L'Hereu Riera

Des que era una mena de nebulosa, un gas més o menys olorós però invisible, durant els anys de la gloriosa Transició d’incerteses compartides però també d’al·lucinat entusiasme col·lectiu, l’independentisme català ha anat evolucionant, a còpia de garrotades a l’ase nacional, cap a un estat més líquid, amb tot d’ampolles, garrafes i bidons omplerts de mala maror a cada nova embranzida castellana contra el cos social de Catalunya (entre les més sonades la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Miravet, aquesta segurament irreversible, i que va provocar una marea de milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, el juliol de l’any passat); i últimament, confirmant la deriva cap al divorci definitiu, està transformant-se vers l’estat sòlid, d’una visibilitat i d’una duresa de més en més contundent, que és just el que li convé en primer lloc per blindar-se davant les garrotades inveterades i incessants del nonacionalisme espanyol (o nanonacionalisme espanyol, si voleu, perquè, tot i ser petitó, existeix realment, encara que alguns ho neguin), en segon lloc per resistir i no ser mogut, igual que el pi a prop de la ribera, i tercerament per fer recular fins a les seves fronteres naturals el dependentisme castellà.
L’última manifestació d’aquest estat de coses és la notícia de VilaWeb que reprodueixo tot seguit, i que ve a ser una reedició del cèlebre tancament de caixes que va tenir lloc a Catalunya a final del segle XIX, promogut pel Dr. Robert, l’alcalde de Barcelona en aquell moment històric, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), per oposar-se a la imposició de noves taxes creades per la hisenda espanyola per eixugar el dèficit provocat per la guerra de Cuba, que va acabar el 1898 amb la pèrdua de l’illa en mans dels ianquis.
(Serà bo recordar, de passada, que aquesta mesura de resistència catalana va tenir com a conseqüència l’engarjolament massiu dels industrials que s’hi havien sumat, d’una banda, i de l’altra el rebuig per part del Govern espanyol presidit per Francisco Silvela d’una proposta negociadora alternativa presentada pel doctor Robert i quatre prohoms més i consistent, atenció!, en una demanda de concert econòmic per a Catalunya i altres territoris de l’Estat que també el volguessin. Déja vu, doncs? Doncs sí).
El segon capítol en relació amb el tancament de caixes ens porta a la referència que n’han fet recentment el president Jordi Pujol, el setembre de 2007, l’eurodiputat Jordi Tremosa, l’abril de 2011, i el Centre Català de Negocis, el juny també d’aquest any.
Però això eren paraules, intencions. I ara algú ha decidit passar a l’acció. Es tracta d’Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d’un restaurant de Siurana de Prades, al Priorat, que han decidit deixar de pagar impostos a l’Estat espanyol a partir del gener vinent. Abans de donar la notícia sencera, i abans que algú es posi les mans al cap, recordem que, com es recull a www.tancamentdecaixes.org, «l’objecció fiscal entesa com a una mena d’objecció de consciència es basaria en el fet que l’Estat espanyol m’espolia a mi pel fet de ser un ciutadà resident a Catalunya. L’Estat democràtic no pot exigir als ciutadans una obediència jurídica incondicional, sinó una mena d’obediència qualificada. Per tant, la desobediència civil legítima i ben fonamentada ha de ser entesa com un exercici de democràcia real».
Aquesta és la notícia que ens ocupa, explicada pel diari digital VilaWeb:

«Andreu Bartolomé i Maria Casademunt tenen un restaurant a Siurana, i ara han anunciat que faran insubmissió fiscal, perquè consideren que Catalunya no pot seguir el camí de submissió i espoli actual. L’any que ve ja no pagaran els impostos a l’estat espanyol, no atendran la documentació d’hisenda, i ingressaran els diners en un dipòsit (vídeo explicatiu). Fan una crida perquè més ciutadans, empreses i entitats s’hi sumin, i es proposen de convèncer-ne 10.000 d’aquí al gener.

»’El punt d’inflexió va ser el juny de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional. Això va set molt greu. I ha passat un any, però no ha canviat res’, diu Andreu Bartolomé, propietari del restaurant Els Cingles de Siurana. Explica a VilaWeb què s’han proposat amb aquesta iniciativa: ‘No amaguem que hi ha un risc, però també alertem del risc que corre el país, i a mi això sí que m’espanta’.

»’D’entrada, invertirem els impostos en un dipòsit, i donarem fe notarial conforme hem pagat aquests diners. Ja veurem si accepten aquest argument, que és molt probable que no. Si és així, si ens diuen que no hem pagat, estarem en les mateixes condicions que les empreses que hi ha ara que no paguen perquè no poden. Aleshores començaria un procés llarg, ben bé d’un any, per procedir a un embargament. Durant aquests temps sempre seríem a temps de pagar la quantitat que deuríem, que l’estat ens cobraria amb un interès del 5% per la demora. Però intentem pactar amb alguna entitat financera un interès pròxim a aquest, d’al voltant del 4%’.

‘Amb 10.000 adherits no hi haurà marxa enrere’

»L’Andreu i la Maria esperen que no calgui arribar a aquest punt, a haver de pagar finalment aquests diners a l’estat, perquè confien que aleshores ja hi hagi una gran quantitat d’empreses que també ho facin, i que entitats prou importants al país, com Òmnium, els facin costat. ‘Ens hem assessorat i ens han dit que si arribem a deu mil persones fiscals que facin insubmissió, ja no hi haurà marxa enrera’. Per sumar i comptar les adhesions, disposen d’aquest formulari a la seva web, on també ofereixen un full de recollida de signatures (PDF), on demanen nom i cognoms, DNI i correu electrònic.

»Han contactat amb entitats i associacions, algunes de les quals s’han compromès a afegir-se a la iniciativa quan s’hagi arribat a aquesta xifra crítica dels 10.000 adherits. ‘Però hi ha associacions que estan un punt massa lligades al govern com per iniciar ells aquest pas’, reconeix. Ara, quan tot just han començat a difondre la proposta, han reunit mig centenar d’adherits. I si no hi arriben? ‘Si no és així, voldrà dir que potser encara no ha arribat l’hora, però nosaltres seguirem i assumirem sols les conseqüències’, diu l’Andreu».

____________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Monument al Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona fins al 1899, en què dimití arran de la resposta de l’Estat al tancament de caixes i a la posterior proposta de concert econòmic català. El conjunt escultòric és obra de Josep Llimona, segons un projecte de Domènech i Montaner, i es va aixecar per subscripció popular l’any 1910, a la plaça Universitat, d’on seria retirat pels franquistes. Actualment es troba situat a la plaça de Tetuan]