estructurar-se, a una velocitat i amb un rigor que, als de la nostra generació, ens semblava una utopia. Divendres passat vaig assistir a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana de l’Alt Empordà, comarca amb la qual em sento estretament vinculada. Va ser literalment perfecte. I la participació, enorme i entusiasta.

»Què és l’Assemblea Nacional Catalana? Doncs un moviment ciutadà, fill de les consultes per la independència, obert, democràtic i transversal, que té com a objectiu empènyer els gran partits catalans perquè al Parlament hi hagi la majoria suficient per convocar un referèndum i, com a resultat d’aquest, proclamar la independència. Si no és la gent qui empeny, els gran partits no ho faran, i els partits petits, que tant hi treballen, no poden ells sols aconseguir aquesta majoria. Doncs bé, cada comarca, cada poble, i amb un creixement exponencial, està constituint el seu propi Consell Nacional. Els adherits i simpatitzants són una multitud.

»La seva filosofia és que hi cabem tots, que no hi ha partidismes i que tenim fins a la tardor d’enguany per acabar de consolidar aquest formidable moviment ciutadà.

»Ho he dit sempre: quan alguns clamen “unitat”, referint-se als partits polítics, s’equivoquen; la unitat entre els partits independentistes seria bona, no hi ha dubte, i ara tindríem com a màxim deu parlamentaris. I què? El que és imprescindible és la unitat de la gent. La gent, en democràcia, tenim molta més importància que la que ens volen encolomar. Podem capgirar el món, si som molts i si tenim eines per demostrar al món que som pacífics, que som demòcrates i que som europeus.

»Tenim històricament dues alternatives: o ens deixem anorrear com a nació i ens assimilem sense piular a Espanya, o la independència. Qualsevol somni federalista o de reforçar un autonomisme que ja és mort (el va matar el Tribunal Constitucional quan va dictar l’ominosa sentència sobre l’Estatut de Catalunya relegant-nos a “províncies” espanyoles), és somiar truites.

»La gent. La llibertat. El dret a l’autodeterminació. La vindicació dels drets fonamentals. Això és tot. I som moltíssims».

________________________________

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 31 de gener de 2012 per mininu

Mecàgum el tió!

Deixa un comentari
Per a molts dels que passem de la cinquantena, el tió de la nostra infància era un humil soc qualsevol tret de la pila de la llenya o directament del bosc, sense cap més additiu que no fos una mica de molsa seca o un tros d’heura arrapada, i que des del mateix moment de ser triat i posat a la vora del foc i ben tapat amb una manta (que no passés fred!), agafava un aire especial, una aura de misteri que la seva quietud total encara engrandia més.
El soc feia allò que li tocava: dormir com un soc, i la seva immobilitat completa, sota la coberta d’un sac, una manta vella o d’un tros de roba qualsevol, feia inexplicable als nostres ulls que s’anés cruspint els grans de blat de moro o els rosegons de pa que nosaltres li anàvem posant confiats que, la nit o el dia de Nadal, la seva digestió convertiria aquella senzilla manduca en esplendorosos regals –la majoria menges, una bona part de les quals anirien a parar de dret a la taula parada–, a còpia de seduir-lo a cops de bastó mentre entonàvem la lletania* “Tió, tió, caga torró, pel naixement de Nostre Senyor, i si no en tens més, caga diners, i si ja en tens prou, caga un ou!” (i quan cagava un ou, efectivament, volia dir que no calia que insistíssim, que ja no cagaria res més). Aquest –i amb els Reis per postres– sí que era per a nosaltres un autèntic misteri de Nadal!
Però ve’t aquí que els temps canvien, i per als temps que corren, tan audiovisuals i multimèdia, segurament aquella figura misteriosa d’antany devia haver-se convertit en una figura massa estàtica, avorrida i tot, sense futur, i calia fer-li una posada al dia. ¿Per fer-la més entranyable, més visual, més exportable i, ai làs, també més productiva? Segurament per tot plegat.
El cas és que un bon dia algú va tenir la brillant idea d’encastar una barretina i un parell de potes, o dos, a aquell tronc inert i inexpressiu d’abans, i per si no n’hi havia prou, pintar-li uns ulls Walt Disney o de l’escola manga, un nas (per sort, també de fusta) i un somriure de beneit que pretén fer-lo simpàtic urbi et orbe, suposo…
No sé si és un signe dels temps o no, potser es tracta d’una moda passatgera, però aquesta nit, tot mirant els troncs com cremaven a la llar de foc –un altre residu del passat que tanmateix sobreviu, però també un luxe que no incorporen moltes de les llars modernes de la voràgine hipotecària–, m’han vingut al cap aquests records i aquests pensaments, dels quals em disculpo i tallo en sec, nens i nenes: prou d’explicar batalletes!
Sigui amb un soc que hiverna sota la manta fins al dia de ser bastonejat, i cremat després com tots els altres, en un últim servei a petits i grans de la família, sigui amb un soc humanitzat i amb barretina, espero que la tradició perduri, que la il·lusió no es perdi, i que per molts anys que passin i per moltes crisis que vinguin el tió no deixi mai de cagar per als nens que fan bondat.
Vagi per a ells també aquesta cançó, una peça del més nadalenc dels nostres compositors:

(*) De versos per acompanyar rítmicament la batucada infantil n’hi ha un fotimer, no cal dir-ho. Aquí en deixo dues mostres més:

“Caga, tió,

caga torró,
avellanes i mató,
si no cagues bé
et daré un cop de bastó.
caga, tió!”

“Caga, tió,

tió de Nadal,
no caguis arengades,
que són massa salades
caga torrons
que són més bons!”


Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 25 de desembre de 2011 per mininu

M’estimo + ‘t’estimo’

Deixa un comentari
En el magnífic documental “#Òmnium50A” que TV3 va transmetre aquesta setmana dins l’espai Sense ficció i en el marc del cinquantenari d’aquesta entitat cultural, inseparable de la història del país des d’aquell llunyà 1961, es van dir un munt de coses interessants, i per això el deixo plantat aquí sota, per facilitar-ne la visió a qui li abelleixi, perquè val la pena.
En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d’aquí i d’allà, responen a la pregunta “Quina és la paraula catalana que us agrada més?”. És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra.
Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir… independència), i més d’una vegada, és “t’estimo”, la forma catalana de la manifestació tan universal de l’amor entre dues persones.
Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l’amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l’expressió en altres llengües, algunes d’elles tan properes culturalment com la francesa “je t’aime”, la italiana “ti amo” o la brasilera “eu te amo”, em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà “te quiero”, i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable.
A la versió catalana d’aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: “t’estimo / et valoro / t’aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi”.
A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma “te amo” . Què hi ha en la forma “te quiero”? Doncs que es presta a confusió amb l’accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*]
Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident “Yo quiero a Cataluña y a los catalanes”, la reacció instintiva dels catalans sigui d’amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s’hi dóna, amb l’abraçada d’aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.

