El fotògraf hi era, i era català
Deixa un comentariDivendres es va donar a conèixer el guanyador del prestigiós certamen World Press Photo 2011, i ha resultat ser el fotògraf català Samuel Aranda, la foto del qual competia amb més de 100.000 en aquesta edició del premi, poca broma!
Aranda va néixer el 1979 a Santa Coloma de Gramenet, i va començar la seva activitat professional als 19 anys als diaris El País i El Periódico de Catalunya. Amb el guardó que li han concedit, rebrà 10.000 euros i una càmera digital amb un lot d’objectius i accessoris d’última generació, informa la premsa.
Però qui pot tenir motius per alegrar-se’n també som els catalans tots, pel bany d’autoestima que podem rebre –si volem– com a compatriotes del fotògraf colomenc, i que es ve a afegir al d’altres sucessos del món cultural no menys exitosos a nivell internacional, com ara el reconeixement de la pel·liculassa Pa negre, que es va quedar a les portes del premi Oscar, i de la no menys meritòria Chico y Rita, que, després d’haver-la pogut visionar ahir per TV3, crec que les pot traspassar tranquil·lament.
Amb la que està caient, pot pensar algú, això no passa de ser un tema menor, per dir-ho suaument. Doncs no. Al revés: precisament perquè estem vivint uns temps tan durs, tant en termes econòmics com de país, i com que en el nostre país tots dos van en el mateix paquet, no podem deixar de veure aquestes manifestacions de geni cultural com a manifestacions del nostre potencial com a poble, com a comunitat humana diferenciada. ¿Algú pot dubtar que, sense la llima castanyola que no s’està mai quieta i que no para de desgastar tot allò que tingui factura i textura catalana, la marca Catalunya (amb la seva correspondència econòmica positiva) seria coneguda, valorada i respectada a tot arreu fora de les nostres fronteres? (i qui sap, aleshores potser a Espanya i tot).
Aranda va néixer el 1979 a Santa Coloma de Gramenet, i va començar la seva activitat professional als 19 anys als diaris El País i El Periódico de Catalunya. Amb el guardó que li han concedit, rebrà 10.000 euros i una càmera digital amb un lot d’objectius i accessoris d’última generació, informa la premsa.
Però qui pot tenir motius per alegrar-se’n també som els catalans tots, pel bany d’autoestima que podem rebre –si volem– com a compatriotes del fotògraf colomenc, i que es ve a afegir al d’altres sucessos del món cultural no menys exitosos a nivell internacional, com ara el reconeixement de la pel·liculassa Pa negre, que es va quedar a les portes del premi Oscar, i de la no menys meritòria Chico y Rita, que, després d’haver-la pogut visionar ahir per TV3, crec que les pot traspassar tranquil·lament.
Amb la que està caient, pot pensar algú, això no passa de ser un tema menor, per dir-ho suaument. Doncs no. Al revés: precisament perquè estem vivint uns temps tan durs, tant en termes econòmics com de país, i com que en el nostre país tots dos van en el mateix paquet, no podem deixar de veure aquestes manifestacions de geni cultural com a manifestacions del nostre potencial com a poble, com a comunitat humana diferenciada. ¿Algú pot dubtar que, sense la llima castanyola que no s’està mai quieta i que no para de desgastar tot allò que tingui factura i textura catalana, la marca Catalunya (amb la seva correspondència econòmica positiva) seria coneguda, valorada i respectada a tot arreu fora de les nostres fronteres? (i qui sap, aleshores potser a Espanya i tot).
Ara com ara, però, estem dins de la Gàbia, que no solament no ens dóna facilitats per a fer res, sinó que és d’una gran efectivitat a l’hora de posar entrebancs a totes les iniciatives que ens puguin desmarcar a fora com a catalans. I si amb tot i això ens en sortim, llavors es mou a la velocitat d’una centella per apropiar-se’n els mèrits i engreixar amb el pinso aliè la seva pròpia marca.
Així, com passa en tots els camps de la humana activitat dins el refotut Estat castellà, en aquest cas concret del World Press Photo el guanyador ha estat “el fotògraf espanyol Tal” (els importa el què, no pas el qui, ni el com); i per extensió, així ocorre igualment en tots els mitjans hispanoparlants, de la Península o d’Amèrica. En podem veure un exemple a la mexicana Noticieros Televisa, on d’altra banda fan una magnífica crònica de la concessió del premi a Aranda i als altres llorejats, entre els quals, per cert, hi ha un altre “español”, Joan Costa, “galardonado con el segundo premio en la categoría ‘Naturaleza’, con una instantánea de un invertebrado en el Océano Pacífico que fue tomada durante la expedición oceanográfica Malaspina 2010, organizada por el ministerio español de Ciencia e Innovación con el fin de estudiar el impacto del cambio climático en el ecosistema del océano”.
Tot això algun dia canviarà, però, llampmemati! Aquest diumenge a Girona aquest petit gran país farà un altre petit gran moviment de peces perquè aquest dia arribi com més aviat millor.
Així, com passa en tots els camps de la humana activitat dins el refotut Estat castellà, en aquest cas concret del World Press Photo el guanyador ha estat “el fotògraf espanyol Tal” (els importa el què, no pas el qui, ni el com); i per extensió, així ocorre igualment en tots els mitjans hispanoparlants, de la Península o d’Amèrica. En podem veure un exemple a la mexicana Noticieros Televisa, on d’altra banda fan una magnífica crònica de la concessió del premi a Aranda i als altres llorejats, entre els quals, per cert, hi ha un altre “español”, Joan Costa, “galardonado con el segundo premio en la categoría ‘Naturaleza’, con una instantánea de un invertebrado en el Océano Pacífico que fue tomada durante la expedición oceanográfica Malaspina 2010, organizada por el ministerio español de Ciencia e Innovación con el fin de estudiar el impacto del cambio climático en el ecosistema del océano”.
Tot això algun dia canviarà, però, llampmemati! Aquest diumenge a Girona aquest petit gran país farà un altre petit gran moviment de peces perquè aquest dia arribi com més aviat millor.