L'Hereu Riera

La brotada del bambú
(Una al·legoria)

Hi ha una cosa curiosa, en el conreu del bambú, un conreu no apte per a impacients. Sembres la llavor, l’adobes, la regues amb freqüència. Durant els primers mesos no passa res que pugui cridar-te l’atenció.
De fet, no passa res durant set anys. Un pagès inexpert estaria segur d’haver perdut la collita.
Però en el setè any, i en sis setmanes, la planta creix fins arribar als 30 metres!
No són sis setmanes, el que triga a créixer: són set anys i sis setmanes, el que necessita per créixer… Set anys de feina callada per fer créixer unes arrels que li permetran esdevenir planta.
 

Amb el temps creix l’amor. Amb el temps creix també el desamor, que duu la llavor d’una nova planta. La vida segueix.

[_{Il·lustració: Drue Kataoka}]

3 de febrer
El govern català acorda que dóna i donarà suport oficial a la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2016. Fixeu-vos en una cosa: Ni en el finançament ni en cap altra qüestió important no hi pot haver relació bilateral entre Catalunya i Espanya, però l’extorsió, econòmica o psicològica, sempre ho és, de bilateral.

[Del “Diari de redacció”, de Lluís Simon, a El 9 Esportiu]

Què és, això? Qui ens hi ha donat espelma, en aquell enterrament? Que potser ens necessiten per a alguna cosa? Que no tenen el que volen? Encara els hem d’ajudar més? Que no els hi paguem nosaltres la festa, potser? Que no els hi pagarem aquesta, si sona la campanada, com ens vam pagar la nostra del 1992?
Per als que no se’n recordin i per als que no hi eren: ens la vam pagar nosaltres (com tenim per costum), la festa olímpica -i paralímpica- del 92, però vam haver de sentir-los dir una vegada rera l’altra, sense cap rubor (i cap polític català va tenir la decència de fer-los callar, en representació nostra, amb un parell de conceptes elementals d’economia domèstica), que els JJ OO es feien a Barcelona pagats amb els diners “de todos los españoles” (sic!), quan són “todos los españoles” que celebren cada any, pagats per tots els catalans (per tots els països catalans!), uns Jocs Olímpics financers que farien al·lucinar en Bernard Madoff, el crac de Wall Street del 2009.
Però deixem-nos d’històries i anem al present: ¿Encara no ens ha maltractat prou, el govern encapçalat per aquell suposat Bambi que ha resultat ser la serpent Kaa del conte d’en Rudyard Kipling? Que potser no ens han humiliat fins a nivells sadomasoquistes, perquè ara hagin d’anar aquests nostres representants a fer-se els simpàtics i a fer el paperina amb una gent que porta a l’esquena un dipòsit de mala llet per funcionar, que monologa en comptes de dialogar i que mossega els seus servidors “compatriotes” de la perifèria per demostrar-los agraïment i lleialtat?
En política hi hauria d’haver un sistema equivalent a l’apostasia, per poder desapuntar-te dels teus representants quan no solament no parlen ni actuen en nom teu, sinó que amb el seu comportament delirant et fan sentir vergonya aliena… ¿No havíem quedat que ens convenia deixar de mirar cap a Madrid i girar la vista cap a Brussel·les? ¿No dèiem que anar a Europa passant per Madrid era fer una marrada absurda…, una manera estúpida de perdre el temps i la cartera, amb els documents i els diners a dins?
Va passant el temps i no n’aprenen. Potser els ajudaria una mica si llegien aquestes ratlles del llibre Ni som, ni serem, d’en Xavier Roig, “un executiu internacional” que ja avisava el 2002 que Catalunya perdia eficàcia (i pel que es veu, també altres coses):