En el vídeo de Josep Rovira sobre Òmnium Cultural es van sentir algunes veus, com la d’en Xavier Sardà i altres membres de l’associació Fantasies Federalistes Levitacionals, discrepant de l’accentuació –o deriva– sobiranista de l’entitat sota la presidència de Muriel Casals, que ells troben “excloent”, en tant que Òmnium (“que jo també pago amb els meus impostos”, va dir Sardà, gran apreciació venint d’un contribuent impenitent de l’Espanya radial) hauria deixat de representar tots els catalans, hauria deixat de ser “l’Òmnium de tots”, dit amb un bonic joc de paraules…
Si jo els hagués tingut a davant, els hauria estirat la llengua preguntant-los com pensen que ens hem de sentir, els espanyols no castellans, davant la deriva definitivament excloent de la “Constitución de todos”, que ens deixa a tots els catalans, inclosos els tossudament federalistes, amb el cul a l’aire.
                                                           ….

[*] Tampoc no és gaire novedosa ni original la metàfora del matrimoni mal avingut Espanya-Catalunya que fa servir l’Empar Moliner en la seva intervenció, però és perfectament pertinent.
__________________________________

[Imatge de l’entradeta: “Cremallera de vida”, de Marisa Amador]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 23 de desembre de 2011 per mininu

Tancament de caixes (Chapter III)

Deixa un comentari
Des que era una mena de nebulosa, un gas més o menys olorós però invisible, durant els anys de la gloriosa Transició d’incerteses compartides però també d’al·lucinat entusiasme col·lectiu, l’independentisme català ha anat evolucionant, a còpia de garrotades a l’ase nacional, cap a un estat més líquid, amb tot d’ampolles, garrafes i bidons omplerts de mala maror a cada nova embranzida castellana contra el cos social de Catalunya (entre les més sonades la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Miravet, aquesta segurament irreversible, i que va provocar una marea de milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, el juliol de l’any passat); i últimament, confirmant la deriva cap al divorci definitiu, està transformant-se vers l’estat sòlid, d’una visibilitat i d’una duresa de més en més contundent, que és just el que li convé en primer lloc per blindar-se davant les garrotades inveterades i incessants del nonacionalisme espanyol (o nanonacionalisme espanyol, si voleu, perquè, tot i ser petitó, existeix realment, encara que alguns ho neguin), en segon lloc per resistir i no ser mogut, igual que el pi a prop de la ribera, i tercerament per fer recular fins a les seves fronteres naturals el dependentisme castellà.
L’última manifestació d’aquest estat de coses és la notícia de VilaWeb que reprodueixo tot seguit, i que ve a ser una reedició del cèlebre tancament de caixes que va tenir lloc a Catalunya a final del segle XIX, promogut pel Dr. Robert, l’alcalde de Barcelona en aquell moment històric, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), per oposar-se a la imposició de noves taxes creades per la hisenda espanyola per eixugar el dèficit provocat per la guerra de Cuba, que va acabar el 1898 amb la pèrdua de l’illa en mans dels ianquis.
(Serà bo recordar, de passada, que aquesta mesura de resistència catalana va tenir com a conseqüència l’engarjolament massiu dels industrials que s’hi havien sumat, d’una banda, i de l’altra el rebuig per part del Govern espanyol presidit per Francisco Silvela d’una proposta negociadora alternativa presentada pel doctor Robert i quatre prohoms més i consistent, atenció!, en una demanda de concert econòmic per a Catalunya i altres territoris de l’Estat que també el volguessin. Déja vu, doncs? Doncs sí).
El segon capítol en relació amb el tancament de caixes ens porta a la referència que n’han fet recentment el president Jordi Pujol, el setembre de 2007, l’eurodiputat Jordi Tremosa, l’abril de 2011, i el Centre Català de Negocis, el juny també d’aquest any.
Però això eren paraules, intencions. I ara algú ha decidit passar a l’acció. Es tracta d’Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d’un restaurant de Siurana de Prades, al Priorat, que han decidit deixar de pagar impostos a l’Estat espanyol a partir del gener vinent. Abans de donar la notícia sencera, i abans que algú es posi les mans al cap, recordem que, com es recull a www.tancamentdecaixes.org, «l’objecció fiscal entesa com a una mena d’objecció de consciència es basaria en el fet que l’Estat espanyol m’espolia a mi pel fet de ser un ciutadà resident a Catalunya. L’Estat democràtic no pot exigir als ciutadans una obediència jurídica incondicional, sinó una mena d’obediència qualificada. Per tant, la desobediència civil legítima i ben fonamentada ha de ser entesa com un exercici de democràcia real».
Aquesta és la notícia que ens ocupa, explicada pel diari digital VilaWeb:

«Andreu Bartolomé i Maria Casademunt tenen un restaurant a Siurana, i ara han anunciat que faran insubmissió fiscal, perquè consideren que Catalunya no pot seguir el camí de submissió i espoli actual. L’any que ve ja no pagaran els impostos a l’estat espanyol, no atendran la documentació d’hisenda, i ingressaran els diners en un dipòsit (vídeo explicatiu). Fan una crida perquè més ciutadans, empreses i entitats s’hi sumin, i es proposen de convèncer-ne 10.000 d’aquí al gener.

»’El punt d’inflexió va ser el juny de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional. Això va set molt greu. I ha passat un any, però no ha canviat res’, diu Andreu Bartolomé, propietari del restaurant Els Cingles de Siurana. Explica a VilaWeb què s’han proposat amb aquesta iniciativa: ‘No amaguem que hi ha un risc, però també alertem del risc que corre el país, i a mi això sí que m’espanta’.

»’D’entrada, invertirem els impostos en un dipòsit, i donarem fe notarial conforme hem pagat aquests diners. Ja veurem si accepten aquest argument, que és molt probable que no. Si és així, si ens diuen que no hem pagat, estarem en les mateixes condicions que les empreses que hi ha ara que no paguen perquè no poden. Aleshores començaria un procés llarg, ben bé d’un any, per procedir a un embargament. Durant aquests temps sempre seríem a temps de pagar la quantitat que deuríem, que l’estat ens cobraria amb un interès del 5% per la demora. Però intentem pactar amb alguna entitat financera un interès pròxim a aquest, d’al voltant del 4%’.

‘Amb 10.000 adherits no hi haurà marxa enrere’

»L’Andreu i la Maria esperen que no calgui arribar a aquest punt, a haver de pagar finalment aquests diners a l’estat, perquè confien que aleshores ja hi hagi una gran quantitat d’empreses que també ho facin, i que entitats prou importants al país, com Òmnium, els facin costat. ‘Ens hem assessorat i ens han dit que si arribem a deu mil persones fiscals que facin insubmissió, ja no hi haurà marxa enrera’. Per sumar i comptar les adhesions, disposen d’aquest formulari a la seva web, on també ofereixen un full de recollida de signatures (PDF), on demanen nom i cognoms, DNI i correu electrònic.

»Han contactat amb entitats i associacions, algunes de les quals s’han compromès a afegir-se a la iniciativa quan s’hagi arribat a aquesta xifra crítica dels 10.000 adherits. ‘Però hi ha associacions que estan un punt massa lligades al govern com per iniciar ells aquest pas’, reconeix. Ara, quan tot just han començat a difondre la proposta, han reunit mig centenar d’adherits. I si no hi arriben? ‘Si no és així, voldrà dir que potser encara no ha arribat l’hora, però nosaltres seguirem i assumirem sols les conseqüències’, diu l’Andreu».

