L'Hereu Riera

Nova tempesta en un got d’aigua a l’ex-oasi català. Aquesta vegada es tracta del tremend escàndol que va provocar la revelació, a través del programa El convidat de l’Albert Om, que el cantant Gerard Quintana a casa seva parla, amb la dona i els seus dos fills, en castellà. Val a dir que a mi també em va sorprendre, el descobriment, perquè la companya d’en Quintana, tot i ser filla de pares castellanoparlants, és nascuda a Barcelona, i se suposa que deu haver tingut temps d’apendre a parlar l’idioma del país (la seva germana petita el parla amb tota fluïdesa). Això ens hauria de fer pensar sobre el nivell d’això que en diuen “l’ús social del català” al Cap i Casal i dels beneficis d’aquest concepte bord del bilingüisme actiu que tan alegrement es practica a la capital catalana…
Però, tornant a la tempesta que dèiem, l’allau de veus i piulades de gent crispada per l’exemple del (ex?) cantant de Sopa de Cabra va ser monumental, i vam poder sentir coses com que si el programa de TV3 s’hagués emès abans dels recitals del grup al Sant Jordi en commemoració dels 25 anys de carrera, el segon cap de setmana de setembre, “n’haurien fet prou amb Luz de Gas”, i el noi de Girona va ser engegat tot seguit per la congregació a les tenebres exteriors.
No hi estic d’acord. D’una banda, tothom té dret a evolucionar, i a rectificar, que diuen que és cosa de savis. I Sopa de Cabra, amb Gerard Quintana al capdavant, venia d’un temps en què proposaven fer “de les banderes un gran llençol” i en què van editar un disc en castellà, Mundo infierno, que no va triomfar ni a Espanya ni a Catalunya, i a més es van haver de veure titllats de traïdors, com ara li ha passat al pobre Quintana. Els puretes d’ara, com els de llavors, no li tenen en compte per a res el fet que el grup es passejava pel país veí cantant les seves cançons de sempre, no solament les de Mundo infierno, i que enlloc es van trobar que els hi llancessin rocs (dels minerals) ni cacauets, com sí que els hi va passar a Catalunya quan hi van tornar, per haver-se passat al castellà; i tampoc es recorden que en aquell temps abundaven els grups que cantaven en castellà perquè trobaven poc menys que ridícul fer rock en català (com si el rock’n’roll l’haguessin inventat també al collons de Plaza del Sol!).

[De la crònica de Vilaweb]

Aquesta és una. L’altra és que una cosa és l’ús social del català, un terreny on sí s’ha de treballar, i molt encara, igual que en l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola, que no s’ha de deixar perdre sota cap concepte, i una cosa totalment diferent és l’ús de l’idioma a la intimitat de la llar, que ha de ser el que triïn, per les raons que només ells han de saber, els membres de la família, i ningú més. I ningú n’ha de fer res. Ningú, encara que la llengua escollida sigui la mateixa que el feixisme espanyol fa mans i mànigues per imposar a Catalunya alhora que intenta bandejar per tots els mitjans la llengua pròpia del país.

Vist tot plegat, jo demanaria als independentistes-independentistes que, sisplau, no ens encallem en collonades estúpides de sibarites de pell prima, i que emprem les energies allà on de debò fan falta, i no pas a estripar-se les vestidures per menys de cinc cèntims, i a damunt sense tenir raó. A empènyer per l’emancipació del país, a tombar l’estaca (que cada dia que passa està més corcada), hem de ser-hi tots, catalans de dretes, de centre i d’esquerres, catalanoparlants i castellanoparlants (i els parlants de qualsevol de les més de 200 llengües que se senten avui pels carrers de Catalunya).
Avui, dijous 20 d’octubre del 2011, que en un sol dia ha desaparegut físicament el dictador libi (esborronadores, les imatges de la seva captura…, quant d’odi acumulat!), en què ETA ha anunciat que renuncia definitivament a la violència armada (i a partir d’ara, per cert, ja veurem qui arriba primer, si Catalunya o Euskadi, a la meta de l’alliberament nacional…) i en què el Barça ha inaugurat una nova etapa obrint la nova Masia, l’aire sembla més respirable i convida a l’optimisme i a anar endavant.
Espanya, aquesta Espanya maniàticament radial especialitzada a posar pals als raigs de les rodes dels altres (i a la de Catalunya en primer lloc, i amb més mala llet), ha de quedar enrere. I per començar ha de quedar-hi a la ment, al pensament, dels ciutadans d’aquest poble, que ha de tornar a ser lliure com més aviat millor, abans que els neofalangistes espanyols el facin descarrilar i l’estimbin rostos avall.

I per si algú troba que la meva paragrafada és tota ella també una collonada, el convido a fer un cop d’ull a aquest enllaç a la plana web de La Voz Libre (el títol sol ja la delata), on es poden llegir lindezas com aquestes:

«El rockero independentista Gerard Quintana, lider del grupo ‘Sopa de Cabra’, ha sufrido en sus carnes el independentismo radical por el que siempre ha optado (…) Quintana ha decidido inmiscuirse en el mundo de la política durante los últimos dos años, periodo que coincide con su declive en el mundo de la música (…) El rockero se ha mostrado cercano al independentismo catalán más
radical, y así lo ha proclamado durante sus últimas intervenciones
públicas».

La malòstia d’aquest personal és infinita: primer diuen que en Quintana és “independentista radical” des de sempre, cosa que, com hem vist més amunt, és mentida; després associen la seva presa de decisió política dels “últims dos anys” (contradient-se, doncs, barroerament) amb una suposada decadència artística del músic; i acaben insistint que l’independentisme que ha abraçat darrerament és “del més radical”. Valga’m Déu! Pensar que aquesta gent és la mateixa que ha d’encarrilar el procés de pau al País Basc, ara que ETA ha dit que plega, fa venir calfreds…

Per treure’m el mal gust de la boca, enganxo aquí un altre vídeo de Sopa de Cabra, que no ve a tomb de res, però és una de les cançons que més m’agraden del grup de Girona. Bona nit, malparits!