Isona Passola, amb l’equip que va rodar Cataluña/Espanya i Pa negre, us proposen participar en la seva nova pe?lícula documental: L’ENDEMÀ, la pe?lícula sobre l’Estat que volem els catalans, amb arguments tècnics i definitius que serveixin de píndoles contra la por de decidir-se pel SÍ.

La campanya de L’ENDEMÀ continua. Queden menys de deu dies perquè tothom pugui seguir fent aportacions per a la producció de la pel·lícula, que té un pressupost de 600.000 €.
Davant les dificultats que suposa finançar la pel·lícula a través dels canals tradicionals, i ja que l’administració no hi pot posar recursos, la productora proposa una nova fita: d’aquí al 16 de març, aconseguir 300.000 €.

De moment ja s’ha convertit en la campanya de crowdfunding més exitosa a Europa. L’onze de setembre érem un milió i mig de persones al carrer. Ara necessitem la vostra participació per realitzar-la, i sobretot, per fer-la arribar tan lluny com sigui possible.

L’ENDEMÀ serà la pel·lícula sobre l’Estat que volem els catalans, amb arguments tècnics i definitius que serveixin de píndoles contra la por de decidir-se pel SÍ.

+

PER QUÈ VOLEM FER LA PEL·LÍCULA
Avui les enquestes ens diuen que el 55% de la població votaria a favor de la independència de Catalunya. D’aquests, un 15% encara podrien fer-se enrere quan el clima social i polític es tensi. Per això és important ajudar aquest vot més insegur a reforçar els seus arguments pel SÍ.

+

COM FAREM LA PEL·LÍCULA
L’ENDEMÀ donarà arguments clars, sòlids, fiables i contrastats, amb dades objectivables, per boca de les figures nacionals i internacionals més tècniques i més ben informades, a través del mitjà més prestigiós dels mitjans de comunicació, el cinema. També s’editarà la web-sèrie Les píndoles contra la por amb respostes a les grans preguntes que resolen els grans temes de país, les respostes que necessitem per a decidir sense por i tranquil·lament.

+

CONTRIBUEIX A FER L’ENDEMÀ POSSIBLE
Els catalans com a co?lectiu estem tan acostumats a estratègies de resistència que no acabem de saber com fer-ho per trobar el camí de la victòria. La pel·lícula L’ENDEMÀ vol contribuir a adquirir una mentalitat guanyadora.

La societat civil s’ha posat al capdavant en aquest procés d’autodeterminació i entre tots cal que dibuixem aquest #paísnou.

Vols arribar a L’ENDEMÀ?
Només junts ho podrem fer possible.

Des de la convicció que una pe?lícula pot contribuir a pujar la moral co?lectiva que necessitem per arribar a L’ENDEMÀ, et proposem que ens ajudis a fer-ho possible.

Tots som necessaris en aquest camí cap a la llibertat: el tenim a les nostres mans!

[+ Info:

http://www.verkami.com/projects/4171-l-endema

«En vista que IB3/PP3 està desplegant la seva maquinària manipuladora contra el GOB i la seva campanya per aturar els corruptes que volen urbanitzar espais naturals o la importació de l’euromerda a Mallorca, volem iniciar una petita campanya de suport. Vos recomanam veure el vídeo:

»Miquel Barceló demostra una vegada més el seu compromís amb la conservació del patrimoni natural de Mallorca, i comparteix aquest procés creatiu amb el qual denuncia el procés de destrucció territorial en què es troba immersa l’illa. El vídeo forma part del portal “Mallorca blackout” (mallorcablackout.org), iniciativa llançada pel GOB [Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa] amb l’objectiu de donar a conèixer als turistes potencials les diferents amenaces que patim, i reclamar la seva implicació en forma de pressió al Govern [PP] de les illes Balears per tal de promoure un canvi en la política ambiental»

Divendres: toca relat sinistre del Consell de Ministres.

El Gobierno ens fa saber, als habitants de Discolàndia, que està disposat a dialogar…, sempre que sigui seguint el seu guió, és clar. El ministre d’Exteriors avisa que ficarà mà a les ambaixades catalanes (la categoria de tals els hi dóna ell mateix, de facto, i ho fa, per Tutatis!, tot fent mans i mànigues perquè no ho siguin de iure) perquè, diu, la representació exterior d’Espanya (això és, a l’estranger de fora, com deia un conegut de la meva joventut) ha de ser, com tot a Espanya, una única unitat… Mentre fica el dit a l’ull a lo Mourinho, però, amb l’altra mà ens dóna els consabidos copets a l’esquena: aquesta maniobra que promou, el titular de la diplomàcia espanyola, no ha de ser pas causa d’oprobi ni de mal rotllo, ens fa saber ell mateix, amb aquella cara de llimones agres que gasta. Gràcies, maco!
Mentrestant, el Govern avisa les farmàcies del país que no pot pagar-los uns dinerons que els deu, es veu, i els diu que es calcin, perquè no podrà pagar-los fins d’aquí a uns mesos. I per fer-ho es veu que haurà de recórrer al crèdit oficial…, que haurà/haurem de pagar, presumiblement, amb interessos. El Gobierno, doncs, continua tan tranquil fent negoci extra amb els calés de l’esquilada sistemàtica que ens aplica puntualment: no solament els cobra amb tota impunitat i gran alegria, sinó que en treu rendiment –de nou a costa nostra, no faltaria sinó– amb tota la barra i amb una gran elegància.
I un detallet més del bon rotllo i de la bona amistat que impera entre el Miniimperi i la Colònia catalana: aquest cap de setmana es disputa a Oviedo, Astúries, la Copa del Rei d’hoquei sobre patins, en la qual participen sis equips catalans. Segons l’informatiu radiofònic que escoltava aquesta tarda, a part de cardar-se de fred (el pavelló té vidres trencats, i la temperatura a l’interior del recinte no arribava als 10 graus centígrads), els equips participants (ço és, catalans) s’han hagut de pagar ells mateixos les despeses… de desplaçament! El rei d’Espanya i el príncep d’Astúries, pare i fill, lligant cordills i fent amics i creant campechanía i bon rotllo entre els súbdits de la part nord-oriental del Regne…!

Tornem a l’exterior, però, del collons de Regne. No recordo qui (em sembla molt que la senyora Sanxis-Camatx, un dia que tenia un munt de micros a davant) va advertir els catalans que asomarse al exterior d’Espanya és perillós: tant ho és, que comportaria automàticament anar a petar a l’exterior d’Europa, i que fora d’Europa hi fa, va dir, “molt de fred”.
És un cartutx més dels que està (mal)gastant atropelladament la Nación amiga per tal que, via acolloniment, els catalans es repensin això de tocar pirandó de la dolça llar, on estan oficialment tan calentons (d’orelles, sobretot). Aquest cartutx, però, com tots els altres que estan essent sistemàticament desactivats des de Catalunya, també té la pólvora mullada. El Col·lectiu Wilson ens ho ensenya en el text i el vídeo següents; trieu el que més us abelleixi, que la conclusió és la mateixa: “El problema no és si formarem part d’Europa, el problema és no tenir veu ni vot a les institucions europees i mundials; i això només ho podrem aconseguir tenint el nostre propi Estat”, senyor ministre d’Asuntos Exteriores.