____________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Monument al Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona fins al 1899, en què dimití arran de la resposta de l’Estat al tancament de caixes i a la posterior proposta de concert econòmic català. El conjunt escultòric és obra de Josep Llimona, segons un projecte de Domènech i Montaner, i es va aixecar per subscripció popular l’any 1910, a la plaça Universitat, d’on seria retirat pels franquistes. Actualment es troba situat a la plaça de Tetuan]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 18 de novembre de 2011 per mininu

Parlant castellà en la intimitat

Deixa un comentari

Nova tempesta en un got d’aigua a l’ex-oasi català. Aquesta vegada es tracta del tremend escàndol que va provocar la revelació, a través del programa El convidat de l’Albert Om, que el cantant Gerard Quintana a casa seva parla, amb la dona i els seus dos fills, en castellà. Val a dir que a mi també em va sorprendre, el descobriment, perquè la companya d’en Quintana, tot i ser filla de pares castellanoparlants, és nascuda a Barcelona, i se suposa que deu haver tingut temps d’apendre a parlar l’idioma del país (la seva germana petita el parla amb tota fluïdesa). Això ens hauria de fer pensar sobre el nivell d’això que en diuen “l’ús social del català” al Cap i Casal i dels beneficis d’aquest concepte bord del bilingüisme actiu que tan alegrement es practica a la capital catalana…
Però, tornant a la tempesta que dèiem, l’allau de veus i piulades de gent crispada per l’exemple del (ex?) cantant de Sopa de Cabra va ser monumental, i vam poder sentir coses com que si el programa de TV3 s’hagués emès abans dels recitals del grup al Sant Jordi en commemoració dels 25 anys de carrera, el segon cap de setmana de setembre, “n’haurien fet prou amb Luz de Gas”, i el noi de Girona va ser engegat tot seguit per la congregació a les tenebres exteriors.
No hi estic d’acord. D’una banda, tothom té dret a evolucionar, i a rectificar, que diuen que és cosa de savis. I Sopa de Cabra, amb Gerard Quintana al capdavant, venia d’un temps en què proposaven fer “de les banderes un gran llençol” i en què van editar un disc en castellà, Mundo infierno, que no va triomfar ni a Espanya ni a Catalunya, i a més es van haver de veure titllats de traïdors, com ara li ha passat al pobre Quintana. Els puretes d’ara, com els de llavors, no li tenen en compte per a res el fet que el grup es passejava pel país veí cantant les seves cançons de sempre, no solament les de Mundo infierno, i que enlloc es van trobar que els hi llancessin rocs (dels minerals) ni cacauets, com sí que els hi va passar a Catalunya quan hi van tornar, per haver-se passat al castellà; i tampoc es recorden que en aquell temps abundaven els grups que cantaven en castellà perquè trobaven poc menys que ridícul fer rock en català (com si el rock’n’roll l’haguessin inventat també al collons de Plaza del Sol!).

«Unes quantes estelades. Crits unànimes d’independència. I en Quintana
que els respon: ‘Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb Els
Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això
que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara
que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar,
sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres’. Més crits
d’independència. I de fet, van ser uns quants els moments en què Gerard
Quintana va fer bandera de la independència. Així, en la presentació
de ‘Sota una estrella’ va recordar que quan la van fer,molts van
relacionar la cançó amb l’estelada i el grup sempre ho havia negat:
‘El públic, però, sempre és més intel·ligent que nosaltres’. També va
aprofitar la presentació de ‘Guerra’, una versió de Bob Marley, per
reivindicar la necessitat que ‘aquest país petit’ vagi junt i
aconsegueixi ser una sola veu».

[De la crònica de Vilaweb]

Aquesta és una. L’altra és que una cosa és l’ús social del català, un terreny on sí s’ha de treballar, i molt encara, igual que en l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola, que no s’ha de deixar perdre sota cap concepte, i una cosa totalment diferent és l’ús de l’idioma a la intimitat de la llar, que ha de ser el que triïn, per les raons que només ells han de saber, els membres de la família, i ningú més. I ningú n’ha de fer res. Ningú, encara que la llengua escollida sigui la mateixa que el feixisme espanyol fa mans i mànigues per imposar a Catalunya alhora que intenta bandejar per tots els mitjans la llengua pròpia del país.

Vist tot plegat, jo demanaria als independentistes-independentistes que, sisplau, no ens encallem en collonades estúpides de sibarites de pell prima, i que emprem les energies allà on de debò fan falta, i no pas a estripar-se les vestidures per menys de cinc cèntims, i a damunt sense tenir raó. A empènyer per l’emancipació del país, a tombar l’estaca (que cada dia que passa està més corcada), hem de ser-hi tots, catalans de dretes, de centre i d’esquerres, catalanoparlants i castellanoparlants (i els parlants de qualsevol de les més de 200 llengües que se senten avui pels carrers de Catalunya).
Avui, dijous 20 d’octubre del 2011, que en un sol dia ha desaparegut físicament el dictador libi (esborronadores, les imatges de la seva captura…, quant d’odi acumulat!), en què ETA ha anunciat que renuncia definitivament a la violència armada (i a partir d’ara, per cert, ja veurem qui arriba primer, si Catalunya o Euskadi, a la meta de l’alliberament nacional…) i en què el Barça ha inaugurat una nova etapa obrint la nova Masia, l’aire sembla més respirable i convida a l’optimisme i a anar endavant.
Espanya, aquesta Espanya maniàticament radial especialitzada a posar pals als raigs de les rodes dels altres (i a la de Catalunya en primer lloc, i amb més mala llet), ha de quedar enrere. I per començar ha de quedar-hi a la ment, al pensament, dels ciutadans d’aquest poble, que ha de tornar a ser lliure com més aviat millor, abans que els neofalangistes espanyols el facin descarrilar i l’estimbin rostos avall.

I per si algú troba que la meva paragrafada és tota ella també una collonada, el convido a fer un cop d’ull a aquest enllaç a la plana web de La Voz Libre (el títol sol ja la delata), on es poden llegir lindezas com aquestes:

«El rockero independentista Gerard Quintana, lider del grupo ‘Sopa de Cabra’, ha sufrido en sus carnes el independentismo radical por el que siempre ha optado (…) Quintana ha decidido inmiscuirse en el mundo de la política durante los últimos dos años, periodo que coincide con su declive en el mundo de la música (…) El rockero se ha mostrado cercano al independentismo catalán más
radical, y así lo ha proclamado durante sus últimas intervenciones
públicas».