“Conten -de fet ho explica Francesc Cambó a les seves notables memòries- que el rei Alfons XIII el va cridar un bon dia a Palau. El Borbó, fent honor a la subtilesa que sempre caracteritza la nissaga, va engegar-li: “Si renuncies a la teva catalanitat, et faig primer ministre” [Presidente del Consejo, aleshores]. Ja ho veuen, unes condicions específiques, perfectament clares.
(…) Sempre entra dins el possible que anar a Madrid per triomfar sigui un símptoma de progrés inequívoc. Que hi ha aspectes que han canviat? Segur. Però la qüestió, després dels segles, encara és molt viva. És convenient que els catalans participin en els afers de govern a Madrid? Vistos els resultats, jo els diria que no està clar. Perquè el problema, siguem sincers, és que no se sap ben bé a qui beneficia la participació.
 (…) La realitat, almenys en termes d’eficàcia pràctica, per ara, acostuma a ser de resultats més aviat prims; i mostra obertament la inutilitat dels enviats. Perquè, si bé el catalanisme polític ha entrat en un període de clara inoperativitat (una incompetència que no té precedents històrics), també caldrà ser realistes i reconèixer, per contra, que l’espanyolisme polític s’ha tornat molt més eficaç.
(…) Per poc realisme que s’hi vulgui aplicar, tothom podrà comprendre que la idea de tenir una pota catalana a Madrid per garantir un cert benestar ha quedat desfasada de forma palmària -de fet, ja hi va quedar fa anys. I és que aquesta imperiosa necessitat d’anar a Madrid a influir-hi arrenca del moment en què la incipient indústria catalana necessitava estar protegida, i en aquell temps a Madrid s’entestaven a remoure els aranzels.
(…) Aquest plantejament [proteccionista], dins d’Espanya, només el van defensar els empresaris catalans, que per tal de materialitzar-lo van haver d’anar allí on es feien les lleis i on es declarava la guerra: Madrid. La falta de comprensió davant del problema econòmic global era de tal magnitud, que era com si s’anés a una cort estrangera.
(…) Davant d’aquest estat de coses, s’establí una mena de pacte implícit que deia si fa no fa: “Vosaltres, catalans, podeu col.locar les mercaderies dins d’Espanya amb facilitat. Mentrestant, nosaltres mirarem que els de fora no us emprenyin”. (…) El pacte, encara que no de forma explícita, portava una torna, una clàusula no escrita que consistia en el fet que els catalans renunciaven, a canvi de proteccionisme, als excessos de “diferència”. (…) Per afegitó, el paquet d’acords incorporava també l’aspecte crematístic: a canvi del proteccionisme, Catalunya vessaria a l’Estat part dels beneficis obtinguts, i finançaria l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i càrregues diverses. No s’enriquien, els industrials catalans? Doncs a col.laborar!”

El capítol del llibre d’en Roig i Castelló -totalment recomanable- continua amb unes sucoses observacions sobre l’envitricollada psicologia dels “catalans enviats a Madrid”, i particularment dels polítics catalans que hi van “a defensar els interessos de Catalunya”, amb el to autocrític amb què esta escrit tot el volum, suposadament en un exercici d’honestedat per respondre’s “si compraria Catalunya” en el cas que ell pogués ser “realment imparcial”… En aquest sentit, una de les notes que apunta és aquesta: “La màfia siciliana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana”. Cagumdena!, ara resultarà que Catalunya, ja prou pecadora i pecaminosa, porta penjada a més aquesta important medalla…
Curiosament, però, el mes passat van venir a rebre el V Premi Vázquez Montalbán dos periodistes italians, el veterà Candido Cannavò (que traspassaria poc després), de La Gazzetta dello Sport, i Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, sobre la camorra napolitana —que l’ha amenaçat de mort per haver revelat els seus secrets. Saviano va dir, en roda de premsa, que anéssim amb compte, que Catalunya s’havia convertit en lloc preferent per a les activitats delictives d’aquella gentussa…
Doncs bé: serà així com diu en Saviano, i potser allò de Sicília ho van patentar realment els catalans medievals, però ¿per què deu ser que mentre llegia aquests paràgrafs d’en Xavier Roig sobre el proteccionisme de la Cort espanyola envers els productes fabricats pels industrials de Catalunya em venien al cap tota l’estona els mètodes mafiosos descrits per en Saviano al seu llibre i els que hem vist tantes vegades a les pantalles cinematogràfiques: uns pinxos que en sa vida havien treballat i que cobraven impostos impunement a una gent honrada que, contràriament, no paraven de treballar, i això, aquest robatori, només a canvi de “protecció”… d’ells mateixos, és a dir, a canvi de no complir l’amenaça -velada o descarada- de destrossar-los la paradeta i no deixar-los treballar i guanyar-se la vida honradament!
No va per aquí el negoci d’en Robert amb les cabres que tenim muntat amb els nostres “socis” de Madrid, estimats i espavilats governants nostres?