«En cas d’independència, ‘Espanya possiblement podria impedir que Catalunya formés part de la UE (…), però no podrà vetar que signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer dia, ni podrà evitar que els ciutadans circulin lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans facin servir l’euro’. Aquesta és una de les conclusions de l’estudi ‘Europa, Europa‘ publicat el novembre passat per la Iniciativa Wilson, de què són part els catedràtics Pol Antràs, Carles Boix, Jordi Galí, Gerard Padró, Xavier Sala i Martín i Jaume Ventura.

»Ara la iniciativa The Catalan Project ha resumit en un vídeo els arguments que s’exposaven en aquest article.

Què diu el Col·lectiu Wilson

»Espanya pot tenir efectivament capacitat de vetar l’ingrés de Catalunya a la UE, però no d’impedir que signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE, ni la lliure circulació de persones per l’espai Schengen, segons l’article del Col·lectiu Wilson.

»’Des del punt de vista de la Iniciativa Wilson, creiem que les amenaces espanyoles no són del tot creïbles per dues raons. Primera, la capacitat d’Espanya d’exercir aquest vet dependrà molt de si és intervinguda econòmicament’, diuen.

»I afegeixen: ‘Arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya té el problema que els economistes anomenem ‘inconsistència temporal’. D’entrada, els interessa dir que posaran el vet, però un cop fet el referèndum, els interessarà tot el contrari, perquè per exportar a Europa han de passar per Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part proporcional del deute de l’administració central espanyola’.

»Sobre la circulació de mercaderies, ‘fins i tot en el cas que Espanya s’entossudís a expulsar Catalunya de la Unió Europea, no podria evitar que Catalunya signés tractats de lliure comerç amb la UE i, per tant, les empreses catalanes podrien exportar a Europa amb la mateixa llibertat, drets i obligacions amb què ho fan ara.’

»I en relació amb la circulació de persones, ‘si bé Espanya podria vetar l’accés de Catalunya a l’espai Schengen, els catalans hi tindrien accés en la seva condició de ciutadans espanyols’. Perquè ‘l’article 11.2 de la constitució espanyola que diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant, com que el govern espanyol no podria suprimir la nacionalitat espanyola dels ciutadans de Catalunya, aquests podrien viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen’. En tindrien prou de portar el passaport o el DNI espanyol. I seria per una situació transitòria.

»I quant a l’euro, ‘com que no hi ha manera d’evitar que un país faci servir la moneda que més li convingui, les amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen gens de sentit’».

[Font: VilaWeb]

Un dissabte al matí, fa un parell o tres de setmanes, poso la ràdio i sento la Marta Cailà (“Via lliure”, a RAC1) que s’exclama, esmaperduda i estupefacta: “Ah, en català se n’ha de dir ‘vergonya d’altri’?!”. L’expressió suposadament “incorrecta” que hauria de ser substituïda per aquesta és la de “vergonya aliena” que tothom coneix i que la majoria usem, i es veu que de manera inadequada, segons que algú, no recordo qui (i no sé amb quina autoritat, ni amb quin criteri: “aliena” vol dir exactament ‘d’altri’), va fer-ho saber a la pubilla Cailà, i a través d’ella a tots nosaltres pecadors.
Al cap d’uns dies d’això que explico, en Gerard Florejachs ens va servir en safata, a la mateixa emissora (“La segona hora”), aquesta impactant perla que planto aquí a sota i que el guionista i col·laborador d’aquell espai havia trobat en algun racó indefinit de la xarxa:

[_{nb: adverteixo les ànimes sensibles que la cançoneta que conté el vídeo és enganxosa de mala manera…; per sort, no va tenir tanta fortuna com un servidor li pronosticava, i el boom inicial no va durar gaire}] 

“Ahora me mola más Elena de Borbón, porque vive aventuras sin fin practicando equitación…”, va comentar algú amb mordacitat a YouTube. “Però encara estaria més maca / practicant tan ben abillada / el bell art de la tauromàquia”, hi afegiria jo, en veient-la tan ufanosa a la foto adjunta. (I qui sap, em pregunto, si la pubilla borbònica va estampar la seva reial signatura en els plebeus plecs de papers presentats aquesta setmana al Congrés dels Imputats per demanar que l’espanyolíssima màquia sigui catalogada per ses Senyories com a “bé d’interès cultural” a fi i efecte que amb aquesta etiqueta pugui practicar-se de nou al Principat de Catalunya, com a part integrant que és dels reials dominis de la Corona hispànica…).
Anem al tema, però, perquè us deveu preguntar què té a veure una cosa amb l’altra.

Doncs la relació que hi ha entre elles –encara que agafada una mica pels pèls, si voleu– és justament la vergonya aliena: no exactament la que pugui fer sentir la peça laudatòria de l’entranyable personatge dels prismàtics (que és un advocat laboralista i català, es veu, i viu en alguna ciutat propera a Barcelona, cosa que potser explica l’ús que fa d’aquest instrument òptic), sinó la família a la qual pertany la infanta objecte de la seva admiració, que té ben poc d’admirable.
I dic això no pas pensant en l’ombra de les corrupteles i altres misèries que han arribat com una onada de fang a l’illa reial i l’han esquitxat de dalt a baix, sinó en el paper d’estrassa que han fet tots plegats com a institució en relació amb Catalunya, des de sempre –és a dir, des que el dictador li va passar el relleu–, però sobretot darrerament, quan el poble de Catalunya ha canviat la desafecció per unes més que justificades ganes de cardar el camp del Regne d’Espanya, i la decidida intenció de fer-ho sense trigar gaire.
A mesura que el cap de la família i de l’Estat ha anat deteriorant-se físicament s’ha vist fins a quin punt vivien, ell i tot l’entorn familiar, aïllats de la realitat del Regne, del seu simbolisme i de la seva potencialitat. En lloc de perdre el temps en collonades, el rei podria haver tingut un paper històric en el famós encaix d’Espanya i Catalunya, recreant el paper històric dels avantpassats en el càrrec, però es veu que l’home estava convençut que amb el presumpte paper que va protagonitzar suposadament una nit de febrer de 1981 ja en feia prou i de sobra per tirar de la rifeta per sempre més…
Perduda, doncs, per la seva (d’ells) Altesa l’oportunitat de ser alguna cosa més que un oportunista, ve’t aquí que l’heraldista Armand de Fluvià, que havia estat un “gran defensor de la monarquia borbònica”, ens explica amb pèls i senyals –i sense pèls a la llengua, val a dir-ho– el perquè de tot plegat: “El rei és un tarambana”.