La malòstia d’aquest personal és infinita: primer diuen que en Quintana és “independentista radical” des de sempre, cosa que, com hem vist més amunt, és mentida; després associen la seva presa de decisió política dels “últims dos anys” (contradient-se, doncs, barroerament) amb una suposada decadència artística del músic; i acaben insistint que l’independentisme que ha abraçat darrerament és “del més radical”. Valga’m Déu! Pensar que aquesta gent és la mateixa que ha d’encarrilar el procés de pau al País Basc, ara que ETA ha dit que plega, fa venir calfreds…

Per treure’m el mal gust de la boca, enganxo aquí un altre vídeo de Sopa de Cabra, que no ve a tomb de res, però és una de les cançons que més m’agraden del grup de Girona. Bona nit, malparits!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 21 d'octubre de 2011 per mininu

Bullabessa de lletres

Deixa un comentari

Reflexions a la fresca d’una nit d’estiu :

1/ “Després només els calia copiar a Berlín l’experimentat a Baviera”, llegeixo al diari, en un article de Xavier Besalú sobre Guillem d’Ockham. “L’experimentat a Baviera” no és pas cap subjecte determinat i expert que calgués clonar a Berlín, sinó una cosa, una cosa indeterminada: “allò experimentat a Baviera”, hi podria haver escrit l’autor, si hagués volgut, o “lo experimentat a Baviera”, si les normes gramaticals li ho haguessin permès. Però no és el cas: fa anys algú va proposar i es va proposar que els catalans deixéssim de fer servir l’article neutre LO, per alguna raó (científica, suposo) que mai he aconseguit esbrinar (més enllà de l’asseveració “en català l’article ‘lo’ no existeix [?] en funció abstractiva o generalitzadora”, o que “el català literari no l’admet”) i tot Catalunya vam entrar de ple en el camp de l’ambigüitat i de la incomoditat que ens hauria estalviat i que ens estalviaria aquest article tan pràctic. (Els manuals expliquen la manera o maneres de substituir l’article neutre “lo” en les diferents construccions possibles on aquest apareix, però no enumeren enlloc quins modismes “genuïns” ha vingut –o havia vingut– suposadament a substituir aquest article tan insistentment bandejat).
El tema, des del punt de vista gramatical, dóna per a més, i en parlarem un altre dia. Però hi ha una altra molestosa qüestió associada que no puc deixar d’esmentar ara: encara que, com diu l’ortodòxia, l’article neutre “lo” fos un “calc del castellà”, em pregunto si se n’hauria prescindit amb la mateixa tossuderia en el cas que Catalunya hagués tingut amb Castella una relació de simple veïnatge, en lloc de tenir-la de vassallatge…
És a dir, si els catalans no haguéssim de demostrar la nostra “sobirania lingüística”, ¿hauríem pres igualment aquesta mesura de “distanciament” de l’idioma castellà, la supressió de l’article neutre, supressió que de fet va (dit honestament) en contra nostra, de la nostra comoditat com a parlants de la nostra pròpia llengua? Darrere de la famosa teoria de l’afiliació gal·lo-romànica del català fa l’efecte que hi ha més que raons filològiques: si n’hi ha de polítiques, com alguns malpensats sospiten, vol dir que també a nivells d’intimitat estem pagant la insofrible dependència político-militar envers Castella/Espanya. Vull dir que ens fa més mal encara del que semblava, perquè per culpa seva ens posem pals a les pròpies rodes de la naturalitat en l’ús del català parlat i escrit. ¿Quantes vegades no vam sentir, mentre el país feia esforços titànics per recuperar-se dels anys de dictadura, que “això del català és molt difícil”?

2/ La mateixa absurditat (des del punt de vista funcional) la trobem en l’ús d’un únic signe [?] al final d’una oració interrogativa, sense cap forma d’avís previ que ens indiqui que allò que estem llegint és una pregunta (i tant se val que la pregunta faci un quilòmetre de llarg)… ¿Quantes vegades no heu hagut de llegir de nou una frase interrogativa sencera perquè l’havíeu llegit, fins a trobar el signe d’interrogació de tancament, com si fos afirmativa?

3/ La recuperació de la llengua pròpia, mai completada del tot, va donar peu a molta gent del país a aprendre les coses a mitges, en qüestions gramaticals. Un exemple el trobem en la utilització dels verbs (transitius) “permetre”, “prohibir” i altres d’equivalents. Alguns periodistes, sobretot (i particularment els esportius, vagi vostè a saber per què), devien sentir tocar campanes en el sentit que, entre un verb transitiu i el corresponent complement directe, el català prescindeix de la preposició “A”, i ve’t aquí que ells la treuen també de davant del complement indirecte, i així en resulten construccions tan pintoresques com ara aquestes: “El president no ha permès [a] la junta expressar-se davant de la premsa”, o “El reglament prohibeix [a] les nedadores competir sense casc”… “Quin embolic, jo t’ho dic, coses de l’idioma…!”, cantaven els de La Trinca els anys seixanta, i a fe que l’embolic persisteix… I així continuarem mentre continuem embolicats amb segons quines banderes estranyes, símbols d’estranyes i preteses superioritats (també lingüístiques)…

4/ En el segon punt parlàvem del signe d’interrogació a final de frase, però en les frases o expressions d’exclamació passa una cosa encara més sorprenent: no sé per quina estranya moda, hi ha molts, moltíssims escriptors i/o periodistes que s’estan olímpicament de posar-hi cap signe d’exclamació, ni al principi ni al final!! “Quin país”, llegim, i ens quedem amb les ganes de saber si es tracta d’una exclamació o d’una pregunta, que són els dos possibles casos en què s’usa aquella partícula, l’adj quin, quina, quins, quines…

5/ Tampoc em sé avenir de l’ús periodístic de certes expressions fora de registre: “Un individu cosit a trets (o a punyalades)” queda perfectament natural com a fórmula literària en una novel·la negra, però  ja no sembla tan legítima en les planes d’un diari, ni que siguin les de successos (o “fet divers”). I, si em permeteu una dèria personal, flipo cada vegada que sento o llegeixo expressions com ara “Els pals [de la porteria] també juguen”, o “El travesser va impedir que la jugada acabés en gol”. A més d’irritants, les trobo d’allò més desafortunades, fins i tot en funció metafòrica: l’objectiu dels pals és, precisament, el de no jugar, allò que han de fer és estar-se en una perfecta immobilitat, justament per permetre el joc segons les regles que el regeixen, conxo!

6/ Una altra contemplació estiuenca, que és temps de viatges: la lamentable moda dels cartells abreujats: Santa Cristina d’A, Premià de D, La Bisbal d’E, Sant Feliu de G, Sant Jaume de L, Cassà de la S, Torroella de M, la Cellera de T… i així tot l’abecedari. A l’entrada d’un poble proper a Girona hom pot llegir, amb gran goig i alegria, un rètol que indica per on es va cap a la “Z. esportiva”, quan hi ha espai de sobres per a la paraula “zona” sencera… i per a “zoogeografia” i tot, si hagués fet falta!