[_{Dibuix de l’entradeta: el jove advocat Joaquim Ruyra “traient pit / i anant a triomfar a Madrid” (abans de quedar-ne “desenganyat / i com un gat escaldat”). Auca de Joan Vilamala (text) i Jaume Gubianes (dibuix), a www.auques.net}]

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Un amic m’envia un miliquito avisant-me que conté un document amb “unes altes cotes de lirisme”. Molt bé, he agafat aire, l’he obert… i no he caigut de cul a terra per la simple raó que en aquell moment em trobava fermament assegut a la meva cadira. Fent-te extensiu l’advertiment del meu comunicant, et convido, amable lector, a compartir el xoc de sensacions que produeix un tal xut. Ke sigui lleu:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

LEO BURNETT INTENTA INTRODUCIR A “KINCÓN” EN EL DICCIONARIO

¿Se convertirá King-Kong en kincón para desfilar por las páginas de
los diccionarios españoles? La celebración de la 75 edición del Festival de
Ciencia Ficción de Sitges ha servido para que Vitruvio Leo Burnett ponga en marcha una
novedosa iniciativa en torno a la figura del clásico gorila. Intentarán que la
palabra sea aceptada por la
Real Academia de  la Lengua Española.

Como la misma agencia explica en su blog y la prestigiosa
revista Contagious ha reseñado, el
proyecto busca homenajear al simio más famoso de la televisión. A
sabiendas de que la letra k no es la más
popular del diccionario, la agencia puso en marcha una genial campaña: spots,
una web en la que bajarse pósters e imágenes, e incluso una canción que tatarea
lo amigable y divertida que es la nueva palabra.

El impulso definitivo fue ponerse en contacto con la ocupante del sillón K. Desde V. L. Burnett intentaron convencer a la escritora y
académica Ana María Matute de la brevedad y falta de romanticismo de la sección k del diccionario. Bien cierto es que palabras como kilovatio o kelvin no gozan del atractivo que kincón podría aportar. Un kincón sería “aquel que se ha quedado prendado de un amor imposible”.

Ahora hace falta que tanta notoriedad haya alcanzado su cometido. Pero hasta
2013 no se descubrirá definitivamente. En ese año el Diccionario de la Real Academia será
reeditado y “kincón” podría figurar en sus páginas.

Qui no té feina el gat pentina, diuen. Deu ser que aquests, els nostres moderníssims veïns de la comunitat castellanoparlant, contràriament al que diuen els seus hipòcrites Manifiestos por la lengua común, les seves hores de castellà entaforades amb calçador a l’ensenyament, les seves innombrables gaites, les seves insofribles galtes i el seu insaciable apetit glotofàgic, tenen la feina més que feta, entre la que fan ells per sistema i la que els hi fan l’exèrcit de nans servils escampats pel territori, com ara aquest tentacle d’AENA desertitzant l’aeroport de Barcelona de tot rastre de català o el conseller d’educació (per dir-ne així) de la Kinconmunidad Valenciana cedint al xinès (!!!) el lloc que hauria d’ocupar a les aules la llengua materna dels infants, dels xiquets del país…
Doncs res, que és entendridor veure com li van de bé les coses, a la llengua de Cervantes (i de l’enamoradís Kincón, si hagués tingut temps d’apendre-la abans no l’abatessin a trets els avions de l’exèrcit dels USA). Déu nostre Senyor, que és qui la va crear del no-res, segur que deu estar tan content com jo mateix…
A veure, doncs, a veure si troben ara una parauleta tan mona com aquesta per referir-se a “aquel que se ha quedado prendido de un odio irreprimible”…

post scriptum:                                                                                       

4 notes breus:

—D’antuvi em pensava que s’havia equivocat, el narrador, amb això del “Festival de Ciència Ficció de Sitges”, però sí que deu ser correcte, el nom del festival, si en surten “iniciatives novedoses” com aquesta…
—¿És el goril·la, que és “clàssic”, o ho és la seva figura? I l’altre que no és clàssic ¿què és, doncs: un goril·la novedós o una figura novedosa?
—En King-Kong és el goril·la més famós de la televisió, ara? No ho era del cinema? Que potser l’ha suplantat algun dels guardaespatlles d’Il Padrino?
—Felicitem des d’aquí els que han tingut la genial idea de posar en marxa la genial campanya, i esperem amb candeletes que l’Ana María Matute deixi de pentinar el gat, es mostri sensible a tan romàntic propòsit i que l’amigable i divertida parauleta dels pebrots tregui el caparró en el proper infantament de la RAE, previst, si la concepció arriba a feliç terme, pel 2013 (ja falta menys!).
—Proposem, finalment, encomanats de l’entusiasme filològic d’en Leo, per bé que un servidor només com a simple usuari accidental de la lengua común, que s’admeti, si pot ser en el mateix paquet, un altre neologisme amb k inicial, per enriquir la llista i popularitzar-la un xic, pobrica: kalvinkleins, que designaria la romàntica peça de roba que els homes portem sota els pantalons, coneguda també en castellà com a gayumbos.

(Perdó)

[Benvolguda comunitat:
us he de fer una confessió,
així que esteu avisats]

Ho confesso, sí:
sóc un zero a l’esquerra,
sóc ben petit,
quasi quasi no em veig;
cama-sec i estret de pit,
duc ulleres de cul de got,
sóc com un soc
no pinto res,
no tinc bon toc,
no hi puc fer més.
Perdoneu si us he ofès,
no em feu cas:
ja em passarà.
M’hi escarrasso,
però no em surt.
És la llaga d’estómac,
ja me’n vaig…
Passaré per l’embut
avui mateix,
no vull fer esperar ningú.
Ja ho sé,
aquest món és de l’audaç:

el que té agafat el sedàs,
el Soci de cada club…

Però abans de plegar
voldria dir un mot,
si no és molèstia:
allò del camell i l’agulla
era una bona bulla,
perquè és ara i aquí que pot
el més bèstia,
que sol ser fill de puta
i de macarró.

(Perdoneu l’expressió,
ho sento,
però és que si no ho vomito
rebento).
________________

[_{Foto: Fernando Dinis}]

M’ha arribat avui mateix, pel correu… [merci, Enric]
Un experiment sensacional: la versió múltiple i cosmopolita, al voltant del món, com deia el títol de l’enviament, de la cançó Stand by me, original de Ben E King i que passa per ser una de les cançons més versionades de la història de la música popular. En aquest cas la peça és interpretada per diversos músics en sengles ciutats del planeta, i els diferents fragments han estat empalmats magistralment pels mateixos que han captat les imatges. Una canya!
Està bé també perquè contraresta una mica les incessants voltes al món que fa l’estupidesa humana cada dia, sigui en forma de capitals financers descontrolats, d’imatges de violència militar o domèstica, de males notícies i de notícies pitjors…

[Per cert, el correu portava enganxada aquesta citació:

“No podem canviar les cartes
que se’ns reparteixen, però sí com juguem la nostra mà”

Randy Pausch

[Les cartes a repartir potser no les podem canviar (o potser sí: n’hauríem de parlar, també), però sí que podem canviar la manera de repartir-les, estimat Randy. I el dia que això passi, la partida serà molt més divertida: pots pujar-hi de peus!

Kitsch 10: 20 anys llargs gemegant. Feia dies que volia parlar-ne, del nou disc del grup de Banyoles. Ja n’he penjat en aquestes planes un parell de videos (en un post a propòsit de la pederàstia capellanesca, tema que tracten amb mordacitat sublim a la seva “Oració”), i ara hi torno, per pur plaer de compartir, i pel plaer de constatar que aquesta rara avis lacustre continuï volant al seu aire. Afusello la crònica que va escriure el 10 de novembre al seu bloc Roger Palà, cap de redacció de la revista Enderrock, sobre la presentació en societat del desè llargadurada del grup d’en Lluís Costabella, Joan Pairó i companyia:

Dissabte vam anar fins al BeCool, una petita sala prop de la Diagonal de Barcelona, per no perdre’ns la presentació del Kitsch 10 (Laura R. Perkins, 2008), el nou treball de l’indomable grup de Banyoles Kitsch.
Va ser brutal. Més de vint anys als escenaris i tenen una energia que
ja voldrien tenir molts grups novells. Tot i això, segueixen sent la
banda maleïda per excel·lència. Només així s’explica que el concert de
presentació d’aquest nou treball es fes en un petit espai com el BeCool
i no en una sala amb més capacitat –les males llengües diuen que una
coneguda sala pròxima al Paral·lel va declinar l’oferta del grup per
actuar-hi perquè no els coneixia– o que el clip de la cançó “Dominis”
tingui poc més de 600 visites al YouTube. Com a consol podem pensar que
la mel mai ha estat feta per als porcs… Però quina putada!

Aquí els nois s’expliquen, i se’ls hi entén tot:

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti…

I una perla negra: la rabiosa versió (per mi millor que l’original) de “Autosuficiencia”, de Parálisis Permanente, que els de Banyoles van tocar al final del concert de fa uns anys a Razzmatazz, crec que era, a Barcelona. Ni la imatge ni el so no són gaire bons (el concert el va retransmetre el Canal33, que és d’on deuen haver piratejat el vídeo, i la reducció de pantalla no ha servit de gaire), però sí suficients per escoltar-la en tota la seva malòstia.
“Encerrado en mi casa, todo me da iguaaal!!!”

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Gràcies
pels aliments (Pregària)

Senyor Déu i pare nostre,

estem arribant a les postres

i hauríem de parlar un xic,

ara que em donen valor

els efluvis d’aquest vi

(Parlaré amb el cap o amb el cor,

encara no ho sé):

no sóc ben bé un xai,

com a tu t’agradava,

dòcil, manyac,

sinó un rebec, més aviat,

un cabrit, un cabró,

com més avi menys savi

i més ase,

una poma no sé si macada

o mai prou ben madurada.

I com un marrec de tres anys

(quina cosa!),

sempre pregunto per què?,

per què, i per què?

I què rebo, per resposta?

Un silenci com una crosta,

i res més, només el rés

del vostre suposat emissari

sortit d’un trist seminari,

que diu que em fiï de la fe

com del seu pigall un cec,

i que faci caritat,

més que fer servir el cap,

i que s’ho faci qui no
combregui

d’aquesta llei,

els patètics descreguts.

I tu, amb el nom de Jesús,

vas baixar i et vas fer home

(i després, amb Mahoma,

es va fer més gros l’embull)

per explicar no sé quin
axioma,

per dir-nos que no som
ningú.

I ve’t aquí que anem fent, sols

davant la vida i davant la
mort.

Mai no fem prou,

mai no en fem prou,

mai no som dignes

d’entrar a la teva bella casa,

casa blanca, de colors,

de mil perfums, de mil olors,

sense mapes, sense signes,

tapats els ulls amb una gasa,

astorats amb tant d’enigma,

errant el tret de mig a mig.

Aspirant la vida eterna,

tocant el cel just amb els
dits,

sense entendre aquesta terna

més obscura que la nit,

em pregunto (per preguntar)

d’on venim i on anem,

i què hi fem aquí a baix;

si competir amb Al·là

és o no és divertit,

i amb Buda, el tercer en
discòrdia,

tan ple de misericòrdia,

tan somrient (o indiferent?);

i quin és el Cel més escaient.

I si no tenim dret a seient,

cap on farem el gran salt?

(seràs amb mi en aquell
moment?),

ens deixaràs a la porta?

Amb els ulls esbatanats, la
cara morta,

mirarem a dins, per la
finestra,

allà on els justos faran
festa?

Ben mirat, ja ho vas dir tu fa temps

(ans de canviar el vell
testament):

ull per ull i dent per dent.

[Il·lustració: www.elpais.com]

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Sóc en SOC,

Sebastià

Obrer Català,

I sóc més dolent que el pebre,

Perquè a més de proletari

I blanc dels vostres comentaris,

Sóc fill d’emigrants i negre.