Aquí tenim, doncs, enmig de la desolació hispànica, aquests Borbons, amants dels bombons, que van perdre l’ocasió de protagonitzar una reconfederació de l’Estat, cosa ara ja totalment impossible; aquests Borbons que ens han anorreat com a poble, que ens han ningunejat com a ciutadans/súbdits i que ens han obligat a familiaritzar-nos amb la seva llengua fins a fer-nos sentir com una cosa estranya la nostra…, i a sentir vergonya d’usar-la, i/o d’usar-la poc i malament (i encara ara ens perdem en bajanades com la de la “vergonya d’altri”)…
Aquesta nissaga, en fi, d’impol·lut full de serveis i de recta singladura que el (neo)feixisme espanyol té (junt amb l’escatainada Constitució) com una de les columnes que aguanten dret l’edifici del seu presidi. (I ja veurem què passarà –ja se’n veuen alguns conats en els ambients cavernaris de la capital de la Meseta– el dia que deixi de ser-los útil).
Que Déu els faci bons, i ja posats a fer, que els pagui ell les misses.

Fart de sentir l’Alícia Sanxis-Camatx i el seu fidel escuder Enric Mill pretenent donar urbi et orbe lliçons de seny, de modos i d’història, em preguntava en quina llacuna devia basar aquesta parella de ball i de fet les seves indocumentades diatribes, i he acabat sospitant que no van anar a classe el dia que s’impartia la lliçó sobre les Constitucions catalanes, que tanmateix és ben a l’abast: a la popular Viquipèdia, sense anar més lluny. De manera que, fidel a l’esperit de servei que caracteritza aquest blog (i prosseguint amb el temari que vèiem en el post d’ahir), faig un copia i pastura per si de cas aquells dos volguessin recuperar la matèria perduda (i fer-la extensiva, si pot ser, als seus companys de doctrina, que semblen afectats de la mateixa curta perspectiva de les coses):

Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.

L’etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya, en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans. Legislativament, una «Constitució» es diferenciava d’un «Capítol de cort» i d’un «Acte de cort» pel fet d’aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l’aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa. Com a dret paccionat, les constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya; les constitucions podien modificar fins i tot Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment; així mateix, no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Foren abolides per Felip V de Castella el 1714, i el sistema pactista, desmantellat; a partir d’aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l’absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l’establiment del regnat constitucional d’Isabel II (1833).

Per ser un país que no solament no ha sigut mai Estat, sinó que no existeix, com assegura l’espanyolia plusquamperfecta, Catalunya té, curiosament, una llarga història (potser no tant com la d’Espanya dels 3.000 anys de l’Esperanza Aguirre, però déu n’hi do!). I resulta que, contra allò que no es cansen de predicar tots els pastors de l’unionisme espanyolista, la independència que reclama una gran massa de catalans no surt pas del no-res, ni és cap deliri de quatre bojos, ni vol partir res pel mig: es tracta de tornar les coses al seu lloc, de posar fi a una unitat tan artificial i falsa com perniciosa per a una de les parts, Catalunya.
La realitat és tossuda, i també ho és la realitat històrica: tard o d’hora acaba surant, i així està passant amb les raons històriques que hi ha darrere les ànsies sobiranistes dels catalans d’avui. El temps de tenir el País Català amagat per estúpids vels s’està acabant, i ja s’hi poden anar matant des del centre del Miniimperi castellà, tot i que és segur, coneixent-los, que no deixaran de persistir en l’error i d’insistir en la trampa fins a l’últim minut.

Avui mateix el Rei del nas vermei ha dit, en una entrevista que li ha fet, amb motiu de no sé quin joiós aniversari, un seu coetani, l’antany megaperiodista Jesús Hermida, que està preocupat per l’estat de l’Estat: pels seus súbdits, que se les passen putes, però sobretot per determinades polítiques que persegueixen determinades trencadisses, ha asseverat amb to tristoi. “Mejor unidos”, ha vingut a dir, el ciudadano Juan Carlos, descendent directe (si la línia successòria no es va trencar de fet, com alguns malèvols insinuen) del Felip V de Borbó i d’infausta memòria que el 1714 ens va amorrar al piló de la seva reconsagrada Unidad.

Un altre personatge que s’esforça d’allò més per colgar-nos sota aquestes folklòriques flassades és l’ambaixadora espanyola a Barcelona, aquesta sinistra Penélope de los Llanos de Luna que ara està enfeinadíssima, es veu, descabdellant davant de totes les personalitats que se li posen a tret d’escopeta els arguments per a la internacionalització de la causa catalana (vid. aquí crònica de Quico Sallés).

I aquest divendres ha tornat a treure la banya la carregosa comèdia de la famosa escassa dotzena de famílies espanyoles ultratjades per la immersió lingüística de les seves tendres criatures en edat escolar: el TSJC ha dictaminat, da-li que da-li, que tenen perfecte dret a romandre monolingües com qualsevol dels membres de qualsevol família espanyola, oi tant que sí!
A la foto de l’entradeta, el cap de files de la CUP diu, assenyalant amb el dit la susdita parella de fet Sánchez-Camacho/Trillo que li passen pel davant: “Els felicito perquè durant vint anys de guerra mediàtica, política i judicial contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit, després de vint anys de tenir tots els recursos, que dotze famílies de cinquanta mil no vulguin estudiar en català“. I després d’aquesta andanada en tota regla, David Fernàndez va reblar el clau amb aquestes paraules: “A nosaltres no ens cal permís per ser lliures ni perdó per ser-ho. Visca la terra!”.

Ens anem entenent, delicats i exquisits adalils de l’Estat de dret de conquesta espanyol?
_______________________________

Última hora: Rajoy avisa que “res farà que fracassi [sic] la unitat d’Espanya”, i el ministre d’AA EE, José Manuel García-Margallo, millora el pronòstic dient que “la pàtria comuna continuarà [sic], perquè si abans van fracassar [sic] els secessionistes, ara fracassaran [sic] més”. I així, com dèiem, fins a l’últim minut de la pel·lícula…

Una vegada, fa temps, una parella de la Guardia Civil de trànsit va parar un cotxe que duia a la part posterior un adhesiu (una pegatina) ovalat i de color blanc amb la lletra “C” de color negre al centre. Es tractava de la rèplica oficiosa, una vegada més, dels adhesius oficials que lluïen (diria que obligatòriament, però no n’estic segur) els turismes i camions estrangers, majoritàriament europeus, que circulaven aquells anys per les carreteres catalanes, i que indicaven el país respectiu al qual pertanyien. Els agents de la Jefatura de Tráfico van comminar el conductor del vehicle a retirar immediatament l’adhesiu amb aquest argument sec i pelat: “Este país no existe”.
Aquesta és l’anècdota. La categoria és que aquest mateix argument –i l’únic, de fet– és el que la classe política castellana en pes utilitza, ara com llavors, per negar el dret de Catalunya a ser com a país, i a fer-ho en peu d’igualtat amb tots els països del món mundial, incloent-hi aquest que es fa dir Espanya.
Passa, però, que la història, que no és una ciència exacta com les matemàtiques i que per això mateix es pot –fins a cert punt– distorsionar, deixa tanmateix rastres, proves físiques que si no són destruïdes donen testimoni dels fets passats, i no pas de les dèries dels que voldrien veure’s legitimats per una història pastada al seu gust i d’acord amb les seves egocentricitats nacionals i/o nacionalistes.
Aquí en tenim un bell exemple, rescatat del passat el 1878 per Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas, autors d’un volum sobre els “Furs de Catalunya” on exposen de manera didàctica, sistematitzant en Títols, Capítols i Articles, “les innombrables ordenacions i usos que formaven el dret públic de Catalunya”, el qual, “com a Anglaterra, consta no solament de lleis escrites, sinó també de moltíssims usos i pràctiques constantment seguits i respectats, sense formar un codi especial, abreviat i únic a la manera de les constitucions que regeixen la major part dels pobles moderns”. Com a Anglaterra, insisteixen, i altres nacions que “han assolit un innegable desenvolupament polític, més estabilitat i elasticitat en la legislació, prescindint de semblants formes”.
Per a informació dels fanàtics d’aquesta Constitució espanyola de 1978 (d’abans-d’ahir, doncs, en termes històrics) que té l’elasticitat d’una cotilla, l’articulat d’aquella compilació començava d’aquesta guisa:

Aquesta idea ja fa temps que em volta pel cap, i durant la Diada d’aquest 2012 que ha sigut tirant a miserable però que ha donat molt de si en termes identitaris i sobiranistes (vid. “L’any 2012”, de JM Fonolleras) la idea es va fer persistent: si de mi depengués, l’endemà de la proclamació de la independència de Catalunya proclamaria com a himne oficial del nou Estat El cant de la Senyera, en lloc de l’històric i actual Els segadors.

_{Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.}

_{Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!}

_{Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.}

_{I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.}

Per què? Doncs per diferents raons: per la lletra, per la música i pels sentiments i emocions que hi van associats.
El vell, històric, cant d’Els segadors té totes les raons del món que el justifiquen. Inserit de ple en l’esperit reivindicatiu de la mateixa Diada, en què es commemora la derrota militar de 1714 (per fer-ne memòria, no pas per “celebrar-la”, com comenten els graciosos descendents del bàndol victoriós, donant a entendre que aquí som masoquistes encantats del seu sadisme), la lletra de l’himne ens commina a la rebel·lió i a parar els peus a “aquesta gent tan ufana i tan superba” que ens té agafats pels ous des de fa tres segles: ens recorda, cada vegada que l’entonem, que no podem oblidar. Ni perdó ni oblit, perquè el mal que ens han fet ha sigut gran, enorme, i si no ha estat encara més gran és perquè l’agressió castellana ha trobat resistència. La victòria borbònica de 1714, doncs, va ser incompleta.
I així es quedarà, a mitges, si aquí acabem la feina que hem començat i som capaços de treure’ns de sobre definitivament l’amenaça fantasma, abans no ens destrueixi com a poble.
Si l’alternativa es resol a favor nostre, com ha de ser, per mi ens podem començar a oblidar de cadenes, de falçs i segadors i de malparits que no tenen altre pla a la vida que viure de les seves fantàstiques històries i de les seves presumptes glòries: que passi tot avall!, i que es perdi de vista com més aviat millor…
En aquesta nova etapa, de plenitud nacional, m’encantaria que els versos i les notes del nostre himne nacional fossin els que van escriure el poeta Joan Maragall i el mestre Millet, vitalistes i positius, lluny del to més dur i directe però també una mica… jeremíac –i que ningú se m’enfadi– d’Els segadors. Alguna cosa deu tenir El cant de la Senyera, d’altra banda, encara que avui pugui semblar una mica kumbaià, si la seva interpretació desperta de la manera que ho fa –com es pot veure en el vídeo del concert de Sant Esteve d’enguany– els sentiments patriòtics dels catalans, i com ho va fer mig segle enrere, en ple franquisme, i en el mateix escenari, el Palau de la Música Catalana, en els famosos i celebrats Fets del Palau, arran dels quals el futur president Jordi Pujol va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a presó.
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: imatge del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960, amb tot d’octavetes llançades des dels pisos superiors voleiant sobre la platea. (Font: Viladecans punt de trobada)}]

Doncs ja hi som pel tros: avui ens han anunciat [deu ser un dia propici als anuncis ;-)] que hi ha hagut acord finalment entre Artur Mas i Oriol Junqueras per a la governació del país, acord que inclou, com volia Esquerra, data per al referèndum d’autodeterminació, l’any 2014: serà al cap de 300 anys justos, doncs, de les dates en què ens van entaforar Espanya, sense cap consulta prèvia, cap mena de referèndum. Ha arribat l’hora de canviar-los el cromo.
Doncs som-hi: salpem!

El cartell de l’entradeta és per recordar, com deia avui algú a la xarxa, que venim de lluny. I que anem més lluny encara.
De moment, d’aquí al dia del referèndum, primer, i fins al dia en què fotrem el camp d’una vegada, l’Estat castanyol no perdrà cap oportunitat de collar tant com pugui el garrot vil de la seva mesquinesa, fidel a la seva espanyola manera de persuadir. Jo els veig perfectament capaços de cedir a la temptació d’anul·lar o de tutel·lar, si més no, l’autonomia de Catalunya (havent-la prèviament ofegat financerament), sense calcular les conseqüències d’una semblant bravata. Igual com fan ara, que es pensen que a base de bravates pararan el tsunami que els hi ve a sobre (i que ells mateixos en bona part han provocat).
Però res: que vagin fent…
Ens ho agafarem esportivament: Cordeu-vos el cinturó, nois, que vénen corbes i ens divertirem!

Queda clar, el missatge: la culpa és dels altres. Mentre governava el PSOE (per accident, recordem-ho), la culpa era “de Zapatero” (així, a seques); després, tornats a la normalitat, amb la majoria tan absoluta com absurda del PP, la culpa va passar a ser “de les autonomies”, malbaratadores i corruptes (apreciació exacta i avalada pel diari d’investigació per excel·lència, El Mundo del Siglo XIX), a mitges amb un altre actor inesperat: la realitat. Les estimacions, previsions i projeccions del Partit Políglota, majorment en política econòmica, són correctes, però noi, no comptaven amb la realitat, que s’entesta a tombar-les totes: vegeu el llastimós vídeo de més avall.
Ja tenim identificats tres dels grossos culpables del desastre actual (i força futur, segurament, atès que algun d’aquests líders i lideresses, alumnes avantatjats de les escoles de pago, han declarat que ja comencen a veure –ells– la sortida del túnel i més enllà, amb tot de brots verds sota un sol radiant).
Per sobre d’aquests, però, plana sempre el principal culpable de tot plegat: Catalunya i els catalans, que no paren d’emprenyar amb les seves coses i la seva mania de voler ser diferents.
Diagnòstic fet, doncs: la culpa és sempre dels altres, sigui directament, sigui perquè, de prop (les autonomies ruïnoses) o de lluny (la mariscala Merkel), canvien la realitat de les coses, i escolti, així no hi ha qui treballi…