7/ … i el no menys lamentable vici d’escriure els topònims sense accents, precisament els topònims, que com a noms propis que són (i per tant no subjectes a les normes que marca el diccionari per als noms comuns) admeten diferents lectures per part del visitant que no els coneix (i que n’és precisament el destinatari: o si no, per a qui es posen, els cartells indicadors?). ¿Com pot saber un turista accidental com ha de llegir “VANDELLOS”, “ORDIS” o “BARBERA DEL VALLES”, si els accents brillen per la seva sistemàtica absència? ¿Quants forasters no han arribat a Anglès pensant-se que aquell poble era “Angles”, per posar un altre exemple de primera mà? En els meus anys juvenils em vaig atipar de veure dalt del tren castellans acabats d’arribar a Catalunya que feien broma amb el nom de “SAN ADRIAN DE BESOS” que figurava a l’andana de l’estació, i des de llavors els rètols s’han (re)catalanitzat, però copiant la norma estúpida i espúria del castellà segons la qual suposadament “les paraules escrites amb majúscula no s’han d’accentuar”. El presumpte acadèmic que la va fixar (en realitat, diuen, per pressions dels linotipistes) hauria d’haver rebut com a premi unes boniques orelles de burro.

8/ Un altre ítem: els penosos espots publicitaris que cap revisor no ha revisat. “Hi ha dos que vindran més tard”, “Hi havia un, a la reunió, que no entenia res de res”, per posar dos exemples trets de sengles campanyes de TV d’aquest estiu mateix. No entenc com algú que es gasta una pasta gansa en una campanya publicitària li pot venir d’uns euros per pagar a un corrector (que no cobren pas tant, ho puc assegurar!) perquè li revisi els textos i li estalviï de quedar malament davant de tothom…

9/ Persisteixen, d’altra banda, les carallotades (ultra)correctores del tipus “Vull ser califa en comptes del [“en lloc del”] califa” (sentit a TV3, parlant de la mort de Jean Tabary, el dibuixant del visir “Iznogud”, personatge de còmics creat per Uderzo); “Va guanyar-li un torcebraç [“un pols”]”; “Travessa pel pas de vianants [“pas de zebra”], etc etc… I després sentim per aquestes emissores de déu perles com aquestes (totes autèntiques): “Encara està a temps de participar”, “No li doni tan fort al xilofon”, “Tots els països d’Europa, incloint el nostre”, “Si no ho sabíeu, preneu nota ara”…
Aquesta campanya radiofònica (que es veu que té al darrera la Plataforma per la Llengua, “l’oenagé del català”, segons el propi anunci) encapçalada pel lema “El català correcte, passa’l”, ja ho he dit alguna altra vegada, em supera: posats a anar tirant de campanyes (recordem: des la de la prehistòrica “Norma” dibuixada pel malaguanyat Tísner a la moderna boqueta del Tripartit que parlava sense vergonya, que parlava amb llibertat…), trobo a faltar una campanya a nivell nacional (la cursiva no és per l’àmbit geogràfic, sinó per la intenció i la intensitat) feta amb la mateixa energia, tossuderia i transcendència que es va esmerçar a treure de la circulació l’article neutre “lo”, però aquesta per evitar la desaparició dels pronoms febles, que es troben manifestament afeblits tot i ser genuïnament i exclusivament catalans (vull dir no compartits en res amb el castellà) i tot i ser, sobretot, enormement pràctics i còmodes. (Eliminem un element d’allò més útil –perdonant-li la vida només com a article masculí, i només en aquelles regions, com la de l’Ebre, on ha arrelat profundament– substituint-lo per una incomoditat, i alhora assistim impertèrrits a la lenta mort d’uns altres elements tant o més funcionals: sembla com si en temes de llengua tinguéssim el sacrifici pel sacrifici en molt alt concepte…).
Sento, mentre escric aquest rotllo, “La competència”, el programa de migdia de RAC1 dels Oscars (Dalmau i Andreu), que són aquells que feien la “contracampanya” (dins de “Minoria absoluta”, el programa que els va precedir a la graella) “El català incorrecte, passa’l“. Fa una estona que parlen de la novel·la, portada al cinema, Els cims borrascosos, títol que algun torsimany genial ha decidit traduir al català pel de Els cims rúfols…, que, a més d’emprenyador, perquè produeix aquella incòmoda sensació que “en català s’ha de dir” d’una altra manera, com més estranya millor, és inexacte: es diu rúfol del “temps núvol i fred que amenaça pluja, tempesta” (DLC), mentre que borrascós vol dir “que causa borrasques, propens a borrasques”, i el mateix diccionari posa d’exemples Nit borrascosa, Regió borrascosa…

10/ Un dia el cèlebre torero Jesulín de Ubrique va anar a veure el papa de Roma (que no era pas el B16 d’ara, sinó el JP2…) i va quedar tan enfavat del personatge i de la visita, que en sortir-ne va exclamar-se així davant dels periodistes: “En dos palabras: IM PRESIONANTE!”. Se’n va fer una bona gresca, de les dues paraules del matador, però en canvi, arran de la mort del periodista Carles/Carlos Sentís i Anfruns, aquest estiu, s’ha parlat profusament del servei d’espionatge pro-franquista creat per en Cambó, el SIFNE, sigla que es veu que significava “Servicio de In Formación del Nordeste de España”!… O si no, què cony hi pinta, aquesta F, enmig de la parauleta? Doncs resulta que és la de “Frontera”: Servicio [o Servicios] de Información de la Frontera del Nordeste de España”, però la majoria de mitjans ho van interpretar a la manera d’en Jesulín, i tan amples!

__________________________________

Dues referències, per tancar:

a) Xavier Montanyà a VilaWeb, dc 24/8:

—Si les paraules són organismes vius, què som les persones?

—L’individu és com un mirall que es desplaça, com una pantalla que
en el seu moviment reflecteix un panorama de pensaments, sensacions,
rostres i llocs en transformació constant. Però la pantalla sempre
tendeix a reflectir una pel·lícula i no una altra, sempre a la recerca
d’una volença elegida.

—No decidim els nostres actes?

—En la càlida mar de l’experiència flotem a la deriva com el
plàncton, ens absorbim per amor, o ens evitem per odi els uns als
altres. O bé som evitats i absorbits, devorats i devoradors. Tot amb
tot, no som pas més lliures que les cèl·lules d’una planta o els
microbis que conté una gota d’aigua, perquè ens entrellacem els uns als
altres en el continu tibar de la corda que sostenen, en un torcebraç
inacabable, el futur i el passat.

—Entesos, senyor Connolly.

—Pots dir-me Cyril.

—Thank you, sir.


b) David Marín, a El Punt/Avui 26/8, “Lo mascle cabró”:

«Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent
de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són
l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega
dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest
poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i
oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet
confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins
els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren
l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si
allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els
bàndols haguessin resultat derrotats.

»La festa gira entorn de Lo
Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els
diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un
espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda
del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una
descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns
lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del
papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou
girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de
la Franja.

»La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del
temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició
constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars
on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys
s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys
després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles
Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la
fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però
acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en
canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina
gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre
amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la
resta els falla, sempre els queda Mourinho».