La meva percepció, en canvi, és ben diferent. No sé per què, a mi em sembla que estem governats per una colla de beneits i d’incompetents que només excel·leixen traient-se de sobre la responsabilitat d’un panorama desolador; fent-se el milhomes, malgrat tenir el cul llogat a Brussel·les, i fent el fantasma, malgrat la crítica situació econòmica; i de manera especialment artística, putejant els veïns tant com sigui possible, i traient-ne alhora (que no decaiga!) el màxim profit econòmic.
Pur residu de l’imperialisme decimonònic, reduït a la mínima expressió (però convertit en el nostre màxim maldecap), pura relíquia de les dictadures del segle passat, Espanya deu ser ara mateix l’únic país formalment demòcrata del món on els demòcrates amb llengua, veu i pensament propis són tractats de nazis.
L’últim a fer-ho ha estat Francisco Vázquez, personatge que durant els anys que va fer d’alcalde de la Corunya ja ens va obsequiar amb unes quantes delicadeses, però que no arribaven, que jo recordi, a l’altura de la del vídeo:

Aquest tal Vázquez, que com es pot veure es va amarar de les exquisides maneres de la diplomàcia vaticana, és socialista, sí, però a aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que aquesta condició, a Espanya, no és garantia de res. ¿Qui no recorda la intervenció (per dir-ne només una), durant la campanya electoral de novembre, de Marcel·lí/Marcelino Iglesias, el noi de la Franja que parla català i que quan presidia el Govern amic d’Aragó semblava tan demòcrata, obert i predisposat a protegir aquesta llengua de la precarietat i de la desaparició…?

Ras i curt: tots plegats –dretes i esquerres– són uns cracs a l’hora de ficar-se on no els demanen, regular les coses que ja funcionen per fer-les funcionar a la seva manera i practicar activament l’immobilisme davant determinats intangibles intocables (com ara els reductes aristòcrates i latifundistes castellans reconvertits en capitalisme cañí madrileny), però a l’hora de fer funcionar les seves empreses (siguin les empreses públiques que encara no han privatitzat, sigui el mateix Estat, la més important en moviment de capitals, i tan descomunal com inoperant) són una calamitat total i absoluta.
Però, germans, encara no hem vist res: quan Catalunya els tanqui la porta als morros i es quedin sols, llavors començaran a donar la mesura exacta de la seva incapacitat, a la vista d’Europa i de la resta del món, bona part dels quals van haver de patir també, fa temps, l’obra evangelitzadora i de civilització de l’Imperi gloriós on no es ponia mai el sol i on totes les gallines ponien a cor què vols…

Per cert: hi ha fumata blanca, al Palau de la Generalitat de Catalunya? Tenim data fixada ja per a la consulta sobiranista?

We don’t need this education,
We don’t need no Wert control,
no more sarcasm in the classroom,
fascists leave the kids alone…

¿Sap què és, el ministre d’Heducació, la regla de tres? ¿Entén el concepte de reciprocitat? ¿I el d’alteritat? ¿Coneix, per ventura, la definició de “colonialisme”? ¿Té alguna idea dels valors de la Il·lustració? ¿I dels que van portar a la fundació de l’ONU? ¿Sap que sabem perfectament, perquè molts la vam patir en viu i en directe, la confusió conceptual educació/adoctrinament, i que ja ha passat el temps de treure’n profit com han fet les dictadures? ¿Entendria, si llegís això, que estic dient que no ens confondrà tan fàcilment com es pensa? ¿És capaç de captar el significat de l’expressió “gat escaldat d’aigua tèbia fuig”? Finalment: ¿de debò es creu aquella parida que va dir l’altre dia, que l’escola catalana és una fàbrica d’independentistes? ¿És veritat que aquesta enorme cagada del seu refotut projecte de llei respon a una “estratègia per frenar el sobiranisme”, com ha dit algú?

Ah, i no me’n descuidés: on és la gallina caponata del Partit Políglota a Catalunya?, com és que no piula? Oi més: ¿Hauria piulat igual, els dies de campanya electoral, si el sinistre Wert hagués fet públic abans el seu últim acudit?

«Hi havia qui conjecturava que el PP alleujaria la tensió després de les eleccions catalanes. Però això requeria intel·ligència i saber fer. I implicava respecte. La intel·ligència i el saber fer es fan visibles en algun racó d’aquell partit molt de temps en temps, però el respecte hi és improbable. De manera que Wert ha dinamitat tota possibilitat de reconduir la situació i ha fet esclatar un conflicte tan i tan gros que ha mogut a protestar fins i tot la Generalitat… valenciana!»Wert, que s’ha de recordar que és un amic personal i molt íntim de Rajoy, mira d’endarrerir els rellotges fins al final del franquisme. Eludir les normatives de normalització lingüística que –primer el Principat, després el País Valencià amb la Llei d’ús i Ensenyament i finalment les Illes– s’havien aprovat els primers anys vuitanta. Com si no existissen les lleis, com si no existís l’autonomia, com si no existís res de res, llevat de la seua voluntat d’espanyolització, de politització de l’ensenyament.

»Òbviament, tot ho presenten amb criteris ‘tècnics’. Però una sola pregunta val per a fer la prova del cotó. Més de cent mil famílies valencianes no van poder portar els fills a classe en català perquè el govern no va proveir-ne prou places. Si Wert diu que les famílies descontentes de rebre l’educació en català tenen dret a fer-se pagar, amb càrrec als pressupostos, un ensenyament privat en castellà, seria raonable que amb càrrec als pressupostos també l’estat pagàs a totes les famílies valencianes que ho volguessen l’educació en català que reclamen i no tenen.

»Però això no passarà mai perquè a Wert tant se li’n donen els drets dels pares, i el projecte educatiu, i l’escola, per més que gesticule quan en parla. A Wert només li importa Espanya i el seu projecte polític. Imperial. D’això es tracta i a això, inevitablement, ens enfrontem tots plegats, de la Jonquera a Guardamar i de Fraga a Maó».

V. Partal, a VilaWeb
___________________________________

Última hora (via FB):

Retweeted Sergi Mas (@Sergimas):

UCD: LOECE (1980). PSOE: LODE (1985), LOGSE (1990), LOPEG (1995), LOE (2006). PP: LOCE (2002), LOMCE (2012) ¡Dejen en paz a los niños!
___________________________________

[+]

La reforma educativa plantejada pel ministre Wert, que posa en perill la immersió lingüística a Catalunya, ha provocat una allau de reaccions contràries a la xarxa. El mateix dilluns al vespre es va crear una campanya de recollida de firmes contra la reforma, a través de la plataforma Change.org, que ja ha obtingut més de 43.000 suports en menys de 24 hores.

La campanya, creada per Oriol Franch, s’anomena ‘L’escola en català, ara i sempre’, i reprodueix un article de l’Ara.cat que exposa els quatre atacs al català de la nova llei. Tot seguit, proposa enviar una carta al ministre Wert per demanar-li que reconsideri l’esborrany.

El text que els firmants fan arribar al ministeri d’Educació manifesta la seva “total disconformitat amb l’esborrany” i adverteix que “aquesta llei no pot prosperar ja que posa en perill la llengua catalana”. També demana a Wert que “seria necessari que visqués de prop la realitat de Catalunya, una regió en què la convivència d’idiomes no suposa cap conflicte per més que mitjans de comunicació i polítics s’entestin de vegades a demostrar el contrari”.

(Ara.cat)

Què hi fa un individu com Alejo Vidal-Quadras, un hooligan dels més destacats de l’Espanya més negra i antedemocràtica, a la seu de l’artúric Parlament Europeu, i ni més ni menys que en qualitat de vice-president de la cambra? ¿Com pot ser que aquesta Unió supraestatal que s’està construint sobre bases inequívocament democràtiques mantingui en lloc tan destacat aquest bocamoll que va unir fa poc la seva veu a les més cavernàries reclamant que l’Estat espanyol utilitzi les seves forces armades per posar fi a les vel·leïtats separatistes de Catalunya?
Aquest extremista del nacionalisme espanyol ha donat repetides mostres del peu que calça en matèria d’identitats i de respecte a les minories nacionals (entre elles la seva, per a més vergonya), però aquesta vegada s’ha passat de rosca, i com que una broma com la que ha amollat no es pot quedar sense resposta, és el moment també de demanar la seva als responsables de les institucions europees, tret que aquestes assumissin el seu punt de vista i el seu pamflet, que hem de suposar que no és el cas.

La plana web d’Assemblea.cat del Vallès Occidental ha reaccionat davant aquesta última astracanada de l'(encara) europarlamentari  posant a disposició dels seus visitants un “Formulari per demanar el cessament de Vidal-Quadras al president del Parlament Europeu”.

A la mateixa plana es pot trobar també, a més de la carta que tothom és invitat a subscriure, el text de les incendiàries declaracions d’aquell alienígena de la política europea i un enllaç a la carta dirigida pels eurodiputats Jordi Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Oriol Junqueras (ERC) al president de l’Eurocambra, Martin Schulz, per posar-lo en coneixement d’aquesta “vergonya” i d’aquest “escàndol”, i perquè prengui les mesures oportunes.
Segons els gestors de la plana web, fins ahir a la nit s’havien rebut (en només quatre dies) 85.000 visites per adherir-se a la petició de cessament, i donen de temps fins avui a la mitjanit per afegir-s’hi.
És evident que a l’ultramuntà semiafònic aquestes reaccions li faran tant d’efecte com la picada d’una puça a un elefant, però potser en faran més a la resta d’eurodiputats (particularment en la seva visió del conflicte intern entre Catalunya i Espanya, i de les maneres que gasta aquesta última per justificar / imposar el seu estúpid i residual imperialisme) i al president Schulz, que per sort no tenen la pell de paquiderm dels nonacionalistes espanyols. Hem d’esperar que s’adonin d’una vegada que, com a mínim, aquest Vidal-Quadras s’ha equivocat de cort.
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Alejo Vidal-Quadras a la Fundación para la Defensa de la Nación Española. De qui se suposa que s’ha de defensar, la presumpta Nación Española?}]

Que la gran sacsejada de la manifestació de la Diada va agafar amb els pixats al ventre els polítics mesetaris està fora de dubte. Recordem com l’endemà mateix PP i UPyD (aquesta només perquè constés) rebutjaven la ILP d’Acció Cultural del País Valencià sobre la reciprocitat del senyal de les televisions valenciana i catalana… Després van venir uns dies d’estupefacció, i en acabat la reacció: en negatiu, com era d’esperar, i en positiu, això és, la reacció tardana i patètica d’avenir-se a parlar de federalisme (i fins i tot del vell concepte maragallià de federalisme asimètric!), com han fet Rubalcaba i el mateix Rajoy aquests últims dies. “Quan fou mort el combregaren”, ha dit algú referint-se a aquesta sorprenent conversió d’última hora. En tot cas, ja els coneixem més que bé, i sabem que aquesta convincent invitació al diàleg no podria acabar d’altra manera que en un canvi escarransit i miserable, en l’enèsim intent per aconseguir que res no canviés. Res de substancial, s’entén, i per tant que la colònia catalana continués callada i donant els seus estupends dividends.
Per si no quedava clar, mentre grunyien de totes bandes amb tota mena de tons apocalíptics i tremendistes, sense deixar d’acompanyar els grunys i lladrucs amb la tradicional amanida de menyspreus i insults, com més maleducats millor, va el ministre Wert i es fica sense miraments a dictar per a totes les escoles d’Espanya (incloent-hi les escoles colonials, és clar, i sobretot aquestes) els mateixos continguts educatius… Tornem-hi, que no ha estat res!
“La voluntat recentralitzadora del govern espanyol no té aturador”, llegíem a l’editorial d’El Punt Avui del dia 22, “i cada dia que passa recupera de manera descarada competències transferides a les comunitats autònomes. Ara li ha tocat a l’educació” (“Un altre atemptat a l’autogovern”).
Ho deia fa poc la Patrícia Gabancho (que, per cert, ha resultat guanyadora del premi Bartrana d’enguany; l’enhorabona des d’aquí, Patrícia): és per evitar la fatiga extrema que provoca aquesta persistència en la uniformitat i el reiterat intrusisme malaltís a la casa dels altres, que Catalunya vol l’Estat propi: per blindar-se, d’una vegada i per sempre, davant d’aquest veí agressiu, groller, cridaner, miop, immòbil, immobilista i endarrerit des de tots els punts de vista respecte a la marxa dels temps.
Però, si de cas la de la identitat col·lectiva permanentment amenaçada no és prou raó per tocar el dos, si es tracta únicament de l’aspecte econòmic, en allò tocant a la butxaca dels soferts habitants/productors de la colònia Catalunya els arguments es multipliquen, i aquests no poden ser més sòlids i incontestables. Vegem-ne algunes mostres:

—En un altre editorial del diari gironí, de tot just el 14 del mes passat, hi trobem uns comentaris sobre el concert econòmic, a propòsit d’un informe recent de la temible agència de ràting Standard & Poor’s sobre el concert basc, més que enraonats… per aquell moment, però tot i que el país ha avançat per la dreta aquelles consideracions, no deixen d’anar en la mateixa direcció de les que prevalen ara: ens estan pispant la cartera descaradament, i així no podem continuar: “Una raó més de pes per al concert”.

Dues coses més.
Fa un parell de dies La Vanguardia digital feia una enquesta entre els seus lectors amb aquesta pregunta:
“Donaries suport a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació?”. En el moment que la vaig consultar, al final del dia, els resultats eren aquests: SÍ, 96 %; NO, 3 %; NS, 0 %.