__________________________________

[Foto de l’entradeta: plaça Major d’un poble de l’interior de Catalunya (la Cellera de T, segons el rètol de la carretera), que quan nosaltres érem petits algú havia rebatejat com a “Plaza de España”… Com voleu que anem bé, amb aquests precedents?]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 1 d'octubre de 2011 per mininu

El Club dels Comediants: xistos per emmarcar

Deixa un comentari


Comediant # 1

Carme Chacón, candidata rediviva pel PSC a treure novament, per art de màgia –o de birlibirloque–, 25 diputats més per dur-los mansament al Congrés espanyol: “Trencar [amb Espanya] no és el camí. Significa claudicar, perquè és l’argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs”

(Em recorda allò que va dir fa temps un altre gran bromista, Charly Reixach: “Córrer és de covards”)

Comediant #2

Emilio Botín, superbanquer innocent, de professió “sus botines”: “Em sembla molt malament, el nou impost”

(Els vells, en canvi, també)

Comediant # 3

Mariano Quéhaydelomío Rajoy, quasi president del Govern espanyol 2011-2015: “Caure en l’anticatalanisme seria irresponsable i tot un disbarat”

(Impressionant, l’efecte reset de la pre-campanya electoral!)

Comediant # 4

Iker Casillas, cancerbero titular de l’Irreal Madrid, ex-bon noi convertit en Mourinho-boy torracollons: “Allò que més m’agrada de Guardiola és que és un entrenador espanyol”

(Com a entrenador, al Pep Guardiola un dia d’aquests se li acabarà la ratxa –el mateix Casillas ja ha declarat també que “l’hegemonia del FC Barcelona s’ha acabat”–, però com a espanyol no se li acabarà mai la bicoca, veus que bé?)

[Il·lustració de l’entradeta: Min]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de setembre de 2011 per mininu

El submarí groc (amb 4 barres vermelles) va bé

Deixa un comentari

Enquesta de elPaís.com. Per votar, cliqueu aquí

¿Crees que el modelo lingüístico de la escuela catalana debe cambiar?

2010/12/23 – 253.375 respuestas

Tu respuesta:

 

 

 

 

Resultados

Esta encuesta no es científica, responde tan sólo a las respuestas voluntarias de los lectores que desean exponer su opinión.

M’ha arribat a través del FB aquest enllaç a la “Encuesta digital” del diari El País, la qual té data d’obertura el mes de desembre passat però que els fets han posat altre cop d’actualitat (es veu que el motiu de l’enquesta no pot deixar mai de ser actual, o de ser-ho intermitentment, i amb un sospitós oportunisme). Consultada la plana web del diari madrileny, queda clar que, de les enquestes que té proposades als seus lectors, aquesta és de les que han tingut més respostes, i per això i pel seu indiscutible valor testimonial, aquí deixem anotats els resultats, que avui a primera hora de la tarda eren aquests:

Sí, 9%

NO, 91%

NS/NC, 0%

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 12 de setembre de 2011 per mininu

En companyia de l’Elèctrica Dharma

Deixa un comentari

En Pep Blay ens ho recorda al diari d’avui i en Guillem Vidal ho feia en el d’ahir: el 19 d’agost de 1986 va morir, a conseqüència d’una hemorràgia cerebral patida dalt de l’escenari, durant una actuació a Cardedeu, “l’inspirador, investigador musical, guitarrista i arranjador” de la Companyia Elèctrica Dharma: l’Esteve, un dels tres germans Fortuny que integraven la banda en aquell moment (ara són quatre: Josep, el bateria de sempre, Joan, al saxo soprano, Lluís, teclats i trompeta, i Maria, la petita de la colla, als teclats), juntament amb el pianista Jordi Soley, que va deixar el grup el 1978, i en Carles Vidal, fidel al baix i al grup des dels primers temps.
Ahir va fer 25 anys, doncs, que la CED va rebre el duríssim cop de la desaparició del que era l’ànima de la companyia i que va deixar-la al caire de la seva pròpia desaparició, que al final, per fortuna, no es va consumar. Si s’hagués imposat el desànim, ens hauríem perdut la música d’un dels grups més inspirats, vitals, productius i originals del panorama musical català (i europeu, segurament), amb una llarga carrera que ja arriba als 38 anys (si agafem de referència el 1973, en què segons llegim a la Viquipèdia en Carles van entrar al grup i en Joan va canviar el baix pel saxo; o 36 si partim de la del 1995, en què van publicar el compacte doble enregistrat en directe 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma, efemèride que també van celebrar amb un festival monstre al Palau Sant Jordi el mateix dia del patró, el 23 d’abril).
En tot cas, puc dir que he passat més de la meitat de la meva vida (òndia!) en companyia de la Dharma. (L’Esteve, per cert, era de la meva quinta, cosa que poc em desagrada pas gota). Doncs nois, molt de gust, i moltes gràcies!

nb: el vídeo capturat del YT, enregistrat per TVE a Catalunya al cèlebre Zeleste del carrer Argenteria, correspon a l’època en què un servidor rutllava per aquells verals, alternant la feina de noctàmbul amb la de brillant estudiant universitari als matins. En aquest concert aquest que xerra no hi era pas (que jo recordi), però aquell temps era fàcil coincidir amb la Dharma, com em va passar en un bolo seu al Parc Güell, p.e., un altre a Banyoles…, i sobretot en aquell famós Canet Rock (si no m’erro, el mateix que va encetar en Pau Riba carregat amb els seus Licors multicolors) on van aparèixer juntament amb el sol del matí amb la missió impossible de despertar la gent i donar-los prou cocos energètics musicals perquè poguessin arrossegar-se fins a l’estació i tornar a casa.
Benaventurats pòtols místics, llarga vida a la Companyia Elèctrica que tanta llum ha generat!
_________________________________

Els 25 anys sense Esteve Fortuny
Pep Blay

«Que la Dharma mai ha estat el mateix sense l’Esteve Fortuny és un
fet, i no parlo de qualitat artística, sinó de sentiments. En un grup on
tots menys un són germans, és evident que la desaparició d’un membre és
especialment dolorosa, i segurament es fa impossible no recordar-lo en
cadascun dels concerts que ha celebrat la veterana formació de rock
català. I ja són 35 anys els que tenen de carrera.

»Però ni el
mateix Esteve voldria que la seva banda acabés devorada pel seu propi
passat. Per això els seus germans Joan, Josep, Lluís, Maria i l’amic
(quasi germà també) Carles han intentat durant un parell de dècades i
mitja, des d’aquell maleït 19 d’agost de 1986, obrir-se camins més enllà
de l’original jazz-rock barrejat amb música tradicional catalana. La
Dharma s’ha buscat de nou en el món de les mixtures africanes, han
triomfat en festivals de música ètnica de diversos racons de món, també
han provat sort en viaranys més jazzístics i rockers. De vegades se
n’han sortit millor, d’altres pitjor: però mai han perdut la base, la
identitat. Una sonoritat única que els distingeix immediatament de
qualsevol altra banda, i aquesta es deu en gran part al que va ser
inspirador, compositor, investigador musical, guitarrista i arranjador
de la banda: l’Esteve.

»Els de la Dharma estan preparant un
homenatge l’octubre. Ells no necessiten fer-los, ja l’homenatgen dia a
dia a casa, amb els discos o en els concerts. Però lamenten que a nivell
públic, des de mitjans fins a llibres, webs o des de qualsevol altra
mena de lloc de divulgació musical, no es recordi la importància de la
seva figura. Tenen raó. El seu llegat és molt més que un sac de cançons,
és el d’una actitud artística exemplar, el d’un músic que va saber
connectar amb professionalitat i genialitat els corrents musicals
contemporanis del moment per fondre’ls amb les melodies d’arrel
autòctona. Sense renunciar a la seva personalitat».

__________________________________

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 20 d'agost de 2011 per mininu

La veritat us farà lliures (de plorar o de riure)

Deixa un comentari

Vegi, compari, i si troba una TVE millor, compri-la!

Vídeo de teleaficionat canalla:

(Trepitja realment [als 00:22 m, exactament] el bou de Setúbal el cap d’en Cesc?, no el trepitja? Avui algú deia que es tracta d’una il·lusió òptica, per allò de la perspectiva i de la profunditat de camp nou, etc etc… Potser sí, però de fet, tot el Real Madrid i tot el Real Ardit que representa ho és, una il·lusió òptica, i aquesta bé sembla que ens la prenem com una cosa perfectament real, en comptes de l’enganyifa monumental que és… El “clàssic” continua).

Vídeo “oficial” de la tele oficial pagada con el dinero de todos los españoles (incluidos los adscritos al nonacionalismo obligatorio):

(Observin la repetició fins a tres vegades de la jugada, amb la intenció d’objectivar bé la notícia: les imatges no enganyen, i tant que no! I a TVE ho saben d’allò més bé…)

La nit de dimecres va ser, malgrat el lamentable xou d’en Mou, una nit per enganxar-la amb imperdibles a la memòria. Aquesta vegada hi érem en cos i ànima, un servidor, una de les meves filles i els mansos de totes dues, i ve’t aquí que vaig poder disfrutar com un camell del meu primer clàssic, i en la final, a més, d’un minitorneig d’anada i tornada, pas mal. L’estadi era ple com un ou, l’ambient era el de les grans ocasions, com se sol dir, i la meva tornada a la zona reservada per a conductors de cdr va ser molt millor que altres vegades, per un accés més amable que el d’aquella rampa infernal que en ocasions anteriors havia hagut de superar pujant i baixant. (És tot un esport de risc, sí, el que practiquem els usuaris d’aquests vehicles tan cars com rústics: ara són fets amb materials més sofisticats, però funcionalment són tan rústics com sempre).
I per si no hi havia prou al·licients, vam poder assistir en directe (vid. foto de l’entradeta) al debut d’en Cesc Fàbregas (i gairebé immediatament a la seva quasi execució en plaça pública), que no va ser pas un debut qualsevol: després d’interminables setmanes de negociacions i estira-i-arronses entre clubs, el noi d’Arenys en va tenir prou amb deu minuts per connectar amb tothom i desfer l’empat a dos gols, i així guanyar la primera de les seves copes com a blaugrana.
I mentrestant, mentre aquest equip fa música jugant a futbol, els altres, com diu en Toni Beiro, pel camí de l’amargura i bordant a la lluna… Ja s’ho faran!

___________________________________

Un obsequi del tiet Dalmau (Absurd Diari.blogspot.com) sobre l’incident del dit portuguès accidentat:

L’ull fetitxista de Tito Vilanova

L’ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri…

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l’ull dret de Tito Vilanova
i gaudeixo d’extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques
orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi
puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit índex de la mà dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix.
M’agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta
fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament
l’egocentrisme més absolut amb una declaració  mítica. Va alçar el dit i
va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L’ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus
acostumen a tenir o han estat representats per grans ulls. Mourinho està
tan a prop de l’ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un
triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d’un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l’entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L’ull
d’en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer
alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a
repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva
no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que,
en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va
gaudir com el que més. O, almenys, és el que a mi em va semblar
contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal…

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 20 d'agost de 2011 per mininu

Pobre Manel!

Deixa un comentari

Últimament, no sé per quin estrany motiu, sembla que s’ha posat de moda, entre un cert sector de la població, criticar els Manel i cia (Mishima, Els Amics de les Arts, Antònia Font, etc), aquesta darrera fornada de grups emergents o que ja triomfen a tota vela en el panorama musical de Catalunya (Manel van ser fa poc number one en vendes a tot el territori estatal, una cosa inaudita i mai vista des que els castellans es van empescar això que en diuen Espanya).
Entre els personatges de la seva mateixa professió (o dedicació, si voleu) que els han bescantat hi ha Pau Riba, Loquillo i algun altre que ara no em ve present, com diu l’avi Marcel·lí… De Pau Riba recordo el comentari que va fer a l’Albert Om, en el programa “El convidat”, en el sentit que li costava entendre que “aquests grups d’ara”, com els Manel, escrivissin unes cançons tan poc compromeses (l’adjectiu és meu), estant com està de txungo el món, i amb la quantitat de coses que hi ha per denunciar…; els hi retreia que no tinguessin més mala llet, vaja.
L’observació pot ser més o menys encertada (per bé que tothom és lliure de parlar o de cantar sobre allò que li doni la gana, segons les pròpies motivacions), i venint de Pau Riba, que ha tingut un diguem-ne compromís vital amb la seva manera d’entendre la vida i la societat (tot i alguna incoherència puntual, com la d’una breu temporada en què treia el careto en uns xocants anuncis televisius d’una entitat bancària, aquell temps durant el qual els brokers feien milions o trilions de dòlars amb una simple telefonada i tothom es veia amb cor d’especular i fer duros amb quatre pessetes), doncs un se’n fa perfectament el càrrec. Però sorprèn que centralitzi la seva crítica en aquests grups, com si fossin els únics ara mateix a qui l’èxit popular ha donat capacitat de convocatòria i de ressò públic…; i encara que fos sense personalitzar, que la centri en gent del món de la música, quan la història ha demostrat el fenomenal estómac que tenen els responsables de totes les crisis per digerir la capacitat revolucionària –molta o poca–, d’incitació a la revolta, que puguin tenir la música i les seves icones.
Pel que fa al Loquillo, també rebel amb causa, de qui recordo el seu antes, els anys 80, amb una cara de tres déus, quan ell i els seus troglodites no es menjaven un quico, i el seu después, la seva època daurada, encimbellats a la cresta de l’èxit, amb un Loquillo amb caçadora a lo Marlon Brando al capdavant d’una banda amb un directe potentíssim (en vaig ser testimoni en una actuació seva acollonant al teatre El Jardí de FGS) o amb aquella figura de rocker elegant que va cultivar durant un temps, la implicació que va tenir amb una certa esquerra catalana –barcelonina, que el nostre home és cent per cent urbanita– no he vist pas mai que impliqués cap compromís amb aquest país que el va veure néixer i que Franco va intentar matar. De tota la producció de Loquillo & Trogloditas, l’única concessió que el grup va fer al català, la llengua que el dictador odiava i que va intentar liquidar, és una humiliant peça que parla de la botifarra de pagès… (Això el temps que tots estàvem de bon humor amb la gloriosa Transició: després van venir temps de manifiestos por la lengua común fets per un ramat de ciutadans amb molt mala bava, i alguns dels troglodites del Pica-soques del Clot van entrar de ple en aquesta caverna).
En fi, que més enllà del seu paper màxim de normalitzador del rock espanyol (hi va haver una època, la de la movida madrileña del viejo profesor i alcalde enrotllat Tierno Galván, que m’esperava que d’un moment a l’altre el Loquillo es convertiria definitivament en ciutadà i veí de Madrid), com a revolucionari no ha pas arribat a ensorrar les columnes del món, i com a estrella roquera cosmopolita, em fa pensar en el cantamanyanes del seu amic i col·lega Carlos Sagarra, excel·lent cantant i guitarrista però un rebel sudista de pa sucat amb oli, perfectament submís i condescendent amb el poder instal·lat sis-cents quilòmetres al sud de Catalunya… En comptes de compondre cap cançoneta rústica en català, l’amic Sagarra va declarar directament que el català no servia per al rock’n’roll…
Deixant a un costat la qüestió de la llengua, però, és remarcable aquest retret sobre la falta de responsabilitat dels que arriben a conèixer l’èxit: quan un desgraciat sorgit de la massa del poble triomfa, sembla com si tingués l’obligació moral, imperiosa, d’utilitzar l’èxit com una eina o arma contra els dolents (que “sempre hi han sigut i sempre hi seran”…; i que, a diferència dels pobres, no tenen mai cap responsabilitat: només l’hipotètic càstig evangèlic de ser, el dia del judici final, uns pobres camells que, de tan rics i grassos, no podran passar pel forat de l’agulla celestial). Es tractaria d’una missió semblant a la de l’il·luminat de la mítica caverna d’en Plató que aconsegueix sortir a l’exterior: la d’alliberar la humanitat dels seus errors i dels seus desequilibris. Però d’això ja en parlarem un altre dia. De moment ens quedarem amb els pixatoves d’aquest país que canten burrades sense substància.