Més males notícies per als que borden, i concretament per a un dels que fan mèrits per ocupar un lloc a les hemeroteques que recullin la història del procés secessionista: em refereixo a Guillermo Fernández Vara, actual secretari general del PSOE d’Extremadura i integrant del trinomi de presidents autonòmics bocamolls i passats de rosca juntament amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que el va precedir fins al 2007, i José Antonio Monago, que l’ha succeït d’ençà de les eleccions del 2011. L’home ha reclamat aquesta mateixa setmana que, ja que Catalunya es posa xula, ell s’hi posa més, i ha reclamat que tornin a Extremadura els 150.000 “emigrants” (per a ell encara són això) que segons ell viuen al nostre país.
Doncs bé, una barbaritat semblant ha rebut la resposta (dura resposta) d’un d’aquests seus emigrants que viu a Alcoi. El text m’ha arribat pel FaceBook i no va signat, però encara que fos apòcrif, les raons que explica no tenen res de fantasmals:

Mi respuesta a Guillermo Fernandez Vara, en su blog “El cuaderno de Guillermo” (27/9/12):

Señor Vara, no quiera arreglarlo ahora. Lo que dijo estaba muy claro, a pesar del lenguaje figurado. Claro, pero errado: los emigrantes tuvimos que salir de Extremadura por unos motivos que no sé por qué le da miedo mencionar: la tierra, lo único que había, o casi, estaba en manos de unos señoritos a quienes Franco acababa de salvar de la reforma agraria. El resto era naturalmente muy precario, pues todo acababa dependiendo del campo. El éxodo hacia las regiones industriales no le hizo ninguna gracia al sistema, porque dejaba a los señoritos sin mano de obra que esclavizar, y de hecho se arruinaron por eso. Esos son los responsables de nuestra emigración, y si usted no los menciona ahora, será quizá porque sus hijos y nietos todavía siguen por ahí y son quizá potenciales votantes, o porque son sus antiguos correligionarios de cuando militaba en AP y con quienes todavía se tiene que tomar cañas por Mérida.
Los que tuvimos que salir de Extremadura encontramos trabajo y explotación capitalista, sí, pero también la posibilidad de progresar en la vida de un modo que se nos había negado desde el nacimiento: pudimos estudiar, comprar casas y levantar negocios. Si con eso hicimos progresar a otra tierra, bendito progreso sea ese. No fuimos “sustraídos” por nadie, y no tenemos que ser devueltos a nadie: ni nosotros ni nuestro esfuerzo. Fuimos expulsados de Extremadura por unas circunstancias invivibles, y sé de muchos que no han vuelto ni de vacaciones porque el día que salieron se sacudieron de los zapatos el polvo, queriendo dejar atrás la miseria y la humillación. Usted no puede entender eso porque es hijo de un juez y desde la cuna estaba destinado a ser “estudiao” y ser de los de arriba, lo cual me parece maravilloso, pero eso le impide hablar con autoridad del currante que recaló en Sabadell o en Alcoi hace medio siglo.
No nos representa. No intente representarnos.
Y deje ya de machacar la chorrada demagógica, oída en Radio Macuto, de las míticas macroinversiones franquistas en Cataluña. No le interesa a usted la historia? Pues debería interesarse más, porque es ciencia auxiliar de la política. Si se asoma a cualquier manual verá que en Cataluña hubo revolución industrial (cruda e injusta laboralmente, como fue en todas partes) en el siglo XIX, no a partir de 1940. Cuando en Extremadura los señoritos seguían durmiendo la siesta y rezando el rosario mientras la moza les iba a buscar agua a la fuente con el cántaro, en Barcelona los capitalistas montaban hilaturas. Eso era así antes de que Franco naciera. Y mientras el primer ferrocarril de la península lo montaban accionistas catalanes entre Barcelona y Mataró para llevar gente y mercancías y desarrollar industrialmente el Maresme, (1848), el segundo sería Madrid-Aranjuez, construido por el gobierno central para que Su Majestad Isabel II pudiera ir a refrescarse la potra en sus jardines junto al Tajo.
Venga ya y no nos dé más la vara. Su visible anticatalanismo, que le lleva a buscar hasta con Monago un plan de acción común contra la secesión de Cataluña, es tan dañino como patético: dañino porque planta la semilla de la disensión entre los emigrantes y nuestro nuevo hogar, donde hemos hecho la vida que Extremadura nos negó, donde tenemos hermanos, hijos y nietos que han de seguir viviendo allí entre y con los “nativos”. No necesitamos que venga nadie de nuestra madre-patria-chica a agitar el ambiente ni a crear enemistades ni a servir de intermediario. Si le interesara más la historia, se acordaría de que así empezaron los tiros en Yugoslavia, y se daría cuenta de que es sumamente irresponsable que un político diga las cosas que se dicen y adopte las actitudes que se están adoptando. Como su correligionario Bono, que lanzó el otro día aquella perla de que preferiría morirse antes que ver España deshecha. ?Habráse visto??? Pero qué se le da a un manchego o a un extremeño que los catalanes hagan de su capa un sayo? Ocúpense del buen gobierno de sus regiones y dejen a los demás tranquilos.
Y es patético porque de momento ya ha logrado destacar lo que no le conviene destacar. Dice que la emigración es cosa de hace 30 o 40 años. Es muy anterior: la mayor parte llevamos medio siglo fuera. Treinta años son los que hace desde que Ibarra accedió al poder, y hasta que les desbacaron en 2011 no habían conseguido ustedes hacer nada aparte de agitar la bandera del victimismo, y sobre todo (importantísima labor) sustituir a los arruinados señoritos del latifundio con otra casta de chupópteros de nuevo cuño, un caciquismo con otro. Los extremeños de fuera nos hemos quedado necesariamente fuera, tres décadas más. A qué podíamos volver? Qué va a hacer usted con esos 150.000 que reclama, más sus hijos y nietos? Y si de lo que habla es del potencial laboral, nos va a dar trabajo a todos? O es que nos quiere como estadísticas de parados para reclamar más PER?

Ajuda al projecte!

El projecte “Dóna la cara per la Independència” és molt nou i desconegut, per això necessita la teva ajuda per a fer-se gran i aconseguir omplir-lo de cares!

Com puc ajudar?

• Ajuda els teus pares o familiars perquè també donin la cara.
• Parla del “Dóna la cara” als teus amics: Twitter, Facebook o bé fent un cafè.
• Formes part d’una entitat o en coneixes alguna? Pot ser molt interessant realitzar un “Dóna la cara” al carrer. Llegeix aquí com fer-ho.
• I recorda: No n’hi ha prou de dir-ho un cop… cal recordar-ho cada dia a tothom! Utilitza el cercador per a veure les persones que ja han donat la cara i detectar les que encara no ho han fet.

T’agrada? consideres que el temps i l’esforç dedicats valen la pena?

• Aquest projecte no té finalitat de lucre i està fet a partir del temps que hi dedica l’autor i uns col·laboradors.
• Si creus que aquest projecte pot ser útil i que el temps invertit en el seu desenvolupament i manteniment val la pena, pots considerar de realitzar un donatiu que serà destinat a cobrir les despeses i a millorar els servidors:

 

«Millorar la castigada imatge de l’Estat, que últimament només en surt ben parada en l’àmbit esportiu, és un dels objectius de Rajoy, que vol aprovar abans de final d’any una nova llei d’acció exterior per modernitzar el servei diplomàtic i, en paraules de Sáenz de Santamaría, per “millorar la imatge, la posició i la defensa dels interessos espanyols a l’exterior”. En la mateixa línia, també ahir Carlos Espinosa, que prenia possessió del càrrec d’alt comissionat per la marca España, admetia que l’Estat no s’ha sabut vendre “ni dins ni fora” i es comprometia a recuperar la bona imatge perduda. Cal veure com afectarà aquest rearmament de màrqueting les iniciatives per promoure Catalunya a l’exterior».