“A mi m’agraden, els Manel”, deia l’altre dia en Jordi Badia al diari
en un to clarament reivindicatiu. Però amb tota una esplaiada sobre l’enveja, aquest antimotor que paralitza el món, i el món de la cultura a Catalunya, en general, i de la música, més concretament.

Sobre aquest particular, demano la vènia per fer un petit revolt: en el món de la cultura l’enveja pot tenir –deu tenir– uns efectes lamentables, segur, però els efectes sobre la societat sencera dels col·lectius directament relacionats amb la cultura (músics, actors, literats, cineastes…, creadors i recreadors de tota mena) són relativament limitats. Em demano, doncs, què deu passar en el col·lectiu que s'(auto)anomena classe política, on la personalitat i el culte a la personalitat (d’altri o pròpia) té uns alts índexs d’incidència en el comportament dels membres de l’esmentada classe, la qual té, al seu torn, una influència decisiva en la vida col·lectiva dels pobles…
Cenyint-nos a Catalunya, ¿quina incidència hi té la verda tinya de l’enveja en el cas concret dels partits polítics que tenen en comú l’objectiu de l’emancipació nacional del país, i que sovint sembla que és l’única cosa que són capaços de tenir en comú?
Si no és per enveges i personalismes de nap-buf, ¿per quins set sous hi ha tanta divisió i desavinença entre els qui haurien d’anar units com els pinyons d’una pinya? I si és per l’enveja, que estan tan paralitzats, la pregunta que ens fem és: ¿que haurem d’esperar gaire temps perquè madurin, o perquè la deixin de costat com a mínim fins a aconseguir l’objectiu prioritari d’arrancar aquest país de les urpes del país veí, que l’estan dessagnant?

«L’enveja és un dels motors de la societat
catalana. No deu ser l’única societat que la té com una de les
característiques del seu capteniment col·lectiu, però és indiscutible
que als catalans ens belluga l’enveja massa vegades. I que no ho fa pas
en un sentit positiu. Vull dir que en molts casos l’èxit de l’altre no
ens estimula a la millora personal, que seria el més assenyat, sinó a
procurar-li l’ensorrament.

»En el seu magnífic llibre sobre els
pagesos, Josep Pla en va parlar d’una manera precisa: “En el nostre
país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que
té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés
clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet
observable en tots els estaments –no pas solament en els pagesos. A tot
arreu, l’acceptació d’un valor personal autèntic, d’una capacitat per a
l’acció, d’una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura
d’admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment
plausible”.

»El judici de Pla és dur. La tendència natural i
quotidiana ens porta a considerar que en va fer un gra massa, que hi va
posar més literatura de la que realment valia i que, al capdavall, els
catalans devem ser tan envejosos com qualsevol altra societat. Però, és
veritat, hi ha moltes vegades que no queda cap més remei que donar-li la
raó del tot.

»El pensament de Pla m’ha vingut al cap després
d’observar el que està passant entre la nova fornada de grups de música
catalans i, especialment, des de l’èxit tan rotund que han obtingut els
Manel amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura.
Que aquest disc, tot just sortir, s’hagués convertit en el més venut a
tot l’Estat i que el grup ompli els teatres, que les entrades s’esgotin
en un quart d’hora a penes, ja es veia a venir que causaria fred de
peus. Perquè, de fet, l’èxit que havien obtingut amb Els millors professors europeus
ja va generar nervis. Però llavors es va pensar que aquella entrada de
cavall sicilià era flor d’un dia, un cop de sort que quedaria en no res
quan presentessin el següent disc. I ha resultat que no, que totes les
expectatives les han complertes i superades.

»Jo no sóc crític
musical ni pretenc ser-ho. Entenc que als Manel, els que hi entenen, els
poden criticar si creuen que en una actuació, per exemple la que van
fer al Pop Arb d’Arbúcies, en què eren cap de cartell, no van estar prou
bé perquè no van entendre que aquell escenari no era el Kursaal de
Manresa, posem per cas, que el públic s’hi estava dret i no còmodament
assegut en una butaca i que, en comparació, Mazoni va saber connectar
més i millor amb els espectadors, perquè el que volien era saltar i
ballar. Jo això ja ho entenc. Ara: com que no només m’he fixat en una
crítica puntual sinó que m’ha semblat percebre una remor en contra dels
Manel, se’ls acusa de no saber de música, per exemple, entenc que el que
hi ha és un corrent d’opinió creixent que pretén menystenir-los i que
només es pot explicar a partir de l’enveja que causen.

»Hi ha
capteniments que trobo incomprensibles. N’hi ha que presumeixen de ser
músics no comercials, que reivindiquen el caràcter de minoritaris, però
que després, quan als seus concerts hi van quatre gats i sense ganes de
miolar, es giren contra el públic perquè no els comprèn –ni els compren–
i perquè es deixa entabanar per quatre rascaguitarres i bufaflautes que
no saben llegir una partitura. A mi, els Manel m’agraden molt.
M’agraden els Manel i m’agraden Mazoni i els Antònia Font, el Pau Vallvé
i la Maria Coma, l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien i els Inspira, El
Petit de Ca l’Eril i els Mishima i, en general, tota aquesta nova
fornada de grups que han revifat el paisatge musical català. És clar que
jo, quan fa anys em preguntaven qui m’agradava més, si en Llach on en
Serrat, ja deia que tots dos».

____________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Ben Heine]

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 14 d'agost de 2011 per mininu