(El Punt Avui, 14.7.12)

Ja es veu que la noticiassa procedent de la Moncloa és anterior a la cita olímpica de Londres, d’on la delegació espanyola comptava tornar-ne amb un gavadal de medalles d’or i plata, com aquell qui va a Potosí a gratar la terra (és un dir, perquè en els bons temps de l’Imperi castellà aquest honor estava reservat als indígenes, no cal dir-ho) i en torna carregat de metalls preciosos, un gavadal que havia de ser superior al de la collita de Barcelona ’92 (la intenció declarada era superar aquell rècord històric), i la crua realitat és que la remaleïda Illa britànica ha resultat un cop més infausta per als plans espanyols, i la collita ha sigut d’una migradesa clamorosa, i el fracàs, estrepitós.
Per acabar-ho d’adobar, els esportistes espanyols han tingut un comportament lamentable davant de determinats arbitratges que els han perjudicat clarament, i no han tardat a atribuir el desastre a la mala sort i a la famosa mà negra que sempre ha volgut esguerrar els èxits espanyols: si la sort de ser espanyol és una evidència, l’enveja dels que no han tingut aquesta sort, sobretot a Europa, no és menys evident. La ràbia dels envejosos ha fet la resta, doncs.
Malgrat aquest inesperat daltabaix, però, la idea ja està llançada, i sospitem que no tindrà aturador, oi més quan el pare de la reconsagrada idea és el Cervell de la FAES; i no ho dic jo: ho reconeixia en un article publicat fa mig any el flamant ministre d’Afers Exteriors i Cooperació i que reprodueixo més avall. L’escrit –un pamflet, en realitat– està redactat en un to patrioter que fa riure (n’he subratllat les frases més patètiques), començant per la ridícula utilització del mite de la caverna platònic, i recalca amb una curiosa insistència l’important paper de “nuestros [sic] deportistas” en aquesta mena de perfomance de la “marca España”: els hi encomana nada menus que servir de “model a seguir per a tota la societat espanyola”, bufa! Hom pensa que si tots els sectors professionals de la societat espanyola estiguessin tan ben pagats i tan ben peixats com els seus esportistes, probablement no els caldria tenir exemples com aquest en els quals emmirallar-se.
Però, dit això, no puc evitar de formular un cop més la irritant pregunta del milió: ¿no havíem quedat que no s’ha de barrejar esport i política? Perquè darrere de l’expressió “toda la sociedad española” hi ha implícit el concepte de la “unidad de la sociedad española” que les seleccions esportives representen tan bé (sobretot la de futbol, que ja és un clàssic convertir cada victòria seva en una arenga unitarista, obviant que els jugadors seleccionats estan obligats per llei a vestir la samarreta nacional).
Encara fa caure més de cul, tanmateix, la referència que fan tant l’alt comissionat Carlos Espinosa de los Monteros com el ministre (aquest en diu “ejercicio de patriotismo”) a la propaganda de la moto de cara a l’interior, perquè als que formem part de l’Espanya assimilada, com en diu en Vicent Sanchis, ja ens poden venir amb un flabiol sonant per millorar la imatge d’Espanya, veient com veiem, dia sí dia també, la seva pitjor cara, és a dir, la seva autèntica cara…
Veig venir, doncs, amb tant de rotllo, una nova onada d’espanyolisme platònic en format publicitari que haurem de pagar entre tots (això és, els retallables del nord-est i est peninsular) i suportar-la estoicament.
 

En una entrevista al diari El Punt Avui (a l’encomiable secció “#Catalunya vol viure en llibertat”, on s’ha estat cuinant bona part del material que aquest diumenge donarà forma al concert commemoratiu del de fa 20 anys a la Devesa de Girona, provocat, aquell, per la ràtzia antiindependentista de l’ambigu jutge Garzón), el periodista Salvador Alsius recordava els versos d’un altre Salvador, amb aquestes paraules: «Hi ha un poema de l’Espriu del 1949 que sembla que hagi estat escrit avui, El meu poble i jo, musicat per Raimon; ho il·lustra perfectament. La primera estrofa diu: “Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo”, i és així, aquesta sensació que se’ns estan pixant a sobre, una expressió més prosaica de dir-ho, l’Espriu ho diu de manera més elegant, i tinc aquesta sensació personalment i com a català».
Demà (avui) tindrem ocasió de veure una nodrida representació de la quantitat cada vegada més gran de catalans que compartim la mateixa sensació…

Si els nostres inaguantables veïns de ponent s’atreveixen tant, tan obstinadament i de manera tan prolongada, sense solució de continuïtat, a ficar la banya en els afers i en la vida col·lectiva d’aquest poble, és perquè estan convençuts que som uns mesells, que som inofensius, que som incapaços de defensar-nos. La proverbial serenitat catalana, en lloc d’asserenar-los a ells i dur-los al diàleg, incita la seva combativitat més cega. Allò que per a nosaltres pot ser seny, prudència, bona educació davant les seves constants envestides, ells ho interpreten amb aquell principi tan castellà de “quien calla otorga”…
Si no fos així, no serien tan agressius, tan maleducats, tan aspres, tan violents (sempre verbalment, i per l’acció quan els arguments catalans, insuportablement carregats de raó, els inflen les pilotes).
Però com que és així, personatges insignificants que no tenen ni mitja bufetada com Cristobalín Montoro es permeten gallejar de la manera que ho fan, burlant-se a la cara de totes les propostes catalanes (fins i tot aquelles de les quals ells traurien partit, com el Corredor mediterrani que hauria de travessar fins a la frontera francesa Múrcia, País Valencià i Principat, casualment les tres comunitats que s’han vist obligades a demanar l’humiliant rescat autonòmic al Gran Recaptador estatal).
I aquesta mateixa explicació respon la pregunta que es fa insistentment Oriol Junqueras, entre altres, i que rep invariablement tota mena d’evasives o el silenci per resposta: Per què els que defensen el concert econòmic basc no defensen el mateix per a Catalunya? Per què aquest pacte d’Estat ha de ser possible allà dalt i impossible aquí? ¿Hi ha alguna altra explicació per justificar el fet que la tradició foral basca tingui més pes, entre els espanyols, que la tradició confederal catalana que no sigui que el poble basc, a còpia de violència (el llenguatge que tant blasmen els espanyols, però que és l’únic que entenen), s’ha fet respectar?
Que ningú pensi que estic fent apologia de la violència terrorista o de carrer, ara. Al contrari: estic denunciant l’exercici impune, descarat, groller, medieval (encara més: troglodita), de la violència d’Estat que se’ns aplica metòdicament des de fa tres segles.
Tres segles, ja: és l’hora de dir prou! Ho direm sense fer servir la violència, i per això els nostres senyors veïns seran els últims que ho entendran, però aquesta vegada no els quedarà més remei que acceptar l’evidència dels fets consumats, la irreversible realitat.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

(Salvador Espriu, a Cançons d’Ariadna, 1949)

___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: els Castellers de Vilafranca, en una de les exhibicions que van fer a la ciutat de Nova York durant la tournée que hi van fer el mes passat per promocionar els castells i la cultura catalana}]